.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimarts, 8 de gener de 2008

Uns aclariments sobre “la crosta i el crostó”

Sembla que el meu article d’ahir era potser massa enrevessat i no em vaig saber explicar prou bé. Avui intentaré aclarir-ho una mica. A veure si me’n surto.

Les possibilitats de govern a Catalunya són, al meu entendre, bàsicament dues: un govern de crosta nacionalista a l’entorn de CiU, o un govern de crostó socialista a l’entorn del PSc. Al no ser fàcil que cap d’aquestes llistes assoleixi la majoria absoluta del Parlament, tant l’un com l’altre s’han de buscar uns socis que complementin el seu número de diputats fins a arribar a la xifra màgica de 68.

A les dues darreres eleccions i davant de les dues opcions que tenien, Esquerra va deixar inequívocament clara la seva preferència pel crostò, deixant així de banda la seva faceta crosta que, almenys per història, semblava tenir també. Podien optar, i ho van fer d’aquesta manera. D’això se’n diu dret a decidir.

A l’estat espanyol, quan creuen que la unitat de la pàtria, la seva pàtria, està en perill, sempre pesarà més la crosta nacionalista que, en el cas del PSOE, el seu crostó socialista. La crosta, en aquest cas de nacionalisme espanyol, la porten a sobre tots els partits d’àmbit estatal.

És allò de que res s’assembla més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. O bé allò altre de que ser español es una de las pocas cosas serias que se puede ser en el mundo. O també que el catalán, por el mero hecho de serlo, será severamente castigado. O encara més, aquelles grans frases d’en Quevedo: mientras haya catalanes habrá guerra y enemigo; mientras haya un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, habemos de tener enemigo y guerra; etc. Un gran home en Quevedo, si senyor!

Ara s’acosten eleccions, i tothom promet l’oro i el moro. No se us acudeixi pas creure res del que diuen. Quasi tot és mentida. Aquell gran amic de Catalunya que dèiem abans, Francisco de Quevedo, ja ens ho va advertir fa molts anys: nadie ofrece tanto como el que no va a cumplir.

Resumint, no se sap qui guanyarà les properes eleccions del març però sí se sap que, guanyi qui guany, hi haurà crosta a dojo per a tothom.