.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 13 d’agost del 2009

Jo també. I què!

Diuen que en aquest país, de tot l’any, els dies immediatament anteriors i posteriors al quinze d’agost són els que més gent agafa fent vacances. A partir d’aquí interpreto que són els dies on menys gent s’endolla a internet per llegir blogs i, per tant, la conclusió més lògica és que tal vegada aquest post serà un dels menys llegits de l’any. Aprofitaré aquesta circumstància per explicar una cosa certament delicada que ja fa temps que la vull deixar anar però a la vegada sense fer, això sí, massa soroll. És per això que avui és precisament el dia que he triat per fer-ho. De vegades un decideix prendre determinades decisions sabent que comporten assumir certs riscos. Però un medita molt abans de decidir-ho i al final acaba tirant pel dret, acceptant com a mal menor el risc de ser titllat per alguns com a discrepant social o coses pitjors. No és cap exageració afirmar que en aquest país les minories sempre han estat mal vistes, que en aquesta societat cada dia més gregària i uniforme no agrada gaire la diferència. Finalment, però, un s’anima a donar el pas al veure que hi ha altres persones més valentes i agosarades que, no ho haguéssim dit mai!, resulta que també són de la mateixa corda, persones que fins ara també s’amagaven, m’imagino que per allò del què diran. Hi ha qui d’un acte com aquest, un acte d’una gran valentia personal, n’ha dit sortir de l’armari, en una expressió al meu entendre poc afortunada i que segurament té més d’una connotació que, per altra banda, sempre seran socialment conflictives. Estarem tots d’acord que fer determinades manifestacions en públic comporten un cert risc. I que determinats posicionaments personals minoritaris no estan gens ben vistos per la gran majoria de la nostra societat. Tot i que tinc familiars molt oberts i comprensius i amics molt guais, i també algun dels altres, sóc molt conscient que amb aquesta decisió que prenc avui corro el risc que a partir d’ara més d’un no em dirigeixi mai més la paraula o que, tot i que intenti fer-se el modern i dissimular en les formes, de mica en mica es vagi allunyant del meu cercle de relacions. A partir d’ara potser més d’un, si em veu venir de cara, fins i tot canviarà de vorera per tal d’evitar-se una trobada i una conversa segurament incòmodes amb una persona que fins ara considerava del tot normal, i que, almenys a ulls de determinades persones, ara resulta que ja no ho és tant. Sóc bastant comprensiu i ho entenc i, si m’hi trobo, dissimularé i faré veure que no el veig per tal de no generar-li encara més incomoditat. Em considero una persona bastant racional i ja us podeu imaginar que abans de donar aquest difícil pas que estic donant ara he posat a la balança el conjunt d’avantatges i d’inconvenients que em comportaria el fet de seguir callant o l’alternativa d’explicar-ho i no mantenir per més temps el meu secret. Doncs és exactament això, avui he decidit explicar-ho i que sigui el que Déu vulgui. Som-hi! Us ho asseguro, jo tampoc he llegit la trilogia Millennium d'Stieg Larsson. Però no només això, és que no tinc cap intenció de fer-ho. Al marge d’altres valoracions, el motiu és ben simple: no em crida gens l’atenció. Tan senzill com això. Intueixo que no som gaires però també sé que no estic sol. Veig que darrerament tant l'articulista de La Vanguardia Francesc-Marc Álvaro com la directora de TV3 la d'ells Mònica Terribas s’han expressat en el mateix sentit que ho estic fent jo ara. No és que ells siguin precisament sants de la meva devoció però almenys em sento una mica acompanyat.

15 comentaris:

Anònim ha dit...

Doncs no passa res. Et felicito per la decissió i pots comptar que jo et seguirè seguint com sempre i saludant amb goig si en tinc la oportunitat.
Pot ser tampoc calia dir-ho (jo mai he fet cap mena de manifestació de les meves inclinacions o gustos, però sovint he estat conegut com el pare de set fills).
Francament, i posats a sincerar-nos, el que sovint em desagrada és veure aquells que a l'aixopluc de la plataforma gais, lesbianes, travestits, transexuals i demés aprofiten per exhibir-se sembla que fer-se publicitat.
No calia, però gràcies, Miquel, si has considerat que ens ho havies de dir.

Clara Esquena i Freixas ha dit...

Home, Miquel, tanta tensió narrativa només per dir que no llegeixes Larsson? M'esperava una cosa una mica més emocionant i transgressora. Bé, si més no, es pot dir que ja formes par d'un grup d'exclosos socials. Prepara't per l'aigua que baixa!

greips ha dit...

jejeje t'he vist!

jo tampoc tinc cap intenció, tot i que jo puc assegurar que no la compraré. Ara bé, si algú em deixa la trilogia completa és possible que la comenci. I si m'agrada, que l'acabi. :-)

Rosalita ha dit...

aiii, Miquel! Amb tant d'intríngulis pensava que anaves a sortir de l'armari "de veritat" ! :)

Doncs a mi em fa una certa ràbia els llibres que corren com la pólvora i que llegeix tot fill de veïna que no acostuma ni a llegir el diari, però em desperten el sentiment contrari, curiositat i ganes de llegir-lo abans que ningú.
Em van regalar el primer de la trilogia Larsson per Sant Jordi, i en menys de dos mesos m'he llegit els tres volums. Potser no són els millors llibres que he llegit, però m'han agradat molt, i et dic que no t'aixeques de la cadira fins saber com acaba. Enganxen molt! Ara si a tu no et desperta gens d'intriga... tu t'ho perds!

Vida quotidiana ha dit...

Jo ni me l'he llegit, ni, com fou el cas de l'Ulisses de Joyce o de El Pèndol de Foucault, tinc cap intenció de llegir-lo!

Trina Milan ha dit...

Miquel, doncs per seguir la teva corda, jo sí que l'he llegit, els tres llibres; els considero literatura d'estiu, una mica més compromesa perquè parla en realitat de la violència contra les dones a tots els nivells; no és despreciable però tampoc és el llibre que m'enduria a una illa deserta, primer agafaria Cien años de soledad o La soledad de los números primos o Solitud de Victor Català..ja veus, totes parlen de soledat però cap d'elles no et deixa sol...una abraçada

Júlia ha dit...

Uf, vaig caure en el parany de llegir el primer i no sé què li troben... però així va el món... literari.

Aleix ha dit...

Hi ha tants llibres com lectors! Només faltaria que haguèssim d'uniformitzar la lectura, que no poguéssim anar a contracorrent... Del contrari, qui descobriria aquelles joies literàries oblidades? On quedaria el suggeriment del llibreter de barri, l'intercanvi de novel·les entre amics... No, no. Ni Larson ni Zafón ni Saramago ni cap altre són dignes de monopoli. (Nota: jo m'he llegit el primer i m'han deixat el segon per a l'estiu).

Marta ha dit...

Jo he llegit el primer fa quinze dies. Vaig trigar altres quinze en acabar-lo i no crec que llegeixi el segon. Això d'enganxar-me, la veritat, és que... no. Fins i tot tenia ganes que s'acabés... No hi ha com una bona publicitat!

Miquel Saumell ha dit...

"Moltes gràcies" a tots pels vostres comentaris.

En suec (idioma que introdueixo per primera vegada en aquest blog) ho diríem així:

"Tack så mycket"

Bon cap de setmana!

Clidice ha dit...

Què bé Miquel! ja no em sento tan sola! els d'aquesta secta tenim algun distintiu? algun paradís fiscal on desviar els beneficis de les nostres tasques suposadament humanitàries?

Per cert, ara que ja no ve d'un pam i que estem d'intimitats: no he llegit la trilogia d'aquest senyor, no penso llegir-la i si pogués cremaria tots els llibres de Paolo Coelho i Ken Follet.

Apa! i jo no he sortit de l'armari, en tot cas puc sortir del moble bar :D petons :) no estàs sol

Anònim ha dit...

No sé si cal, però com us veig tots tan directes, crec que he de confessar que fa anys em plaïen les converses iròniques amb amics anglesos. Tampoc sé si aquí és prou ben entesa la irònia.

Anònim ha dit...

Efectivament, ets un crack en això de la tensió narrativa... Jo em pensava que sortiries de l'armari en el sentit en què ho fa tothom, però mare meva, això del Larsson, ha ha ha, ja et val, home. Encara li has fet més propaganda!!!!

Doncs et diré que la qualitat literària no és tan dolenta, però que no calien tres totxos per explicar la història, en fi, a mi m'han tingut entretinguda a l'hamaca menorquina, que no és poc.

I tranquil, que ja veiem que estàs molt ben acompanyat per aquí.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
La veritat, això de cremar llibres ho trobo molt lleig. Per encendre la llarg de foc existeixen alternatives menys dràstiques. No et sembla?

Ramon,
Els anglesos són únics. Encara recordo el missatge "de condol" que em va enviar el meu representant de Londres el dia que va morir el senyor Franco. Han passat més de trenta anys i encara no sé si aquell home ho sentia o se n’alegrava.

Eureka,
El pensament és lliure i les lectures estiuenques també encara que al capdavall... d’això es tractava! De que els lectors que no arribessin al final en traguessin unes conclusions que no eren les que tocaven.

Clidice ha dit...

Cremar llibres només és un símbol, ens sembla llegi perquè ho prenem com a crema d'idees. És clar que, abans, caldria donar per sabut que hi ha idees dins un llibre, sinó només és una cosa.