Un debat recurrent

(Article original publicat el 31/10/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2250, pàg. 2)

Dues vegades l’any es repeteix un debat social que ens té ben entretinguts: el canvi d’horari. Continuo pensant el mateix que el primer dia que en vaig parlar: pels molts inconvenients que comporta, canviar d’horari dos cops cada any és un error. Ignoro si algú en surt beneficiat, i cada dia tinc més clar que els perjudicats som la majoria dels ciutadans que amb més o menys intensitat en patim les conseqüències. Les nostres circumstàncies personals són intransferibles, i cadascú coneix les seves. Però la realitat és que cada vegada que s’acosta la data veiem publicades més opinions generalitzades en contra de canviar l’hora, i cada any n’hi ha menys a favor.

Podríem debatre si és millor viure amb l’horari d’estiu o amb el d’hivern. Cada any surten experts que defensen amb contundència i aparent seriositat les seves posicions respectives, totes respectables. A mi, particularment, m’és del tot indiferent sopar quan encara clareja, o esmorzar quan encara fosqueja. En aquest debat no hi entraré, ja ho decidiran als experts. Vull pensar que el dia que s’abandoni aquesta comèdia del canvi d’horari, s’arribarà a un cert consens en aquest sentit; i si no s’hi arriba, que no s’ha d’excloure que no s’hi pugui arribar, espero que el govern decidirà en funció de la posició majoritària de la societat.

El fet és que qui es queixa que haurà de començar el dia quan encara és fosc, tendeix a amagar que la claror que perdem al matí es recupera a la tarda/vespre. I a la inversa passa exactament el mateix. Amb canvi d’horari o sense, les hores de claror solar són les mateixes. Aquí estem acostumats a sopar a les nou, i alguns volen que a les nou ja sigui ben fosc. Associar el sopar amb la foscor no deixa de ser un convencionalisme més dels molts que ens autoimposem. Al món hi ha ciutadans que sopen amb claror, i no els passa res. Altres sopen quan el cel està ben fosc, i han d’obrir el llum del menjador per veure què tenen al plat; tampoc els passa res.

Basant-me en el mapa d’Europa que tinc penjat al despatx, Catalunya hauria de tenir la mateixa hora que el Regne Unit, i resulta que ens portem una hora de diferència. Els partidaris d’adaptar-nos a la llum solar tendeixen a oblidar que entre l’Empordà i la costa de Fisterra (a Galícia) hi deu haver una hora solar de diferència, però veuen bé que empordanesos i gallecs visquin a la mateixa hora. Ara bé, una mica més al sud, els portuguesos tenen una hora menys, i no és cap drama. Són decisions polítiques, simples convencionalismes.

El govern del prenem nota

Alguns polítics barcelonins asseguren que la gestió de Barcelona està descentralitzada, però aquesta afirmació està molt allunyada de la realitat. Al meu barri de Sarrià, com passa ara mateix a tots als barris de la ciutat, hi governa el PSOE, tot i que en el Consell de Districte de Sarrià-Sant Gervasi aquest partit només disposa de dos consellers d’un total de dinou, i això ja ens dóna la mesura de l’escàs suport electoral que tenen els governants barcelonins.

(Els consellers els nomenen a dit els partits, i la seva distribució és proporcional als vots obtinguts en les eleccions municipals).

En el cas de Sarrià, qui va guanyar les eleccions, amb deu consellers de dinou, es queda a l’oposició, i qui les va perdre, amb només dos consellers, governa el districte. Crida força l’atenció i sembla que no pugui ser, però van passant els anys i aquesta anomalia democràtica persisteix. Com a resum podríem dir que no hi ha ni descentralització ni cap voluntat que n’hi hagi, ni es governa des de la voluntat de la majoria, ni els governants coneixen prou bé el territori i els seus problemes.

I potser per tot això ens trobem que quan a les audiències públiques i consells plenaris els ciutadans fan peticions i preguntes al govern, la resposta més habitual del govern és “en prenem nota”. I poques vegades van més enllà. Els veïns que apostem per la descentralització de la gestió ho trobem decebedor.

Alerta, que ve la dreta!

Ciutadans i polítics d’esquerres mostren en veu alta la seva preocupació pel risc que governi la dreta, i busquen culpables a tot arreu... menys a les seves pròpies files. Cap tractat polític dels que jo conec diu que l’ideal d’una societat és que estigui governada per l’esquerra, o que el perill és que governi la dreta. A veure, posem-hi una mica de sentit comú. Primer de tot, si en un règim democràtic ve la dreta només és per un motiu, perquè el poble així ho vol i així ho vota. En comptes de mostrar en públic la seva gran preocupació, les esquerres haurien de preguntar-se per què passa això. Haurien de preocupar-se perquè després d’uns quants anys de les esquerres als governs la gent comença a dir en públic que n’està tipa, i llavors trasllada aquest emprenyament a les seves decisions electorals. Que governi l’esquerra no és garantia de bon govern, com tampoc ho és que governi la dreta. El sistema democràtic comporta que el poble pugui canviar d’opció electoral. I si les esquerres no ho han fet prou bé, que sembla que la cosa podria anar per aquí, doncs provem les dretes i a veure què passa. I per això als Estats Units va guanyar Trump, i a l’Argentina va guanyar Milei, i tots dos continuen gaudint d’un bon suport popular, i a altres països d’Amèrica, i també d’Europa, veiem situacions similars.

Periodistes en un lloc equivocat

Som molts els catalans que des de fa temps esperem que els periodistes pro Hamàs de TV3 desapareguin de l’empresa pública i busquin feina en una empresa privada. Treballar en un mitjà públic té avantatges, però també té peatges. Som molts els que pensem que no és acceptable que els mitjans públics del nostre país acullin determinats professionals. Semblava que amb la rentada de cara de TV3 potser també ho aprofitarien per incorporar alguns canvis imprescindibles en la seva plantilla. Però no només no ho han fet sinó que el biaix ideològic pro Hamàs és cada dia més marcat i menys dissimulat. Els periodistes tenen la seva opinió política, i tenen tot el dret a defensar opinions equivocades. Però no a tot arreu. Des d’una ràdio o TV públiques, és a dir, des d’un servei públic, no haurien de tenir dret a fer propaganda descarada a favor d’una ideologia perversa, i més encara quan aquesta comporta un posicionament descarat a favor d’un dels bàndols en conflicte, en aquest cas el bàndol dels agressors, aquells que fa dos anys van començar les hostilitats. Les coses clares, i la xocolata espessa.

Una enquesta que està sacsejant el país

(Article original publicat el 17/10/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2248, pàg. 2)
 
Diumenge 21 de setembre va començar la tardor política amb un terrabastall en forma d’enquesta. Ha passat gairebé un mes, i des d’aquell dia tothom parla de l’enquesta de La Vanguardia, tant a Catalunya com a Espanya. El fet que alguns no creiem gaire en les enquestes no implica menystenir els efectes que generen entre els polítics. Amb més o menys convenciment, té tot el sentit admetre que a Catalunya les coses poden canviar força. I com que el pastís parlamentari té 135 porcions, quan uns en guanyen més, en queden menys per repartir entre els altres.

Els resultats publicats, com acostuma a passar en aquest negoci, deuen haver estat maquillats a gust de qui ha pagat el treball. Una de les xifres maquillades, en aquest cas a la baixa, és el resultat atribuït a AC del qual tant se n’està parlant. Només cal sortir al carrer i parar l’orella per concloure que aquest partit obtindrà més diputats que els 19 que li atribueix l’enquesta. En canvi, Junts i el PSOE, per motius diferents, estan instal·lats en una merescuda davallada de suport electoral. És el vot de càstig que tard o d’hora és inevitable que acabi aflorant.

ER sembla un cas clar d’ultramaquillatge, i el seu desastre serà dels que faran història, fins al punt que no s’ha d’excloure la jubilació definitiva de Junqueras. Comuns i CUP, ja molt debilitats, es debatran entre no poder constituir grup parlamentari propi o fins i tot desaparèixer del Parlament. La gent n’està molt tipa, i la paciència del votant és finita.

Les esquerres pagaran amb escreix la seva irresponsable creuada en favor d’una immigració sense límits i sense condicions estrictes d’integració pels nouvinguts. Aquelles manifestacions encapçalades amb unes pancartes que deien “Obrim fronteres” i “Volem acollir” els acabaran passant per sobre, i els seus promotors ja en comencen a ser conscients. No és tan difícil d’entendre que qui opta per anar a viure a un altre lloc és qui ha de fer l’esforç d’integrar-se, i no a l’inrevés com defensen les esquerres. Els errors polítics sempre s’acaben pagant, i aviat serà el moment de passar comptes a les urnes.

Finalment, Bocs i el PP juguen en una altra lliga, i a Catalunya no sumaran mai per governar. El seu paper polític sempre serà irrellevant, i no anirà més enllà de promoure pactes contra natura per foragitar alcaldes independentistes; Barcelona n’és un exemple, primer amb Colau i ara amb Collboni. Sempre treballaran plegats en defensa dels interessos del país veí. Al capdavall, Espanya és el seu país.

La flotilla de tornada

Un cop va arribar al seu final l’excursió pel Mediterrani de “la flotilla”, els nostres creueristes van tornar sans i estalvis per via aèria des d’Israel. I així com el viatge d’anada ja va quedar clar qui l’havia organitzat i finançat —la premsa estrangera ho va publicar amb tot detall, i aquí algun mitjà també se’n va fer ressò—, el cost de la tornada no ha tingut el mateix tractament per a tots els excursionistes. Així, veiem que a Europa hi ha governs seriosos que han passat el càrrec del viatge de tornada a cadascun dels viatgers, mentre que els governants d’altres països menys endreçats, com Espanya, han optat per incloure els costos de la tornada dels creueristes en els pressupostos públics, és a dir, a càrrec del contribuent. I, en alguns casos, amb premi afegit.

És el cas de l’exalcaldessa Colau, que no només ha format part d'aquesta excursió sinó que ha fet canviar el codi ètic de la seva colla política per poder optar a tornar a ser alcaldessa. Tots recordem amb quina orgullosa convicció els comuns defensaven les bondats del seu codi ètic, que ens deien era per evitar abusos. I ara veiem amb quin silenci tan cridaner assisteixen a l’enterrament del codi abans de poder-lo aplicar. És més vell que l’anar a peu, tinc els meus principis, però si no m’agraden quan me’ls haig d’aplicar a mi, en tinc uns altres. I, mentrestant, la soferta i obedient militància comunista calla.

Credibilitat personal

(Article original publicat el XX/10/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 121/10-2025, pàg.18)

“Jutges i policies, o la ploma i la porra” va ser el primer títol que vaig posar a aquest comentari, però finalment he optat per posar-n’hi un de més genèric i més curt. Jutges i policies són dues professions sobre les quals potser se'n parla més del que seria desitjable en una democràcia consolidada, suposant que la nostra democràcia formi part d’aquesta categoria. Així, veiem que els jutges són força coneguts, apareixen contínuament als diaris, parlen per la ràdio, surten per la TV i participen en debats com si fossin uns tertulians més de la faràndula informativa. Alguns, però, no trobem lògic aquest protagonisme judicial i policial desmesurat; normal no ho és.

Intento transmetre que determinats professionals com els policies —i qui diu policies, diu mossos d’esquadra i guàrdies civils— i els jutges —i qui diu jutges, diu fiscals i tot el personal que es mou en el petit món judicial—, haurien d’actuar sempre amb un plus de discreció, tant en les seves actuacions professionals com en la seva vida privada. Amb les seves decisions, aquests professionals poden condicionar molt la vida dels ciutadans, i no necessàriament tenen més presumpció de credibilitat que qualsevol altra persona. Però disposen d’uns recursos que els donen molt poder. Així, utilitzant les seves eines repressores, un policia et pot agredir físicament, ja que té el monopoli de la violència institucional, i un jutge et pot enviar a la presó encara que siguis innocent.

La credibilitat personal no depèn de la professió que s’exerceix sinó dels valors ètics de l’individu, de l’educació rebuda i del seu tarannà. Tu pots ser un taxista honestíssim, d’aquells que no enreda mai al client passejant-lo per carrers que no formen part de la ruta lògica del recorregut, però pots ser també un d’aquells taxistes que per tal d’augmentar la facturació sempre busquen que el semàfor es posi vermell. Jo m’he trobat taxistes —ara mateix em venen al cap dos episodis lamentables a Istanbul— que per anar d’aquí a allà m’han fet una ruta turística per la ciutat sense demanar-me permís. Però, repeteixo, no tots els taxistes cauen en una mala praxi, com tampoc no hi cauen tots els policies.

Amb els jutges passa el mateix, que te’n trobes de bons i molt treballadors, i també de deshonestos i mandrosos. Ser honest no depèn dels estudis que tinguis ni de la professió que exerceixis, sinó que va molt lligat amb la condició humana. Últimament, es comenten molt els informes de l'UCO, uns documents oficials que poden servir al jutge per enviar persones innocents a la presó. Són uns informes que alguns que ens ho mirem sense apriorismes tenim dret a posar-los sota sospita. Però els ciutadans que es dediquen a la política, sempre els aprofiten. Així, si l’informe perjudica gent de dretes, els polítics d’esquerres hi donen tota la credibilitat, però si perjudiquen persones d’esquerres intenten desacreditar-los. Jutges i policies tenen ideologia, però no tots tenen la voluntat de prescindir-ne quan actuen professionalment.

El BBVA perd per golejada

Com a català i com a accionista del Banc Sabadell, considero una molt bona notícia que aquesta entitat no desaparegui del mapa. El BBVA ha intentat quedar-se’l per segona vegada i, després d’un any i mig de lluita, ha tornat a perdre estrepitosament. Els propietaris del Sabadell així ho hem decidit, i tota la resta és fum. Els experts ja explicaran amb detall els molts motius d’aquest fracàs, que no és només del BBVA sinó, també, d’Espanya. Sí, també d’Espanya. El Govern espanyol jugava sota mà en contra dels accionistes del Sabadell; però, simulant un paper neutral poc creïble, intentava que no es notés gaire. Uns i altres han jugat fort i han perdut, i jo que me n’alegro.

Rectificar potser no sempre és de savis, però segur que no ho és no fer-ho quan tocaria

Fa uns dies, aprofitant la visita de l’alcalde de Barcelona a El Món a RAC1, el programa radiofònic del matí de l’emissora dels Godó, es va tornar a mencionar el tema recurrent del carril bici de la Via Augusta de Barcelona, i concretament del tram que va de Ganduxer a la plaça Borràs.

Es tracta d’un nyap urbanístic que ja només defensen aquells que tenen com a objectiu perjudicar els usuaris dels vehicles de quatre rodes que entren i surten de Barcelona. D’uns anys ençà s’ha posat de moda reivindicar el decreixement de la nostra societat, i alguns volen convertir la Via Augusta de Barcelona en una Via Amish del segle XXI.

Només cal acostar-s’hi per constatar que per aquell carril bici no hi passa gairebé ningú, especialment en sentit pujada. I, mentrestant, com que les bicis els han pispat un carril, els cotxes que es troben embussats en aquella zona contaminen molt més que abans, ja que necessiten bastant més temps per fer el mateix recorregut.

Reivindicar carrils bici a la ciutat és una bona idea, però no tots estan ben dissenyats. Ara bé, els polítics que van imposar-nos aquell nyap urbanístic diuen que no rectificaran, perquè l’esquerra no s’equivoca mai (això últim ho dic jo). Podríem concloure dient que els polítics d’esquerra no tenen vocació de savis; potser es pensen que ja en són.

Es burlen del ciutadà

Un dijous a la tarda el carter deixa una carta certificada con acuse de recibo a l’habitatge d’un ciutadà. Se li notifica la resolució d’un organisme oficial espanyol per la qual se li denega el pagament d’uns diners que li deuen des de fa uns anys. A la carta li donen un termini màxim de tres dies hàbils per respondre, és a dir, la data límit és el dimarts següent.

L’endemà, divendres, el ciutadà veu a la web de l’organisme oficial que per presentar una instància i que li posin el segell d’entrada a la còpia ha de demanar cita prèvia. Ho ha de fer, necessàriament, trucant a un telèfon que comença per 91. Hi truca, i després d’alguns intents fallits pot parlar amb una persona que molt amablement li diu que no li poden donar cita prèvia amb tan poc temps.

Estem davant d’una trampa de l’administració pública, la qual sembla tenir només dos objectius: el primer, molestar i burlar-se del contribuent, i el segon, intentar estalviar-se afluixar la mosca. El contribuent perjudicat pot deixar-ho estar i renunciar a uns diners que són seus, o continuar amb un procés administratiu i judicial que va començar fa més de tres anys i que no hi ha manera de resoldre.

Com que el contribuent sap del cert que té raó, com també ho sap l’administració, ha optat per no rendir-se i continuar el viacrucis administratiu i judicial. De passada, ha aprofitat per recordar a l’administració que també reclama els interessos de demora, que seria el mateix que faria l’administració si el deutor fos el contribuent. Continuarà.

Modes i colors

(Article original publicat el 3/10/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2246, pàg. 2)
 
Quan et toca canviar de cotxe una de les moltes coses que has de decidir, tot i que no és ni de lluny la més important, és de quin color vols que sigui el vehicle que et vols comprar. Per a tots aquells que valoren la imatge pública que volen donar, el color del cotxe que utilitzen també té la seva importància. Jo, per exemple, no he volgut ni he tingut mai un cotxe de color vermell, perquè el color vermell el trobo massa cridaner; m’agrada molt més la discreció que transmet el color blau marí o el blanc. I si aquesta actitud algú la vol anomenar perjudici cromàtic injustificat, cap problema, però jo continuaré evitant el color vermell.

Últimament, veiem cotxes de marques de baix cost xineses i coreanes, però també alguns de marques europees, que estan pintats de color de gos com fuig, un color que alguns troben que és original i, potser, fins i tot elegant. A mi, però, aquest color sempre m’ha semblat que bruteja. Podríem dir que és una tonalitat de gris i deixar-ho aquí; això no obstant, el color de gos com fuig crec que va més enllà d’un simple gris, i potser retrata també una determinada manera de ser de l’usuari. Diuen que potser no s'hi veu tant la brutícia, però el sentit comú em diu que si el cotxe està brut i no t’agrada anar amb el cotxe brut, el que cal és rentar-lo.

Se’m fa difícil definir amb més precisió com és el color de gos com fuig, o fer-ho amb paraules més precises, però si el lector ho busca bé al diccionari segur que hi trobarà algunes pistes. Dit tot això i podent triar, jo no em compraria mai un cotxe d’aquest color, com tampoc, per motius mediambientals, mai no em compraria un cotxe amb motor dièsel (no n’he tingut mai cap). Però els gustos personals de cadascú no necessàriament han de ser coincidents ja que, sortosament, els nostres governants encara ens permeten triar. Alguns diuen que sobre modes i colors no hi ha res escrit, cosa que no és del tot certa. Ho dic amb coneixement de causa, perquè la meva activitat professional sempre ha estat molt relacionada amb el món de la moda.

La realitat és que sobre modes i colors hi ha molta cosa escrita, i com que, sortosament, en qüestió de gustos no hi ha un patró comú per a tothom, i és bo que sigui així, cadascú treu les seves pròpies conclusions. Si ho centrem en el món dels cotxes, a mi, com deia abans, no m’agrada el color vermell ni el color de gos com fuig. Per això utilitzo sempre cotxes de color blanc o blau marí, encara que, per moure’m per la ciutat, prefereixo anar a peu a tot arreu.

De la vella a la nova emigració

(Article original publicat el XX/9/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 120/09-2025, pàg.16)
 
Després de la guerra espanyola (1936-1939) i de la Segona Guerra Mundial (1940-1945), molts espanyols es van veure obligats a emigrar a l’estranger. No es tractava d’exiliats polítics sinó d’emigrants econòmics; els primers ja havien marxat de pressa i corrents en acabar la guerra espanyola, per evitar que els engarjolessin o els condemnessin a mort per mitjà de simulacres de judici. El fet és que mentre aquí es passava fam, més enllà dels Pirineus, si s’hi anava amb ganes de treballar, tenies garantit un plat a taula. Molts d’aquells emigrants ja no van tornar, o només venien a passar les vacances. Altres van tornar quan es jubilaven, ja que gaudien d’una pensió estrangera que poc tenia a veure amb les nostres. Aquesta seria, molt resumida, la història de l’emigració econòmica espanyola de meitats del segle passat.

Però d’uns anys ençà observem una altra mena d’emigració, tant o més trista que l’anterior. Així, veiem que persones joves i molt ben preparades a les nostres universitats, quan els arriba l’hora de posar-se a treballar opten per emigrar a la recerca d'unes condicions laborals mínimament satisfactòries que no troben aquí. Els nostres salaris són tan justets que molt difícilment permeten emprendre un projecte satisfactori de vida adulta. A l’estranger, en canvi, estan bastant més ben remunerats i, socialment, més ben tractats. Té tot el sentit que el jovent que s’ha passat anys estudiant i preparant-se per a la vida professional aspiri, com a mínim, a tenir una bona feina que els permeti accedir a un habitatge digne i a poder formar una família en condicions. Tot això també explica la nostra baixa taxa de natalitat.

Aquestes dues onades de l’emigració han consolidat el nostre país com una societat d’emigrants econòmics, a un nivell similar al d’altres països del sud i de l’est d’Europa, i d’altres continents. Els governants que es mostren incapaços de retenir el nostre talent són els grans responsables d’haver convertit el país que administren en un país d’emigrants econòmics. Des d’aquest punt de vista, podríem dir que Espanya és també un país en fallida social, i per la part que encara ens toca, Catalunya també.

Ara ja no emigren les persones que passen fam com passava després de la guerra, ara estan marxant els joves més ben preparats del país. És un moviment migratori que no deixa de ser un fracàs estrepitós dels polítics que no fan res per evitar-lo. Les persones que s'instal·len a l’estranger difícilment tornen. Una de les conseqüències d’aquesta fugida és que les empreses estrangeres per a les quals treballen, aquelles que en un món globalitzat són competència directa de les empreses d’aquí, s’aprofiten dels recursos públics que s’han utilitzat per formar els nostres actuals emigrants. Estem finançant els nostres competidors, però encara és més greu el cost personal que representa per a la nostra joventut veure’s expulsada del seu país, mentre la majoria dels nostres polítics es passen el dia discutint sobre banalitats.

El relat del mentrestant

En qualsevol conflicte social, bèl·lic, polític, etc., tan important és saber qui acabarà guanyant la guerra, com qui està guanyant, provisionalment, la batalla temporal del relat mediàtic. Guanyar formalment un conflicte és bàsic, però guanyar el relat del mentrestant no deixa de ser també molt important. Ara ens trobem en el mentrestant, quan ni la derrota ni la victòria són definitives.

Els terroristes de Hamàs sempre posen l’excusa dels pobres palestins per justificar les seves malifetes criminals. Això els fa més simpàtics a ulls d’alguns, i més antipàtics a uns altres que miren més enllà de la punta del seu nas. El fet és que amb el final del creuer de la flotilla, tan ridícul com del tot previsible, Hamàs està guanyant la batalla del relat del mentrestant.

Molta gent que de bona fe defensa la flotilla de Hamàs ignora que qui ha finançat l’excursió marítima és, precisament, aquest grup terrorista. Molts es resisteixen a acceptar que l’enemic número 1 dels palestins és Hamàs. I també hi ha un gran desconeixement sobre l’objectiu final de Hamàs, que no és cap altre que la destrucció d’Israel.

Són realitats que sovint s’intenten amagar, no només per part dels terroristes sinó també per part de la premsa que els dóna suport. TV3 i Catalunya Ràdio són bons exemples d’aquesta manipulació continuada de la realitat. Sigui com sigui, de moment la batalla del relat l’estan guanyant els terroristes de Hamàs, és a dir, i això cal no oblidar-ho, els que van començar aquesta guerra demà farà dos anys.

Uns aclariments finals: no he defensat mai la carnisseria decidida pel govern d’Israel, però sí el dret dels jueus a existir. Tampoc no he defensat mai Hamàs, però sí el dret dels palestins a viure en pau, i això vol dir al marge de Hamàs. Defensar un poble, sigui Israel o Palestina, no significa necessàriament defensar els seus governants, i per entendre el conflicte cal evitar barrejar les coses.

Tot és teatre

Esperpent: Persona o cosa ridícula, extravagant (del diccionari.cat)

He viatjat força per molts països, però gairebé mai ho he fet com a turista sinó per feina. De vegades, quan ets lluny de casa et trobes amb situacions imprevisibles, algunes fins i tot perilloses. Ara mateix em ve al cap una vegada que em trobava a Nairobi fent una escala llarga anant cap a Sud-àfrica, i mentre era a Kenya es va produir un intent de cop d’estat. Tal com és habitual en aquests casos, el primer que van fer els colpistes va ser tancar l’aeroport, però després d’unes hores d’incertesa i alguna violència pels carrers, tot plegat va acabar en un no res. Uns quants dies més tard, de tornada a Europa vaig repetir escala a la mateixa ciutat, i la tranquil·litat era absoluta.

Ara bé, si conscientment decideixes viatjar a una zona conflictiva, una zona que està en guerra, estàs comprant molts números perquè t’acabi tocant el rebre. La flotilla de Thunberg, Colau i companyia, conscientment o no, van optar per anar a l’escenari d’una guerra la qual, aprofitem per recordar-ho, va començar Hamàs fa dos anys. L’excusa no declarada de la flotilla és ajudar als terroristes de Hamàs; l’excusa oficial, ajudar els palestins. Però tot plegat és teatre. Els nostres navegants només busquen la notorietat que els dóna sortir als diaris amb ves a saber quins foscos objectius.

El que s’ha publicat fins ara sobre les moltes incidències de la flotilla no deixa de ser esperpèntic. Això sí, els nostres navegants ja han gaudit d'unes quantes estades turístiques. Després de fer escala a diferents ports del Mediterrani, la setmana passada els pocs vaixells que continuen aquesta aventura van arribar a l’illa de Creta. Van triar bé, conec aquella illa i puc assegurar que és un lloc excel·lent per fer-hi una mica de turisme.

Però quan els nostres intrèpids navegants s’acosten a Israel a Ada Colau li ha agafat el cangueli, i ha demanat als governants del seu país que els protegeixin. I sempre preparat per ficar-se en jardins que no toquen, el president espanyol Sánchez ha decidit enviar un vaixell militar —equipat, per cert, amb armament israelià— a una zona en guerra per protegir els excursionistes. Sent continguts en la valoració tot plegat es pot qualificar d’esperpèntic. Ens podem fer una pregunta: algú amb dos dits de front es pot creure que, arribat el moment, els militars espanyols entraran en guerra contra Israel per defensar els nostres turistes? Tot és teatre.

(Article escrit el 26 de setembre; avui la situació pot haver canviat)

Societats precaritzades

(Article original publicat el XX/7/2025 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 119/07-2025, pàg.22)

Encara que no ho admetin en públic o fins i tot diguin el contrari, són molts els polítics que aspiren a governar societats precaritzades. El seu ideal és una societat formada per ciutadans dependents dels poders públics. Una societat, això sí, on tothom pugui menjar un plat de bledes i tingui garantits uns serveis bàsics mínims, com la sanitat i l’ensenyament. A l’altra banda, els ciutadans capaços de treure’s les castanyes del foc sense els ajuts públics són més difícils de manipular.

Així, hi ha governants que tendeixen a normalitzar la precarietat laboral, a considerar correctes uns salaris baixos que ni tan sols permeten al treballador llogar un habitatge en condicions, i ja no parlem de formar una família i tenir fills. De vegades aquests polítics arriben a l’extrem de presentar l’estabilitat laboral com un premi, i no com un dret bàsic que haurien de tenir tots els treballadors.

Com més en precari es troben les societats, més fàcils són de manipular els ciutadans. Partint d’aquesta realitat, els governants s’han anat traient de la màniga tot un catàleg ampli de subvencions públiques, que és la gran eina que tenen els governs per fer creure la gent. Una gran preocupació de les persones que depenen de la subvenció pública és el temor a perdre-la. Saben que, si la perdessin, més d’un seria incapaç de tirar endavant.

A més a més, sense les subvencions públiques unes quantes entitats deixarien de ser econòmicament viables i haurien d’abaixar la persiana, i uns quants treballadors anirien a l’atur. A Sarrià en tenim algunes. Així que, arribat el moment de mostrar públicament la discrepància amb els governants, molta gent opta per callar.

L’error d’alguns polítics és associar l’èxit amb la riquesa, i com que amb els anys s’ha creat el relat pervers de considerar la riquesa molt mal vista socialment, per associació d’idees també tendeixen a criminalitzar l’èxit. Mort el gos, morta la ràbia. 

Un exemple entre molts: quan una promoció immobiliària anuncia la construcció de pisos de 70 metres que s’ofereixen a preus de mercat —al nostre barri de Sarrià n’hi ha unes quantes—, el món dels ciutadans subvencionats, o els aspirants a ser-ho, ho bateja com a pisos de luxe, amb les crítiques habituals als promotors, redactades, per cert, en el ridícul femení plural que se’ns intenta imposar fora de tota lògica.

Hi ha una falsa equació que sosté que un pobre, d’entrada, és una bona persona, mentre que a un ric sempre se l’ha de veure com un presumpte delinqüent. I de tant sentir-ho, molts ciutadans que per anar fent la viu-viu aspiren a ser subvencionats, acaben afegint-se al carro de les persones acrítiques amb el poder.

Ara bé, deixant de banda la ridiculesa d’aquesta falsa equació, sovint es passa per alt que qui es guanya bé la vida i se’n surt amb èxit és qui paga més impostos, uns impostos que serveixen, precisament, per ajudar els ciutadans que tenen més dificultats. Tothom sap que els diners de la caixa de les subvencions no cauen del cel, algú els hi ha posat abans. Se’n diu solidaritat fiscal.

La Travesia “El Río”

 

Aquest matí ha tingut lloc la travessia marítima de natació anomenada “El Río”, una competició popular que té la sortida a la platja Bajo el Risco, que es troba just a sota del Mirador del Río (de César Manrique), al nord de Lanzarote, una illa africana de sobirania espanyola. L’arribada es troba al sud de La Graciosa, a Caleta de Sebo, que és la “capital” de l’illa canària coneguda com la octava.

La distància recorreguda pels més de 500 nedadors inscrits —hi ha un numerus clausus fixat pels organitzadors de l’esdeveniment— és de 2.600 metres, però tenint en compte el corrent marítim que hi ha d'est a oest entre les dues illes (per això li diuen El Río), l’esforç per fer el recorregut és remarcable. Aquesta competició, ja del tot consolidada, té lloc cada any a finals de setembre, i la d’aquest any ha estat l’edició número 29. El guanyador d’aquest any ha tardat poc més de mitja hora en fer el recorregut. Tots els participants que han acabat la prova han tingut una medalla commemorativa.

Explico tot això perquè si alguna vegada us perdeu per Lanzarote i us sobra un dia que no sabeu què fer, l’opció d’anar a passar el dia a La Graciosa —no cal anar-hi nedant, el ferry que us porta d’una illa a l’altra tarda menys de mitja hora a fer el trajecte— és també una bona recomanació. La particularitat d’aquesta illa és que no hi ha res asfaltat, ni motos, ni cotxes; només bicicletes i uns pocs Land Rover que fan el servei de taxi.

Balanç d’un boicot ridícul

(Article original publicat el 19/9/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2244, pàg. 2)
 

Quan ja ha passat més de mig any des que algú va tenir la idea lluminosa de posar en marxa un boicot ridícul a la xarxa social Twitter/X, potser és el moment de fer una mica de balanç sobre què n’ha quedat de tot plegat. El boicot va ser patrocinat amb l’entusiasme que els caracteritza per alguns polítics d’esquerres, i aviat s’hi van afegir institucions públiques governades per la mateixa ideologia. Els usuaris habituals d’aquesta xarxa social recordem bé aquell episodi. Se’ns deia que, tant sí com no, calia deixar Twitter/X i passar-se a altres xarxes socials.

El motiu del boicot no estava gens justificat, però com que el promovia l’esquerra que ara mateix ens governa, la seva parròquia política, sempre obedient amb les directrius sorgides dels seus politburós ideològics, s’hi va apuntar de seguida. Així, polítics i institucions van deixar d’utilitzar la xarxa Twitter/X. En aquest sentit, cal recordar que a Sarrià, a Barcelona i a l’estat espanyol ara mateix hi governa el PSOE, un partit teòricament d’esquerres, tot i que en aquests territoris els socialistes no van guanyar les últimes eleccions.

Però de tancar-se comptes de Twitter/X, res de res. No se’n va tancar gairebé cap, simplement alguns polítics i algunes institucions van deixar d’utilitzar la xarxa, i els comptes van continuar oberts però adormits. Si més no, alguns van deixar d’emetre la seva propaganda, opinions i crítiques a la competència. I a veure-les venir, no fos cas que més endavant tot plegat quedés en un no res, es veiessin obligats a rectificar i decidissin tornar a utilitzar la xarxa social que té més visibilitat del món.

Però quin és el balanç després de poc més de mig any d’un ridícul boicot ideològic? És ben simple, no ha passat res. La majoria dels dirigents del món, de totes les ideologies, i no només els polítics, continuen usant la xarxa Twitter/X per publicar les seves opinions, crítiques i propostes. I aquells usuaris que, com jo, es volen informar sobre què diuen els manaires i els que aspiren a manar algun dia, continuem trobant aquesta informació al mateix lloc que la trobàvem abans, és a dir, a Twitter/X.

Sempre que aquesta acció estigui molt ben justificada, sóc partidari de boicotejar persones, empreses, institucions i xarxes socials. Però abans de patrocinar un boicot cal rumiar molt bé per què ho fas i quines possibilitats d’èxit pot acabar tenint aquesta acció. Per acabar fent el ridícul com han fet els patrocinadors del boicot infantil a Twitter/X, és molt millor abstenir-se.

Dos estats, d’acord, però com?

Hi ha una opinió molt estesa que defensa que la solució passa per dos estats, Israel i Palestina. Sense entrar en detalls hi podria estar d’acord. Dos estats no semblaria una mala opció, però, insisteixo, sempre que no profunditzem en els detalls. Ara bé, a banda d’aquesta opinió que fins i tot podria ser majoritària, tenim també els dos extrems més violents que per motius oposats discrepen d’aquest plantejament. Per una banda, a Israel hi ha qui no vol sentir parlar dels dos estats, i defensen que amb un únic estat, Israel, que acolli les dues comunitats, n’hi hauria d’haver prou. Un petit detall que no tothom coneix és que més d’un vint per cent de la població d’Israel és àrab, majoritàriament musulmans. El fet que siguin àrabs no els impedeix disposar d’un passaport israelià, dret a vot, representació al Parlament, etc. Segons les Lleis Bàsiques d’Israel, els àrabs tenen els mateixos drets que els jueus.

Però per part dels àrabs també hi ha qui està radicalment en contra de la solució dels dos estats. Aquest és el cas dels terroristes de Hamàs, els quals, no ho oblidem, no tenen com a objectiu la defensa dels pobres palestins sinó la desaparició d’Israel; és el mateix objectiu que té l’Iran i alguns països àrabs de la zona, que fins i tot el porten especificat en les seves constitucions. També és bo recordar que els grans enemics dels palestins no són els jueus sinó, precisament, els seus propis governants, és a dir, els terroristes i dictadors de Hamàs que governen Palestina.

Òbviament no m’agrada gens la deriva que ha anat agafant aquesta guerra, ni els innocents que hi deixen la vida cada dia. No pretenc tenir la vareta màgica de quina acabarà sent la solució del conflicte. Dit això, dic també que Israel té tot el dret a defensar-se dels atacs de Hamàs, el grup terrorista que va començar aquesta guerra el 7 d’octubre del 2023, el mes que ve farà dos anys. A ningú se li escapa que si Israel no es defensés acabaria desapareixent. Sortosament, es dóna el cas que els jueus tenen molt clara la seva voluntat de supervivència, i sempre que els ataquin, respondran. No tindria cap sentit que es quedessin de braços plegats.

Tardà treu el cap a Madrid... mentre ER va perdent pistonada

La Vanguardia va publicar ahir una enquesta sobre com quedarien distribuïts els escons del Parlament si ara es convoquessin eleccions. Però a gairebé tres anys d’anar a votar, es tracta d’un exercici de ciència-ficció. En tres anys poden passar tantes coses que ho poden canviar tot. Ara bé, ja que tenim l’enquesta, diguem-ne alguna cosa. Em sorprèn molt el bon resultat atribuït a ER, amb una xifra d’escons que al meu entendre està interessadament molt cuinada a l’alça.

Dues consideracions. La primera: mentre els independentistes no siguin capaços d’entendre que en política les coses s’han de fer per l’ordre natural, no anirem enlloc. Cal tenir clar que primer és la independència i, un cop aconseguida, ja decidirem cada quatre anys quin model de societat volem. Per aquest ordre. La segona consideració: ER sempre ha presumit de ser un partit net i sense corrupció, però després de l’escàndol de la DGAIA ja no ho podran dir mai més. Ara estan empastifats, ja veurem què diuen els tribunals.

Les persones i els partits tenen tot el dret a canviar d’objectius. D’uns anys ençà el politburó d’ER està fent aquest canvi, però els seus dirigents no ho admeten en públic sinó que el van aplicant de mica en mica, amb discreció i sense fer soroll, para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. En aquesta tasca el jubilat Tardà sempre ajuda.

Els entesos en demoscòpia electoral ens diuen que ER ha perdut el suport de dos terços dels votants que optaven per aquest partit no fa gaires anys, quan es declarava inequívocament independentista i no se li coneixien episodis de corrupció. Avui en dia, però, la major part del suport electoral d’ER prové de persones que literalment viuen del partit i dels càrrecs públics i parapúblics que en depenen.

Podríem parlar de Junqueras, però, últimament, quan parla mai saps si diu blanc, o diu negre, o no diu res. Els seus, però, ja l’han jutjat, i la meitat de la militància li ha girat l’esquena. És per això que opto per centrar-me en el jubilat Tardà. No tinc cap dubte que Tardà encara és d’esquerres, però, escoltant-lo, cada dia estic menys segur que sigui independentista. Només ell sap el joc d’interessos que es porta entre mans.

Fins no fa gaire Tardà era la bèstia negra dels mitjans estatals de Madrid, però ara tothom el convida a dir-hi la seva, li obren les portes i el reben amb els braços oberts; ja el consideren un dels seus. Ara que Tardà sembla donar la màxima prioritat a una Espanya d’esquerres, i deixa els interessos de Catalunya aparcats a la cuneta en espera de temps millors, a Madrid se l’escolten molt més que abans. Mentrestant, ER va perdent pistonada.

Mongat no vol visitants

Mongat no té interès a facilitar les visites dels forasters. Hi he hagut d’anar deu vegades en els últims dos mesos, i a l’hora de pagar la zona blava on deixo el cotxe, no ho puc fer, ja que el sistema no permet que es faci servir la targeta ni el pagament en efectiu. Només es pot fer amb una aplicació de mòbil, donant per fet que el visitant està obligat a portar-ne un.

Un dia un cotxe de la policia local aparcava a la zona on tenia el meu, i en sortir els dos agents amb l’entrepà a la mà —anaven a esmorzar al bar del davant— els vaig preguntar com podia pagar la zona blava en efectiu o amb targeta. Em van respondre el que he explicat abans, advertint-me que si no pagava amb l’aplicació em multarien, no ells, que en aquella zona entre la carretera i el tren no hi intervenen, però sí que ho faria el vigilant d’aquell espai quan s’acostés a controlar que tothom pagués.

Sortosament, hi ha altres llocs on pots deixar el cotxe sense aquests inconvenients. Els comerciants montgatins s’ho perden.

Miquel Saumell

(carta publicada el 17/9/2025 a La Vanguardia)

Capitalisme, comunisme i comunicació

(Article original publicat el 5/9/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2242, pàg. 2)

Als llocs on hi ha premsa lliure i els lectors poden triar què volen llegir, on cada diari té la seva línia editorial, un mateix esdeveniment es pot explicar de moltes maneres. A Espanya no és el mateix llegir El País que La Razón, i parlant del diari La Razón potser algú ignora que és un diari de capital català i amb direcció catalana, tot i que fet a Madrid. A Catalunya tenim de tot.

Abans d’existir Internet, sempre que era a Hong Kong donava una ullada al South China Morning Post, un diari que molt d’hora al matí em passaven per sota la porta de l’habitació de l’hotel. Un bon diari que llavors no tenia interferències polítiques dels governants comunistes de Beijing.

Avui, per saber què vol transmetre el Partit Comunista de la Xina, em miro el Global Times. Sé molt bé que no llegiré la veritat, però si més no coneixeré la veritat oficial que, sense cap mena de dubte, també defensaran els meus interlocutors xinesos. No és cap secret que si un xinés vol triomfar en qualsevol àmbit d’aquella societat, també a l’empresa privada, resulta gairebé imprescindible tenir el carnet del partit comunista a la butxaca.

Comunisme capitalista no és un oxímoron. Quan aterres a la Xina et trobes el comunisme de partit únic més capitalista del planeta; salvant les distàncies, que són moltes, potser empatats amb el Vietnam. Però deixant de banda la prohibició d’importants llibertats individuals i col·lectives, econòmicament no els va gens malament. Amb la discreció que els caracteritza, els xinesos ja juguen a la primera divisió del món global, i d’aquí uns quants anys el Vietnam també n’acabarà formant part.

Cuba ha fet alguns intents per combinar la ideologia comunista amb una certa llibertat d’empresa. Però no se n’han sortit. Els dirigents polítics cubans, des dels germans Castro fins al dictador actual, Miguel Mario Díaz-Canel, per sobre del benestar dels seus ciutadans sempre han imposat amb mà de ferro la seva tronada ideologia. I tot i el que explica el Granma, el diari amb menys credibilitat d’Amèrica, Cuba és un país trinxat. Milions de cubans voten amb els peus i van abandonant aquella illa buscant millors horitzons.

A casa nostra passa una cosa sorprenent. Utilitzant unes sigles polítiques canviants, els comunistes encara mantenen una petita però fidel clientela. Intueixo que la majoria dels seus votants no ha viatjat gaire per veure amb els seus propis ulls que passa allà on encara governen els seus camarades. Amb uns quants dies a Cuba en tindrien prou per baixar de la figuera.

Reescriure la història

Hem crescut escoltant el fals relat que sosté que quan al segle XV Espanya va descobrir Amèrica tot van ser flors i violes, i que els conquistadors espanyols van incorporar a aquells territoris la nostra civilització i altres avantatges. Ara bé, en aquest relat mai es mencionen les contrapartides, i a partir d’una falsedat ensucrada han anat sorgint expressions ridícules com allò de la madre patria. Però tots sabem que quan els espanyols van arribar a Amèrica els conquistadors es van dedicar a espoliar aquells territoris, i a carregar-se les seves llengües i la seva cultura.

Darrerament, tant des d’Espanya com també per part de les excolònies, han anat sorgint veus discrepants amb el relat oficial. I encara que s’hagi tardat més de cinc-cents anys a qüestionar en veu alta les actuacions dels descobridors peninsulars, és molt positiu que es comenci a parlar de la gran violència que el descobriment portava implícita. Mai és tard per explicar la veritat, ni per fer pedagogia.

Sense pretendre tallar tots els conquistadors pel mateix patró, el fet és que les coses no van ser tan exemplars com se’ns ha explicat. Si es volgués arrodonir el revisionisme històric en clau senyorívola, els governants espanyols d’ara, com a successors dels governants que hi havia fa mig mil·lenni, haurien de disculpar-se oficialment i oferir compensacions. Però tots sabem que això no passarà, ja que els espanyols són massa orgullosos per acceptar les seves culpes i demanar perdó. A Catalunya no ens han d’explicar res, ja que de patir actituds similars de la que encara és la nostra metròpoli en sabem molt.

La Diada en cinc tuits

Vaig resumir la Diada d’ahir publicant aquests cinc tuits en el meu compte x.com/miquelsaumell:

1/ Bona Diada nacional de Catalunya! Ara bé, diguin el que diguin els mitjans públics catalans (TV3 i Catràdio) i els privats (Ara, El Periódico, El Punt Avui, La Vanguardia, RAC1, etc.), avui no es mesura el suport de la ciutadania a l'independentisme; això ja va quedar 100% clar l'1/10/2017.

2/ No sóc de manifestar-me al carrer, però voto sempre que toca. Poso TV3 un moment i la tertulianada està molt centrada en les presències i absències de polítics a la manifestació de Barcelona, i a partir d'aquí treuen conclusions interessades. Una tal Milagros Pérez (PSOE) fa cara de satisfeta.

3/ Xifra oficial de la manifestació de Barcelona: segons la Guàrdia Urbana de Barcelona (PSOE) només 28.000 persones. El regidor que controla la policia, Albert Batlle, fa bé la seva feina. Però tots sabem que les independències les fan els votants, no els manifestants. Cal no oblidar-ho.

4/ El suport a la independència no és mesura amb enquestes o amb manifestants al carrer sinó amb els vots dipositats a les urnes. És a dir, amb democràcia. Això ja es va fer l'1 d'octubre del 2017. Vam votar massivament a favor d'una Catalunya independent. No maregeu més la perdiu.

5/ L'editorial de La Vanguardia d'avui defineix l'objectiu d'una Catalunya independent com a objetivos inalcanzables. Estic tan segur que els Godó així ho creuen com que altres, precisament la majoria dels catalans que vam guanyar el referèndum del 2017, creiem el contrari.

Coses que no m’acaben de fer el pes

Les persones incapaces de demanar les coses per favor i de donar les gràcies quan toca fer-ho; els cossos humans excessivament tunejats amb pírcings, els cabells pintats de blau, de taronja, de verd o a franges, els tatuatges en general exceptuant aquells tan petits i discrets que no criden l’atenció, les mans amb cadascuna de les ungles pintades d’un color diferent, etc., i tot això especialment dedicat a les persones que treballen de cara al públic, on no tot val; les motos i els cotxes amb els tubs d’escapament tunejats que només busquen fer més soroll del compte; els cotxes amb motor dièsel, per la contaminació extra que generen; els mossos d'esquadra i els policies locals que d’entrada es dirigeixen als ciutadans en castellà; els vols de Ryanair; els (ir)responsables del desgavell de Rodalies; els patinets i les bicis que no porten llums al davant, ni al darrere, ni matrícula; les bicis que porten un, dos o més nens com a passatgers, generant una conducció perillosament inestable; el carril bici de la Via Augusta de Barcelona, des de Ganduxer fins a la plaça Borràs; els venedors que se t’adrecen anomenant-te caballero; l’atribució generalitzada del mot feixista dirigida a tothom que discrepi; l’atribució generalitzada del mot comunista dirigida a tothom que discrepi; els crítics amb determinats polítics i partits polítics que admeten alegrement que ni tan sols s’han llegit els estatuts ni els programes electorals de les organitzacions criticades, ni tenen cap intenció de fer-ho; les corresponsalies ideològiques antijueves dels mitjans públics catalans —TV3 i Catràdio—, molt especialment els que treballen a l’Orient Mitjà; els polítics catalans que es declaraven independentistes i el temps ens ha demostrat que ni ho eren abans ni ho són ara; la feina que fan molts dels jutges de la cúpula judicial espanyola; molts informes de l’UCO (GC); els botiguers i cambrers que et contesten en castellà podent-ho fer en català, o els que per justificar que no et responguin en català utilitzin aquell argument tan simpàtic es que estamos en España; els sindicalistes que sense haver treballat mai a l’economia productiva intenten alliçonar als empresaris; les persones que criden massa i els maleducats en general; i moltes coses i situacions més que deixarem per un altre dia.

La mandra és una mala consellera

He tractat amb petits empresaris, clients meus, els quals en algun moment se m’han queixat que els seus clients no els trucaven ni els visitaven, i posaven aquesta pobra excusa per justificar la davallada de les vendes de la seva empresa i, de retruc, que no em compressin a mi. En casos així, la meva resposta sempre ha sigut molt clara. No has d’esperar que et truqui el client, és el proveïdor qui ha de trucar al client, qui ha d’agafar el cotxe o l’avió i anar a visitar-lo allà on sigui per intentar convèncer-lo. Vendre no és gens fàcil, i el negoci mai arriba sol, ets tu qui t’ho has de treballar, trucant, viatjant, insistint i no donant mai una operació per perduda, per més difícil que sembli. El negoci mai arriba sol, i la mandra és una mala consellera. Actuant amb aquest convenciment, tard o d’hora acabes collint els fruits del teu esforç; si més no, aquesta ha sigut la meva experiència.

Justícia polititzada

Alguns defensem la tesi que, a Espanya, la justícia, incloent-hi el sistema d’accés dels jutges a la cúpula judicial i el seu funcionament posterior, s’ha anat degradant fins a transformar-se en un estadi més de la política bruta. Separació de poders? En teoria existeix, a la pràctica gairebé no n’hi ha. Tothom ho sap i molts se’n queixen, però que es faci política des del món judicial és precisament l’objectiu d’alguns polítics.

Aquí també hi podríem aplicar allò que fa uns quants segles va proclamar el Conde Duque de Olivares: "para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Tothom veu que molts jutges fan política (se consigue el efecto), però els seus protagonistes, els jutges, ho neguen descaradament (sin que se note el cuidado).

Molts jutges de la cúpula judicial espanyola fan política precisament perquè tots ells han accedit al càrrec gràcies a la decisió presa pels partits polítics. A partir d’aquí, alguns jutges actuen políticament sense amagar-se’n, com una forma d’agraïment al partit que els ha nomenat. Altres intenten dissimular la seva dependència política, però el tuf partidista de les seves resolucions judicials és similar.

El president espanyol Sánchez s’ha queixat que la seva família pateix les conseqüències de la justícia polititzada. Sánchez disposa d’altaveus i se’n pot queixar en públic. Me’l crec, i ben fet que fa de denunciar-ho. Ara bé, sempre que la justícia polititzada ha perjudicat l’independentisme català, Sánchez ha callat. Per tant, repeteixo, a Sánchez me’l crec, però la seva situació em genera la mateixa manca de solidaritat que demostra ell amb els catalans que també pateixen la justícia polititzada.

Fills

Durant molts anys a la Xina les parelles només podien tenir un fill (o filla). Si en tenien més d’un, el govern els castigava. Ara ja se’n poden tenir dos sense problemes, això sí, sempre que els pares els puguin mantenir. En aquest aspecte concret, el de la llibertat individual per formar una família, els xinesos han avançat força.
 
A casa nostra, en canvi, el nombre de fills per parella s’ha reduït molt. Avui en dia, o no se’n té cap o se’n té només un. I tenir-ne més de dos ja és per nota. Els motius de la nostra baixa natalitat són diversos i, en primer lloc, hi podríem posar el baix poder adquisitiu dels baixos salaris que es paguen avui en dia.
 
Pertanyo a una família molt nombrosa. Tinc molts germans, i tinc més de dos fills. Per tant, oficialment, famílies nombroses. Però mai he pensat en el pagament de les pensions per decidir constituir una família nombrosa, tot i que de vegades penso que també en aquest aspecte social compleixo de sobres.
 
Hi ha qui té molt clar que no vol tenir fills, i cadascú deu tenir els seus motius per prendre aquesta decisió, i s'han de respectar. Hi ha, també, qui prefereix tenir un gos a tenir fills. Tenir un gos surt bastant més bé de preu que tenir fills, i les responsabilitats que has d'assumir quan poses un gos a la teva vida són inferiors.

La foto de la vergonya

 

Les formes i l’escenificació són molt importants en política, i de vegades ho són tant com els assumptes a tractar. Aquesta foto de fa uns dies, molt ben triada i distribuïda per la Casa Blanca, ha estat publicada en diaris de tot el món. La imatge diu molt més del que pot semblar a primera vista. Es podria fàcilment associar amb una classe de pàrvuls, amb el mestre de cara i situat en un pla més elevat que els seus alumnes els quals, molt atents i obedients, hi apareixen d’esquena, asseguts en cadires més petites. Qui mana, mana, i tot el protagonisme queda reservat al mestre. És la foto de la vergonya, un escenari-trampa molt ben preparat per a un nou intent d’humiliació pública dels dirigents europeus per part de Donald Trump, el president dels Estats Units. Constatant, una vegada més, la trista realitat de la submissió europea, cada dia està més clar que Ucraïna té totes les de perdre. Així, els dirigents dels Estats Units i de Rússia, sense la intervenció de l’ucraïnès Zelenski, discutiran el calendari i l’abast de la pèrdua ucraïnesa, mentre que en el context internacional torna a quedar clar que Europa cada dia hi pinta menys. Necessitem nous lideratges amb urgència. A Catalunya, és clar que sí, però també a Europa. Aquí i allà estem en males mans.

Quan s’acaba l’agost

A l’agost el barri de Sarrià queda buit de gent, buit de cotxes, motos, patinets i bicis d’una, dues i fins a tres places, les quals, òbviament, circulen sense matrícula ni assegurança —alguns sostenen que exigir-ho no seria prou progressista—. Sarrià, a l’agost, s’ha quedat buit de sorolls i gairebé sense botigues, ja que la majoria estan tancades. Això sí, sempre es pot baixar fins al refugi climàtic d’El Tall Anglès, tot i que aquest no ha sigut mai el meu esport preferit. També pots anar als grans supermercats que obren cada dia, així com a les moltes botigues de l’Illa Diagonal, però el consumisme tampoc forma part de les prioritats d’aquest comentarista.

El fet és que a l’agost, com passa cada any, la gent fuig de la ciutat, la gent marxa allà on sigui. La qüestió és marxar. I ara que s’acaba l’agost, la gent torna. Se’ns explica, insistentment, que hi ha molta precarietat laboral, i que els que tenen la sort de tenir feina acostumen a cobrar sous de cal justet. Totes dues afirmacions són certes. El fet és que, amb la cartera més buida que plena, arriba l’agost i gairebé tothom marxa. En cotxe o en moto, en tren, en vaixell o en avió de baix cost, que mentre no ens ampliïn l’aeroport aquesta és l’oferta majoritària que tenim a Barcelona. Ara bé, molts ens preguntem com s’ho fan. Potser a còpia d'esprémer la Visa sense rumiar gaire? Chi lo sa! Diuen que qui dia passa any empeny, i quan arribi el setembre ja en parlarem.

Sigui com sigui, la rentrée de finals d’agost és també un senyal positiu per a uns pocs. A partir de demà començaran a marxar els veïns que a l’agost, buscant evitar les típiques cues i aglomeracions que es formen a l’estiu, s’han quedat solidàriament a Sarrià. A partir de setembre pots anar als mateixos llocs que aniries a l’agost però sense els molts inconvenients estiuencs, i sense patir per trobar taula als restaurants. I, tot plegat, amb una temperatura molt més agradable i a uns preus força més moderats.

Avui toca desitjar una bona tornada a tots els que han passat l’agost lluny de Sarrià, i unes bones vacances als privilegiats que les comencen demà.

A Madrid no cal parlar en català

(Article original publicat el 22/8/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2240, pàg. 2)
 
L’exigència de poder parlar en català al Parlament espanyol no deixa de ser una manera sibil·lina d’admetre, potser de manera poc conscient, que el futur de Catalunya continuarà estant vinculat a Espanya. És com un premi perquè ens quedem. Un català no hauria de perdre el temps demanant permís a la metròpoli per poder parlar en català a Madrid. Sóc ben conscient, però, que si no segueixes la línia oficial marcada des de Catalunya corres el risc que et titllin d’allò que no ets: si no ets dels meus, segur que ets dels altres. Dit això, el comentari d’avui potser no agradarà als independentistes.

A Catalunya, l’ús del català l’hem de defensar amb tots els mitjans que tenim al nostre abast incloent, si cal, els menys amables. La nostra llengua l’hem de defensar nosaltres; si no ho fem, ni els espanyols ni ningú ens faran aquesta feina. Aquesta defensa pot implicar que ens hàgim de posar impertinents, sense caure en la mala educació. Des de l’unionisme, se’ns vol convèncer amb el discurs bonista, però aquest discurs ja no resulta creïble. Quan se’ns maltracta lingüísticament els catalans ens hem de quadrar, i actuar amb tota la contundència que calgui. I si això vol dir marxar d’un restaurant o d’una botiga perquè lingüísticament no se’ns tracta amb correcció, es fa i no passa res. Tenim molts establiments per triar on entrem.

Cal exercir el dret a boicotejar a qui ens maltracti. A Catalunya no és acceptable que una entitat o un negoci que necessitin personal per treballar de cara el públic contractin persones analfabetes en català. Si t’hi trobes, boicot. I si els responsables no ho volen entendre, ja ho aniran entenent quan vegin que perden clientela. 

Parlem ara de l’ús del català a Madrid, sense perdre de vista que quan Catalunya sigui independent, a Espanya el català no tindrà raó de ser, com tampoc la té el francès. A París es parla francès, a Milà es parla italià, a Porto es parla portuguès i a Catalunya es parla català. I amb la mateixa normalitat, a la monolingüista Madrid es parla castellà. No intentem imposar allò que ens molesta que ens imposin aquí.

No cal gastar energies per poder parlar en català a Madrid, ni al Congreso, ni al Senado, ni enlloc. Estic en contra de comprar el relat autonòmic que representa que els espanyols ens fan el favor de permetre’ns parlar una estoneta en català. Oblidem-nos d’Espanya i centrem-nos en Catalunya. Fem les lleis que calguin per obligar a conèixer el català a tota persona que visqui a Catalunya i cobri del pressupost públic.

Tenir aire condicionat no és de dretes

El debat que s’ha obert a França aquest estiu és sobre l’ús de l’aire condicionat (AC). Al país veí només el 7% dels habitatges disposen d’AC, així que són ben pocs els francesos que en gaudeixen. La majoria que opta per no tenir-ne al·lega tant raons mediambientals com el cost energètic que suposa.

S’ha de dir que, a França, de dies de calor extrema n’hi ha pocs, i molts francesos pensen que fer una inversió important per utilitzar-la pocs dies l’any no els surt a compte. Però la poca utilització no és sempre un argument prou potent. A la Cerdanya del sud, la nostra, hi ha moltes segones residències que amb prou feines es fan servir dues setmanes l’any, i la resta de l’any estan buides. Són pobles fantasma.

Si la notícia de l’AC la llegeixes al diari Libération ja saps què en pots esperar, i si la notícia la comenta un polític d’esquerres, el minso 7% potser encara li semblarà massa. Encara que sigui entre línies, l’ecologisme d’esquerres té tendència a associar l’AC amb les persones de dretes. A França, com aquí, també trobes gent amb plantejaments equivocats molt simples. Però disposar d’AC a casa no és de dretes ni d’esquerres sinó, simplement, el dret que tenim els ciutadans a gaudir d’un benestar climàtic raonable. 

A casa tenim l’AC programat a 22°, de manera que l’estança queda aclimatada a uns 24/25°, i amb molta menys humitat que al carrer. Això queda lluny dels consells ecològics dels comunaires que, directament o indirecta, fa deu anys que governen Barcelona. Els polítics d'esquerres que gaudeixen donant consells tot sovint també s’equivoquen.

El passaport

 

Motius professionals m’han portat a viatjar per tot el món i tractar amb gent de tota mena. Aviat vaig poder observar que alguns dels meus interlocutors viatjaven amb més d’un passaport. Per entrar a segons quins països n’utilitzaven un, i per altres destinacions en mostraven un altre. El motiu d’aquesta duplicitat és fàcil d’entendre. No pots pretendre entrar a Israel sense problemes si quan hi arribes mostres un passaport amb segells d’entrada a països enemics d’Israel, que són gairebé tots els del seu entorn geogràfic. Pel mateix motiu, no pots entrar a Teheran mostrant un passaport que denoti que viatges sovint a Tel-Aviv. Abans de la caiguda del Mur de Berlín i de l’enfonsament del comunisme (1989), si no volies perdre temps als aeroports necessitaves un passaport per entrar als paradisos comunistes —així els definien alguns dels seus propagandistes, que parlaven més d’oïdes que d’experiències pràctiques—, i un altre per moure’t pels països democràtics. Per cert, si s’han obtingut legalment enlloc està escrit que sigui delicte viatjar amb més d’un passaport, tot i que per raons òbvies no és aconsellable mostrar-los alhora.

Només en efectiu

Sovint et trobes amb establiments comercials que tenen a la porta un cartell que demana el pagament en efectiu pels productes i serveis que comercialitzen. I ara que molta gent ja s’ha acostumat a anar pel món sense tocar bitllets, també comencem a veure que alguns restaurants exigeixin el pagament en efectiu. Si m’avisen abans, no tinc cap problema. El comerciant sap millor que ningú com ha de gestionar el seu negoci i si li convé oferir aquest servei a la clientela. I el client potencial sempre té la llibertat d’entrar-hi o no. Llibertat per a tothom sempre i en qualsevol circumstància, és clar que sí.

L’últim cas que m’he trobat ha sigut fa pocs dies en una petita empresa de lloguer de cotxes. El dia abans de recollir el vehicle contractat em van trucar per recordar-me que el lloguer el cobraven per avançat, tal com és habitual en aquests negocis, i com qui no vol la cosa hi van afegir que el pagament, de més de cinc-cents euros, havia de ser necessàriament en efectiu. Bitllets de banc sí, Bizum i targetes de crèdit i dèbit, no. A ningú el sorprendrà que l’exigència de cobrar en efectiu no surti a la pàgina web.

I a partir d’aquestes realitats, les conclusions són lliures. Els benpensants potser només conclouen que el comerciant es vol estalviar les comissions bancàries. Els malpensats és possible que vagin una mica més enllà.

No tots els espanyols són iguals

(Article original publicat el 8/8/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2238, pàg. 2)
 
Costarà trobar un ciutadà unionista que estigui disposat a acceptar que no tots els espanyols són iguals, tot i que la desigualtat entre espanyols és una realitat inqüestionable. No ho és perquè ho digui l’autor d’aquest comentari, sinó perquè així ho estableix la, per a alguns, sacrosanta Constitución Española, aquella llei que els unionistes tant diuen defensar. Doncs sí, la Carta Magna estableix que no tots els espanyols són legalment iguals, ni ho són tots els territoris que conformen l’estat.

No només és el cas dels habitants dels territoris forals d’Euskadi i Navarra, els quals tenen uns avantatges fiscals que sempre es posen d’exemple per explicar una situació avantatjosa i ben diferent de la vigent en altres territoris de l’estat. Històricament, els governs basc i navarrès recapten el cent per cent dels impostos i, un cop disposen dels diners, en transfereixen a Espanya una petita part (el cupo) acordada prèviament.

Posats a detallar més diferències entre ciutadans i territoris d’Espanya, podríem citar també Catalunya, les Illes Balears i les Illes Canàries, i soc conscient que em deixo altres territoris singulars. Així, tal com estableix una llei orgànica espanyola, Catalunya té una llengua pròpia que no és el castellà. A més, Catalunya s’ocupa de gestionar les seves presons, la seva policia incloent el control del trànsit, i un munt de responsabilitats més que en altres territoris de l’estat estan centralitzades.

Els ciutadans balears i els canaris també gaudeixen de peculiaritats econòmiques i fiscals. Així, quan un ciutadà català va a Menorca o a Lanzarote, ha de pagar el bitllet aeri sencer, i no són gens barats. En canvi, quan un balear o un canari viatgen fora de les seves illes només paguen el 25% del cost del bitllet; l’estalvi és molt important. Per acabar-ho d’arrodonir, a les Canàries no existeix l’IVA, sinó un impost específic molt més raonable, l’IGIC.

Així, per més que alguns insisteixin en la igualtat entre espanyols, a l’hora de la veritat i a l’hora de rascar-se la butxaca no tots els espanyols són iguals, ni tenen els mateixos drets, ni els mateixos deures. Tots recordem els crits de A por ellos! dels armats espanyols enviats a Catalunya l’any 2017, amb ordres precises d’agredir ciutadans catalans pel sol fet de voler votar, una situació impensable en qualsevol país democràtic del nostre entorn. Per cert, els delictes d’aquells uniformats embogits ja han estat amnistiats, mentre molts dels catalans agredits encara esperen que se’ls apliqui l’amnistia.

La lliçó d’una OPA hostil fracassada

Fa setze mesos el banc BBVA va presentar una OPA hostil contra el Banc Sabadell. Segons el diccionari, l’adjectiu hostil té dues accepcions: 1/ Propi d’un enemic, que mostra la disposició d’un enemic. 2/ Inspirat per un enemic. Ho podríem completar dient que una actitud hostil és contrària a una actitud amable o amigable.

En el món dels negocis no és recomanable mostrar prepotència ni hostilitat cap al teu interlocutor. No costa gaire d’entendre que tu no pots entrar en una botiga que saps que funciona molt bé dient que t’has proposat comprar-la, tant si als seus propietaris els agrada la idea de vendre el negoci com si no tenen gens d'interès per desprendre-se’n.

Doncs bé, això és el que ha passat amb la proposta hostil que la direcció prepotent del banc BBVA va presentar contra els milers d’accionistes del Banc Sabadell. La reacció més previsible del banc opat exigeix defensar-se del banc opador amb tots els mitjans al seu abast. Això és el que ha estat fent el Sabadell.

L’OPA ha fracassat, i això és bo pel Sabadell i també pel país. El BBVA no va voler entendre que els interessos del Sabadell no coincideixen amb els seus. Al marge de l’activitat bancària clàssica, hi ha unes determinades maneres de fer del Sabadell, també en clau país, que el BBVA no ha sabut o no ha volgut valorar. No és només un tema de diners, sinó de sensibilitats; la ridícula campanya de propaganda del BBVA en defensa de l’OPA n’és un bon exemple.

Resulta irrellevant que els clients, sindicats, patronals, partits polítics i els governs català, espanyol i europeu s’hagin posicionat a favor o en contra de l’OPA. Òbviament, tothom té dret a opinar, però la decisió final de vendre un negoci només és en mans dels seus propietaris, i aquests han dit ben clar que no volen vendre el banc.

Els col·locodrems dels partits

En un règim polític amb moltes mancances com el que tenim a Catalunya, els ciutadans paguem dos tipus d’institucions polítiques: les que formalment són democràtiques, és a dir, les que votem els ciutadans, i les que ni ho són ni les votem. Els nostres polítics s’omplen la boca sobre la necessitat d’establir vegueries d’elecció popular i democràtica, però a l’hora de la veritat defensen les províncies, unes institucions obsoletes i prescindibles que no voten els ciutadans. 

Institucions formalment democràtiques són aquelles les composicions de les quals decidim els ciutadans cada quatre anys mitjançant el nostre vot: el Parlament, d’on surt el president de la Generalitat, i els ajuntaments, d’on surten els 948 alcaldes que hi ha a Catalunya. Institucions no democràtiques, les que anomeno els col·locodrems dels partits, són aquelles que no votem mai, i que s’omplen de personatges col·locats pels partits; per exemple, les diputacions i els consells comarcals.

En haver passat pel sedàs d’unes eleccions, els polítics de les institucions democràtiques (diputats del Parlament i regidors dels ajuntaments) poden presumir de tenir el suport democràtic de la ciutadania. En canvi, els polítics que omplen les diputacions i els consells comarcals només tenen el suport del secretari d’organització del seu partit, és a dir, de la persona que els ha col·locat allà. Per això els anomeno col·locodrems.

Per eliminar els col·locodrems tindríem una solució ben fàcil: tancar-los o, si legalment no es poden tancar, deixar-los reduïts a un despatxet amb un telèfon, i traspassar a la Generalitat i als ajuntaments les atribucions que tenen ara. D’aquesta manera eliminaríem dues administracions que no votem, suprimiríem una burocràcia del tot prescindible així com les moltes despeses associades.

Hi ha, però, un petit inconvenient: mentre ens estalviaríem milers de sous públics, uns diners que es podrien utilitzar, per exemple, per construir habitatge públic destinat al lloguer, i això seria molt positiu per a la societat, milers de polítics i funcionaris adscrits a aquestes administracions es trobarien de cop i volta a la cua de l’atur. És per això que els partits no volen ni sentir parlar d’eliminar aquestes institucions, ja que tots viuen de la seva existència.

Gaza, cinc preguntes incòmodes

1/ Per què aquí s’amaga —en societats periodísticament més serioses que la nostra sí que ho expliquen— que l’organisme encarregat de comptabilitzar els morts i ferits de la guerra de Gaza és dirigit per Hamàs, és a dir, per l’organització terrorista que el 7 d’octubre del 2023 va iniciar l’etapa més cruenta del conflicte araboisraelià, amb la matança més gran de jueus —la gran majoria civils— des de l’Holocaust?

2/ Per què organitzacions globals com diversos organismes de l'ONU, la Creu Roja, etc., i locals com la Generalitat, molts ajuntaments, TV3, Catràdio, RAC1, etc., no objecten mai i donen per bona una xifra de morts no auditada per un organisme mínimament neutral?

3/ Per què els nens petits que passen fam i que ens mostren les televisions com a demostració dels excessos de la guerra sempre estan envoltats de persones adultes que pel seu aspecte no sembla que en passin gens, de fam?

4/ Per què les manifestacions de protesta que tenen lloc a Gaza contra aquesta guerra estan formades exclusivament per homes que pel seu aspecte saludable tampoc sembla que passin fam?

5/ Per què determinada premsa equipara els il·legítims interessos terroristes de Hamàs amb els legítims interessos polítics dels palestins, quan és ben sabut que Hamàs és l’enemic número 1 dels palestins?

Castells vs. Cuadras

(Article original publicat el 25/7/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2236, pàg. 2)
 
El director de La Veu de l’Anoia va publicar recentment una entrevista llarga (tres pàgines, dues fotos) a l’alcalde d’Igualada, Marc Castells. Uns dies més tard en va publicar una altra a Jordi Cuadras, cap de l’oposició, però aquesta no era tan llarga (una pàgina, una foto). El primer governa Igualada des de fa catorze anys, mentre que el segon aspira a prendre-li el relleu. La decisió és en mans dels igualadins que l’any 2027 seran cridats a votar en unes noves eleccions municipals.

No sóc partidari dels mandats massa llargs dels càrrecs electes. El meu ideal el fixaria en un màxim de dos mandats consecutius, és a dir, fixaria com a límit vuit anys exercint el càrrec, com passa, per exemple, amb els presidents dels Estats Units. Castells, l’alcalde actual, explica que el seu referent polític és el MHP Jordi Pujol, i a l’entrevista es defineix sense embuts com a “convergent i pujolista”. En aquest sentit, potser convé recordar que Pujol va ser president de la Generalitat durant vint-i-tres anys seguits, guanyant totes les eleccions a les quals es va presentar.

De cara a les pròximes eleccions municipals, Cuadras, el cap de l’oposició, no ho tindrà gens fàcil. Aspira a ocupar la butaca on ara seu un alcalde consolidat; el 2027 Castells farà setze anys que estarà a l’alcaldia. Cuadras es presenta sovint com el soci extern del govern, i quan s’opta a ocupar el despatx que ara ocupa el teu soci, simultaniejar les dues posicions ha de ser difícil de gestionar, tot i que no és incompatible. Ara bé, als votants potser els costarà d’entendre aquesta ambivalència.

Caldrà veure com evolucionen els fets en els vint-i-dos mesos que falten per a les eleccions, i com es van matisant les posicions polítiques d’uns i altres. A les entrevistes veiem que Castells fa retrets a Cuadras, i l’aspirant també critica el seu soci de facto, tot i que se suposa que en privat se li agraeix la col·laboració. Sigui com sigui, aquells que ens ho mirem des de la distància no podem evitar una certa sorpresa amb aquestes declaracions.

I com que encara em queda espai per completar aquesta columna sobre les perspectives que s’obren a l’alcaldia d’Igualada de cara a les eleccions del 2027, cal destacar també que des de l’any 1979 han transcorregut quaranta-sis anys d’ajuntaments suposadament democràtics, i en tot aquest temps Igualada no ha tingut mai una alcaldessa. Molts ens preguntem si aquesta més que evident anomalia democràtica s’anirà perpetuant en el temps o algun dia algú decidirà posar-hi fi.

Aranzels

Els governs creen funcionaris, però amb les polítiques aranzelàries poden ajudar o dificultar que la iniciativa privada creï llocs de treball productius. M’he dedicat tota la vida al comerç internacional de matèries primeres, i les polítiques aranzelàries que apliquen els governs han tingut una relació molt directa en el meu negoci. Així, mentre sempre he tingut un ull posat a les cotitzacions de les divises i les subhastes internacionals de les matèries primeres amb les quals he tractat, l’altre l’he dedicat a vigilar les polítiques aranzelàries dels governs. Els aranzels poden crear, enfortir, dificultar o eliminar possibilitats de negoci, així com crear o destruir empreses i llocs de treball.

L’aranzel és l’eina que tenen els estats per defensar-se dels països que els fan la competència, i també, quan els convé pel motiu que sigui, per atacar-los. Així, quan un govern decreta un canvi en la seva política aranzelària pot ocasionar que les possibilitats comercials que existien en el país afectat desapareguin. Una política aranzelària poc rumiada —com aparentment és la del govern nord-americà actual— pot enfonsar fàbriques i deixar molta gent sense feina. Ara bé, mirat des de la part contrària, la mateixa política aranzelària pot enfortir negocis i crear llocs de treball en altres països.

Quan el president Trump decreta un aranzel del 15% a les importacions nord-americanes de vins catalans, la lectura fàcil ens diu que aquest 15% anirà a càrrec del consumidor final. La realitat, però, no és tan senzilla, i poden passar tres coses. La primera, que per mantenir el mateix preu de venda al supermercat, el preu de compra que s’ofereix al productor català sigui menor, i que aquest digui que amb aquesta rebaixa no ven. La segona, que per no tocar el preu de compra s’augmenti un 15% el preu de venda al supermercat, però el consumidor americà pot decidir que amb aquest increment no compra. Es pot intentar també partir la diferència, i que venedor i comprador comparteixin el pagament l’aranzel. Però quan els marges comercials són molt ajustats —gairebé sempre ho són—, el resultat de l’aplicació de l’aranzel pot representar que les importacions d’aquests productes deixin de tenir interès.

Com a resum, els dirigents polítics que decideixen les polítiques aranzelàries dels seus països haurien de ser molt més curosos abans de prendre determinades decisions, ja que de vegades sembla que no rumiïn gaire totes les conseqüències derivades d'aquestes.

Unionisme d’ampli espectre

El món independentista és senzill de definir, ja que els partidaris de la independència no amaguen mai quins són els seus objectius polítics. Són independentistes i punt. Però com que no disposen d’un estat al darrere, tenen poques eines per assolir l’objectiu. Ara bé, en tenen una que val més que la resta, i és la voluntat dels ciutadans expressada democràticament a les urnes. Quan s’acosta el vuitè aniversari del referèndum de la independència de Catalunya, cal no oblidar-ho: l’u d’octubre del 2017 la majoria dels catalans van decidir democràticament que volen ser independents.

A l’altra banda d’aquesta opció s’hi troba el món polític unionista. Si bé a Espanya és clarament majoritari, a Catalunya és minoritari. L’unionisme té com a únic objectiu mantenir, al preu que sigui, la unitat d’Espanya. La seva única fita és l'Espanya Una Grande y Libre. Treballa amb tots els mitjans al seu abast, que són molts. Així, per tal de dificultar que cap dels seus territoris marxi, disposa de tot l’ampli catàleg d’eines de l’estat que té al darrere. Partint d’aquesta voluntat, les vies utilitzades per l’unionisme en contra de l’independentisme —econòmiques, fiscals, lingüístiques, policials, socials, etc.— no necessàriament han de complir amb uns mínims requeriments democràtics. Segons el seu antidemocràtic punt de vista, la voluntat unionista ha d’estar per sobre de la democràcia, entenent aquesta doctrina política en sentit ampli. Els unionistes creuen que en aquesta guerra tot ho val, i no tenen cap remordiment quan decideixen utilitzar els mitjans violents en contra de la dissidència.

Però llavors ens trobem allò que alguns anomenen una tercera opció, que en teoria pretén aglutinar les dues voluntats. Als efectes pràctics, però, no deixa de ser un complement de la segona opció, l’unionisme. Joan Vall Clara, director-propietari del diari El Punt Avui, va definir fa uns anys aquesta suposada tercera opció com l’unionisme emmascarat, i aquí hi entrarien els civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors.

No tinc cap dubte que al final s’acabarà imposant la democràcia, entenent aquesta doctrina política en sentit ampli.

Camina, no corris

 

Walk, don't run. Hi ha frases que són molt més que una frase. “Camina, no corris” és el lema de Camper, un prestigiós fabricant de calçat d’Inca (Mallorca). Venen la seva producció per tot el món, i el seu model més conegut és el Pelotas, el qual es va posar a la venda l’any 1995, fa tres dècades. De tant en tant encara n’utilitzo uns que deuen tenir més de vint anys. És una sabata vintage però alhora molt actual. És una sabata cara, no ens enganyem, però amb els anys descobreixes que es barata.

Jo no corro mai, no corro ni per agafar l’autobús quan veig que potser se m’escaparà. Fa molts anys vaig aprendre que si se t’escapa l’autobús tampoc és cap drama. Ja en vindrà un altre (excepte si és en diumenge, que a Barcelona el següent pot tardar mitja hora o més a passar). Per no arribar tard als llocs no cal córrer, només t’has de llevar deu minuts abans.

Visc a pocs minuts a peu de la Diagonal, i una de les coses que em fa més angúnia és veure a totes hores com moltes persones, la majoria vestides amb colors cridaners, corren per un dels indrets amb més trànsit i més contaminats de la ciutat. Les voreres són molt amples, això sí. Tothom té dret a equivocar-se. 

Els experts asseguren que caminar és un bon exercici, que no cal córrer com un desesperat per preservar la salut. I molts metges desaconsellen anar a córrer per la Diagonal de Barcelona. Jo me’ls crec, però molta gent que potser pretén saber-ne més opta per no fer cas als metges. Ja n’aprendran. Walk, don’t run.

Antigues metròpolis que van deixant de ser-ho

Imperis europeus que durant el segle XIX i anteriors van ser colonitzadors molt importants d’altres països i territoris distribuïts per tot el món, a mesura que les colònies assolien la seva independència han anat deixant de tenir la gran influència que tenien. Sense cap pretensió de fer història, en mencionaré només tres: Espanya, el Regne Unit i França, tres països que han tingut formes molt diferents de colonitzar i de deixar enrere l’època colonial.

Quan va ser l’hora de marxar, els espanyols van sortir de pressa i corrents, i ara aquella gent, excepte per la llengua comuna, ni se sent lligada amb l’antiga metròpoli ni ens té gran simpatia; Espanya ha perdut tota la influència que tenia. El Regne Unit, en canvi, es va inventar The Commonwealth, que és una organització d’estats repartits per tot el món, amb poques atribucions però que treballen per mantenir certs lligams amb l’antiga metròpoli; els seus membres se senten orgullosos de formar-ne part. I després hi ha el cas de França, del qual en parlarem avui, però centrant-ho en el continent africà.

Amb el tancament ordenat de la base militar francesa de Dakar, al Senegal, i després d’haver-se retirat, no sempre tan ordenadament, d’altres països com Burkina Faso, Txad, Costa del Marfil, Mali, Níger i República Centreafricana, s’acaba més d’un segle de presència militar francesa a l’Àfrica. A partir d’ara, aquesta queda reduïda a un petit contingent gairebé testimonial al Gabon, i un de més important a Djibouti, tot i que aquest últim està molt centrat en el problema que causa la pirateria del Mar Roig.

Aquests episodis m’interessen especialment perquè amb els nou països citats abans hi he tingut relacions comercials durant molts anys, tot i que de vegades he necessitat la intermediació d’empreses franceses per tal de facilitar la paperassa. Després de més d’un segle de presència continuada em sap greu que s’acabi aquesta tutoria militar post colonial francesa a l’Àfrica. Amb la seva presència els francesos hi guanyaven, però els locals potser encara se’n beneficiaven més. Tot sembla indicar que el futur no serà tan ordenat com ho ha sigut fins ara.

El penjoll de Lamine Yamal

 

Potser estic equivocat, però en veure el gran penjoll amb les seves inicials “LY” fet amb diamants i altres pedres precioses, vaig pensar que ara que aquest futbolista ha assolit la majoria d’edat i ja pren les seves decisions sense tutories ni limitacions externes, s’està situant, potser sense ser-ne del tot conscient, a la banda més xarona, hortera i vulgar de la pobra societat de nou-rics a la qual s’ha incorporat. Ser ric de mena sense fer el ridícul també requereix d'un aprenentatge, i no sembla que a ell li hagin ensenyat aquesta lliçó. I això no exclou que Yamal sigui un excel·lent jugador de futbol, que els entesos diuen que ho és, i no tinc perquè dubtar-ho. Una cosa no treu l’altra.

Els col·laboradors necessaris

(Article original publicat el 11/7/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2234, pàg. 2)                                            

L’alcaldessa de Palafrugell és una mestra jove i amb poca experiència política, i gràcies a la renúncia de l’alcalde que hi havia abans des de fa menys d’un any ocupa l’alcaldia del seu poble. És a dir, els seus veïns no l’han votat per ser alcaldessa sinó que es va trobar ocupant l’alcaldia del municipi de manera inesperada. Tot perfectament legal, això sí. L’alcaldessa milita a la franquícia catalana del PSOE, un partit que abans en deien PSC però que fa uns anys va perdre la seva independència de la casa central de Madrid.

De l’Ajuntament de Palafrugell en depenen també els pobles de Calella, Llafranc, Llofriu i Tamariu, i és precisament a la platja de Calella on, des de fa més de mig segle, cada any per aquestes dates celebren la Cantada d’Havaneres, acte organitzat per l’ajuntament. Va ser dissabte passat, i aquest és el context del personatge i el context geopolític.

Hi ha qui considera que ara toca enfortir l’unionisme que alguns veuen en perill, i diuen que s’ha de fer al preu que sigui, encara que sigui caient en la ridiculesa més estrepitosa, com ho és un intent gens dissimulat de censura cultural en plena democràcia.

Així, l’alcaldessa va prohibir que l’acte s’acabés amb la cantada de l’havanera més coneguda. Però, com era d’esperar, no se’n va sortir, i els grups participants des de l’escenari, i el públic des de les grades, van concloure l’acte cantant-la, com fan cada any. L’havanera acaba dient “Visca Catalunya, visca el català!”, unes proclames que en els temps presents alguns consideren que són una provocació a l’unionisme governant a Madrid, a Catalunya i a Palafrugell. Resulta sobrer comentar l'excusa pueril que va donar l’alcaldessa per intentar justificar una censura política que no s’aguanta per enlloc.

José María Aznar, un conegut ideòleg de l’unionisme, ho va suggerir fa poc amb una claredat inequívoca: “quien pueda hacer, que haga”, i l’alcaldessa de Palafrugell va intentar fer el que bonament va poder. Els palafrugellencs sabran valorar electoralment la relliscada política de l’alcaldessa quan d’aquí a vint-i-dos mesos siguin cridats a les urnes.

Entre els col·laboradors necessaris que estan disposats a fer la feina bruta de l’unionisme, trobem personatges ridículs com l’alcaldessa de Palafrugell. I també alguns membres de l'UCO que ens han demostrat que tot sovint redacten els seus informes oficials d’una manera excessivament novel·lada, així com alguns jutges i fiscals que hi donen credibilitat encara que es demostri que no són prou rigorosos.

Edicions del Periscopi

Des que fa uns dies es va fer pública la venda de l’empresa, i veient que tothom es veu amb cor de dir-hi la seva, avui em ve de gust escriure alguna cosa sobre Edicions del Periscopi. Com a lector, la meva relació amb aquesta editorial no puc dir que sigui exemplar, ja que per motius que ara mateix no venen al cas prescindeixo de llegir novel·les, i em concentro en els assajos. N’hi ha tants d’interessants que m’és impossible abastar tots els que m’agradaria llegir.

Alguna vegada he saludat a l’Aniol Rafel i a altres persones de l’empresa, però no puc dir que els conegui, ja que mai hem passat d’unes salutacions de cortesia. Això sí, tinc una estreta relació familiar amb un dels correctors de l’editorial, i per la part que em toca estic francament satisfet i orgullós de la feina que hi fa i que, n’estic segur, continuarà fent en el futur.

Des de molt jove he sigut un petit empresari d’un sector que no té res a veure amb els llibres. Però conec bé, i alguna vegada els he patit en carn pròpia, els problemes puntuals de manca de tresoreria, i les dificultats per a poder pagar factures i sous el dia que toca. Per tant, les explicacions que ha donat el propietari de Periscopi per justificar la seva decisió de vendre l’empresa les entenc perfectament i no em venen gens de nou; sé molt bé com es pateix en aquestes situacions.

A partir d'ara, sota el gran paraigua de Planeta, espero i desitjo que Periscopi continuï fent la feina excel·lent que ha desenvolupat fins ara. Dintre del sector de les publicacions en català, Periscopi té un prestigi indiscutible guanyat a pols, i no tinc cap dubte que els nous propietaris faran el possible per mantenir-lo. Ara bé, no hem de perdre de vista que si bé l’objectiu prioritari de Periscopi era publicar bons llibres, el de Planeta diria que és, per sobre de tot, vendre com més llibres millor i generar beneficis. Només el temps ens dirà com es compaginen aquests dos objectius. Sort!

Política econòmica malabar

S’acosten les eleccions municipals, que no vol dir que siguin demà passat, però quan ja s’ha superat la meitat de mandat els polítics que aspiren a guanyar-les comencen a explicar en públic la seva particular carta als Reis. Així, prometen als electors la lluna, però passen de puntetes sobre la contrapartida imprescindible dels ingressos. Si sóc alcalde faré això, allò i el de més enllà, però callen a l’hora d’explicar de quina manera es pagarà la festa. És a dir, la pregunta del milió sovint es queda sense resposta: d’on sortiran les misses? 

Segons el diccionari que tinc més a mà, els jocs malabars són “uns exercicis d’habilitat i destresa que hom practica com a espectacle, consistents a llançar enlaire diferents boles o altres objectes i tomar-los de manera que no caiguin a terra”. A partir d’aquesta definició, podríem definir l’economia malabar que tot sovint practiquen els nostres polítics com el miracle d’encaixar la despesa pública que ens prometen amb aquella alegria que els caracteritza, sense parlar dels ingressos necessaris per finançar-ho. I no és cap secret que aquell miracle dels pans i els peixos no s’ha repetit mai més.

El sociòleg i psicòleg Alfons Duran-Pich en parlava fa poc (8.7.2025) quan deia que els polítics, per pagar les seves promeses electorals de despesa i inversió, “reduiran les partides socials, retallaran les pensions, augmentaran el deute públic amb càrrec a les generacions futures o s’inventaran qualsevol altre joc malabar”, entre d’altres, l’augment dels impostos. El fet és que com que els diners no cauen del cel, per cada euro que surti ha d’entrar un euro, amb la fórmula que sigui. Són faves comptades.

I aquesta és l’assignatura pendent de la gran majoria dels aspirants a ocupar alcaldies i altres càrrecs polítics, els quals es mostren decididament partidaris de l’economia malabar. Els candidats tenen molta facilitat per dir què faran, però una mandra infinita per explicar com ho faran.

Barcelona: refugis climàtics

Em sembla recordar que van ser els comunistes, que darrerament es fan dir comuns, els que van popularitzar l’expressió refugis climàtics. La denominació ha fet fortuna, i ara, amb les altes temperatures de l’estiu, tothom parla dels refugis climàtics. Però tampoc cal fer-se il·lusions, no tot allò que l’ajuntament defineix com a refugi climàtic és un refugi climàtic.

Els parcs, per exemple, no deixen de ser falsos refugis, ja que quan a la ciutat tenim una temperatura ambient superior als 30°, de refugi climàtic en tenen poc. Amb una humitat ambiental molt alta, habitual a Barcelona, pretendre que l’ombra d’un arbre és un refugi climàtic —els pocs arbres que els amics de Parcs i Jardins encara no han eliminat— sembla una broma de mal gust.

Refugis climàtics són els edificis amb aire condicionat. N’hi ha molts de públics repartits per tota la ciutat (biblioteques, poliesportius, oficines de tota mena, casals, seus dels districtes i equipaments diversos), però en arribar el mes d’agost l’ajuntament els tanca gairebé tots. L’excusa oficial és que els funcionaris també tenen dret a anar-se'n de vacances, i no seré pas jo qui els negui aquest dret. Però l’ajuntament s’hauria d’adaptar a la meteorologia extrema i organitzar-se per poder garantir l’accés dels ciutadans als edificis climatitzats els quals, per cert, són propietat dels ciutadans (l’ajuntament només els administra), especialment a l’agost.

Es pot entendre que els dirigents de les entitats subvencionades no discreparan del discurs oficial sobre la pretesa bondat dels refugis climàtics barcelonins, i segurament s’abstindran de fer en públic una crítica com aquesta, ja que potser posarien en risc la continuïtat de la subvenció municipal, i tampoc és això. Qui mana, mana, i l’euro és l’euro. Però, com diu un conegut meu, a l’agost, a Barcelona, l’únic refugi climàtic que no falla mai és El Corte Inglés.