.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cuba. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cuba. Mostrar tots els missatges

dissabte, 31 de maig del 2008

La mirada del turista

Al verlos en su azotea rodante, evoqué a un vecino que un día me interrogó “¿Cuál es la diferencia más visible entre un turista y un cubano?” En mi simplicidad, le enumeré las cremas solares, las guías Lonely Planet y los spray contra mosquitos… pero no. La respuesta era más evidente: “Un turista siempre mira hacia arriba. Se queda embobecido con la arquitectura, los vitrales, arcos y columnas; pero nosotros los cubanos caminamos atentos a los huecos que harían peligrar nuestros tobillos”. Aunque se trata de una de esas exageraciones que termina en cliché, me parece que este ómnibus de dos pisos se encamina en la misma dirección del chiste de mi vecino. Desde allá arriba, ya no hay nada que se interponga entre los ojos de esos turistas deslumbrados y los edificios de más de un siglo. Ni siquiera nosotros –meros extras en este decorado- somos un estorbo para que disfruten de aquello que está por encima de nuestras cabezas. (de l’article Desde allá arriba, de Yoani Sánchez, blog Generación Y, 26/5/2008).

Molt recentment a La Havana s’han posat en servei els típics autobusos vermells de dos pisos, aquells que tenen el pis superior descobert, i que s’utilitzen per passejar els turistes que volen tenir una visió ràpida de la ciutat. Aquests autobusos quasi sempre són vermells sense que això tingui res a veure amb el color comunista del partit únic d’aquella illa. Una de les primeres ciutats on els vaig veure fa molts anys va ser Londres –també vermells- i avui ja se’n troben per tot arreu.

La Yoani Sánchez ja vàrem explicar que té el blog més visitat i comentat de Cuba, i al meu entendre va fer una descripció molt exacta de la mirada del turista. Ella centrava el seu comentari en la ciutat de La Havana perquè quasi no en coneix d’altres, no pas per falta de ganes sinó per la manca de la preceptiva autorització de les autoritats cubanes, a les que no els agrada gens que els cubans vegin com funciona el món real fora del seu paradís comunista.

A Barcelona els turistes també miren sempre amunt (Pedrera, Sagrada Família, etc.) mentre que nosaltres, els barcelonins que fem d’extres del decorat de la nostra ciutat, no ens podem permetre aquest luxe si no volem trepitjar alguna cosa lletja o ficar el peu en algun dels molts forats que l’ajuntament es resisteix a arreglar-nos.

dimecres, 21 de maig del 2008

Cuba: la teoria i la realitat

Que a Cuba hi ha censura és tan obvi per a qualsevol persona mitjanament informada que sovint m’agafa vergonya aliena quan em trobo amb persones, teòricament ben informades, que n’expressen els seus dubtes. Que de quin tipus de censura parlo? De tot tipus.

Els fets recents. A Cuba hi va haver fa poc un canvi de cap d’estat. Després de quasi cinquanta anys al poder, Fidel Castro, el compañero presidente, va decidir que ja en tenia prou, i va passar els trastos de manar al seu germà Raül. Tot plegat molt democràtic, com a Síria (de pare a fill), Corea del Nord (de pare a fill), certes repúbliques ex soviètiques, etc. (Per tal de no allargar-ho, a les monarquies tradicionals avui les deixarem tranquil·les).

Les promeses. Seguint amb la història més recent, Raül Castro va fer fa poc una sèrie de promeses als cubans: a partir d’ara podrien sortir del país, podrien comprar-se un forn microones, podrien disposar d’un telèfon mòbil (se suposa que connectat a la xarxa, però això no ho va especificar), podrien allotjar-se als hotels fins ara reservats a la cúpula dirigent del PCC (Partido Comunista de Cuba) i als turistes que paguen en dòlars USA, o en euros, o en francs suïssos, o en dòlars canadencs. Encara que pugui semblar inversemblant, tot això abans estava prohibit. No cal dir que l’accés a aquests béns i serveis que Raül els prometia, els cubans el podrien exercir pagant-ho tot a preus de mercat. Uns preus que només es poden permetre els cubans que tenen contacte amb turistes i cobren certs serveis i propines fora del control de l’estat, i aquells que tenen parents a l’estranger i reben ajudes familiars en divises. La majoria dels cubans, per tant, ni somniar-ho.

Una realitat. Yoany Sánchez és una cubana nascuda l’any 1975 i llicenciada en Filologia. Fa un any va obrir un blog a internet, que porta per títol Generación Y. Aquest blog rep centenars de milers de visites des de tot el món, i és el més llegit i comentat de Cuba. Fa poc li van concedir el prestigiós Premio Ortega i Gasset 2008, en la especialitat de Periodismo Digital. El lliurament dels premis es feia a Madrid i la Yoany, apel·lant a aquelles promeses públiques del compañero presidente, va demanar permís a les autoritats per poder sortir de l’illa i anar a recollir el premi. Resultat: permís denegat. Suposo que algú devia recollir el premi en el seu nom.

La censura. Fa uns dies vaig fer una prova. Vaig deixar un comentari meu al blog de la Yoany, comentari una mica provocador amb tota la intenció, i amb un enllaç al meu blog per tal de comprovar qui s’hi enllaçava a partir de Generación Y. Resultat: aquell dia vaig tenir un munt extra de visites des d’una sèrie de llocs de tot el món que s’havien connectat al meu blog, per curiositat, a partir del meu comentari i l’enllaç que vaig deixar a Generación Y. Connexions des de Cuba: zero. Explicació que em va donar un expert: Que n’ets de talòs! Què no saps que aquell blog depèn d’un servidor que està allotjat a Alemanya? Com vols que les visites et vinguin des de Cuba? Nova comprovació. Connexions des d’Alemanya: zero.

Conclusió final. La lliçó que se’n pot treure de tot això és que se n’aprèn més observant aquests petits detalls del dia a dia que llegint els tres gruixuts volums del l’obra “Cuba” escrita per Hugh Thomas, i que jo em vaig llegir, una mica en diagonal, abans de viatjar a La Havana quan la Yoany amb prou feines tenia tres anys. Han passat trenta anys, ha plogut molt per tot arreu però a Cuba tot segueix més o menys igual. Business as Usual.

divendres, 16 de maig del 2008

Evo Morales i la democràcia

Evo Morales és l’actual president de Bolívia. No va accedir al càrrec mitjançant un cop d’estat sinó per la via democràtica, i d’això cal deixar-ne constància doncs si es repassa l’historia d’aquell país aquesta circumstància resulta excepcional. Ara bé, un cop investit com a president, el concepte que té aquest personatge del funcionament i de les regles democràtiques, del que són les majories i les minories, de qui guanya i qui perd una votació, etc., és a dir, de tots aquells mecanismes bàsics que no cal interpretar de cap manera sinó tan sols saber-los llegir, no deixa mai de sorprendre. Aquests dies en tenim un nou exemple.

Els fets. El 4 de maig es va celebrar un referèndum d’autonomia a la província de Santa Cruz, Bolívia, referèndum que van guanyar àmpliament els seus promotors, amb el 85 per cent dels vots emesos favorables a la proposta d’autonomia que se sotmetia a votació. El president Morales primer va dir que el referèndum no era constitucional, que ja per si mateix és un argument força peculiar tenint en compte que a Bolívia, ara mateix, no hi ha una constitució ni un tribunal constitucional en vigor, i d’això Morales en té una bona part de responsabilitat (es pot llegir aquí).

Al adonar-se que l’argument de la constitucionalitat feia aigües, Morales es va treure de la màniga un nou argument. Un argument que ha escandalitzat a molta gent. Per tal d’evitar males interpretacions, reprodueixo l’argument presidencial tal qual, sense traduir-lo: "La verdad es que la jornada del 4 de mayo ha culminado con la derrota aplastante de aquellos que pretendían cortar a Bolivia a pedazos. El índice de abstención fue de un 39%. Si a ese absentismo le sumamos los votos nulos y los del 'no', resulta que a los separatistas les salió el tiro por la culata. No se puede engañar al pueblo diciendo que hay un ganador con más del 80 por ciento".

Potser no caldria afegir-hi res més. Cal recordar, però, que el president Morales va ser elegit -democràticament- amb el 54 per cent dels vots emesos, percentatge on no hi va entrar –com és lògic- ni l’abstenció ni els vots en blanc i nuls. Si es donés com a bona l’esperpèntica lectura que fa Morales de l’abstenció i dels vots en blanc i nuls del referèndum, el propi Morales no hauria estat elegit president de Bolivia i el país no es trobaria ara mateix en aquest sidral.

S'ha d'acabar dient, i no és pas el primer cop que ho fem, que la fi no justifica els mitjans, ni menys encara justifica prescindir alegrement de les normes democràtiques que regeixen les societats modernes. Bolívia té molts problemes, això ho sap tothom, però seguint pel camí emprés per Morales només s’agreujaran. Si Morales busca credibilitat i suport a nivell mundial resulta evident que no va pel bon camí.

Els principals padrins que s’ha buscat el president bolivià són o uns corruptes o uns que només han utilitzat la democràcia per arribar allà on són, i després n’han anat prescindint en la seva tasca diària com a governants. O una combinació de les dues coses. Ortega, de Nicaragua (recordar la piñata de l'etapa anterior), Castro, de Cuba (no cal recordar res en especial), Chávez, de Veneçuela (tampoc) i Correa d’Equador (país que ara s’ha sabut que ha estat finançant les FARC de Colòmbia) no són les companyies més indicades per tirar endavant el país.