Poc seriós, poc rigorós i poc patriòtic

El conegut com a diputat de la crosta, o també com a diputat si bwana, el socialista Joan Ferran, es dirigia l’altre dia a l’oposició des del faristol del Parlament proclamant que el que és poc seriós, poc rigorós i poc patriòtic és enganyar la gent. És a dir, Ferran, precisament Ferran, els acusava d’enganyar. Seria aplicable en aquest cas allò de que cree el ladrón que todos son de su condición? I tant que ho seria!

Queda entès. Queda entès que sigui precisament aquest senyor l’escollit pels franquiciats del PSOE perquè vagi donant lliçons morals als altres. Fa fins i tot certa gràcia per no dir que fa molta pena tractant-se del partit que porta la batuta dels governs d'Espanya, de Catalunya, de Barcelona i de quasi tot arreu. Quasi tanta gràcia com veure que un delinqüent condemnat per la justícia estigui al càrrec de la formació dels militants d’aquest mateix partit. Sí, ja ho sé, a Sala ja el van endreçar una temporada a la presó, ja ha complert la sentència condemnatòria del jutge. Si voleu és només l’estètica, les formes, però les formes en política són tan importants com els fondos.

Res, tan sols deixar-ne constància doncs veig que a pesar dels dies transcorreguts quasi ningú n’ha dit res. I crec que aquestes coses s’han de dir perquè si no ho fem ells poden pensar que tothom hi està d’acord, que en política tot val, que ens poden prendre el pèl impunement. Hi ha l'estètica però també hi ha l'ètica.

Castells i Montilla fan comèdia? (i 2)

(La 1ª part d’aquest article la trobareu aquí)

Primera. A can PSOE tenen molt clar que el TC tombarà l’Estatut i que, per tant, no s’haurà d’aplicar. Sabent-ho, es permeten prometre el que sigui perquè saben que no ho hauran de complir, saben que no els deixaran. El PSOE sap que l’acord de finançament, per posar només un exemple, tal com està establert a l’Estatut no s’acabarà aplicant, i sempre podrà donar les culpes de l’incompliment a la més que previsible sentència d’inconstitucionalitat. No, si nosaltres ja volíem, ja, però... no ens deixen. És un recurs fàcil i molt utilitzat en política.

Segona. A can PSOE encara no ho tenen clar, o almenys ho fan veure. Però no és només que no tinguin clar per on anirà la sentència sinó que ni tan sols tenen clar si els convé que l’Estatut quedi finalment avalat pel TC. A partir d’aquí fan aquest joc ambigu que veiem darrerament, repartint-se entre ells tots els papers de l’auca. En Solbes diu una cosa que a Espanya sona bé o, almenys, no grinyola gaire; llavors Montilla diu la contrària perquè soni bé a Catalunya, Castells fa el paper de l’enfadat, Zapatero diu que no patim, que tot s’arreglarà. I qui dia passa any empeny.

Fins aquí heu pogut llegir el que havia escrit dissabte. Diumenge, però, al congrés dels socialistes es va produir la gran sorpresa. L’inesperat discurs de cloenda de Montilla va ser, almenys per mi, tota una sorpresa. Francament, no me l’esperava. Aquella música sonava força més bé i, el que és més important, sonava molt diferent de la música que havíem escoltat abans. Per primera vegada des que Montilla té el despatx a la plaça de Sant Jaume em vaig sentir representat pel president del meu país. Dirigint-se a Zapatero, Montilla va dir:

...te queremos mucho, pero aún queremos más a Catalunya y a sus ciudadanos, ... nos debemos a ellos, nos debemos a sus problemas, a sus espectativas, a sus justas demandas, a su cultura, a su lengua...

Tampoc dic que sigui per tirar coets, no hi ha cap necessitat d’exagerar ni de crear-se falses il·lusions. Tots sabem que Montilla és un especialista en dir avui blanc i generar determinades expectatives, per sortir al cap de 24 hores amb allò de donde dije Digo, digo Diego. En tenim uns quants exemples. Potser el cas més sonat va ser quan va anunciar noves esmenes al text de l’Estatut tan sols unes poques hores després de que quedés aprovat al Parlament pel 90% dels diputats. La classe política encara estava, com qui diu, gaudint del corresponent brindis amb cava i fent-se les abraçades en públic de rigor quan va arribar aquella galleda d’aigua freda. Per tant, vistos els antecedents crec que tenim tot el dret a expressar les nostres ben fundades reserves.

A partir d’ara s’haurà d’estar amatent. S’haurà de veure, i es veurà molt aviat, si allò de diumenge va ser només un farol o es tracta d’un gir estratègic en tota regla, de quelcom més profund.

Last but not least. L’impecable resposta de Montilla al diputat Felip Puig de CiU: “La llengua es defensa respectant-la i ajudant als que no la parlen. I utilitzant-la. Jo ho faig i espero fer-ho cada dia millor. Continuaré aprenent... Per tant, lliçons de català, acceptaré les que faci falta; de catalanisme, ni una”. Altres consideracions al marge, el diputat Puig havia relliscat de ple i el president Montilla va estar molt encertat en la seva resposta.

Castells i Montilla fan comèdia? (1)

Nota prèvia. Encara que els diaris en parlen molt entenc que és del tot irrellevant el fet que els 25 diputats triats per Nicaragua tinguin grup parlamentari propi a Madrid o segueixin integrats dintre del grup de la seva casa central. No és cap secret que, a l’hora de la veritat, aquests 25 diputats reben les instruccions directament des del carrer Ferraz de Madrid.

El debat sobre si el conseller Castells va de veres o només és un bon actor de teatre no deixa de ser tampoc una cortina de fum. No sé què pensa Castells ni tampoc pretenc interpretar políticament els gestos que fa de cara a la galeria. No ho faig perquè tinc molt clar que aquí qui mana no és Castells sinó Zapatero, que transmet les ordres a Montilla mitjançant el vice-secretari general del PSOE, José Blanco. Això és així des del primer dia del primer tripartit, quan Zapatero va sortir -amb permís o sense- al balcó del Palau de la Generalitat per tal que quedés clar allò de aqui estoy yo. Ja ho he escrit abans, aquell símbol va ser premonitori del que ens ha anat arribant després, primer amb Maragall i ara amb Montilla.

Una pista la trobem, però, al congrés del PSc(PSc-PSOE) del darrer cap de setmana. Blanco va dir als delegats que no permetria que s’incomplís el que sobre finançament diu l'Estatut. En altres paraules, Blanco va deixar anar una pura obvietat, i és que no permetria que s’incomplís una llei vigent. Només faltaria! L’Estatut és una llei plenament vigent. Algú s’imagina que Blanco hagués dit que s’hauria de renegociar el que ja està fixat per llei? Però la meva sorpresa va arribar quan, de sobte, tots els delegats es van posar a aplaudir entusiasmats, com si allò que sentien fos qui sap què, com si fos una d’aquelles promeses electorals que dita en un congrés, entre convençuts, queda molt bé però alhora es dóna per sobreentès que mai no es portarà a terme. Aquells aplaudiments, dirigits des de la cuina del congrés per José Zaragoza, no tenien gaire bona pinta. No em van agradar. Algú em pot explicar a què venia aplaudir amb tant d’entusiasme a qui només els estava dient que es compliria la llei?

La meva hipòtesis és una altra. Estic convençut que el Tribunal Constitucional tocarà l’Estatut, i l’única incògnita és amb quina intensitat ho farà. De pistes als mitjans se’n troben cada dia; tan sols cal saber llegir entre línies. I ara em permeto afegir que el que per alguns pot semblar un greu contratemps crec que serà bo pel país. Ho dic honestament, crec que serà positiu. Serà la prova del cotó de que el sistema establert fa trenta anys ja no té més recorregut, ja no dóna més de sí, i de que se n’ha de buscar un altre de ben diferent. Serà una forma de guanyar temps. La meva hipòtesis té, però, dues variables.

(La segona part d’aquest article la trobareu aquí)

Les cues i les aglomeracions

Un comentari de la Rosalita sobre la llarga cua que vaig veure dissabte al migdia per entrar al Camp Nou amb motiu del concert de Bruce Springsteen (hi havia gent que quan al vespre s’obrissin les portes ja portaria més de 24 hores d’espera) em van donar l’idea d’escriure aquest article.

Començaré dient que no em considero gens antisocial. M’agrada conèixer gent nova, m’agrada saber què diuen, m’agrada intuir què pensen i, en definitiva, no defujo (però tampoc n’abuso) d’allò que alguns en diuen la vida social. Però, dit això, amb les cues no hi passo. Sempre intento evitar-les, i quasi sempre me’n surto. Si un dissabte s’ha d’anar a Ikea a comprar el que sigui (sobretot si és a la botiga de Badalona), simplement no hi vaig i el que sigui es queda tranquil·lament a la botiga a la disposició d’un altre client més pacient o més necessitat. Si s’estrena una pel·lícula que m’interessa, sempre m’espero que hagi passat la febre dels primers dies (sovint m’espero massa i me la perdo). Si per anar a un determinat restaurant hi ha llista d’espera o simplement s’ha de fer cua, no hi vaig. Ells s’ho perden, i jo potser també, però m’estalvio la cua. Afortunadament no tothom té les mateixes prioritats i no tots anem als mateixos llocs.

Per motius similars, tampoc m’agraden les grans aglomeracions de gent. Sempre que puc intento escapolir-me’n. Així, encara que pugui estar molt a favor de protestar contra un fet determinat (em passa sovint), si la protesta es fa en forma de manifestació multitudinària al carrer em quedo a casa. Cadascú serveix pel que serveix i de vegades es protesta amb la mateixa o més efectivitat i contundència amb un llapis i un paper o un teclat d’ordinador que sortint a cridar consignes pels carrers. Per aquest motiu no he participat mai en cap manifestació si bé algun cop les he observat a distància, ni que només sigui per poder-ne treure conclusions per mi mateix.

Hi ha cues, però, que resulten inevitables. Per exemple, a cal metge, sigui a la xarxa pública o a la privada. Si hi has d’anar hi vas, i si t’has d’esperar t’esperes. I si et canses i marxes és que anar-hi no devia ser tan urgent. A Hisenda i altres organismes públics a vegades també s'hi ha d’anar, no te’n pots escapar. I al Registre Civil, i al Registre de la Propietat, i a Tràfic. Tràfic és un cas apart. Quan algun cop he hagut de fer aquelles cues interminables a l’edifici de la Campana, a la Gran Via de Barcelona, he tingut la sensació d’estar a un país de l’Àfrica.

Recordo una vegada, a Nairobi, que vaig haver de fer una llarga cua per què em vacunessin d’urgència de la febre groga, un tràmit que era necessari per poder entrar al país del costat, Uganda. Al fer un comentari educat per la llarga espera, l’infermer em va contestar amb un vosaltres, els europeus, sempre aneu amb presses, i es va quedar tan ample. En explicar poca estona després l’incident a un advocat –blanc, britànic i relativament jove- que també em va fer esperar una estona tot i tractar-se d'una visita prèviament concertada des d’Europa, només em va dir que els negres són molt sofisticats, i també es va quedar tan ample. Tòpics per ambdues bandes, sí, però cues aquí i allà. En aquell cas, però, eren unes cues inevitables.

No dubto que anar a un concert de Bruce Springsteen en directe ha de ser una gran experiència. Però a mi aquelles cues i, encara més, aquelles aglomeracions, em superen. Vet-ho aquí.

PS: Demà el radar s’agafa festa així que tornarem dimecres parlant, si no hi ha res de nou, del congrés del PSC que va acabar ahir.

Caciquisme a la franquícia del PP

Algú es creu que la franquícia catalana d’un partit espanyol que depèn per tot de la seva casa central de Madrid pot aspirar seriosament a ser un partit de govern a Catalunya? Jo sí. El primer exemple que ara mateix em ve al cap és el PSOE, que des de fa uns quants anys mana a la Generalitat. Però deixem el PSOE en pau. Avui toca parlar de l’altre gran partit nacionalista a nivell estatal.

Fins dimarts semblava que els militants catalans del PP podrien triar a la persona que a partir de diumenge haurà de dirigir la franquícia catalana del partit, escollint entre les tres opcions que havien obtingut els necessaris avals per poder optar al càrrec. Fins dimarts, aquestes candidatures estaven encapçalades per Fernández, Nebrera i Sirera.

Pues va a ser que no, van dir des de Madrid. Aquesta vegada tampoc podrà ser per haver-ho impedit la mà llarga de la casa central. Una franquícia és només una franquícia, i qui acaba manant és sempre la casa central. Tot el meu respecte per unes decisions que només incumbeixen als militants catalans del PP. A casa seva cadascú s’organitza com vol. Res a objectar, i menys encara per part de qui no els ha votat mai i no és fàcil que ho faci properament.

Com a consideració general, els partits tenen pànic a confrontar posicions, sigui a nivell intern o de cara a la galeria. Per tal d’evitar les eleccions de diumenge, abans d’ahir la dirección nacional va acabar exigint als candidats que renunciessin a les seves aspiracions en favor d’una nova candidatura, suposadament de consens. Una candidatura encapçalada per la senadora Sánchez amb la curiosa particularitat de que, al donar-se l’ordre, el proclamat consens només existia en la imaginació de la direcció del carrer Génova. Com dos xaiets i davant l’ordre taxativa arribada de Madrid, els funcionaris del partit Fernández (amb sou de l’ajuntament) i Sirera (amb sou del parlament) van llençar immediatament la tovallola. "Poca broma amb les coses de menjar", devien dir-se. Però la candidata Nebrera no va voler entrar en aquest joc. Ara a can PP de posicions com la de Nebrera en diuen versos sueltos. Ella ha mantingut la dignitat i segueix sent candidata a presidir el partit. Chapeau! Si les coses no tornen a canviar abans del cap de setmana, que tot pot passar, la lluita es dirimirà entre la diputada per lliure Nebrera i la senadora apadrinada Sánchez.

La senadora Sánchez, candidata oficial, té com a característica curiosa el fet d’haver encapçalat en les darreres eleccions la llista electoral per la circumscripció de Girona i no haver estat elegida. Conseqüentment, el PP té ara diputats elegits en totes les circumscripcions espanyoles menys en la de Girona. I ara, com a compensació per no haver estat elegida, la volen premiar amb la presidència de consens del partit a Catalunya. És maco això de no deixar abandonats els perdedors!

Hi ha gironins que presumeixen de que Girona és l’única circumscripció sense cap representant del PP al congrés dels diputats. Doncs bé, amb aquests moviments tàctics de la central intueixo que podran presumir-ne per una llarga temporada. Així que quasi tots contents: els gironins presumits, els genoveses que s’han sortit, finalment, amb la seva, els funcionaris Fernández i Sirera que s’asseguren les seves menjadores, i la diputada Nebrera que, guanyi o perdi, és l’única persona d’aquesta història que ja ha guanyat el debat de la dignitat. Un perdedor clar: el sofert militant del PP.

Ens trobem davant d’una nova prova de l’autonomia real que tenen les franquícies del PP a provincias per organitzar-se orgànicament. Autonomia zero. Els socialistes es tornen a fregar les mans veient que els seus adversaris polítics els hi posen tot en safata. A les darreres eleccions el PSOE va treure 25 diputats a Catalunya per només 8 del PP. La diferència va ser llavors de 17 diputats i no resulta massa difícil preveure que anant per aquest camí la diferència augmentarà. Els militants i votants catalans del PP no es mereixen aquest tracte però al cap i a la fi hi són voluntàriament, ningú els obliga.

Si jo fos votant del PP tindria molt clar que diumenge votaria per la candidata de la dignitat. S’ho mereix.

Gir al centre del Partit Popular?

Potser sí. S’ha de concedir el benefici del dubte, els tradicionals primers cent dies i tota aquell catàleg de tòpics ja coneguts. Ara bé, si mirem qui són els catalans que des del congrés de diumenge formen part del nou Comitè Executiu del PP crec que les conclusions poden ser de tot menys centristes. Aquesta és la llista dels centristes catalans:

· el centrista per antonomàsia Alejo Vidal-Quadras. Cal aclarir qui és?
· els reconeguts centristes Alberto i Jorge Fernández Díaz. Si ells ara es proclamen centristes –hi tenen tot el dret- primer ens hauran de demostrar que ho són per la via dels fets. I els fets, fins ara, són els que són.
· el reconegut centrista Daniel Sirera. Entre altres virtuts, va ser el gran defensor i l’introductor del centrista García Albiol a l’executiva del PP de Catalunya.
· el també centrista Jorge Moragas, que des de fa temps porta els temes internacionals del PP i només cal veure l’enfocament centrista que sempre hi dóna.
· i last but not least, l’única senyora de la colla, Dolors Nadal, que té tant de centrista com l’autor d’aquest blog de comunista.

Diuen els experts que si a les darreres eleccions els dos grans partits nacionalistes de l’estat, PP i PSOE, s’haguessin intercanviat els resultats obtinguts per les seves respectives franquícies de Catalunya, avui Rajoy Brey sería el president del govern i Rodríguez Zapatero el cap de l’oposició. Però perquè això s’hagués produït haurien d’haver passat abans moltes coses, entre elles el famós gir centrista del PP. Rajoy ho sap però dóna la impressió que la seva aposta centrista, almenys a Catalunya, s’ha quedat curta, molt curta. Al tiempo.

Una darrera prova del gir al centre del PP, a nivell de l’estat, és la adhesió incondicional del partit al manifiesto d’uns autoproclamats intel·lectuals, promogut per un partit anomenat UPyD (a Madrid, un sol diputat de 350), una emissora (la Cope) i un diari (El Mundo), tots tres ben coneguts pel seu centrisme. Es tracta d’un manifiesto, un més, en defensa de la llengua espanyola i en detriment, evidentment, de la llengua més dèbil, que casualment és la meva: la catalana.

El culpable és Rajoy

Ara ja ho veig clar. El gran culpable del rifirrafe que s’ha muntat al Partido Popular és el seu presidente nacional, Mariano Rajoy. Tractant-se d’un partit tan presidencialista com el PP crec que no cal buscar-hi altres responsabilitats. Rajoy és, sinó l’únic, sí almenys el principal responsable de tot el que els està passant, tant a ell personalment com al seu partit.

Ni Zaplana (que té molt clar quins són els seus interessos), ni Acebes (pràcticament missing), ni San Gil (amb tota la simpatia per la seva situació personal, cal recordar que des que presideix el PP basc, el suport electoral al seu partit a Euskadi no ha fet més que baixar), ni Aznar (des de fa quatre anys, molt centrat en els seus negocis particulars), ni Botella, ni la lideresa Aguirre (que mai se sap per on et sortirà), ni Mayor Oreja (per cert, al barri de Gràcia hi havia una pintada que deia Mayor Oreja, menor cerebro), ni l’alcalde Gallardón, que sap que té futur i segur que quan arribi el moment ho sabrà aprofitar. No es pot responsabilitzar cap d’aquests personatges ni algun altre que potser em descuido del happening pepero que tan feliços fa als mitjans informatius en general, i al PSOE en particular.

(Per no allargar-ho massa, avui deixo de banda el paper, que va més enllà del de simples supporters, que juguen El Mundo i la Cope en aquest sidral, doncs ja n’hem parlat recentment).

Fa quatre anys Rajoy va cometre un greu error, i ara en paga les conseqüències. L’error va consistir en no fer llavors el que intenta fer ara, és a dir, un equip propi, el seu equip directiu de confiança adaptat a la situació actual, i prescindint de l’herència que li havia imposat Aznar. Per Rajoy aquests han estat quatre anys perduts i en política el que es perd ja no es recupera.

Segurament la causa de l’error de Rajoy va ser atribuir la derrota electoral del 2004 exclusivament a aquells fets excepcionals, i partir de la base que durant els quatre anys anteriors (els de la majoria absoluta del PP) tot s’havia fet bé, quan tothom amb una mica de memòria sap que no és així. Llavors a Génova es va imposar la tesi més còmoda de que si no s’hagués produït aquell atemptat el PP hauria guanyat les eleccions per golejada. I com que fets tan greus com aquell no era previsible que es repetissin, es va arribar a la conclusió que no calia fer res, que no calia canviar res i que només era qüestió d’esperar quatre anys més per fer-se amb la presidència del govern. Cap autocrítica, res de res, segons el PP tot va ser culpa dels que van posar les bombes als trens de Madrid.

Aquell va ser l’error de Rajoy i ara ell i el seu partit en paguen les conseqüències. Pel bé del país espero que ho resolguin aviat doncs si no ho fan tenim partit únic al govern per uns quants anys. I situacions de partit únic sense alternativa real no convenen gens als ciutadans. L’alternança política sempre és bona o, per ser més precisos, menys dolenta. La debilitat del principal partit de l’oposició només convé a Ferraz. És per això que els socialistes estan tan callats, i alhora tan satisfets.

Balances fiscals: no tot és opinable

Amb una certa regularitat l’autor d’aquest blog pren cafè amb un grup d’empresaris força heterogeni. Les trobades tenen lloc a la ciutat d’Igualada, la capital de la comarca de l’Anoia, i alguns temes que surten en aquelles tertúlies improvisades s’acaben convertint en l’embrió d’un d’aquests articles. Fa uns dies el Joan, un dels contertulians, ens va treure el tema de les balances fiscals i les repetides promeses de fer-les públiques que darrerament ens han anat fent uns i altres, promeses que sempre es queden en això, en simples promeses incomplides i frustrants pel ciutadà de bona fe.

Hi ha un munt de coses, la majoria, que són opinables però n’hi ha algunes poques que no ho son. Per posar un exemple, Conrad Hilton, el dels hotels, deia que a la vida només estava segur d’una cosa: millor que la cortina de la dutxa quedi dintre que fora de la banyera; tot el demés és opinable. Un pèl exagerat sí que ho era l’hoteler. Avui ens fixarem en algunes coses molt concretes que, com la cortina de la dutxa del senyor Hilton, tampoc són opinables.

· Durant la darrera campanya electoral els màxims representants del PSOE, amb el seu líder al capdavant, ens van prometre solemnement que en un termini de dos mesos a partir de la data de les eleccions es publicarien les balances fiscals. Això no és opinable, tenim les hemeroteques per comprovar-ho.

· Han passat més de dos mesos des de la data de les eleccions. Això tampoc és opinable.

· A dia d’avui encara no s’han publicat les balances fiscals. Qui ho dubti pot tornar novament a l’hemeroteca i buscar-les. No les trobarà pas.

· Conclusió: els dirigents del PSOE ens van enredar com a uns xinus o, més ben dit, com a uns catalans.

No fa gaire parlàvem de les pràctiques de risc. Una de les pràctiques de risc més habituals que corre el ciutadà de bona fe consisteix en creure’s els polítics i, molt especialment, creure’s les promeses que els aspirants a representar-nos políticament ens fan durant les campanyes electorals. El meu consell és prescindir-ne olímpicament doncs tinc comprovat que actuant així sempre t’estalvies disgustos.

Això sí senyors del PSOE, les mentides flagrants sempre seran mentides flagrants. I qui diu mentides és un mentider, aquí i a la Xina Popular.

PP: ja hi tornem a ser!

Podríem començar traient el tema del nou pessebre que li han muntat a Telefónica al senyor Zaplana, ex-quasi tot a la política. Però això ja ha quedat tapat pel –fins ara- últim episodi: la espantá o cop de porta de María San Gil que s’ha conegut aquest cap de setmana. Per si algú encara tenia dubtes ara ja queda clar per a tothom que al PP hi ha problemes, i aquesta vegada són problemes dels grossos.

Fa uns anys, un conegut articulista espanyol (*) va escriure:

Desde que murió el estío,
en el Pepé hay mucho lío
y un continuo rifirrafe.
Y es lo que dice el gentío:
aquí hay gafe.

A banda de l’”estío”, que potser s’hauria de substituir per una altra paraula que també rimés amb “lío”, allò que va escriure l’articulista (*) torna a tenir avui plena vigència. No se sap pas fins on pot arribar el rifirrafe però tot fa pensar que això no ha fet res més que començar.

A can PP ja hi tornen, i aquest cop amb molta més virulència que abans. Porten la batuta mediàtica els senyors Jiménez i Ramírez, caps visibles, respectivament, de la Cope i El Mundo. Ells són els directors d’orquestra i ara van a per totes, van directament a la jugular del pobre Rajoy. (Aclariment: tinc una certa tendència a ser més comprensiu amb els perdedors que amb els guanyadors, però ben pensat no sé ben bé perquè titllo de “pobre” al pobre Rajoy, tractant-se de tot un registrador de la propietat en excedència que quan deixi la política, o la política el deixi a ell, té la feina assegurada de per vida, i força ben retribuïda per cert).

Aquestes notes d’avui vindrien a ser com una mena de contrapartida a les dedicades dissabte passat al PSOE. Però no perquè jo sigui partidari de les quotes, ni perquè em siguin més o menys simpàtics els uns que els altres, ni per cap voluntat d’equanimitat, sinó per pura actualitat informativa. Ja he dit altres cops que entre aquestes dues formacions polítiques no hi veig una gran –ni una mitjana- diferència. Especialment no hi veig massa diferència amb al tracte fiscal que PP i PSOE donen a Catalunya i als catalans. Tanto monta, monta tanto.

(*) lamento no recordar el nom de l’articulista espanyol.

PSOE: fa lleig

Tornen els embolics d’anys enrera al carrer Ferraz de Madrid, on es troba la seu central de can PSOE. Sembla inevitable que quan es porta un cert temps al govern hi ha gent que té dificultats per diferenciar la cosa publica de la cosa privada, el càrrec públic del càrrec privat i les relacions que hi haurien d’haver entre els personatges que es troben a banda i banda del taulell. Algunes coses que llegim aquests dies comencen a fer pensar una mica en l’època ja llunyana de Juan Guerra, aquell conseguidor amb despatx particular a la Delegación del Gobierno de Sevilla per on tenien de passar, abans que res, les empreses andaluses que pretenien contractar amb l’administració pública.

(Per cert, aquell personatge és germà d’Alfonso Guerra (a) mienmano, aleshores totpoderós vice-president oiente del govern espanyol, i que recentment ha recuperat un cert protagonisme a Madrid com a principal director de l’equip de fusters que van passar el ribot per l’Estatut de Catalunya, just abans de trametre’l al Tribunal Constitucional per tal que, amb la complicitat del PP, ens l’acabin d’allisar del tot).

Doncs bé, ara el conseguidor és un tal David Tanguas, fins ara director de la Oficina Económica de La Moncloa, lloc per on solen passar les empreses privades que treballen amb l’administració pública per discutir els detalls dels seus contractes multimilionaris. Just deixar el càrrec, ara es postula i el postulen com a nou president de Seopan, una mena de club al marge de la patronal (observatorio en diuen ells) de les grans empreses del totxo, precisament aquelles empreses que durant els darrers temps han anat despatxant regularment amb Tanguas al seu despatx de La Moncloa.

Tràfic d’influències? Pagament de favors a posteriori? No ho sé, però fa lleig i fa mal als ulls pretendre passar d’un lloc a l’altre i d’un día per l’altre sense deixar transcórrer un període prudencial de temps entre els dos càrrecs. Les formes també són importants i penso que això hi haurà poca gent que ho negui. Sembla ser que tal com passa en el món de la moda (roba, calçat i complements), tot acaba sempre tornant. Almenys a mi m'ho sembla.

“Dos de Mayo en Madrid”

Ahir, els nostres amics de Madrid van celebrar el bicentenari d’uns fets que sembla ser que els reforcen molt la seva identitat espanyola. Hi eren tots els que tallen el bacallà de la política així com els representants dels poders fàctics (bisbes, generals, banquers, ...). No hi va faltar ni le roi de l’Espagne amb tota la seva família. Casualment vaig pescar un reportatge de l’acte que retransmetien per televisió; feia goig de veure tota aquella representació muntada per a l’ocasió, amb els uniformes de l’any 1808, la desfilada militar, els discursos patriòtics i tota la pesca. Chapeau pour les espagnols!

Els catalans, ahir, no vam celebrar res en especial, i és que aquí ni tan sols va ser festa, només va ser pont, que és una categoria administrativa inferior però molt nostrada de les festes laborals. Però coincidint amb l’acte que dèiem, i aquestes coincidències mai solen ser casuals ni gratuïtes, uns membres del Tribunal Constitucional de España van deixar anar com qui no vol la cosa que sembla ser que potser si seguim fent bondat finalment tal vegada decidiran respectar el preàmbul i fins i tot algun article de l’Estatut de Catalunya. Aquesta llei, ara per ara plenament vigent, la tenen en estudi aquests personatges des de fa una pila de mesos, i ho fan per indicació expressa dels dos grans partits nacionalistes espanyols, PSOE i PP, partits que en la tasca patriòtica d’objectar l’Estatut de Catalunya han anat sempre plegats. Diuen que con las cosas de comer no se juega!

I perquè no sigui dit i amb tota la simpatia que em mereixen els meus amics madrilenys, avui els hi dedico aquest article. S’ho mereixen. Aprofitaré també per agrair el gest de magnanimitat que, amb el seu comentari, van tenir els membres del Tribunal Constitucional. Potser aviat també tocarà felicitar als que en el referèndum convocat a l’efecte van votar “si” a aquell text ja tant afaitat per Alfonso Guerra y sus muchachos. Però si finalment, com penso, ens el retoquen encara més, l’Estatut vull dir, ni que només sigui una coma (que, no ho dubtem pas, serà bastant més que una coma), algú sap què s’haurà de fer?