Els joves d’ara no ens pagaran les pensions

Per situar-nos, amb aquest títol em refereixo a la generació que segueix a la meva, és a dir, la dels meus fills, aquelles persones que ara estan entre els vint i els trenta, i que tenen uns pares que estan entre els cinquanta i els seixanta. I aquests trams d’edat encara els podríem flexibilitzar, més/menys cinc anys en ambdós casos. Per tant parlem d’una generació, la meva, que compren unes edats que van dels 45 als 65 anys, i d’uns fills que van dels 15 als 35 anys. Dit això ja queda clar a què em refereixo quan parlo dels joves.

És la generació que en una bona part s’ha anat incorporant en el darrers anys a la vida laboral, així com alguns que encara estant estudiant. Hi ha qui defineix aquesta generació com la dels que, amb els seus impostos, aviat començaran a finançar-nos les nostres pensions. Això no és cert. Si no ho tinc mal entès, el sistema de pensions és el d’una assegurança que ens garanteix, amb l’aval de l’estat, un pagament mensual a partir de certa edat, pagament que s’ha de finançar amb les primes pagades al llarg de la nostra vida laboral i els rèdits obtinguts amb els capitals que s’han anat acumulant.

Per tant, els impostos que paguen els nostres fills han de servir per les seves pensions, no per les nostres. I el mateix passa amb els impostos que paguen els immigrants d’ultramar que han anat arribant aquí darrerament. És fals pretendre que hem d’estar agraïts als immigrants de l’Amèrica del Sud, de l’Àfrica, de la Xina, dels països de l’est d’Europa, perquè amb els seus impostos paguen les nostres pensions. Els podem estar agraïts per altres coses, segur que sí, però no precisament per això. Amb els seus impostos ells financen les seves prestacions, de la mateixa manera que amb els nostres financem les nostres.

Algú va dir que el diner és un instrument massa perillós per deixar-lo en mans del polítics. Per tant sempre hi ha el risc que les nostres aportacions s’hagin gestionat amb poca cura per part dels governs de torn, i que a l’hora de pagar-nos les pensions sorgeixin dificultats. Però d’aquí a fer responsables del pagament de les nostres pensions als joves i als immigrants potser en fem un gra massa.

Crec que aquestes coses s’han de tenir clares per tal d’evitar malentesos i errònies interpretacions, tant per part dels uns com dels altres.

Alguns jutges s’equivoquen massa sovint (i 2)

Havent escrit això, segurament que ara hi hauria qui es creuria amb el deure moral de deixar clar que no té cap mena de simpatia pels pistolers etarres, que no és partidari de la violència amb objectius polítics (ni dels altres), i tots aquells tòpics que es diuen en circumstàncies similars. Doncs bé, jo això tampoc ho faré, conscientment, i m’abstindré de fer-ho per dos motius que explicaré tot seguit.

El primer i per a mi més important, bàsic, és que estic convençut que el pensament és lliure i, per tant, que el pensament no és delicte. En un sistema democràtic com el nostre, ni que no sigui perfecte, que no ho és, no és pot obligar ningú a pensar, dir o fer el que pensen, diuen o fan els altres, encara que els altres constitueixin la majoria de la societat. El segon motiu és obvi i ja s’ha apuntat abans. En aquest país no hi ha cap llei, i espero que no hi sigui mai, que ens obligui a condemnar res, ni menys encara a fer-ho en veu alta, ni a participar en cap manifestació i/o concentració de protesta, ni a res que s’hi assembli. No estic propugnant, ni molt menys, la prohibició d’aquests actes sinó tan sols recordant que l’assistència és voluntària, i que no es pot criminalitzar ningú per no assistir-hi.

Jo mateix, per posar un exemple ben proper, no he anat mai a una manifestació, ni m’he concentrat mai per condemnar un atemptat, i això no vol dir que doni suport a res ni que deixi de fer-ho. Tan sols vol dir que no hi he anat. No ho he fet, entre altres motius, perquè opino que aquestes coses no serveixen per gran cosa més que per tapar les vergonyes dels polítics que no són capaços de resoldre’ns un problema que ja fa massa temps que s’arrossega.

Encara que potser no faria cap falta, de tant en tant m‘agrada deixar constància de que jo aquí només dono la meva opinió particular sobre temes diversos, uns punts de vista a vegades no massa políticament correctes, ho admeto. Però per altra banda tampoc no he tingut mai la pretensió de representar ningú més que a mi mateix, ni menys encara d’imposar les meves opinions als altres. Exactament pel mateix motiu, tampoc admeto que des d’instàncies polítiques, judicials o de qualsevol tipus pretenguin imposar-me determinats punts de vista i actuacions.

La imposició d’una doctrina de pensament únic ja l’hem viscut en temps no massa llunyans i alguns no volem que això es repeteixi. Altres sí que ho voldrien, i alguns no ho dissimulen gens, en sóc molt conscient. Dissortadament d’aquests darrers en trobaríem a totes les formacions polítiques.

Alguns jutges s’equivoquen massa sovint (1)

Crec que ficar a la garjola a la senyora Galparsoro, l’alcaldessa d’Arrasate-Mondragón, ha estat un greu i preocupant error judicial. Per tant, crec que el jutge Garzón s’ha equivocat. Segurament no sóc l’únic que ho pensa encara que per a mi resulta del tot irrellevant si som majoria o només som quatre gats els que opinem que aquest jutge, un cop més, no ha tingut una actuació professionalment correcta.

S’ha escrit que darrere d’aquesta decisió hi ha la voluntat política del govern, però si Garzón ha comès aquest error per voluntat pròpia o induït per algú aquí ja no hi vull entrar. Això seria tant com fer un judici d’intencions, un exercici que no em ve gens de gust fer. Tinc les meves idees al respecte, és clar, com les té tothom que s’hagi pres la molèstia de seguir la trajectòria erràtica d’aquest peculiar personatge. Avui, però, me’n reservaré l’opinió.

M’he llegit l’ordre de presó incondicional del jutge tractant de trobar-hi l’entrellat, és a dir, buscant-hi un suport legislatiu mínimament coherent. Però després d’eliminar la palla, que n’hi ha i molta, i deixar-hi només el gra, i fent l’esforç de llegir el document una mica entre línies, he arribat a la trista conclusió que l’alcaldessa ha anat a la presó bàsicament per no haver promogut, des del seu càrrec institucional, la condemna d’uns atemptats d’ETA. Per dir-ho d’una manera encara més entenedora per a tothom, entenc que la imputació que fa el jutge a l’alcaldessa vindria a ser per un presumpte delicte inexistent en el nostre ordenament jurídic.

Escoltant certes tertúlies polítiques i llegint articles de premsa d’analistes de tot l'arc ideològic, un es podria arribar a creure que hi ha una llei que obliga a condemnar els atemptats d’ETA. D’un temps ençà no es fa altra cosa que criminalitzar a aquells que no condemnen els pistolers i les seves accions. Doncs no, aquesta suposada llei no existeix. I encara que dir-ho resulti d’una obvietat quasi pueril, potser convé recordar que una llei inexistent no s’ha de complir.

(Continuarà)

3 de maig a Sitges

Aquest article també s’hauria pogut titular La democratització de l’oci o de moltes altres maneres. Avui, per ajudar a fer un aterratge suau a la feina després del llarg cap de setmana, farem un article més light que de costum. Demà, però, hi tornarem amb la intensitat de sempre.

Dissabte passat formava part del pack de quatre dies festius o pontívols que molta gent va poder gaudir aprofitant la circumstància d’un primer de maig que aquest any ens queia en dijous. Doncs bé, juntament amb uns amics vam decidir anar a Sitges a fer un arròs.

En arribar al peatge dels túnels ja vam tenir la primera pista del que ens trobaríem, la primera sorpresa per la quantitat de cotxes que pretenien pagar el peatge, gens barat per cert. Fins ara, mai havíem fet cua en aquell indret, potser perquè no hi solem passar en dies o a hores punta. Després, vam trobar una segona cua, aquesta ja per entrar al poble.

Trobar el Passeig de la Ribera ple a vessar de gent com si ja fóssim a l'estiu va ser, almenys per mi, tota una sorpresa. No és que pensés en trobar-me un passeig buit com si fos un dia d’hivern entre setmana, però entre això i la gentada que s’hi passejava hi ha un terme mig. I encara sort que molts eren a la platja, prenent el sol o dins de l’aigua, doncs estic segur que tothom alhora al passeig no hi hagués pas cabut.

Uns diuen que hi ha una crisis econòmica, més o menys profunda; altres parlen d’una simple desacceleració; els més optimistes fan referència a un creixement més alentit de l’economia. El cert, però, és que com diuen més enllà, cuando el rio suena agua lleva, i ara les coses no van com anaven abans. Doncs dissabte passat a Sitges això no es veia per enlloc. Els restaurants eren tots plens de gent i d’altres s’estaven drets esperant el segon torn. Intueixo que més d’un es va quedar sense dinar per falta de taula.

Nosaltres no vam fer cua al restaurant perquè el dia abans havíem tingut la precaució de reservar taula. Vàrem menjar un arròs excel·lent, com sempre que anem a aquell lloc (La Nansa) del que som clients des de fa molts anys.

Per avui ja n’hi ha prou, esperem que la rentrée a la feina ens sigui lleu a tots.

“Dos de Mayo en Madrid”

Ahir, els nostres amics de Madrid van celebrar el bicentenari d’uns fets que sembla ser que els reforcen molt la seva identitat espanyola. Hi eren tots els que tallen el bacallà de la política així com els representants dels poders fàctics (bisbes, generals, banquers, ...). No hi va faltar ni le roi de l’Espagne amb tota la seva família. Casualment vaig pescar un reportatge de l’acte que retransmetien per televisió; feia goig de veure tota aquella representació muntada per a l’ocasió, amb els uniformes de l’any 1808, la desfilada militar, els discursos patriòtics i tota la pesca. Chapeau pour les espagnols!

Els catalans, ahir, no vam celebrar res en especial, i és que aquí ni tan sols va ser festa, només va ser pont, que és una categoria administrativa inferior però molt nostrada de les festes laborals. Però coincidint amb l’acte que dèiem, i aquestes coincidències mai solen ser casuals ni gratuïtes, uns membres del Tribunal Constitucional de España van deixar anar com qui no vol la cosa que sembla ser que potser si seguim fent bondat finalment tal vegada decidiran respectar el preàmbul i fins i tot algun article de l’Estatut de Catalunya. Aquesta llei, ara per ara plenament vigent, la tenen en estudi aquests personatges des de fa una pila de mesos, i ho fan per indicació expressa dels dos grans partits nacionalistes espanyols, PSOE i PP, partits que en la tasca patriòtica d’objectar l’Estatut de Catalunya han anat sempre plegats. Diuen que con las cosas de comer no se juega!

I perquè no sigui dit i amb tota la simpatia que em mereixen els meus amics madrilenys, avui els hi dedico aquest article. S’ho mereixen. Aprofitaré també per agrair el gest de magnanimitat que, amb el seu comentari, van tenir els membres del Tribunal Constitucional. Potser aviat també tocarà felicitar als que en el referèndum convocat a l’efecte van votar “si” a aquell text ja tant afaitat per Alfonso Guerra y sus muchachos. Però si finalment, com penso, ens el retoquen encara més, l’Estatut vull dir, ni que només sigui una coma (que, no ho dubtem pas, serà bastant més que una coma), algú sap què s’haurà de fer?

Són necessàries tantes administracions?

Costa d’entendre que entremig dels ajuntaments i la Generalitat hi hagi d’haver dos nivells administratius més, els consells comarcals i les diputacions provincials. I encara hi ha gent que ens hi voldria afegir les vegueries. Sovint em pregunto si no en fem un gra massa, i sempre em responc a mi mateix que sí. I és que tota aquesta alegre disbauxa administrativa que no produeix cap mena de riquesa per la societat, totes aquestes institucions amb els seus funcionaris, edificis, cotxes oficials, targetes Visa or o platí, dietes i altres benèfiques de tota mena pels càrrecs polítics que hi estan assignats, tot això ho paguem nosaltres, i cada dia ens resulta més car.

En el meu cas particular i com a veí del barri barceloní de Sarrià, per fer segons quins tràmits primer s’ha d’anar al Districte de Sarrià-Sant Gervasi. Per altres tràmits i tirant amunt, després tenim l’Ajuntament de Barcelona. I a continuació, el Consell Comarcal del Barcelonès. D’aquí passem a la Diputació de Barcelona, i després ve la Generalitat de Catalunya, i l’Estat Espanyol, i la Unió Europea, i finalment les Nacions Unides.

Si no m’he descomptat, em surten vuit nivells administratius de funcionaris que, sovint, més que resoldre’ns els problemes ens acaben complicant la vida. Fixeu-vos que d’una manera o d’una altra, tots i cadascun d’aquests nivells ens volen regular i de fet cada dia més ens regulen les nostres activitats diàries, fins a arribar a extrems fora de tota lògica.

D'entrada se m’acudeixen dues senzilles propostes concretes per tal d’aprimar una mica tota aquesta estructura administrativa que ens envolta i ens ofega. La primera, no afegir cap estructura nova sense suprimir-ne abans, com a mínim, dues de les existents. Per exemple, no introduir les vegueries sense suprimir abans els consells comarcals i les diputacions. La segona, considerar seriosament la possibilitat de suprimir el nivell administratiu que hi ha entre la Generalitat de Catalunya i la Unió Europea. Algú ha calculat els diners que ens estalviaríem, uns diners que podríem destinar a inversions més productives?

Per tal d’evitar suspicàcies, vull aclarir que es tracta de dues propostes que, de tirar-se endavant, tindrien unes conseqüències bàsicament econòmiques i positives per la població, tot i que em temo que resultarà inevitable que darrere d’aquestes propostes s’hi vulgui veure un posicionament polític per part de l’autor d’aquest blog.

Primer de Maig

Diuen que és la festa del treball però en comptes de celebrar-la treballant una mica més que els altres dies resulta que no es pot treballar gens. Avui s’ha de fer festa per decret, i no obren ni tan sols les botigues Ikea. Alguns treballadors –pocs, cada cop menys- encara van a les manifestacions organitzades pels cada dia més anquilosats sindicats, que s’han acabat convertint en unes institucions semioficials finançades pel govern amb diner públic i gestionades per una nova casta de privilegiats funcionaris. La majoria, però, avui se’n va a la platja, o a la muntanya, o a la Plana de Vic, a desconnectar. Demà molta gent també farà festa (pont en diuen), i per a molts el dia del treball s’haurà convertit a la pràctica en quatre dies seguits de festa. Visca la competitivitat!

Aprofitaré per contestar públicament una consulta que m’han fet de forma privada perquè penso que el tema pot interessar a més gent. Les píndoles anomenades KELEDÉN (“una cápsula diaria y sus problemas se la soplarán”), de les que es fa publicitat gratuïta aquí sobre, ja quasi no es troben enlloc. Abans potser encara es podien adquirir amb una certa facilitat i fins i tot sense recepta mèdica però ara, amb la generalitzada precarietat laboral que ens envolta i els contractes escombraria, pràcticament han deixat de receptar-se, i ja només les trobaríem a les farmàcies que obren vint-i-cinc hores al dia. Anys enrera els que en prenien sempre deien que estaven encantats amb els resultats obtinguts; si el jefe s’enfadava canviaven de feina i santes pasqües. Ara, amb la globalització i el risc de perdre el lloc de treball que la nova situació comporta, ja no se les pren ningú. Resulta massa arriscat. La recepta de moda és ara l’absoluta submissió laboral del treballador, recepta vàlida per a tothom excepte els funcionaris.

L’incert futur de la Sagrada Família

Abans d’ahir dilluns vaig assistir a una conferència molt interessant del Dr. Arquitecte Jordi Bonet i Armengol, Director de les obres del Temple de la Sagrada Família. L’acte estava organitzat per Els Amics de Sarrià i l’A.Cultural Casa Orlandai, amb la col·laboració del C.E. Els Blaus i l’A.V. de Sarrià, i va tenir lloc a la Casa Orlandai de Sarrià. La sala d’actes de seguida va quedar petita degut a la gran assistència de públic interessat pel tema.

El Dr. Bonet va fer una explicació històrica que comprèn el període de més d’un segle que va des que es va decidir aixecar aquest temple fins els nostres dies, amb una intervenció molt didàctica i farcida d’anècdotes de tot tipus sobre el projecte, les obres i el seu sempre complicat finançament (bàsicament privat); els avatars de l’obra durant la guerra 1936-1939, la projecció exterior a tot el món i especialment al Japó, i molts altres detalls interessants, així com sobre la personalitat del seu autor, el visionari arquitecte Antoni Gaudí, i el munt de dificultats tècniques i de tot tipus en que es va anar trobant per tirar endavant el projecte.

El Dr. Bonet va completar la seva intervenció amb un audiovisual per entendre millor el sofisticat projecte de Gaudi i el seu complicat procés de construcció, les dificultats que han anat sorgint i les solucions que s’hi han anat trobant, la situació actual de les obres així com la seva projecció de futur. Va quedar molt clar que la construcció avança a bon ritme, amb una inversió aproximada d'un milió i mig d’euros mensuals (per entendre-ho millor, quasi deu milions de pessetes diaris). També va quedar clar que a dia d’avui fer una previsió sobre la data d'acabament de l’obra resulta del tot impossible.

Evidentment tampoc es va estar de comentar el projecte del túnel del TGV que està previst que passi a pocs centímetres dels fonaments de la Sagrada Família, i els evidents riscos que molts tècnics hi veuen en aquest arriscat projecte paral·lel al temple. No va oblidar-se de fer uns comentaris molt oportuns sobre la prepotent actuació de l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona, equip que, cal recordar-ho, governa en precari, en manifesta minoria. Un ajuntament que prescindeix olímpicament de la voluntat de la majoria dels seus regidors, legítims representants dels barcelonins, que es van manifestar contundentment en contra de l’actual traçat del túnel del TGV en la votació que es va fer al plenari d’aviat farà un any.

L’equip de govern municipal liderat pel senyor Jordi Hereu va quedar ben retratat, i penso que, de moment, no cal afegir-hi res més. El tema es troba ara als tribunals i els jutges se suposa que quan toqui hi diran la seva. Però penso que també s’ha de dir quelcom sobre l’actuació, o més ben dit la manca d’una actuació més contundent, per part de l’oposició municipal encapçalada pel senyor Xavier Trias, que no es va atrevir a portar als tribunals el flagrant incompliment per part del govern del mandat del plenari contrari al traçat. Resulta necessari, per tant, que també quedi registrada la tebior de l’oposició i en deixo constància aquí doncs el representant de CiU que va assistir a la conferència va marxar abans del torn obert de paraules, i per tant no hi va haver ocasió de fer-li aquest comentari personalment.

El món és, quasi sempre, dels matiners

De vegades l’autor d’aquest blog busca també una certa provocació però haig de reconèixer que sovint no quedo del tot satisfet dels resultats obtinguts. No és fàcil provocar –en el bon sentit de la paraula- amb una argumentació sòlida, amb arguments que no et puguin tombar a les primeres de canvi. En primer lloc perquè s’ha de disposar de molta informació que els amateurs com jo no sempre tenim al nostre abast. I en segon lloc, s’ha de saber utilitzar aquesta informació per tal que tot plegat quedi mínimament sòlid i fiable. Avui intentaré demostrar la veracitat de l’enunciat del títol d’aquest article, en el sentit de que és quelcom més que una frase feta, i ho faré prescindint de l’argumentació clàssica. Seguiré, per tant, un camí diferent.

“A quien madruga Dios le ayuda”. Segur que tothom ho ha escoltat més d’un cop. Possiblement hi trobaríem algunes excepcions però, en general, estic convençut de que la dita és ben veritat. Podríem discrepar sobre si el fet de matinar agrada molt, poc o gens, però aquí ja entraríem en un altre debat.

Quan la gent es desperta a la vella i decadent Europa, una zona del món que ja sigui per cansament i manca d’idees, o per un excés de benestar que fa que el cervell se’ns atrofiï, a l’emergent Àsia ja han esmorzat, han pencat tot el matí, han dinat a peu dret qualsevol cosa i ja es troben a la tarda treballant un altre cop. Els asiàtics ens porten unes quantes hores d’avantatge i nosaltres els europeus no els atraparem mai, per més que correm i per més que ens hi esforcem. Quan a Europa tot just ens aixequem, a Àsia ja han fabricat quelcom nou per fer-nos la competència.

Tota norma, però, té les seves excepcions. Per tant, si ens proposem buscar una excepció a l’enunciat d’avui també el trobarem. Irlanda. El país europeu on més tard s’aixequen, o almenys l’indret d’Europa on més tard surt el sol és avui, econòmicament parlant, un país capdavanter. Tant és que ens fixem en les seves taxes de creixement com en altres paràmetres, l’economia irlandesa és avui un exemple per Europa.

Però dissortadament Irlanda no reflecteix el que en general passa a Europa, és un país que no deixa de ser una excepció dintre del nostre anquilosat continent. Tal vegada hi té quelcom a veure que no fa massa anys Irlanda era el país més pobre d’Europa, doncs ja sabem que sovint la pobresa d’un país (combinada, això sí, amb les ganes de treballar dels seus habitants) acaba sent precisament el seu principal motor de creixement.

Potser l’única alternativa que ens quedaria a Europa per tractar de canviar les coses fos convèncer les Nacions Unides que la línia internacional de canvi de dia enlloc de passar per on passa ara, per l’Oceà Pacífic, a l’est de Nova Zelanda, passes per l’est d’Europa, diguem que per sobre del Mar Negre (sense concretar-ho massa mentre es discuteix si Turquia és europea o asiàtica). Llavors Europa aniria sempre per davant d’Àsia en termes de calendari, i els asiàtics mai ens atraparien per més que correguessin. Però no ens enganyem, si la deslocalització de la línia del canvi de dia no anés acompanyada d’altres coses, d’un veritable canvi de xip a Europa, el passar a anar per davant en el calendari no ens resoldria el problema de fons.

Triar entre “Marianistas” i “Esperanzados”

Una hipòtesis: que l’autor d’aquest blog fos un militant pepero espanyol. Si ho fos i hagués de triar entre Don Mariano, el presidente nacional, i Doña Esperanza, l’anomenada lideresa, que sembla que d’això es tracta, em trobaria amb un important dilema. Per sort aquest no és el cas doncs abans d’aquest debat ja vaig haver de fer una altra tria prèvia, aquesta entre els partits polítics que prenen les decisions a Barcelona i els que les prenen a 600 quilòmetres de distància, i això sí que des d’un bon principi ho vaig tenir clar.

Una hipòtesis alternativa: que l’autor fos un militant pepero català. Si es donés el cas i hagués d’optar entre el senyor Fernández, la senyora Nebrera i el senyor Sirera, que aquests són els personatges que, avui per avui, aspiren a dirigir la franquícia catalana del Partido Popular, tinc molt clar que m’inclinaria sense cap mena de dubte per... deixem-ho córrer.

Una explicació: no faré pública la meva preferència per dos motius. El primer és que com tothom que segueixi aquest blog amb una certa regularitat segurament ja ha pogut copsar, el seu autor mai concreta la seva definició política; una altra cosa són les deduccions –respectables però sempre subjectives- que se’n puguin treure. El segon motiu és el mateix que ja s’ha dit abans, i és que es tracta d’un partit que no pren les decisions al carrer Urgell de Barcelona sinó al carrer Gènova de Madrid, una mica massa lluny pels que som partidaris de les polítiques de proximitat.

Una opció: si em posessin la pistola al pit i tant sí com no em fessin optar entre apuntar-me als Marianistas o als Esperanzados, el meu dubte seria similar que si m’hagués de decidir entre els Moixiganguers d’Igualada i els Castellers de Sarrià. Segurament prescindiria de tots dos i m’inclinaria per picar alguna cosa a la barra del Pinotxo del Mercat de la Boquería.

Unes pistes: l’anomenada brunete mediática (El Mundo, la Cope, Libertad Digital, etc.) dóna suport a la lideresa, sense fissures. Aznar calla i, de moment, es deixa interpretar. Les posicions de l’ABC i La Razón no són encara prou clares. El Público, El País i la Ser faran, quan toqui, el més convenient pels socialistes. La Vanguardia, com sempre, amb els que manen, i potser gràcies a això porta 127 anys al mercat.

Un aclariment final: es podria escriure un article molt similar si la lluita pel poder s’hagués obert al PSOE, tant se val que fos a nivell espanyol o que la tria s’hagués de centrar en la seva franquícia catalana anomenada PSc(PSc-PSOE). No ens enganyem, el fons de la qüestió és, implícitament o explícitament, el mateix en ambdós partits (una petita c en front d’una gran E). Dues formacions polítiques que s’autodefineixen no com a estatales sinó com a nacionales. Tota una declaració d’intencions. Més clar, l’aigua. Tanto monta, monta tanto.

Alitalia (i 3)

De fet, amb l’article d’ahir jo ja donava el tema per tancat però no me n’he sabut estar d’aprofitar un comentari rebut d’un bon amic que normalment em fa arribar els seus punts de vista no directament al blog sinó de forma privada. Diu així:

Respecte al futur d'Alitalia el nas em diu que "Il Cavaliere" tindrà la temptació de col·locar la companyia a un banc local, que es deixi, a canvi de fortes contrapartides, doncs els russos ja fa temps que van aprendre allò de "la pela és la pela" i dubto que s'empassessin quelcom gaire diferent a lo que s'empassaria Air France-KLM.

El problema, com bé dius, és que si la vaca no dóna llet no per canviar de pagès en donarà, es necessita anar a pasturar a altres llocs, fer un estable nou o medicar-la si està malalta, i a vegades s'ha de sacrificar l'animal. És "la crónica de una muerte anunciada", doncs em sembla que el govern i sindicats italians no estan per la tasca d'assumir els costos de tots els anys de desgovern d'Alitalia. I com més triguin a fer el que cal pitjor. Arribarà un moment que ni posant-hi tots els diners del Banc d’Itàlia n'hi haurà prou; potser encara no han arribat a aquest punt, però ja deuen ser bastant a prop.

En quant als teus punts MilleMiglia aprofita'ls mentre valguin, ja que comencen a tenir un color una mica lleig.

Que la gestió d’Alitalia deixa molt que desitjar ningú ho posa en dubte. Uns exemples viscuts aquesta mateixa setmana per l’autor d’aquest blog:

1/ Ni ells mateixos s’aclareixen sobre quins bitllets donen dret a viatjar en business i quins no. Al comprar el meu bitllet quedava clar que tenia dret a viatjar en business i altres cops, amb bitllets similars, hi he viatjat sense problemes. Però aquesta vegada, al anar a facturar i comentar-ho al personal dels taulells de facturació d’Alitalia, en un cas (Bolònia) m’ho van acceptar però vaig haver d’insistir, i en un altre (Barcelona) s’hi van negar en rodó.

2/ Evidentment, si vaig anar al mostrador de facturació és perquè la facturació on line no funcionava; els empleats em van dir que això era el més habitual.

3/ Abans d’ahir a la tarda, a l’aeroport de Roma-Fiumicino, TOTS els vols d’Alitalia que sortien de la Terminal B on jo em trobava ho feien per una porta diferent a la que figurava a les targetes d’embarcament, i el canvi de porta només l’anunciaven per megafonía una sola vegada per cada vol, pocs minuts abans de l’hora d’embarcar. Les corredisses dels passatgers que no havien tingut la precaució de comprovar-ho a l’últim moment a les pantalles eren la norma, quan s’adonaven que s’esperaven al lloc que no tocava.

Ja s’anirà veient com s’acaba aquesta història però tot plegat no té la pinta de que pugui acabar massa bé.

Alitalia, més

Des de l’article anterior Si può fare i al llarg d’aquesta setmana que ara s’acaba, han passat moltes coses. De fet, aquests darrers dies s’han anat succeint a l’entorn d’Alitalia una colla d’esdeveniments força remarcables. Convé recordar que Alitalia és una de les poques companyies aèries d’Europa que encara està considerada amb aquella expressió tan significativa que reflecteix el domini de l’estat sobre l’empresa: companyia de bandera.

Cronològicament, en primer lloc i tal com es preveia, a principis de setmana el consorci Air France/KLM va retirar definitivament l’oferta de compra que formalment encara hi havia sobre la taula, oferta que pretenia fer-se amb la meitat de les accions (de propietat estatal) de l’empresa Alitalia. Aquest va ser el moment clau, a partir del qual la companyia podia declarar-se en fallida en qualsevol moment, deixar de volar i desaparèixer del mapa, seguint un procés que en els darrers anys a Europa ja havien sofert altres companyies aèries.

Per tal d’evitar-ho, el govern en funcions d’Itàlia liderat per Romano Prodi, Il Professore, i se suposa que comptant amb la conformitat del nou cap de govern in pectore Silvio Berlusconi, Il Cavaliere, que encara no ha pres possessió del càrrec, va concedir a l’empresa una nova ajuda estatal, en aquest cas un crèdit-pont de 300 milions d’euros, oficialment a tornar abans d’acabar l’any.

Tenint en compte que Alitalia està perdent un milió d’euros diaris (dissabtes i diumenges inclosos), i calculant també un cert increment de les pèrdues per la inflació, l’import del crèdit cobreix el que resta d’aquest any i dóna als seus directius un nou termini de temps per trobar una sortida a l’empresa.

Al meu particular entendre, aquests tres-cents milions no són res més que allò que se’n diu allargar l’agonia. Si s’han de tornar, un possible comprador que es faci abans amb l’empresa els haurà de descomptar del preu que en pagui, això suposant que el preu fixat superi els tres-cents milions. Si la valoració que es fes de l’empresa fos inferior, el possible comprador hauria de cobrar de l’estat italià en comptes de pagar.

Però si finalment no surt un nou comprador, l’empresa només retardarà una fallida inevitable, posposant-la uns mesos i deixant la patata calenta de l'espetec final en mans d’Il Cavaliere. Evidentment, aquesta pròrroga costaria tres-cents milions més als contribuents italians. I això deixant de banda l’opinió gens favorable de les autoritats comunitàries, i les mesures que aquestes puguin prendre en contra del govern i de l’empresa, doncs no sembla massa lògic que un govern pugui afavorir una empresa que presta uns serveis en competència amb altres empreses que no han rebut ni reben aquests ajuts. Competència deslleial en diuen d’això.

L’última notícia és que l’empresa russa Aeroflot sembla novament interessada en fer-se amb Alitalia. Déu els agafi confessats! I si m’ho miro des de la meva estricta òptica particular, se m’acudeix una pregunta: què passarà amb els meus punts MilleMiglia que a hores d’ara potser ja equivalen a algun vol gratis?

Si può fare

Com diuen els italians, si può fare, es pot fer, sí. Però no deixa de ser una pràctica de risc. Aquesta setmana sóc a Itàlia, i viatjo seguint una pràctica de risc que ni recomano ni tampoc m’atreveixo a desaconsellar doncs l’experiència és quelcom que difícilment es pot transmetre. Amb poques excepcions, cadascú vol viure i experimentar per sí mateix i prescindir de l’experiència dels altres, i potser s’ha d’entendre. I després ve allò de si l’encerto l’endevino. I si t’equivoques, els que hi entenen diuen que tota experiència sempre és útil, ni que només sigui per concloure que allò no ho has de repetir mai més.

M’explico. Per raons que no vénen al cas, aquests dies estic viatjant amb un bitllet d’avió d’Alitalia, una companyia aèria que està en fallida tècnica des de fa temps, anys ja. Els quatre vols que faig aquesta setmana els vaig comprar no fa gaire, de fet vaig prendre la decisió de volar amb Alitalia coincidint amb el trencament de les negociacions sobre la possible absorció de l’empresa italiana per part del grup Air France-KLM. Hi ha qui diu que més d’hora que tard Alitalia farà un pet com un aglà. També tenim els que opinen que en tractar-se d’allò que es coneix com una companyia de bandera, el govern italià s’ho pensarà molt abans de deixar-la caure.

Per què molta gent considera que és una pràctica de risc el fet de volar amb Alitalia? Doncs és molt senzill. Si aquesta companyia fes fallida i deixés de volar d’un dia per l’altre, uns quants milers de passatgers ens quedaríem a terra amb aquella cara de babau o d’emprenyat que tots hem vist que fan els viatgers frustrats que es troben de sobte en situacions similars. Ens trobaríem amb uns bitllets i una tarja MilleMiglia a la mà que no ens servirien de res.

Si ens hi trobéssim, ens hauríem de buscar la vida per altres mitjans. Potser no és massa realista pensar que aquesta possibilitat sigui una cosa molt excepcional, remota i que difícilment esdevindrà. Tothom recordarà que darrerament de situacions d’aquestes se n’han vist unes quantes. Parlo d’aquelles imatges que ens mostra la tele de la gent als aeroports esperant un miracle que tothom sap que mai es produiria. Són imatges que comencen a ser massa habituals, també als aeroports del conegut com a primer món. Ve-t’ho aquí.

En fi, és el que hi ha. Ara tanco la parada uns dies. Espero tornar (a Barcelona i a escriure en aquest blog) abans que s’acabi la setmana. Mentrestant, sempre hi ha l’opció de llegir-se aquells articles antics que, per mandra, manca de temps o per qualsevol altre motiu en el seu moment es van passar per alt.

Carta oberta a Xavier Trias, líder de l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona i president del grup municipal de CiU

19 d’abril de 2008

Benvolgut Senyor Trias,

Ara mateix llegeixo a elSingularDigital.cat: "Trias anuncia que portarà Hereu als tribunals per no acatar els mandats de la majoria". Si hagués de fer un pronòstic, vostè no portarà Hereu als tribunals però és que, si ho fes, segurament ja seria massa tard. Dic això perquè en l’actual legislatura de motius similars per fer-ho ja n'ha tingut uns quants, i vostè no ha fet res, no sé si per voluntat pròpia o per imposició de la cúpula del seu partit. Tant se val, el resultat és el mateix. Aquesta mena de ninguneig continuat que els fa l'alcalde i el seu prepotent i fatxenda segurata Carles Martí aviat farà un any que dura, i vostè aguanta, diu quatre coses als diaris, i no porta Hereu als tribunals. Hi ha l’educació, sí, però també hi ha la dignitat.

No cal recordar-li que poc després de les eleccions, abans de l'estiu passat, vostè ja va tenir el primer motiu seriós per portar Hereu als tribunals, també per una votació en un ple que molts barcelonins no hem oblidat. Situacions similars s'han anat repetint després i vostè només ha amenaçat però, a la pràctica, no s'ha mogut. Els barcelonins que no vam votar ni socialista ni comunista i que, a més, no ens agrada el PP, no ens sentim gens representats al nostre ajuntament. És així de senzill. Llàstima que els del PP actuïn com actuen a nivell nacional, lingüístic i demés, doncs això ens impedeix votar-los, però s’ha de reconèixer que l’única oposició seriosa que hi ha a l'Ajuntament de Barcelona és la de l'Alberto Fernández.

Miri, durant uns anys molts havíem votat CiU a les municipals, però finalment vam deixar de fer-ho fastiguejats, doncs ens vam adonar que vostès, com a primer partit de l'oposició, feien de tot menys oposició. L'avantatge amb la que juga el senyor Hereu és que tot i estar en minoria sap que no té oposició. Llevat del PP, que ha assumit quin és el seu paper i el fa força bé, la veritat és que CiU mai ha fet de veritable oposició. Potser convé recordar que l’any vinent farà trenta anys que CiU és a l’oposició. Trenta anys!

En fi, senyor Trias, reconec que vostè és molt educat i tot allò que es diu i que és molt d’agrair, però el seu paper com a líder de l'oposició deixa molt que desitjar i les seves amenaces, per massa repetides i mai portades a terme, ja no tenen cap credibilitat. És trist constatar-ho però és així, i he decidit fer-li saber públicament doncs penso que potser ningú li diu què és el que pensa molta gent del carrer.

Ben cordialment,

Miquel Saumell, Sarrià

La dificultat de decidir el títol

Sempre he pensat que l’ofici d’escriptor, entenent com a tal aquella persona que, per posar un exemple, publica regularment la seva columna en un diari, ha de ser una manera de guanyar-se la vida molt interessant. Si un escriptor s’ho sap muntar mínimament bé, l’ofici permet molta creativitat. Així, fixades les lògiques regles del joc imposades per l’empresa editora per la que es treballi, l’escriptor disposa d’una llibertat de creació inexistent en altres professions.

En llegir això segurament que més d’un es dirà que no hi està d’acord. Bé, una flor no fa estiu i, a més a més, el pensament és lliure. Però jo jugo amb l’avantatge de l’ignorant, d’aquell que s’ho mira com si diguéssim des de fora del gremi, i em puc permetre certes opinions que un professional (entenent com a tal aquell que viu del seu ofici) mai s’atreviria a posar negre sobre blanc.

Dit això i basant-me en la meva pròpia experiència d’actualitzar aquest blog quasi cada dia, moltes vegades la major dificultat que se’m presenta és triar el títol adequat. Sovint és el que em costa més, el títol, i més d’un dia (per exemple, avui mateix) n’acabo posant un que no m’acaba de convèncer. És a dir, posant-ho per ordre creixent de dificultats, diria que en primer lloc (el que em resulta més fàcil) és escriure l’article, en segon lloc és trobar l’idea sobre la que haig d’escriure, i finalment, el que em resulta més difícil és posar-hi el títol.

A vegades m’han retret que els títols dels meus articles no sempre reflecteixen el contingut del tema tractat, o que sovint el títol que hi poso, a vegades després de pensar-ho molt, resulta equívoc. Dit amb altres paraules, que el títol no sempre és l’adequat. També m’han retret que començo amb un tema i que després me’n vaig per les branques (me n'hi vaig, sí, però sempre ho faig conscientment), i el que surt al final té poc a veure amb el títol que hi ha al principi.

És ben cert. Sovint es degut a la meva pròpia incapacitat de sintetitzar el tema tractat, d’expressar-me i resumir amb mitja dotzena de paraules el contingut de l’article. Però reconec que més d’una vegada ho he fet expressament, amb tota la intenció, sense que s’hi hagi de buscar cap més justificació, només perquè m'ha vingut de gust.

Per què serveixen els 25 diputats catalans del PSOE?

Fa uns mesos, quan es va començar a remorejar sobre la possibilitat de que Pepe Bono sigues el proper president del parlament espanyol, alguns diputats catalans del PSOE, allò que es coneix com la franquícia, van dir que això no passaria, i sostenien que la força dels seus vots i la seva influencia a Madrid impedirien el nomenament si finalment es tirava endavant la proposta.

Fa uns mesos, quan la ministra Magdalena Álvarez gestionava d’aquella manera tan sorprenent l’arribava del TGV a Barcelona, els socialistes catalans van reconèixer públicament que allò no podia ser i que la senyora Álvarez hauria de plegar. Quan ella venia a Barcelona ni tan sols tenien la cortesia d’anar-la a rebre. Però no només van ser ells els que demostraven públicament el seu rebuig a la ministra, sinó que la senyora Álvarez va ser reprovada tant pel Parlament de Catalunya com pel Senat d’Espanya.

Avui el senyor Bono presideix tan campante el Congreso de los Diputados, evidentment comptant amb els vots dels 25 diputats dòcils de la franquícia. Així mateix, la senyora Álvarez, ni partía ni doblá però sí doblemente reprobá, ha estat ratificada com a membre del consell de ministres, però no en un altre ministeri per despistar una mica sinó en el mateix càrrec. Alguns veuen aquesta decisió de Zapatero com si ens volgués demostrar als catalans que qui mana, mana. I ara se suposa que ja ningú dubta de que qui mana és ell.

Avui els socialistes catalans, els 25 diputats catalans de la franquícia, diluïts entre els 169 diputats del PSOE, ja no diuen res en contra de tot això ni desentonen dels seus companys del grup parlamentari. No només diuen que s’ha de passar pàgina d’aquests detalls menors sinó que fins i tot han arribat a manifestar que en Bono serà un excel·lent president del parlament, i que la ministra es mereix, com tothom, una nova oportunitat.

Més aviat penso que el seguidisme còmplice dels 25 s’ha de llegir com una demostració de la seva impotència i, a la pràctica, del nul valor que, com a catalans, tenen els seus vots. No és pas cap secret que sovint els diputats de la franquícia aquí diuen i voten determinades coses, però allà es mostren dòcils i creuen sempre al jefe sense protestar, votant el que els manen i demostrant així el grau real d’autonomia del que gaudeixen aquest diputats, zero.

Ens queda el dubte de l’ara diputat ras Joan Clos, ex alcalde de Barcelona i ex ministre de no se sap ben be què. S’ha de recordar que davant del Rei d’Espanya el senyor Clos va jurar un càrrec que no era el seu, és a dir, un càrrec que no era el que deia el BOE ni el que hi havia a la placa de l’entrada del seu ministeri, i sempre m’han quedat dubtes de la validesa jurídica d’aquell peculiar acte de jurament. Afortunadament, com que com a ministre no ha fet pràcticament res, el detall tampoc té massa importància.


PS: Sobre la presentació d’ahir del llibre Catalunya: Estat de la nació, podeu clicar aquí per veure’n els detalls.

El millor diari

Tal com s’explica a la part de dalt del blog, en aquests articles no s’hi ha de buscar necessàriament l’objectivitat, el que no vol dir que no ho siguin d’objectius. De fet, penso que la majoria dels meus articles són objectius, però el que jo pensi té poc valor ja que evidentment no sóc prou objectiu per jutjar-me a mi mateix. Això en tot cas ho haurien de fer els lectors, que són més dels que em pensava al principi però menys dels que m’agradaria.

Fet l’aclariment, si al món som x milions els lectors de diaris, per trobar el millor diari crec que necessitaríem el mateix número de diaris, però tots diferents. M’explico. Com a lectors de premsa, els nostres gustos i necessitats no són coincidents amb els del nostre veí. És a dir, el diari perfecte simplement no existeix ni existirà mai, i hi afegiria que, partidari que sóc de la diversitat, és així afortunadament.

Però posats a fer un esforç extra per tal de trobar el millor diari, ni que només sigui des de l’òptica particular de cadascun de nosaltres i prescindint, per tant, dels altres lectors de premsa, segurament arribaríem a la conclusió que el nostre millor diari seria un patchwork fet de retalls d’altres diaris, i no passaríem d’aquí.

Potser hi haurà qui pensi que sóc massa exigent i que si fes l’esforç d’adaptar-me a l’oferta que hi ha al mercat potser acabaria per trobar el meu diari. No seré pas jo qui objecti la llibertat de pensament, és pràcticament l’única llibertat que ens queda i s’ha de conservar de totes totes. Però resulta que llegeixo els diaris des de molt jove i en el transcurs dels darrers quaranta anys ho he fet cada dia, sense saltar-me’n cap ni un, fins al punt que quan vaig de viatge me’ls fullejo tots de cop a la tornada.

Doncs bé, encara no n’he trobat cap que em faci el pes, que el pugui considerar el meu diari de capçalera. No s’ha de confondre un diari de capçalera amb un diari de referència. Per exemple, considero que La Vanguardia és un diari de referència a Barcelona, i segurament també ho és a Catalunya, però molts del seus lectors habituals no el consideren el seu diari. Són valoracions diferents del mateix producte.

Potser seria més fàcil arribar a un acord si acotéssim el debat a certs aspectes més materials del diari. Per posar un parell d’exemples: les mesures actuals de la majoria de la premsa de paper són molt més pràctiques que els llençols d’abans o, segons de quins llocs, encara d’ara mateix. L’exercici de llegir segons què en segons quines circumstàncies, per exemple a la classe turista d’un avió, resulta una tasca quasi impossible. Així, durant anys, l’ABC de Madrid (petit i grapat) era, al marge d’ideologies, el diari ideal per llegir a l’avió; tan era així que si no anaves a les primeres files molts cops ja no t’arribava.

L’altre exemple material seria la brutícia que et deixen als dits alguns diaris. La combinació de la tinta amb el tipus de paper utilitzats fa que certs diaris només es puguin llegir tenint-los a sobre d’una taula i tocant-los com menys millor. Fa anys ja vam arribar a la Lluna i avui en dia fins i tot els homes es queden embarassats, però el problema de la brutícia que et deixen als dits alguns diaris encara no s’ha resolt. Doncs a veure si ens hi posem d’una vegada!

L’ecologia i els post-comunistes

Els termes ecologia, ecologista i ecologisme segurament tenen avui més d’un significat. Tothom en parla però no tothom els entén de la mateixa manera. També intueixo que no tots els que ara es proclamen ecologistes són o han estat abans comunistes, encara que a vegades ho pugui semblar degut a l’intent que fan per monopolitzar aquestes noves sensibilitats socials.

De fet, jo mateix no he estat mai comunista (i, amb tota franquesa, no em sap greu ni m’ha quedat cap trauma pel fet de no haver passat per l’experiència) i en canvi em considero un ecologista. Faig tot el reciclatge que toca, no fumo i, per tant, no contamino l’ambient, procuro anar a peu o en transport públic (quan no hi ha vaga), etc. Així, també estic convençut de la gravetat que representa el risc de l’escalfament global del nostre planeta, i per deixar-ne constància explícita tinc penjada una prova fotogràfica a la columna de la dreta d’aquest blog, en una demostració que, al meu entendre, esvaeix qualsevol dubte sobre la meva sensibilitat en aquests temes.

En el discurs ecologista hi ha moltes veritats comprovades i algunes veritats suposades barrejades amb falsedats, algunes ben demostrades i altres només intuïdes, i tot plegat, sovint, ben farcit de demagògia. No dubto que el famós missatge tremendista d’Al Gore conté veritats, i s’ha de reconèixer que en alguns aspectes resulta fins i tot colpidor, però més que el que em diuen els polítics tinc una certa tendència malaltissa a fixar-me en el que han fet i fan aquests predicadors moderns.

Si no vaig equivocat, una de les darreres coses que va fer Al Gore com a vicepresident dels Estats Units va ser negar-se a signar el protocol de Kyoto. Si busquem a l’hemeroteca les explicacions que va donar ell mateix per justificar el seu rebuig al protocol, veurem que va ser un acte de pur convenciment al marge de la probable obediència al jefe. I si amb Al Gore preferim passar pàgina, oblidar el passat i tornar al present, resulta sorprenent veure que aquest senyor acostuma a traslladar-se sempre en un reactor privat que no cal dir que contamina molt més (per viatger) que un avió de línia convencional. Com a conclusió, podríem dir que a vegades s’agrairia una mica de coherència per fer més creïble el discurs.

Però dit això, l'apropiació indeguda que del ecologisme n'han fet els comunistes provoca que molta gent dubti del discurs ecologista en el seu conjunt, i no ens hem pas d'escandalitzar de que sigui així. Són tantes les falsedats que en nom d’aquella ideologia ens hem hagut d'empassar durant dècades que humanament és comprensible, i parlo també per mi, que qualsevol cosa que ens vingui d’aquella gent decidim posar-la, d’entrada, en quarantena.

Hi ha motius sobrats per a la desconfiança. Santiago Carrillo, durant molts anys màxim dirigent comunista d’Espanya, es movia força per l’Europa de l’Est, Corea del Nord i Cuba, estiuejava sovint a la Romania de Ceaucescu i coneixia amb pèls i senyals la veritable realitat del comunisme. Ell sabia perfectament que aquell teòric món idíl·lic era tota una enganyifa, encara que de portes enfora el seu discurs era un altre. Jordi Solé Tura (no he vist encara la pel·lícula del seu fill) va viure molts anys en aquells paradisos i també sabia la veritat, de la mateixa manera que coneixien la veritat tots els dirigents del Partit Comunista d’Espanya i, a Catalunya, els del PSUC de l’època (López Raimundo, Gutiérrez Díaz, etc.). Els militats de base i els votants són una cosa, sovint es tracta de gent plena de bona voluntat però alhora poc viatjada i molt desinformada, mentre que els seus dirigents sempre están en el secreto.

Nou govern d’Espanya o com fer mèrits per ascendir

El dia 24 d'octubre de 2007 la ministra de l’habitatge d’Espanya, la doctora Carme Chacón, afirmava al diari El País: “Nuestro sector immobiliario es de los mejores del mundo. Vivimos un aterrizaje o ajuste suave.” És ben cert que Abraham Lincoln havia dit allò tan sensat de que “hi ha moments en que el millor que pot fer un polític és no desenganxar els llavis”, però no hi ha cap llei que digui que els ministres han de fer cas al senyor Lincoln.

Em va sorprendre el seu optimisme però vaig pensar que trobant-se al capdavant del Ministerio de la Vivienda, la ministra tenia totes les dades i sabia de què parlava. Ni se’m va passar pel cap que amb les seves afirmacions tingués cap intenció de maquillar la realitat faltant a la veritat, en definitiva, que la doctora Chacón mentís amb intenció d’enganyar-nos, doncs tots sabem que això és un comportament molt lleig que no existeix a la política.

A banda de l'optimista diagnòstic, la doctora Chacón ja ens havia publicitat un pla d’ajuts per l’accés a l’habitatge, basat en la concessió de subvencions a determinats col·lectius. Tot i que aquest pla el va presentar en públic amb l’honor afegit de ser acompanyada pel presidente, després es va haver de modificar d’amagatotis i refer-lo en part degut a un conflicte de competències amb algunes autonomies. I és que hi ha càrrecs de la metròpoli que a vegades semblen haver oblidat que alguns temes estan transferits a les regiones, i això els impedeix intervenir-hi per manca de competències.

Però tornant al diagnòstic ministerial del principi, des d’aquelles declaracions, tan comentades llavors i avui quasi oblidades, ha passat menys de mig any. Fins i tot els analfabets que no llegeixen saben que el que passa avui en el sector immobiliari és qualsevol cosa menys un ajuste suave. Podríem discutir si ens trobem davant d’un severo correctivo, crisis profunda, crisis galopante o un terme similar, però d’ajuste suave res de res.

El dia que no s’anuncia la fallida d’una constructora ens diuen que tanca un promotor, i el dia que no es presenta un concurs de creditors al jutjat és perquè és festa i el jutjat està tancat. I tot això per no parlar de les pèrdues milionàries que anuncien quasi totes les empreses del ram (sobre el ram del totxo, es poden trobar més reflexions aquí).

Aquest cap de setmana la doctora Chacón ha estat ascendida, premiada, en l’organigrama del govern. Ens l’han fet Ministra de Defensa. Com que hi ha la mala costum de que sobre aquests nomenaments no se’ns informa dels mèrits dels agraciats, hem de suposar que o bé l’han volgut allunyar del ministeri de l’habitatge per evitar més desgavells, o potser simplement l’han volgut premiar pel seu encertat diagnòstic. En qualsevol cas i com diria Ferran Monegal, alerta màxima ara al Ministerio de Defensa, que una cosa és fer demagògia amb les subvencions i una altra de ben diferent és què se’n fa de les escopetes i on s’envia la tropa a fer-les servir.


PS: torno a anomenar doctora, així, en cursiva, a la ministra Chacón, doncs el dia del seu nomenament diferents cadenes de televisió, entre elles TV3 la d’ells, ens tornaven a parlar de la doctora Chacón, tal com ja havia succeït al començament de la campanya electoral. Llavors ja va quedar clar que la ministra Chacón no era doctora, i tant des del seu partit com des del seu ministeri es van afanyar a esmenar els seus falsos currículums que s’havien repartit arreu. Però es veu que algun d’aquest currículums inflats els devia passar per alt i ara certs mitjans d’informació el tornen a utilitzar. Senyores i senyors periodistes: ni la senyora Chacón és doctora ni el senyor Carod és vicepresident; així que deixem-ho en llicenciada i conseller, respectivament.

Un llibre que promet força

"Catalunya: Estat de la nació" *** Aquest és el títol d’un llibre molt interessant que ha sortit aquests dies al mercat. Es tracta d’una obra de Pòrtic escrita per aquests 28 autors, personalitats molt reconegudes cadascuna en el seu camp concret d’activitat.

La coordinació del llibre ha anat a càrrec de Carles Lladó, Doctor Arquitecte, persona polifacètica amb un currículum impressionant de múltiples activitats en camps molt diversos.

L’autor d’aquest blog no es perdrà la presentació del llibre, acte que tindrà lloc la setmana vinent a Barcelona i que és obert a tothom.

Data: dimecres 16 d'abril de 2008
Hora: a 2/4 de 8 del vespre
Lloc: Llibreria Catalònia
Adreça: Ronda Sant Pere 3

Mentrestant, bon cap de setmana!