Nens i gossos

No pretenc comparar els nens amb els gossos, ja que si ho fes segur que en sortiria esgarrinxat. Però, sense cap afany de comparar els dos col·lectius, quan les estadístiques municipals de Barcelona ens diuen que a la ciutat hi ha més gossos que nens, crec que tots plegats ens ho hauríem de fer mirar. Aquesta desproporció a alguns potser ja els està bé, tot i que potser obliden que les pensions no les pagaran els gossos sinó els que avui són nens i demà seran contribuents responsables, això sí, suposant que no marxin com a expatriats a altres països més seriosos que el nostre a buscar-se la vida.

Bateig amb sorpresa inesperada

Tot i que d’aquestes cerimònies religioses a Barcelona cada dia se’n celebren menys, ahir érem a una parròquia de l’Eixample per assistir al bateig d’una nena al qual ens havien convidat. Una cerimònia de gairebé tres quarts d’hora de durada, seguint fil per randa una litúrgia clàssica que, si més no a Barcelona, ja no sovinteja. En un moment determinat de l’acte, els nens presents a l’església van ser cridats pel mossèn a pujar a l’altar per llegir els seus desitjos per la nena batejada. Un d’ells, de set o vuit anys, va desitjar “que ella estigui bé i ningú la faci callar sobre allò que vulgui dir, us ho demanem Senyor”, o una expressió similar, ja que no vaig prendre nota de les paraules exactes. A la sortida de l’acte, la seva mare em va assegurar que aquella nota que va llegir el seu fill en veu alta no havia estat dictada per ningú. Venint d’un nen petit, aquella petició em va deixar de pedra, però alhora em va generar una sensació d’optimisme sobre el futur de la nostra societat. Em lamento sovint que els nostres dirigents polítics sempre sembla que aspirin a governar una societat mesella, obedient i sense esperit crític, i aquesta situació em preocupa. És per això que les paraules d’aquell nen em van generar molta esperança sobre el nostre futur com a societat. No tot està perdut.

Esquerra vs. Junts

En el lamentable afer Dalmases, alguns han optat per la sortida fàcil, és a dir, per la sortida d'intentar matar el missatger. El missatger és, en aquest cas, l'advocada Magda Oranich la qual, seguint indicacions de la direcció de Junts, va elaborar un informe asèptic sobre el tema. Però alguns, en comptes d'intentar resoldre l'arrel del problema, han optat per anar en contra de l'advocada que ha explicat el problema.

L'escuderia d'Esquerra i també la d'altres partits, però avui em centro en l'univers dels militants, simpatitzants, votants i càrrecs del partit que governa Catalunya, no pot evitar dissimular que amb aquest escàndol estan encantats de la vida. De la mateixa manera que l'escuderia de Junts estava encantada amb l'escàndol d'"el de les mamelles" d'Esquerra, del qual no se n'ha parlat més. Tinc entès que segueix en nòmina, en sentit ampli, del partit, i diria que encara no s'ha disculpat.

Uns i altres, en comptes de centrar-se en el veritable enemic a batre —batre políticament, ja s'entén—, es fiquen el dit a l'ull entre ells. Tots plegats fan més pena que gràcia, la veritat. Vull pensar que tant l'escuderia de Junts com la d'Esquerra encara són independentistes, tot i que discrepen en la forma d'assolir la independència de Catalunya. Sempre he dit que aquesta discrepància s'ha de respectar, però ara que ens trobem en el "mentrestant" tothom hauria de fer un esforç per no continuar fent el ridícul.

Ara mateix el risc no és que els independentistes deixen de ser-ho —potser n'hi ha algun, però, amb tota franquesa, jo no en conec cap— sinó que, quan s'hagi d'anar a votar, alguns independentistes es quedin a casa esperant temps millors. S'ha de lluitar contra l'abstencionisme del sector independentista, ara mateix majoritari a Catalunya (vots canten). Posem-nos-hi! El que facin els unionistes no depèn de nosaltres, ens ha de preocupar menys. Formem part de la Unió Europea, i més aviat que tard la independència arribarà per la via democràtica. No en tinc cap dubte.

Anar a Brussel·les a fer-se la foto

 

(Foto d'El Nacional: el MHP Aragonès amb el comissari Reynders)

Els dirigents polítics tenen molta afició a agafar l'avió, no cal dir que a càrrec del contribuent, per anar a Brussel·les a fer-se la foto amb un comissari de la Comissió Europea, el que sigui. És una pràctica habitual de la qual no se n'escapa Catalunya, ni Espanya, ni cap altre país. Vist des de fora del món polític partidista, sempre m'ha cridat l'atenció la devoció gairebé malaltissa que a alguns polítics i alts funcionaris públics els genera qualsevol autoritat que estigui per sobre d'ells. No he entès mai el culte a l'autoritat, tot i que si visqués a, posem per cas, Corea del Nord, no tindria més remei que simular el que calgués, per més ridícul que ho trobés. Però per als que no tenim vocació d'esdevenir màrtirs per la causa, sigui la causa que sigui, qualsevol cosa val per evitar que ens engarjolin. Així i tot, repeteixo, per mi és molt més important la persona que el càrrec que ocupa provisionalment. No acostumo a tractar els polítics pel càrrec que ocupen sinó pel seu nom o cognom, com faig amb la resta de les persones amb les quals em relaciono. Però el món petit dels polítics té unes altres regles, i gairebé tots sense excepció volen tenir en un lloc preeminent del despatx oficial que ocupen temporalment la foto amb el comissari de torn. El MHP Aragonès ja la té, una foto que, òbviament, hem pagat entre tots.

No tot és el que sembla: Garcia és català

 

(Foto: Garcia, Ajuntament de Garcia)

S'ha fet públic que Garcia és el cognom més comú a Catalunya. Té tot el sentit. A la comarca de la Ribera d'Ebre hi ha un poblet que es diu Garcia, que té mig miler d'habitants. L'alcaldessa es diu Blanca López Quiñones, i pertany al partit Units per Garcia UpG, que té majoria absoluta al consistori. Sobre Garcia podríem dir moltes més coses —de fet, alguns experts diuen que l'origen de Garcia podria ser basc—, però amb aquestes dades queda clar que Garcia és tan català com ho pot ser Saumell o Corderroura, encara que hi ha gent que per ignorància digui que Garcia és un cognom castellà; intueixo que no han passat mai per Garcia. No tot és el que sembla a primera vista.

Una transacció

(Article original publicat el 21/10/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2092, pàg. 2)

Canviar d'opinió és legítim, fins i tot és legítim simular-ho. Les persones que semblen tenir opinions polítiques consolidades també tenen dret a canviar d'opinió. Així, per tal de sortir de la presó, si jo hagués estat en el lloc de les nou persones segrestades per l'estat tampoc m'hauria negat a negociar amb els segrestadors, ja que, per sortir en llibertat val tot, i això inclou també el dret a mentir. Però quan es tracta de dirigents polítics i socials i, per tant, amb un perfil públic, crec que, un cop alliberats, se'ls hauria d'exigir alguna explicació sobre el seu aparent canvi d'opinió. Ara ho veuen vermell i abans ho veien blau, d'acord, res a dir. Però quan se'ls retreu el canvi d'opinió no s'hi val a negar-ho com han fet fins ara, sinó que haurien d'explicar el seu canvi de posicionament.

Aquesta introducció em porta a afirmar que no s'ha d'excloure la possibilitat que l'indult de les nou persones injustament condemnades en el judici del procés no va ser de franc. L'indult no hauria estat un gest amistós de Pedro Sánchez cap a Catalunya, com els socialistes i els comuns, interessadament, ens volen fer creure. Tot plegat podria ser el resultat d'una transacció política: t'obro les portes de la gàbia i tu, a canvi de poder sortir en llibertat, et compromets a fer bondat, i ja et definiré què és fer bondat. Una mena de xantatge o, si volem ser més amables en la forma d'expressar-ho, una transacció lliure entre dues parts. La part forta, la que té a les seves mans la clau de la gàbia, imposa a la part dèbil l'obligació de fer bondat.

Tot sembla suggerir que la decisió del govern espanyol va tenir una contrapartida política acceptada pels empresonats, els seus partits i les seves organitzacions. I, pel que es va veient, tothom es va comprometre a ser discret. D'altra manera costa de justificar una evolució tan sobtada del pensament polític dels indultats. La contrapartida podria ser el compromís de deixar aparcada la independència de Catalunya durant una bona temporada, almenys mentre les persones que es van beneficiar d'un indult condicional i reversible corrin el risc de tornar a ser empresonades. I després ja es veurà què passa, però, mentrestant, la metròpoli haurà guanyat uns quants anys d'aparent tranquil·litat. Diuen que qui dia passa, any empeny. Uns i altres, però, s'han oblidat d'un detall, i és que la ciutadania no va participar ni va ser informada d'aquesta transacció, i els polítics corren el risc que el poble acabi passant per sobre dels seus interessos.

Els últims espeternecs

Ciudadanos, conegut a Catalunya com "el partit de l'odi", va néixer fa tres lustres a Barcelona amb uns objectius clars: desestabilitzar Catalunya, provocar una guerra lingüística entre la comunitat educativa i més enllà, i fer d'ariet de la repressió de l'independentisme. No són paraules meves, així definia no fa gaire el director d'El Nacional aquest perillós artefacte polític en forma de partit.

Màxims (ir)responsables, per ordre d'aparició en l'escenari de la política catalana, són Albert Rivera i Inés Arrimadas, i ara mateix Carlos Carrizosa des del Parlament de Catalunya. Els seus votants, orfes d'altres referents, d'aquí a quatre dies defensaran les tesis de les franquícies catalanes de Bocs, el PP i el PSOE, amb els matisos que calguin. El fet és que els politburons d'aquests tres partits esperen amb candeletes que la persiana de Ciudadanos s'abaixi definitivament per sortir a pescar votants orfes. A Andalusia (Espanya) ja s'hi han posat i, pel que diuen, amb força èxit.

Sortosament, després de tres lustres fent tant de mal com han pogut a la convivència de la societat catalana, el partit es troba ara a punt de desaparèixer del mapa. Resulta curiós, almenys ho és per mi, que els pocs simpatitzants de Ciudadanos que encara defensen unes idees lingüístiques políticament tòxiques, odioses i destructives, es facin els ofesos quan se'ls critica. Han passat més de tres lustres des del naixement del partit i encara no han entès que el perillós camí que van emprendre va ser un error.

Sorprèn que encara no hagin entès que quan a una persona li toques un element essencial de la seva existència, el més normal és que reaccioni i es defensi. Com deia l'altre dia el director-propietari d'El Punt Avui, “enterrar tanta toxicitat és imprescindible i serà un gran descans per a tothom si desapareixen.” Cal repetir-ho tantes vegades com calgui, el català és la llengua pròpia de Catalunya. Així ho defineix, també, una llei orgànica espanyola, repeteixo, espanyola, anomenada Estatuto de Autonomía de Cataluña. Una llei ben peculiar, per cert, ja que encara que s’aplica des de fa anys no ha estat mai votada pels catalans. Una irregularitat així no passa enlloc més de l’estat.

L'espectable lamentable que els regidors de Ciudadanos estan oferint aquests dies a l'Ajuntament de Barcelona només representa una prova més que no saben on són ni on volen anar. I tot i que ells ja ho poden intuir, els puc ajudar a entendre-ho: són al lloc equivocat i van cap a l'abisme polític. I, sobretot, l'últim que tanqui el llum, que va molt cara.

De dos en dos

Especialment a partir dels anys pandèmics 2020 i 2021, últimament es valora en excés la disciplina malentesa. Des dels llocs de comandament polític de la nostra societat s'intenta transmetre el missatge que la ciutadania ha d'obeir sempre, tant sí com no, sense qüestionar-se res. Diguem-ne disciplina militar —el cas de la Xina resulta paradigmàtic— o, en el món suposadament democràtic, diguem-ne obediència suggerida, però el missatge subliminar del governant sempre és el mateix, aquí, a la Xina i a tot arreu.

Quan cada setmana TV3 ens mostra els membres del Consell Executiu de la Generalitat creuant el Pati dels Tarongers per entrar a la sala on es reuneix el govern, continua produint-me una sorpresa incòmoda que els consellers sempre caminin de dos en dos, com si fos una filera ordenada d’alumnes de P4 entrant a classe un cop acabada l'hora del pati, obedients i ben alliçonats per la senyoreta. Em molesta aquest missatge d'un ordre excessiu i fora de lloc que intenta transmetre el govern català.

Tot i els repetits intents governamentals de restringir-les, tinc en gran estima les llibertats individuals, combinades, sempre que calgui, amb les discrepàncies, públiques o privades, ben argumentades. Però obeir per obeir, com si es tractés de la mainada d'un parvulari, doncs no. Som adults, i hem d'exigir que se'ns tracti com a tals. Els governants, si en són capaços, que es limitin a resoldre els problemes que depenen de la seva signatura al DOG, que prou feina tenen i per això ja els paguem un sou força raonable. Els ciutadans ja tenim criteri, no necessitem que una Fräulein Rottenmeier ens controli que anem de dos en dos.

Quan el millor editorial és un dibuix

 

(Portada del The Economist d'aquesta setmana)

L'Espanya buidada: Conca, Sòria, Terol...

Observo des de la distància les reivindicacions de les autoritats polítiques de zones despoblades d'Espanya, i alguna vegada he seguit les intervencions dels procuradores de Soria ¡YA! en el seu parlament regional. Són polítics que reivindiquen més inversions estatals en infraestructures, i ben fet que fan, però, alhora, exigeixen una política més generosa de subvencions estatals a fons perdut per compensar la precarietat econòmica de les seves províncies. Aspiren, en definitiva, a gestionar una societat basada en la subvenció.

Alguns semblen ignorar que les subvencions públiques només els portaran, en el millor dels casos, a consolidar l'agonia econòmica de la seva regió i, alhora, a desincentivar les iniciatives privades que puguin sorgir. El plantejament de basar la viabilitat d'una societat —en aquest cas, la societat de la España vaciada— en la subvenció per la subvenció és un greu error. Si una empresa de Sòria genera pèrdues repetidament, i qui diu de Sòria diu de Girona o de l'Alentejo portuguès, i s'arriba a la conclusió que aquell negoci resulta inviable, el que cal fer és tancar l'empresa com més aviat millor.

Com s'argumenta compensar pèrdues privades amb subvencions públiques? Amb quin criteri? Cal subvencionar amb fons públics un restaurant estrellat —ara mateix en tinc un al cap— només per evitar que tanqui i mantenir el prestigi d'una determinada zona? I per què no una merceria, una botiga de vins o de roba, o una discoteca? Basar el funcionament d'una societat en una política clientelista de subvencions públiques a fons perdut és un disbarat, i un greu error que el contribuent sempre acaba pagant amb interessos. La nostra societat no es pot permetre aquestes frivolitats.

Sorpresa agradable a Sarrià

Dilluns al vespre es va celebrar al Teatre de Sarrià una Taula Rodona sobre "El Capitalisme a Catalunya: fet diferencial", amb un panel de luxe format per Alfons Durán-Pich, Xavier Roig i Ricardo Romero de Tejada, i Jaume Marfany com a moderador de l'acte. El tema prometia i, tot i la incomoditat de les butaques d'aquell teatre, m'hi vaig acostar.

Les entitats de Sarrià organitzen regularment actes, fòrums, debats i taules de tota mena, però és la primera vegada que per part d’uns ponents vaig sentir al nostre barri que es defensaven, sense vergonya ni puerils excuses ideològiques, realitats com el capitalisme i les lleis del mercat. Sé com pensen els ponents, ja que llegeixo els escrits d'aquestes persones des de fa anys, però era la primera vegada que els sentia en directe.

Un liberal com el que escriu aquestes reflexions només podia experimentar una sorpresa agradable escoltant-los. Acostumat a debats sobre "economies socials i solidàries" —com donant per fet que el sistema capitalista és molt dolent, i deixa de banda la solidaritat i la sensibilitat social—, crítiques al dret a la propietat privada, defensa de determinades okupacions i moltes altres coses que a la majoria de sarrianencs ens grinyolen (vots canten), va ser molt positiu poder escoltar aquests quatre ponents. I estic encantat de deixar-ne constància pública.

De l'abundància a l’escassetat

Ens trobem al principi d'una crisi que alguns pateixen més que altres. Que s'acosten moments molt durs ho resumia recentment el president francès, Emmanuel Macron, amb aquesta expressió: "estem entrant a la fi de l'abundància".

El món occidental s'havia acostumat a una irresponsable orgia consumista de béns i serveis que semblava no tenir fi, però les circumstàncies ens estan portant a tocar més de peus a terra i a vigilar les nostres despeses molt més que abans.

Podríem associar abundància amb riquesa, i escassetat amb pobresa. No són termes sinònims, però en segons quin context ho podrien ser. Fa temps vaig comentar que ser ric vol dir que cada vegada que et fiques la mà a la butxaca puguis treure un bitllet de vint euros. Ho continuo pensant.

Amb la fi de l'abundància, però, el bitllet ja no és de vint euros sinó més petit, i encara gràcies de trobar un bitllet a la butxaca. I és que es podria donar el cas que la fi de l'abundància no ens permetés comprar roba amb butxaques, amb tot el que això representaria.

La fi de l'abundància ha començat, i cal estar preparats per temps molt més complicats. De moment se salven els funcionaris públics, amb llocs de treball i salaris teòricament garantits de per vida. Però tal com van les coses tindria tot el sentit que a ells també els toqués el rebre.

Encara estem lluny del sistema nord-americà, on el divendres et criden al despatx de l'empresa o de l'ajuntament on treballes i et diuen: "dilluns no cal que tornis, que ja no et necessitem". I apa, busca't la vida.

No hi ha cap motiu raonable per mantenir determinats privilegis heretats d'altres èpoques. Per més que els funcionaris s'ho hagin guanyat mitjançant unes oposicions. Abans, entrar a treballar a laCaixa també era com una assegurança de vida, i el temps ha anat posant les coses al seu lloc.

Una agressió que no hauria de quedar impune

(Article original publicat el 7/10/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2090, pàg. 2)

Fa cinc anys, l'1 d'octubre del 2017, Espanya va prendre una decisió del tot desafortunada i contrària al sentit comú. Així, el govern espanyol va enviar a Catalunya els seus uniformats armats amb l'ordre d'atacar catalans, tota mena de catalans, dones i homes, grans i joves, pobres i rics, solters i casats, de poble i de ciutat. Al crit de "a por ellos" i amb l'odi anticatalà marcat a la cara, els uniformats espanyols es van dedicar tot el matí d'aquella jornada a amenaçar i atonyinar persones pacífiques que es trobaven fent cua a les portes dels col·legis electorals.

Unes persones que estaven a punt de cometre un dels pitjors delictes que es poden cometre en dictadura: intentar votar, és a dir, l'operació de ficar una papereta dins d'una urna. Després d'ocasionar més de mil ferits i causar destrosses en alguns col·legis electorals, per pressions de les autoritats comunitàries europees, escandalitzades amb el que estava passant, cap al migdia del mateix dia els de la porra es van replegar i van deixar d'agredir els votants, els quals van poder continuar votant a la tarda, ja sense la violència del matí. El resultat d’aquella votació va ser inequívoc: una gran majoria de catalans va votar a favor de la independència del seu país.

Quan es diu que va ser una agressió que no hauria de quedar impune alguns pensem, però no només, en els uniformats que es dedicaven a atonyinar catalans sense cap motiu més enllà que el de complir unes ordres que no tenien cap mena de justificació; en democràcia, votar no és delicte. Pensem també en la cúpula dirigent espanyola, és a dir, els autors intel·lectuals de l'agressió: els membres del govern espanyol que la van ordenar i la cúpula judicial que mirava cap a una altra banda i no la va aturar.

Tampoc s'ha d'oblidar la conformitat de la violència anticatalana per part del màxim representant de la corona espanyola el qual, un parell de dies després i perquè no quedessin dubtes, també va voler deixar clar en quin equip jugava. No era l'equip dels demòcrates que pretenien votar sinó l'equip dels uniformats, armats amb porres, esprais de gas mostassa i altres eines d'agressió, els quals volien impedir, al preu que fos, una pacífica expressió democràtica. Només per aquell discurs tan innecessàriament agressiu, el net polític del dictador Franco va posar en joc la institució de la monarquia. No s'ha d'excloure que seguint la tradició familiar, més d'hora que tard el marit de la senyora Ortiz i la seva família hagin d'emprendre, també, el camí de l'exili.

Experiències pròpies

Sempre he treballat pel meu compte, i sempre en el sector del comerç internacional; com diem la gent del ram, sempre on a commission basis. Mai m'han pagat un salari fix enlloc. Dit d'una altra manera, he cobrat uns honoraris per la feina feta que ha arribat a bon port, que no és ben bé el mateix que cobrar un sou fix a final de mes passi el que passi. Només he col·laborat amb empreses estrangeres dels cinc continents, però cap d'espanyola (les empreses espanyoles també les considero estrangeres). Cadascuna d'aquestes empreses amb les seves peculiaritats, la majoria amb unes tradicions i cultures empresarials molt allunyades de la nostra. La meva activitat professional m'ha permès tractar amb persones de tota mena, amb mentalitats i maneres de fer molt diverses, i això m'ha ajudat a entendre el món amb més facilitat.

Tot i que la gran majoria de les empreses amb les quals he tractat són privades, en els països d'economia centralitzada en els quals l'activitat econòmica estava en mans estatals he hagut de tractar amb algunes empreses públiques i, per tant, els meus interlocutors han sigut alts funcionaris públics. Moure's en aquest bosc de maneres de fer tan diferents no t'ho ensenyen a les escoles de negocis, ho has d'anar aprenent pel teu compte al llarg dels anys i a base, també, d'equivocar-te de tant en tant. Per tirar endavant amb èxit, de cada deu negocis que emprens, almenys sis t'han de sortir bé.

Una mancança inevitable de les escoles de negocis és que estan dirigides per grans teòrics que sobre el paper en saben molt més que ningú, però que mai han arriscat un euro de la seva butxaca en un negoci. Per ser més precisos, però, alguns empresaris dediquen una part del seu temps a fer de professors d'aquestes escoles, però aquests són l'excepció que confirma la regla. En aquest sentit, i encara que hi ha una certa tendència a confondre els seus respectius papers, cal diferenciar molt bé un alt directiu empresarial el qual, personalment, no arrisca el seu patrimoni, de l'empresari que amb la seva activitat professional se'l juga cada dia.

El lobby ciclista

 

(Foto: Audrey Hepburn i Gregory Peck a "Vacances a Roma". Si la pel·licula es rodés avui... potser anirien en bici)

Tot sovint el lobby ciclista publica manifestos sobre el maltractament que pateixen els ciclistes, tant per part d'algunes administracions públiques com per part d'alguns ciutadans que condueixen vehicles motoritzats. Tota la meva solidaritat cap als ciclistes, tot i que si jo fos ciclista, no em posaria mai a circular per carreteres estretes compartint amb els cotxes espais molt limitats com, per exemple, les Costes de Garraf. Un ha de ser conscient dels riscos que està disposat a córrer, i alguns ciclistes de vegades no sembla que ho siguin. De persones irresponsables el món n'és ple, però quan parlem de les reivindicacions dels ciclistes, la resta d'usuaris de la via pública, començant pels vianants, també ens hem de protegir. Els ciclistes reivindiquen per a ells una protecció 1.0, però hauria de ser una protecció 2.0, una protecció per a tothom.

Les bicicletes haurien d'anar correctament identificades amb una matrícula ben visible, disposar d'una il·luminació efectiva tant al davant com al darrere, i passar regularment la ITV, com tots els altres vehicles, pel bé dels mateixos ciclistes i dels vianants que patim les conseqüències dels ciclistes irresponsables. A Sarrià, per exemple, però no només a Sarrià, la gran majoria dels ciclistes no s'atura mai davant d'un semàfor vermell. Abans de reivindicar més vies per a les bicicletes i altres facilitats, els ciclistes potser haurien de resoldre aquest problema tan greu. El lobby ciclista té el verí dels ciclistes irresponsables ficat a dins i ho hauria d’admetre, i pel bé de tothom proposar solucions efectives. Perquè després passen coses i tothom es treu les puces de sobre.

El Tram. Més

 

(Foto: Daniel Antunes)

Puc entendre que allà on tradicionalment sempre hi ha hagut tramvies aquests artefactes es mantinguin, i s'hi inverteixin els recursos necessaris perquè continuïn funcionant i formant part del paisatge urbà donant servei al ciutadà. En aquest sentit, Lisboa (ciutat amb moltes pujades i baixades) i Amsterdam (ciutat gairebé plana) podrien ser dos bons exemples de ciutats ben diferents amb tramvies consolidats, cadascuna a la seva manera. Costa d'imaginar aquestes dues ciutats sense els tradicionals tramvies.

Pel mateix motiu, la tradició, els barcelonins no ens acostumem a veure l'avinguda del Tibidabo de Barcelona sense el Tramvia Blau. L’alcaldessa Colau ens el va treure sense gaires explicacions, i des de l'ajuntament van prometre que el reposarien un cop s'haguessin enllestit unes suposades reparacions. Però el fet és que seguim sense el Tramvia Blau ni data per reposar-lo, i les eleccions municipals són, com qui diu, a tocar.

Mentrestant, a Barcelona hi ha aquesta obsessió malaltissa de les esquerres i altres comissionistes per comunicar tramviariament per la Diagonal els dos tramvies existents a punta i punta de la ciutat. En aquesta obra faraònica hi ha molts diners en joc i, en conseqüència, moltes comissions a repartir, no necessàriament amb diners. Avui en dia, però, existint el bus elèctric d'alta capacitat, molt més pràctic i molt més barat que el tramvia, costa d'entendre que el projecte tramviaire encara no hagi decaigut. És un tema de caprici pueril d’una alcaldessa que vol deixar la seva petjada a la ciutat, però la festa dels tramviaires l'estem pagant tots els barcelonins, com si Barcelona no tingués prioritats socials molt més urgents.

La llista cívica

Així, d'entrada, i des d'un punt de vista estrictament teòric, la possibilitat de configurar una llista cívica al marge dels partits polítics de cara a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya no sembla una mala idea; seria una reacció lògica a la inoperància manifesta dels partits. Almenys des de fa cinc anys els partits independentistes no han fet ni fan mínimament bé la seva feina, i a ningú ha de sorprendre que des de la societat civil es busquin vies alternatives per impedir que uns i altres, cadascú amb les seves particularitats, continuïn posant bastons a les rodes de l'independentisme, conscientment o no.

No es tracta de ressuscitar allò del "Tenim pressa", però sí d'intentar posar fre a aquells que de pressa no només no en tenen cap sinó que continuen imposant el calendari del qui dia passa, any empeny, com si els fes mandra la possibilitat d'arribar fins al final del procés, que no és cap altra que l'assoliment de la independència de Catalunya. Els independentistes convençuts, vagin per lliure com qui signa aquest comentari o militin en un partit dels que es declaren inequívocament favorables a la independència de Catalunya, s'equivocarien si menystinguessin el fet de poder discutir la viabilitat d'una llista cívica. Això sí, a ningú se li escapa que una condició imprescindible de l'anomenada llista cívica seria que cap partit polític hi fiqués el nas.

No seria gens fàcil, però ningú amb dos dits de front ha dit mai que l'assoliment de la independència de Catalunya hagi de ser fàcil. Fa temps vaig suggerir a la presidenta anterior de l'Assemblea que s'estudiés la creació d'una llista electoral de persones independents dels partits, però ni ella ni ningú del seu entorn van tenir la cortesia de contestar-me, ni tan sols per acusar rebut de la meva proposta. Ara sembla que la seva successora es vol posar les piles i, insisteixo, crec que plantejar seriosament aquesta possibilitat és un deure que tenim els independentistes. Sap greu haver-ho de repetir, però des de fa cinc anys els partits polítics independentistes només semblen defensar els seus interessos partidistes, al marge de la voluntat inequívoca dels seus votants independentistes els quals, amb els seus impostos, els mantenen operatius.

Quan el deute esdevé un simple apunt comptable

(Article original publicat el 23/9/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2088, pàg. 2)

Amb l’estructura actual del club, el deute del Barça és impagable. Encara que a partir d’ara el Barça guanyés tres Champions seguides, les Lligues corresponents i altres competicions, amb tots els ingressos extra que això comportaria, el deute continuaria sent impagable. Des que es van anar confirmant les famoses “palanques”, que no són res més que venda de patrimoni del club en forma de drets televisius i altres actius de l’entitat, el Barça ha configurat un equip molt car. Una gestió més conservadora de l’entitat hauria aconsellat reservar una part dels ingressos per anar pagant el deute, però no s’ha fet.

Un dia pot aparèixer un inversor que, a canvi de pagar als creditors, aconsegueixi la majoria dels actius del club fins a acabar forçant la transformació de l’entitat en una societat anònima esportiva. Per als socis, propietaris de l’entitat, perdre’n el control seria una pèssima notícia, però si es posés a votació la transformació en societat anònima explicant que és l’única alternativa a haver de liquidar el club, que aquest és el risc que hi ha, guanyaria per golejada la transformació. Cal recordar que a can Barça no tots els socis tenen dret a vot sinó només els compromissaris.

Amb un altre exemple potser s’entendrà millor. Posem el cas d’Espanya, el Regne d’Espanya, que també té un deute impagable. Així, encara que estiguéssim un any i mig dedicant el cent per cent del PIB a pagar el deute, això no seria suficient. I arribats al punt d’assumir la impossibilitat de tornar els préstecs, els creditors sempre acaben sent realistes, i passen de considerar el deute com una obligació de pagament a transformar-lo en un simple apunt comptable. En el millor dels casos s’aniran liquidant els interessos, tots o una part, però deutors i creditors assumeixen que el capital no es podrà tornar mai.

La Xina, oficialment un país comunista, quan li convé actua com la societat més capitalista del món, i sempre intenta aprofitar en benefici propi les situacions de precarietat. Els xinesos s’estan convertint en els amos de molts països pobres, africans en bona part, oferint inversions multimilionàries en infraestructures... sabent que els “països agraciats” no les podran pagar. Però els xinesos no busquen recuperar aquestes inversions, ja que l’objectiu és aprofitar-se dels recursos naturals dels països pobres. “No em pots pagar aquell pont que t’he construït? Cedeix-me a canvi l’explotació d’aquella mina com a compensació”. Allò que no es paga amb diners, es paga amb dinades.

Les cues de la gana

A banda dels jubilats amb una pensió misèrrima, els estudiants sense ingressos, els aturats que ja han esgotat les prestacions d’atur, els immigrants sense recursos ni possibilitats de trobar una feina per manca de papers, i altres casos equiparables, ja hi ha persones que tot i tenir papers i una feina més o menys fixa, també han d’aparcar l'orgull i anar a fer cua a Càritas o a altres entitats, privades i públiques, per demanar menjar. Les cues de la gana. Les cues als llocs on es reparteix gratuïtament menjar a la gent necessitada, que molts valoren com una alternativa raonable a la difícil situació actual, no deixen de ser la prova del cotó d'un gran fracàs de la nostra societat. Així, la valoració d'un governant no l’hem de mesurar per les facilitats que ofereix a les persones necessitades que es veuen obligades a demanar ajuts socials per menjar, sinó per evitar que aquests ajuts hagin d'existir. Les cues de la gana, més que ser una solució a problemes greus de la nostra societat, no deixen de ser la trista evidència d'un gran fracàs col·lectiu i, molt especialment, el fracàs estrepitós dels governants com a mals gestors dels impostos que paguem els ciutadans.

L’escàndol de la cúpula judicial

Si hi ha una institució pública espanyola que s'ha anat degradant fins a uns extrems que ningú es podia arribar a imaginar, aquesta és la cúpula judicial, amb el CGPJ, l'AN, el TS i el TC, com els seus organismes més representatius. Hi podríem afegir el Tribunal de Cuentas, ja que, encara que els seus membres no necessàriament són jutges, fan de jutges i dicten sentències molt dures d'obligat compliment, i molt especialment quan es tracta de castigar catalans.

El descrèdit de la cúpula del poder judicial és degut a errors propis, però no només. Estem parlant d'uns alts funcionaris que en teoria tenen l'obligació d'oferir al ciutadà un servei que resulta imprescindible: una justícia imparcial, ràpida i, sobretot, justa. Això ara no passa. Estem parlant d'uns personatges que tenen un sou més que decent, cotxe i conductor que paguem entre tots sempre al seu servei, i altres regalies que ara no detallaré, ja que tampoc es tracta de fer posar vermell a ningú. Em ve al cap que quan els jutges van als toros s'acostumen a posar a la barrera, i entenc, per tant, que d'entrada no en paguen. Ho declaren com a cobrament de salari en espècies?

El gran desgavell del poder judicial espanyol té uns quants responsables: el Congreso de los Diputados per no fer les lleis que toquen, unes lleis que haurien de contemplar sancions exemplars als jutges que es passen de la ratlla; la cúpula judicial que dèiem abans, per aferrar-se il·legalment a la poltrona de manera escandalosa amb el mandat caducat, sabent que no els passarà res; i el PP i el PSOE, per ser els partits que des de fa més de quatre dècades es van alternant en el govern d'Espanya. Tots són còmplices.

No cal dir que qui pateix les conseqüències de tot això és el ciutadà, ja que mentre ells discuteixen de les seves coses, aquest no rep el tracte ni el servei que es mereix. Sent la justícia imparcial, ràpida i justa un dels pilars de la democràcia, un país com Espanya —i Catalunya de retruc— amb una justícia low cost combinada amb tot un catàleg d'escandaloses irregularitats judicials, trampes i il·legalitats manifestes, no es mereix la consideració de país democràtic.