Bocs i el comunisme

Darrerament Bocs té molt protagonisme als mitjans, sobretot per les dificultats que posa la resta de partits per acceptar compartir institucions amb el pervers ramat abascalista. A causa dels disbarats que defensa aquest partit, pactar amb Bocs s'ha convertit en una operació de risc, gairebé en un suïcidi polític, i per això alguns polítics del PP, pocs, s’hi resisteixen.

Però hi ha també l'altre extrem, el més esquerranós de la societat, tan pervers com l'anterior, que serien algunes confluències del comunisme tòxic com l'estalinisme i altres faccions polítiques que encara defensen alguns nostàlgics d’uns temps que tots sabem que sortosament ja no tornaran.

Poso els dos extrems al mateix cistell sabent que potser no és del tot just, i que em pot tocar el rebre. Al meu entendre els extrems, tant a la dreta com a l'esquerra, gairebé sempre són perversos i destructors. Recordem que durant la guerra incivil espanyola els nacionals tenien el suport de Mussolini, però els rojos el tenien de Stalin. Hi ha gent equivocada que a Stalin i Mussolini encara els té al pedestal dels homes il·lustres de la nostra història.

L'Agenda 2030 i la desfeta de Podemos

L'Agenda 2030 és un dels joguets mediàtics de Podemos, amb una ministra de l'Agenda 2030, Ione Belarra, i, per si no fos suficient, una secretaria d'estat de l'Agenda 2030. Aquesta última, Lilith Verstrynge, és una madrilenya que a les últimes eleccions va acceptar fer el trist paper de la paracaigudista que des de Madrid es presenta en una llista de provincias, en aquest cas la de Barcelona. És un cas similar a l'aterratge a Barcelona de Cayetana Álvarez de Toledo (PP); són partits molt diferents però amb les mateixes pràctiques polítiques. Cal destacar que l'antecessor de Verstrynge a la secretaria d'estat era Enrique de Santiago, que també era i encara és el secretari general del Partido Comunista de España.

Podemos ha desaparegut del mapa polític espanyol, el partit ha acomiadat a la meitat dels seus treballadors i tanquen seus arreu. Es diu que pot acabar portant els llibres al jutjat com han fet altres partits després de desfetes similars. És una aventura política que ha durat relativament poc i ha acaparat molt poder, i a partir de les últimes eleccions —municipals i espanyoles— l'ha perdut gairebé tot.

Un detall. Pocs polítics podemitas llueixen el pin de l'Agenda 2030. També el porta algun socialista despistat, i potser algú d'Esquerra i algun cupaire. I el meteo-Mauri, és clar, que des de la finestra ideològica de TV3 el senyor Francesc mai ha dissimulat les seves simpaties polítiques. Alguns dies no sabem quin temps farà demà, però sempre ens fem savis amb la seva píndola ideològica.

El votant sempre acaba posant els seus interessos particulars per sobre de tot, i la ideologia queda en segon terme. Per entendre'ns, entre defensar i protegir el futur dels seus fills, o defensar els coloms, les granotes, els tramvies obsolets i caríssims i la criminalització dels aeroports, el sentit comú ens diu que sempre prioritzarà els seus interessos laborals i els dels seus fills, i això comporta no decréixer sinó créixer, i no destruir empreses productives i llocs de treball productius sinó crear-ne de nous.

Mea culpa. Al principi veia l'Agenda 2030 amb una simpatia continguda barrejada amb una manca d'informació, però el pas del temps ha anat esvaint els meus dubtes. Després d'estudiar l'entramat ideològic dels seus promotors i la lletra petita que no s’acostuma a publicar, he arribat a la conclusió que l'Agenda 2030 només és una eina ideològica de màrqueting que té l'objectiu no confessat de transformar la societat en un paradís anticapitalista. I què voleu que us digui, entre el comunisme i les seves confluències i el capitalisme amb tots els seus matisos i defectes, que els té i s’han d’anar corregint, sempre m'inclino per aquest últim sistema, ja que sense cap mena de dubte és el que ha portat més benestar a la nostra societat.

Quan ETA matava

Quan Ferran Cardenal era el governador civil de Barcelona, a l'agost coincidíem amb la família Cardenal a una platja de l'Empordanet. Ells també eren colla i, com fèiem nosaltres, també arribaven a la platja cap al tard, quan el sol ja no pica i el gruix de la gent ja ha marxat, i pots triar el lloc on posar les tovalloles sense molestar ni ser molestat. Tot i que només ens coneixíem de vista i el nostre tracte amb aquell grup familiar no passava d'unes educades salutacions, recordo bé aquella família. També veiem alguna discreta vigilància de la GC espanyola des d'una distància prudencial. Ep!, no ho critico, en aquella època els terroristes mataven, també a Catalunya, i Cardenal era qui era, el màxim representant de l'estat. El fet és que els verds hi eren però no molestaven.

Tot això m'ha vingut a la memòria quan he vist que l'antic governador ha escrit el llibre ETA contra Catalunya. Crónica y memoria, on parla dels seus records d'aquella època, quan l'organització criminal matava sense contemplacions a qui li feia nosa. Sortosament d'uns anys ençà les coses han canviat, i ara els successors polítics d'ETA fan política i governen democràticament des dels parlaments i els ajuntaments. Hi ha polítics que critiquen la realitat d’avui en dia, i de vegades fins i tot sembla que ens vulguin dir que contra ETA alguns se sentien més còmodes. Jo no votaria mai a EH Bildu, però estic encantat que aquest partit formi part de les institucions democràtiques amb tota normalitat.

Lanzarote i set illes més

(Article original publicat el 28/7/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2132, pàg. 2)

Ens trobem en plena època de vacances, i la gent que es pot permetre el luxe de marxar uns quants dies i desconnectar de les rutines diàries es planteja on anar. Hi ha qui busca destinacions exòtiques i, alhora, si pot ser, que no estiguin molt concorregudes. No cal anar al Carib o a altres destinacions turístiques similars a l’altre punta del món. Molts no es plantegen que tenim alternatives força recomanables a l’Àfrica, a només tres hores d’avió, uns indrets que també ofereixen exotisme per anar a passar uns quants dies.

He estat unes quantes vegades a les Illes Canàries, però mai hi he anat per feina, sempre hi he anat de vacances. Quan vas de vacances tornes amb una impressió diferent que quan viatges per temes professionals, amb tot el que aquesta mena de viatges de feina comporta d’horaris cronometrats, visites i reunions programades, àpats de feina, i poc espai per a la improvisació. No és que em desagradi viatjar per feina, però cada cosa al seu moment.

El Hierro no la conec, és l’illa més occidental de totes, la més propera a Amèrica, i espero anar-hi aviat. Tampoc he estat mai a La Gomera ni a Fuerteventura, però aquestes dues illes em criden menys l’atenció, tot i que algun dia també les visitaré. A les altres cinc illes (Gran Canaria, Lanzarote, La Graciosa, La Palma i Tenerife) sí que hi he estat, i en algunes més d’una vegada.

Lanzarote és l’illa més oriental de l’arxipèlag canari. És molt diferent de tots els llocs que he vist anant pel món. O t’atrau molt i hi tornes a la mínima que pots, o no t’agrada gens i en prescindeixes com a destinació preferent. Si busques paisatges verds, boscos, arbres i animalons, no cal que hi vagis. Però si t’atrauen els terrenys volcànics i les platges negres poc concorregudes, Lanzarote és una destinació ideal. Per cert, si hi aneu no us oblideu de visitar la zona de La Geria, i el sistema peculiar que tenen els seus habitants de conrear les vinyes, adaptant-se a l’orografia volcànica de manera força original. Això sí, al sud-oest de l’illa hi ha Playa Blanca, de sorra blanca, però pel meu gust és una zona massa turística.

Però la perfecció no existeix. Quan hi ha calima i vent de l’est, aquesta illa és la primera on arriba la sorra en suspensió provinent del desert del Sàhara. És una sensació molt desagradable, sobretot quan la calima coincideix amb un vent molt fort. Tot i això, considero que Lanzarote és un lloc per tornar-hi, ja que sempre descobreixes coses noves que en estades anteriors t’han passat per alt.

Dubtar

L'escriptora i periodista francesa Céline Curiol deia fa poc: "Els que més saben són els que més dubten. Els més ignorants, els que menys".

En privat tots en tenim, de dubtes, però només ho sabem nosaltres. Valoro molt les persones que expressen dubtes en públic, sobretot quan se’ls demana opinió sobre temes que desconeixen, o que no coneixen prou. Entre dubtar, callar i quedar com una persona que a primera vista potser pot semblar ignorant, o dir qualsevol bajanada sobre temes que ignorem, sempre és millor callar.

El silenci no necessàriament equival a ignorància, sovint és exactament al contrari.

Fugat? No pas

 

Fa gairebé sis anys el MHP Carles Puigdemont, exercint el dret que tenim tots els ciutadans de viatjar allà on ens vingui de gust, se'n va anar de viatge a Bèlgica. En aquell moment el MHP no tenia cap requeriment de la justícia que li impedís emprendre aquell viatge.

Alguns, però, això no ho volen entendre, i fa gairebé sis anys que van repetint dia sí i dia també que Puigdemont és un fugat de la justícia. La realitat és, però, que sempre que la justícia belga l'ha requerit, el president mai s'ha amagat i sempre ha mostrat la seva col·laboració.

Per gestionar casos judicials de persones que viuen en un altre país, existeix la col·laboració entre les administracions judicials europees. No hi ha cap llei espanyola ni europea que pugui obligar Puigdemont ni ningú a viatjar a l'estat espanyol.

Segons el diccionari, fugar-se és un verb pronominal que significa escapar-se d'un lloc on hom està tancat, vigilat o privat de llibertat. Quan fa gairebé sis anys Puigdemont va emprendre aquell viatge, no estava tancat, ni vigilat, ni privat de llibertat.

La peculiar situació política i judicial del president Puigdemont genera simpaties i antipaties, però en cap cas és un fugat de la justícia. Les coses cal explicar-les bé i, per tant, anar repetint com un lloro que el MHP és un fugat de la justícia no és propi de persones intel·ligents.

Junts, l'enemic a batre

Ara l'enemic a batre és Junts. Mirat des de Catalunya, Junts és, òbviament, la bèstia negra de les franquícies catalanes dels partits espanyols. Però no només això, el càstig que es vol infligir a Junts és molt més transversal. Així, els altres dos partits catalans que oficialment encara es declaren independentistes, també veuen Junts com l'enemic a batre. Parlo molt conscientment d'enemic i no d'adversari, ja que d'un temps ençà els atacs de tota mena estan superant tots els límits.

Mirat des d'Espanya no cal entrar en gaires detalls, les posicions polítiques respecte al futur de Catalunya que tenen el PP, el PSOE, Bocs i Sumar són exactament les mateixes, potser amb algun matís molt lleuger en les formes. I això no canviarà.

Des de l'òptica independentista i tot i els molts errors comesos per Junts —d'això en parlarem aviat—, aquest és l'únic partit amb representació parlamentària que, a la seva manera, intenta mantenir el pavelló independentista amb una certa dignitat.

I què es pot dir de la CUP? En l'eix nacional ni ells mateixos saben què volen, i als fets em remeto. La meva sensació és que si han de triar entre l'eix nacional i l'eix social, donaran preferència absoluta al segon, com han fet fins ara. No semblen capaços d'entendre que des d'una Catalunya independent tindrien més facilitat per desenvolupar amb molta més efectivitat les polítiques socials que prediquen.

I d’aquells que encara creuen en Esquerra, què podem dir? Ells sabran què els convé, però mentre el partit estigui governat amb mà de ferro per Oriol Junqueras, un senyor que ha enganyat massa als catalans, poc avançarem. Si Esquerra fos una empresa privada, a Junqueras faria temps que li haurien ensenyat la porta de sortida.

Mentrestant, com dèiem, tots contra Junts. Tots contra Puigdemont. Tots contra Waterloo. Una cosa hem de tenir clara el 52% dels catalans, i és que la prioritat d'un partit independentista és la independència. Estic segur que als dirigents i simpatitzants d'aquest partit els agrada tant com a mi, és a dir, gens, que al país veí Bocs pugui arribar a tenir un protagonisme a les institucions. Però seria molt més trist que Junts donés prioritat al negoci de salvar Espanya a costa d'oblidar-se del seu negoci principal, el negoci de salvar Catalunya, la independència de Catalunya. Aquest paperot tan galdós ja el fa Esquerra, no cal que Junts caigui en els mateixos errors.

Diumenge, uns apunts desordenats

Per més que ens intentin convèncer del contrari alguns que defensen uns determinats interessos polítics que no són els meus ni els del 52 % dels catalans, diumenge els espanyols no van votar sobre "el desencuentro" de Catalunya vs. Espanya. Els catalans, òbviament, tampoc. L'expedient del contenciós Catalunya vs. Espanya no avançarà; tampoc empitjorarà, diguin el que diguin uns i altres.

Diumenge només es votava sobre qui viuria a la Moncloa a partir d'ara, amb dos candidats a ser-ne els futurs inquilins: Pedro Sánchez i Alberto Núñez. A partir d'aquesta realitat, treure més conclusions és anar massa més enllà.

A Catalunya hi havia un corrent abstencionista-sobiranista, tan respectable com qualsevol altre, tot i que sempre convé tenir present que, en democràcia, qui no vota, no compta. Mai sabrem quina part de l'abstenció de diumenge es podrà atribuir a aquest corrent, tan respectable com, al meu entendre, equivocada.

A la colònia catalana va guanyar les eleccions el PSOE, la franquícia catalana del PSOE per ser més precisos. Només des de l'òptica de la militància més abrandada es pot entendre aquesta insistència que les va guanyar el PSC, unes sigles que només són això, unes sigles amb una gran història al darrere, però que d'uns anys ençà han esdevingut un marca sense més contingut.

Diumenge vam votar, i dilluns es va reactivar la mecànica judicial i policial anticatalana. Així, la fiscalia ("de quien depende la fiscalia?", Sánchez dixit) va demanar al jutge Llarena reactivar l'ordre de detenció contra el MHP Puigdemont. A Barcelona, l'eurodiputada Ponsatí va ser detinguda per la policia, a la recerca de la foto; a la poca estona, un poc obtinguda la foto, la van deixar marxar. El dia que els jutges de la cúpula judicial d'aquest país, com Llarena, deixin de fer política partidista i es limitin a fer de jutges potser es podran fer respectar. Mentrestant, no ha de sorprendre que cada dia que passa aquesta institució es vagi degradant una mica més.

Esquerra s'ha fotut una altra patacada monumental, de les que fan història; mentrestant, la direcció del partit té entretinguda la seva fidel militància amb la "taula de diàleg", "l'acord de la claredat" i altres cosetes inútils per l’estil. El seu cap de llista encara no s'ha disculpat amb la militància, i tot indica que no ho farà, com tampoc ho va fer fa un parell de mesos amb els votants de Santa Coloma de Gramenet.

A Espanya ha guanyat clarament el PP, però els resultats electorals ens diuen que el seu líder difícilment podrà anar a viure a la Moncloa. I tot indica que el líder del PSOE, tot i haver perdut, podrà continuar vivint en aquell palau. Coses de la política. I dels partits comparsa, Bocs i Sumar, què en podem dir? No n'han sortit ben parats.

A Catalunya, partits en liquidació. Abans va ser Parera (Valents), ara Montañola (PdeCat). La primera, concurs de creditors i a la paperera de la història. El segon ho veurem aviat. Són personatges que no han entès la realitat del país on viuen.

Per cert, ara ja es pot dir que a partir de l'any que ve tornarem a pagar peatges, amb una fórmula encara per determinar. És normal que durant la campanya els candidats ho hagin negat repetidament. Negar-ho forma part de les tradicionals mentides electorals. Però en això dels peatges mana Brussel·les, no Madrid.

El vol vital

(Article original publicat el 14/7/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2130, pàg. 2)

Com cada any des del 1997 Igualada ha tornat a ser la ciutat dels globus. Cada any al juliol té lloc un esdeveniment que marca l'agenda ciutadana, i les seves vint-i-sis edicions celebrades fins ara han ajudat molt a posar la capital de l'Anoia al mapa internacional. Es tracta de l'European Balloon Festival, la concentració internacional de globus aerostàtics més important del sud d'Europa. Durant els quatre dies de l'esdeveniment globus i pilots vinguts de tot el món participen en diferents espectacles, proves i competicions.

Vaig descobrir aquesta modalitat de volar fa anys, i sempre que puc intento aprofitar l'ocasió per volar. És una activitat que té molts atractius, entre els quals que no pots preveure on acabaràs aterrant. Un vehicle 4x4 va seguint el vol des de terra per fer el rescat de globus i passatgers un cop han aterrat. Abans el seguiment es feia de forma visual i per ràdio, i ara hi ha mitjans tecnològics que faciliten molt la feina. La sorpresa de la destinació final és una de les característiques del vol en globus aerostàtic. Saps d'on surts, però mai saps on acabaràs aterrant. T'enlaires sense un destí garantit, i només jugant amb el vent pots intentar acostar-te a l'objectiu desitjat.

Aquests artefactes no tenen timó, i el seu rumb només depèn del vent que et vagis trobant a les diferents altituds. Si, posem per cas, pretens volar en direcció est i el vent va en direcció sud, has d'anar variant l'altitud fins que trobes el vent que t'interessa. El mitjà per fer-ho és escalfant amb el cremador, o refredant, l'aire del globus per fer-lo pujar o baixar, respectivament. Tot això és senzill d'explicar, però per fer-ho amb èxit has de tenir uns coneixements tècnics i una habilitat com a pilot que s'han d'aprendre. I com que jo no tinc el carnet de pilot, haig de tenir plena confiança en l'expertesa de la persona que pilota el globus. He volat moltes vegades i mai he tingut cap problema.

La tècnica de volar en globus aerostàtic també es pot aplicar al nostre recorregut vital. Ho explicava fa uns mesos Bertrand Piccard, psiquiatre, explorador, aventurer i pioner de les tecnologies netes. Així, aplicant els principis de la navegació en globus, que quan et toca lluitar contra el vent l'única solució viable és canviar l'altitud a la recerca d'un vent més favorable als teus interessos, Piccard deia que a la vida això s'aconsegueix identificant tot allò que et perjudica i deixant anar llast, és a dir, deixant anar determinades certituds, hàbits i creences.

Paraula de candidat

A Extremadura (Espanya) una senyora que es dedica a la política semblava que potser seria l'excepció de la regla, i com que la discrepància dels polítics amb els dirigents dels seus partits no és habitual, alguns ho vam celebrar. Es diu Maria Guardiola, i va estar deu dies negant que acabaria pactant amb Bocs. Però, des de divendres, gràcies a uns pactes signats amb Bocs que durant deu dies va estar negant amb contundència, ja és la presidenta d'aquella regió. Guardiola no és tan criticable per haver pactat amb Bocs sinó per haver-se passat deu dies negant que acabaria pactant amb Bocs. Guardiola ha acabat fent exactament el contrari del que deia. Guardiola ha acabat acceptant que "donde hay patrón, no manda marinero", i ha mentit. Mig plorosa davant de la militància del seu partit, va intentar justificar un canvi radical de postura dient que els interessos dels ciutadans extremenys havien d'estar per sobre de la seva paraula. Textual. A partir d'ara, doncs, tothom sap que la paraula de Guardiola —ara ja amb el càrrec al sarró— no val per res. Complint les ordres del partit i donant un valor zero a la seva credibilitat, Guardiola s'ha empassat un gripau incomplint el que va prometre de manera reiterada, demostrant així la seva nul·la credibilitat. Al principi d'aquest vodevil, persones benintencionades que creuen en el valor de la paraula donada es van creure Guardiola, i veient la seva actitud posterior van tenir una decepció. Jo mateix, sense anar més lluny. Si Guardiola estigués entre els meus contactes professionals, ja l'hauria esborrat de la meva agenda. És de la mena de persones que prefereixo que tractin amb la competència. No són de fiar, al marge del partit al qual pertanyen.

Barcelona, una ciutat d’esquerres

(Article original publicat el XX/7/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 97/7-2023, pàg.18)

Amb l'excepció del govern Trias del període 2011-2015, des de les primeres eleccions democràtiques de 1979 Barcelona ha estat sempre governada pels sociacomunistes.

Perdudes les eleccions del 28 de maig, els socialcomunistes van argumentar que sumats els regidors socialistes, comunistes i republicans tenien majoria absoluta, i, a partir d'aquí, van exigir que governés un tripartit d'esquerres. Però com que els republicans no van voler entrar en aquest joc ja no sortien els números, i els socialcomunistes van buscar una alternativa que impedís que la capital de Catalunya tingués a Trias d'alcalde.

L'alternativa implicava sumar socialistes, comunistes, peperos i els dos regidors de Bocs, per tal que governés un multipartit unionista sòlid, amb el vistiplau de la Moncloa i dels despatxos nobles dels carrers Ferraz (PSOE) i Génova (PP). Al capdavall, si en una cosa coincideixen aquests quatre partits és en la defensa a qualsevol preu de l'statu quo unionista. Però com que només els tres primers ja sumaven majoria absoluta, es va poder prescindir de Bocs, i evitar un escàndol majúscul.

Liderant amb intel·ligència l'anticolauisme, Trias va guanyar les eleccions com a contrapartida a la prepotència, l'autoritarisme i la nefasta teoria del decreixement que des del 2015 s'ha pretès imposar als barcelonins. Les decisions sempre han estat en negatiu: no luxe, no turisme, no hotels, no avions, no Hermitatge, no cotxes, no motos i no competència entre taxistes —contra el criteri de la justícia europea—. Ha estat el govern del no a tot, amb l'excepció del sí a la bicicleta i el sí al caríssim tramvia privat per la Diagonal.

Els comuns no només no van guanyar les eleccions sinó que ni tan sols van ser capaços de quedar segons. Han patit allò que a l'oest en diuen “un severo correctivo”, i la prepotència dels seus dirigents va impedir que tinguessin en compte les crítiques raonades dels barcelonins que no els havien votat. Ara Colau ha deixat el càrrec, però manté el sottogoverno; continuarà tutelant el nou alcalde des de l'ombra, i després de l'estiu ja veurem què passa.

Barcelona és una ciutat d'esquerres, com ho és Bolonya a Itàlia. A la Itàlia rica saben molt bé que ser d'esquerres no està renyit amb el progrés econòmic, però aquí encara no n'hem après. Ara venen quatre anys per esmenar els disbarats perpetrats en els últims vuit anys. Si més no, això és el que va prometre fa pocs dies el nou alcalde, amb la credibilitat que puguin tenir les seves promeses, que com ja ens ha demostrat repetidament és més aviat escassa.

Pagesos, ramaders i pescadors

(Article original publicat el XX/6/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 96/6-2023, pàg.21)

Quan en el sector relacionat amb l'alimentació humana veus que des de l'administració pública van augmentant els funcionaris que el regulen i el controlen mentre els productors que en viuen van disminuint, estem davant de la prova del cotó que no anem en la bona direcció. Aquest podria ser el cas del Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya, encapçalat per una cúpula política amb molta més teoria i ideologia que coneixença pràctica del sector.

He llegit que aquesta conselleria ja té més funcionaris adscrits que la suma dels pocs pagesos, ramaders i pescadors que encara sobreviuen a Catalunya, però com que no he trobat les dades oficials per comprovar-ho, no ho puc assegurar. El sentit comú ens diu que l'administració pública hauria de col·laborar activament amb el sector privat en defensa i protecció de la seva supervivència. Però els ciutadans sovint tenim l'estranya sensació que decretant mesures impossibles de complir decidides sense una mínima dosi de sentit comú, els governants només posen bastons a les rodes fins a provocar en molts casos la desaparició de l'activitat.

Això està passant a Catalunya, i productors i activitats que fins fa relativament poc es desenvolupaven amb una certa normalitat han acabat desapareixent. La seva activitat va quedant substituïda per nous negocis comercials dedicats a la importació de productes provinents de països en els quals les administracions demostren ser més responsables que les nostres. Escoltant la consellera del ram veus de seguida que parla d'aquest negoci amb tanta aparent seguretat com poc coneixement pràctic del sector. Dissortadament, aquesta és una sensació força habitual quan tractes amb càrrecs públics.

Aquesta consellera em fa pensar en alguns consellers d'empresa que han passat pel Govern de la Generalitat; l'actual titular, sense anar més lluny. Alguns d'aquests personatges et fan passar vergonya. Recordo un conseller de Manresa el qual, reunit amb un grup d'industrials d'un sector d'activitat que rep molta pressió mediambiental de l'administració, els va aconsellar sense posar-se vermell que si volien evitar problemes amb l'administració el millor que podien fer era tancar les fàbriques i reobrir-les en polígons industrials de països del nord d'Àfrica, i deixar reduïda l'activitat de Catalunya a una mera oficina d'importació. No cal dir que la pèrdua de llocs de treball que aquella recomanació hagués comportat no va ser objecte de cap consideració per part d'aquell conseller. Quan es diu que els catalans estem en males mans és també per coses com aquestes.

Sánchez KO

Ahir, a l'hora de sopar tenia la intenció de veure sencer el debat televisat organitzat pel grup periodístic presidit pel català José Crehueras. Però només vaig aguantar quinze minuts i ho vaig deixar córrer. El meu comentari d'avui està basat, per tant, en les valoracions que del debat n'han fet els diaris de paper de Barcelona, els de Madrid (Espanya) i alguns de digitals.

Els mitjans de comunicació no són neutrals, això no és pas cap secret, i tots tenen i no amaguen les seves preferències polítiques. Alguns intenten dissimular una mica, altres ni això, però a tots se'ls veu el llautó ideològic d'una hora lluny. I feia temps que no veia tanta unanimitat periodística en la valoració d'un debat polític. Sánchez va perdre el debat, tot i que això no comporta necessàriament que el guanyés Feijóo.

Ahir, l'objectiu dels dos aspirants era no perdre, i des d'aquest punt de vista Sánchez va perdre clarament el debat. Està per veure quines conseqüències tindrà això d'ahir en els resultats electorals del dia 23. Però, com diuen més al nord, que Sánchez aquesta nit no ha dormit bé, ça va de soit. Per la part que ens toca, esperem que el dia 23 guanyi el menys dolent.

Suar

Diuen els meteoròlegs que avui i demà farà molta calor. Parlem, doncs, de la sensació de calor en els humans. A l'estiu hi ha persones que, per més calor que faci, diuen que no suen. Si fos veritat, els envejo molt. Sigui com sigui, van per la vida assegurant que no suen. Van en bici en plena canícula, i com si res. Però potser també suen i no ho diuen, simplement ho dissimulen. Acostumen a ser persones contràries a l'ús de l'aire condicionat, i neguen els avantatges del progrés tecnològic que ens proporciona una existència més confortable.

Ara bé, si reaccionen així per un tema de salut (al·lèrgies, etc.), òbviament cal respectar-ho. Però si només actuen així per ideologia, i la seva decisió contrària al progrés afecta terceres persones, em resisteixo a acceptar-ho. Acostumen a ser les mateixes persones que van estar encantades de la vida amb aquell decret que limitava la potència dels aires condicionats fins a uns extrems que, en molts llocs, els fa inoperatius. Ara et trobes amb aparells que continuen fent el mateix soroll que abans, però ja no refresquen. No cal dir que faig aquestes consideracions des del punt de vista del meu termòstat personal.

Alguns posem la nostra salut per davant de la ideologia, i pensem que, sempre que es pugui, és més que raonable intentar posar remei a una calor excessiva amb els mitjans tecnològics que tenim al nostre abast, especialment als llocs on hi ha molta humitat i serveix de molt poc posar-se a l'ombra. Com a resum del meu punt de vista sobre aquest tema, crec que s'ha de prioritzar la salut i el benestar personal per sobre d'altres consideracions. Només després ve la ideologia. Per aquest ordre.

Tutories exteriors

(Article original publicat el 30/6/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2128, pàg. 2)

Catalunya és un país petit. Agafes el cotxe, condueixes menys de dues hores per qualsevol carretera en qualsevol direcció, i ja ets fora del país. Vull aclarir que mirant cap a l'oest, l'exterior, o, si vostès ho prefereixen, l'estranger, per mi comença a la simpàtica ciutat de Fraga. En altres paraules, més enllà de Fraga és l'estranger. I no m'agradaria que això es pogués confondre amb un menysteniment per part meva cap a les persones estrangeres. És exactament al contrari: no només tinc uns quants estrangers a la família sinó que estic feliçment casat amb una senyora que també ho és.

Dels quatre partits que tenien possibilitats de guanyar les eleccions municipals de Barcelona (Comuns, Esquerra, Junts i PSOE), els dos partits que governaven fins ara (Comuns i PSOE) són els que durant la campanya electoral més suport polític van rebre dels seus tutors de l'estranger, els seus referents espanyols. Els franquiciats barcelonins d'esquerres pensaven que presumir de tenir ministres espanyols en els mítings de la campanya electoral els podria beneficiar, i no els va anar tan malament. Així, gràcies al pacte estrany amb els Comuns i el PP, el candidat del PSOE ja és l’alcalde de Barcelona. Els comuns, per despistar, de moment s'han quedat fora del govern, però aviat trobaran una excusa per tornar a formar part de l'equip del govern municipal barceloní.

A uns altres dos partits amb menys rellevància política, però també totalment dependents de la metròpoli (PP i Bocs), unes franquícies que durant la campanya també van rebre suport provinent de Madrid, tampoc els va anar malament. Van obtenir quatre i dos regidors, respectivament. Van triplicar la collita, ja que abans de les eleccions només tenien dos regidors entre els dos partits. Ara bé, tot i el pes que ha tingut el PP per evitar que Trias fos l'alcalde, a Catalunya no deixen de ser dos partits amb una mínima rellevància política. Potser de tant en tant tindran el seu minut de glòria, però poca cosa més.

Al consistori barceloní només hi ha dos partits sense cap dependència forana: Junts i Esquerra. El primer va guanyar folgadament les eleccions, però no podrà governar la ciutat gràcies al pacte en clau unionista cuinat a Madrid. Trist, decebedor i molt frustrant pels seus votants, però es tracta d'un pacte que està cent per cent dintre de la legalitat. Evidentment, aquí no estem parlant en termes d'ètica política, sinó només basant-nos en la llei electoral espanyola que regula les eleccions municipals i permet aquestes coses.

L'herència dels vint mil

La persona que en l'àmbit estatal representa els interessos electorals de les escorrialles del comunisme espanyol, Yolanda Díaz, ha promès que si guanya les eleccions del dia vint-i-tres, donarà a cada jove que compleixi divuit anys una propina pública de vint mil euros. Encara que d'aquesta propina la senyora ministra en diu herència, això d'herència no en té res, ja que els deu mil milions d'euros necessaris per pagar-ho encara no hi són, sinó que s'hauran de recaptar mitjançant un impost de nova creació que hauran de pagar els ciutadans més rics, aquells que encara no han traslladat els seus patrimonis a indrets fiscalment més amables que l'espanyol. No deixa de ser la típica promesa electoral que es fa en campanya, i poca cosa més es pot dir. És una manera d'intentar comprar el vot sense arriscar gaire. Si aquest disbarat s’acaba de concretar, veurem quina és la lletra petita de la proposta, que segur que n’hi haurà, i n'hi haurà tanta que els vint mil euros se'ls hauran de pintar a l'oli.

Una derrota clara: el cas de Santa Coloma

Santa Coloma de Gramenet pretenia ser el laboratori d'Esquerra per demostrar a la societat catalana que el camí correcte era la via d'allò que van batejar com l'eixamplament de la base. Però Esquerra i el seu candidat van demostrar que ni tan sols van ser capaços d'evitar fer el ridícul. A Santa Coloma, t'ho miris del dret o del revés, l'estratègia del partit s'ha demostrat que és del tot equivocada.

Esquerra, però, en comptes de fer autocrítica, va fer uns malabarismes matemàtics per concloure que les eleccions municipals tampoc els han anat tan malament. I és cert, no els han anat malament, els han anat molt malament. I tot i el fracàs personal i del partit, a Rufián l'han premiat amb tornar a encapçalar la candidatura de les eleccions espanyoles del 23 de juliol. Un premi al perdedor, tenint en compte que, a Santa Coloma, a Rufián el van forçar a presentar-se, ja que ell, ensumant-se la derrota, diuen que no volia.

Però ara mateix el problema principal d'Esquerra no és Rufián, tot i ser ell la cara visible de la derrota. El problema ve de més amunt, de dalt de tot, però ja sabem que, pel risc personal que comporta la crítica, des de la militància difícilment es porta la contrària al sanedrí. Mentre no rectifiquin l'estratègia, tenen molt mala peça al taler. El segon episodi es veurà a les vuit del vespre del pròxim dia 23. Serà un altre fracàs electoral que veu tothom menys qui dirigeix el partit amb mà de ferro.

La importància d'un accent obert

Veient les primeres conseqüències pràctiques dels acords escrits i no escrits a Espanya entre el PP i Bocs (València i les Balears), cada dia queda més clar que un dels objectius prioritaris d'aquesta gent és carregar-se la llengua pròpia dels territoris que pretenen governar. Carregar-se el català és l'obsessió malaltissa d'aquests partits, els dirigents dels quals no semblen disposats a intentar buscar solució a un problema que té tota la pinta de ser més psicològic que lingüístic.

Que ho faci Bocs no ha de sorprendre, aquesta gent no enganya, i des del primer dia han dit que es carregarien la llengua pròpia de Catalunya, sempre amb la pobra excusa de protegir la llengua del país veí. Que el PP també entri en aquest joc pervers només demostra que aquest partit encara no ha entès la realitat lingüística d'aquest país, i a partir d'aquí és capaç del que sigui per tal d’assegurar-se uns quants despatxos i uns quants sous públics. Genteta.

Els dirigents del PP farien bé de donar una ullada a Extremadura, on Maria Guardiola ha deixat molt clar a Bocs que abans d'acceptar segons quines condicions prefereix anar a unes noves eleccions, tot i el risc que això comporta. A l'altra banda, els encarregats de les franquícies populares de València i de les Balears han tingut més pressa per tocar poder al preu que sigui.

I el preu que sigui passa per un detall no menor com és la supressió d'un accent obert, d'un simple accent. Així, des de la setmana passada i per voluntat expressa de la nova alcaldessa del PP, València (amb accent) torna a ser Valencia sense accent, com en temps del dictador Franco. La pèrdua d'aquest accent és una de les condicions de Bocs acceptades pel PP. S'ha renunciat a un accent important a canvi d'uns despatxos i uns sous públics.

Amb el risc que em titllin de negacionista

He descobert un personatge molt interessant, Fernando del Pino Calvo-Sotelo, un senyor que gestiona una pàgina web de lectura molt recomanable, fpcs.es, una web que està presidida per aquest lema: Nec laudibus nec timore, sed sola veritate. Això ja ens dóna una pista sobre el seu contingut i el tarannà del personatge.

Però si són vostès seguidors convençuts dels discursos únics i políticament correctes sobre, per exemple, la bondat absoluta i inqüestionable de les vacunes de la Covid, els orígens del canvi climàtic, la maldat absoluta del capitalisme i la bondat fora de qualsevol dubte del decreixement econòmic, i altres religions laiques que darrerament s'han posat de moda entre una part de la nostra societat, em permeto aconsellar-los que no llegeixin els articles d'aquest senyor. Els podria agafar un cobriment de cor, i no voldria que me'n fessin responsable a mi per aconsellar lectures que s'allunyen del discurs únic i políticament correcte que tant agrada a la majoria dels dirigents polítics, de dretes i d'esquerres, i a molts dels seus votants.

Sóc perfectament conscient que fent publicitat del senyor del Pino potser corro el risc de ser titllat de negacionista de la Covid i del canvi climàtic, i ho assumeixo amb resignació. He publicat suficients articles durant molts anys per deixar molt clara quina és la meva postura sobre aquests i molts altres temes d'actualitat. Em preocupa entre poc i gens que algú tregui una conclusió equivocada sobre la meva manera de pensar; és aquest algú qui té el problema, no jo.

Els extrems

Partint de la base que l'extrema dreta de caràcter feixista serien Bocs i companyia (alguns també hi inclouen, erròniament, AC), i que Podemos/Comuns/Cup i companyia serien l'extrema esquerra, moltes persones d'extrema esquerra sostenen que l'extrema dreta és socialment més nociva que l'extrema esquerra. És un mantra tan pesat com, alhora, gens sostingut amb arguments sòlids, però el van repetint a qui els vulgui escoltar. I alguns ciutadans fins i tot l'acaben comprant i els voten.

L'argument principal de les esquerres és que és així perquè ho diuen ells, i no va massa més enllà. La meva percepció, però, no és aquesta. Mesurat des d'una visió democràtica de la societat i en termes de llibertats individuals i col·lectives, dos conceptes poc amics dels dos extrems de la política, no negaré que determinades mesures defensades per l'extrema dreta siguin socialment molt nocives, però ho són en una mesura similar que algunes propostes defensades per l'extrema esquerra.

L'extrema esquerra s'atribueix el monopoli de la solidaritat, el respecte a la diversitat, la igualtat i les llibertats, i titlla l'extrema dreta de totalitària, xenòfoba, generadora d'odi i contrària a tota diversitat social. Això em deien no fa gaire. Parlem-ne, i fem-ho utilitzant els mateixos conceptes. Els països governats per l'extrema esquerra —posem per cas Corea del Nord, Cuba, Nicaragua, Veneçuela i alguns països de l'Europa de l'Est que després de la caiguda del Mur de Berlín encara no han fet els deures—, al meu entendre no gaudeixen de més solidaritat, igualtat, llibertats i respecte per la diversitat que en el món capitalista.

La meva conclusió és que tots els extrems són dolents, i que la perfecció no existeix enlloc, tampoc en la política. Tots els partits defensen coses que fan avergonyir les seves respectives militàncies. Cap partit pot estar satisfet de tot allò que defensa. Tots els partits defensen algunes mesures que són clarament antidemocràtiques, i com més extremistes són els partits més allunyades de la democràcia són algunes de les mesures que promouen. Quan anem a votar ho faríem amb més comoditat si ens tapéssim els ulls i el nas. Al capdavall, gairebé tothom acaba triant l'opció que considera menys dolenta, no pas la més bona, ja que aquesta no existeix.