Camino de Santiago

Per tal d’evitar les queixes dels puristes vull aclarir d’entrada que ni considero que hagi fet el Camino tal com normalment s’entén que s’ha de fer, ni tan sols disposo del certificat que m’acreditaria haver-lo fet, tot i tenir formalment el dret a tenir-lo ja que, segons la normativa, vaig complir els mínims establerts. Però ja des d’un bon començament tenia molt clar que la Compostela era el que menys m’interessava d’aquella nova experiència. (La Compostela és una mena de certificat oficial que et donen un cop has arribat a Santiago, després de comprovar el carnet de ruta que has anat emplenant i segellant al llarg de les diferents etapes del recorregut).

La meva primera i fins ara única experiència del Camino va tenir lloc a primers de Juny de l’any 2003, ara ha fet cinc anys. La durada total del nostre viatge van ser nou dies, dels quals en vam caminar set. Érem un grup de sis persones que llavors estàvem al voltant de la cinquantena, i estava format per quatre dones i dos homes ben avinguts i que ja ens coneixíem des de feia temps. (Sempre es diu que aquest detall és més important del que pot semblar a primera vista, i que no es recomanable embarcar-se en aquesta aventura, o en altres de similars, sense un mínim coneixement previ de les persones que t’acompanyaran). En honor a la veritat s’ha de dir que l’últim dia es van afegir al grup dos homes més que es van limitar a fer l’última etapa, una passejadeta bastant suau per cert, i a menjar marisc amb nosaltres per celebrar-ho. És a dir, vam sortir sis i a Santiago hi vam arribar vuit.

La durada del Camino tothom se la fa a la carta doncs molt poca gent disposa de les setmanes –o mesos segons des d’on se surti- per fer-lo sencer. Nosaltres vàrem començar-lo a l’oest de la província de León, concretament a la comarca del Bierzo, i vam acabar a Santiago de Compostela una setmana més tard.

Ens vam organitzar de manera que no portàvem pes, tan sols el mínim imprescindible que poguéssim necessitar durant les hores que caminàvem. Tampoc dormíem als albergs tradicionals situats al final de cada etapa sinó en uns hotels propers molt ben escollits que ja teníem prèviament emparaulats. Vull dir que encara que dinàvem a qualsevol lloc que trobéssim pel camí o a base d’entrepans com qualsevol altre caminant, comparant-ho amb el caminant normal nosaltres esmorzàvem, sopàvem, ens dutxàvem i dormíem en condicions privilegiades. No es tracta de treure cap mèrit al centenar de quilòmetres caminants durant aquells dies però s’ha de dir que fer-ho de la manera tradicional té encara molt més mèrit.

Tenint en compte que de persones que fan el Camino n’hi ha dotzenes de milers cada any, originaris de més d’un centenar de països dels cinc continents, de cultures i religions molt diferents, incloent-hi també molta gent que no és creient, no resulta difícil concloure que de motivacions per fer el Camino n’hi poden haver quasi tantes com persones el fan.

L’experiència va ser molt enriquidora per a tots nosaltres i si abans he dit que aquesta va ser “la meva primera i fins ara única experiència”, amb això estic dient em van quedar moltes ganes de repetir-la. Buen camino!