El cas és que fa uns dies vaig ser citat per la policia perquè em presentés en una determinada comissaria de Barcelona. Hi vaig anar a l’hora indicada i després de només tres minuts d’espera em van atendre amb tota correcció i professionalitat. El motiu de la citació és el de menys.
Vull aclarir que no em citaven els mossos d’en Saura sinó que ho feien des del Ministerio del Interior. Dirección General de la Policia y de la Guardia Civil. Poca broma!
En arribar al lloc indicat el policia uniformat de la porta em va rebre amb una evident simpatia i ganes de quedar bé amb el client. Aquell policia era un d’aquells funcionaris que tenen molt clar que són public servants, que estan al servei dels ciutadans. Vull dir que no era d’aquells altres, malauradament tan abundants, que es creuen que tu estàs al seu servei i que si et resolen el tema que portes entre mans sempre surts d’allà amb la impressió que t’han fent un favor. No. N’hi ha alguns, encara pocs, que saben que estan al nostre servei i que per això els paguem el sou.
Si recordem altres experiències personals amb aquest gremi crec que bastants de nosaltres estarem d’acord en que l’actitud d’aquell home era tota una excepció que a tots ens agradaria que s’anés imposant fins a deixar de ser-ho. La cirereta del pastís va ser que aquell policia nacional uniformat em va atendre en un perfecte català.
Ho explico perquè de vegades em retreuen que en aquest blog es parla massa de coses negatives. Potser sí. Però bé, aquest cop és per explicar-ne una de positiva. Vull recordar, però, que per fer alabances a la classe política en general, als governs de torn en particular i als seus funcionaris ja tenim a la totalitat dels mitjans de comunicació públics i a molts de privats. Els blogs vénen a ser, en aquest aspecte, una mena de contrapoder informatiu, o almenys alguns ho pretenem.
Vull aclarir que no em citaven els mossos d’en Saura sinó que ho feien des del Ministerio del Interior. Dirección General de la Policia y de la Guardia Civil. Poca broma!
En arribar al lloc indicat el policia uniformat de la porta em va rebre amb una evident simpatia i ganes de quedar bé amb el client. Aquell policia era un d’aquells funcionaris que tenen molt clar que són public servants, que estan al servei dels ciutadans. Vull dir que no era d’aquells altres, malauradament tan abundants, que es creuen que tu estàs al seu servei i que si et resolen el tema que portes entre mans sempre surts d’allà amb la impressió que t’han fent un favor. No. N’hi ha alguns, encara pocs, que saben que estan al nostre servei i que per això els paguem el sou.
Si recordem altres experiències personals amb aquest gremi crec que bastants de nosaltres estarem d’acord en que l’actitud d’aquell home era tota una excepció que a tots ens agradaria que s’anés imposant fins a deixar de ser-ho. La cirereta del pastís va ser que aquell policia nacional uniformat em va atendre en un perfecte català.
Ho explico perquè de vegades em retreuen que en aquest blog es parla massa de coses negatives. Potser sí. Però bé, aquest cop és per explicar-ne una de positiva. Vull recordar, però, que per fer alabances a la classe política en general, als governs de torn en particular i als seus funcionaris ja tenim a la totalitat dels mitjans de comunicació públics i a molts de privats. Els blogs vénen a ser, en aquest aspecte, una mena de contrapoder informatiu, o almenys alguns ho pretenem.
5 comentaris:
Aquellos hechos del Caso Almería queda lejos, al menos en mis experiencias sobre el comportamiento en su función de control.
Un registro caballeroso en la fronteras de Gibraltar, Andorra, control cercano a una prisión manchega, e incluso una multa de exceso de velocidad hecha con cortesía.
Un día paseando por las cercanías del Parlament de Catalunya, veo a un grupo de personas en su mayoría mujeres, que se manifestaban con pequeñas pancartas.
Me acerco y entablo conversación con ellos. Estaban protestando por las discriminaciones que sufrían por no poder incorporarse mucho de ellos al nuevo cuerpo de los Mossos de Escuadra, sobre todo por el problema de la insuficiencia en la lengua catalana.
Tras dejarlos, y desearles suerte, mientras caminaba, meditaba sobre la perplejidad de un antiguo psuquero, confraternizando con esposas de guardias civiles que protestaban pacificamente de sus problemas.
Ah, molt interessant la teva foto en mocassins...
Doncs acabo de descobrir aquest blog i li veig el què, noi, mirant les teves etiquetes es veu que no hi ha ningú de qui no parlis, m'interessa.
T'enllaço des del meu, i sí, cap a Bruxelles, però sense nacionalisme català excloent. Sense cap nazionalisme... això sí. Gràcies.
Miquel,
gràcies per la part que em toca ;-)
no, ara seriosament, els mites ho són per a totes les coses i també en el que es refereix als serveis públics, perquè algú s'ha plantejat que si els infermers i infermeres o els mestres no fessin la seva feina com cal (i són milers)...es notaria molt?....i del tema opinió i blogs en tenim encara pendent algun post, no?
salut amic
Abate Marchena,
Gracias por tus siempre apreciadas aportaciones a mi humilde blog, o no tan humilde...
Eureka,
T'agraeixo la visita i l'enllaç. El teu blog té molt bona pinta, m'el miraré amb deteniment. I sobre el que dius de les fotos, si les hem de comparar, francament, em quedo amb la teva.
Trina Milan,
Gràcies. Encara no tinc el PC curat, encara vaig "de prestado".
Respecte al personal d'infermeria i professorat suposo que hi ha de tot, com a tot arreu. No crec que hi hagi cap gremi que, en conjunt, sigui millor ni pitjor que la mitjana.
Del tema blogs, llibertat d'opinió i controls (filtres) que proposen alguns com en Basté em penso que en parlaré demà (si tinc temps d'acabar-ho).
Bruxelles... ho deia per això que dius al teu perfil de despatxar directament allà i passar de l'Estat central, m'ha fet gràcia, jo també tinc certa idea de la UE que va per aquesta via... però en plan liberal i res de nacions... en tot cas Europa federal. Ja en parlarem.
Publica un comentari a l'entrada