Aquests dies tothom parla d’economia. Tothom vol dir-hi la seva. Tothom pretén entendre-hi. Tothom ens vol convèncer del que s’ha de fer i del que no s’ha de fer. Tothom té la fórmula magistral per resoldre aquesta situació o per evitar-ne les conseqüències negatives. Tothom. O més ben dit, quasi tothom.
Hi ha excepcions. Hi ha gent, poca, això sí, que admet sense embuts la seva incapacitat més absoluta per posar sobre la taula una recepta efectiva que ajudi a apaivagar els efectes negatius d’aquesta crisi. Hi ha persones que estan sobrepassades pels esdeveniments, i ho reconeixen sense vergonya. Hi ha gent que no té aquella ràpida capacitat de reacció dels nous experts en economia que darrerament estan sorgint com a bolets. Hi ha persones que es miren cada dia amb més recel tota aquesta colla de polítics i tertulians dels mitjans de comunicació que en poques hores s’han reciclat llegint quatre coses aquí i allà, i s’han convertit en uns grans experts sobre l’actual crisi econòmica.
Jo sóc un dels membres d’aquest segon grup. I no em fa res dir-ho aquí. Reconec la meva incapacitat per donar receptes. Els darrers esdeveniments em superen i com que no disposo de referències directes sobre una situació similar anterior que jo hagi viscut personalment no tinc propostes sobre el que s’hauria de fer. Això d’ara no té res a veure amb la crisi del petroli dels anys 70 del segle passat. Res a veure. Això és molt més greu.
Tothom parla també de que s’ha de generar confiança, de que el més urgent és restablir la confiança de la gent. Hi estic d’acord. Aquesta tasca hauria de ser prioritària. Però seguint amb la meva franquesa, la veritat, jo de confiança en els nostres governants (nostres en el sentit geopolític més ampli del terme) en tinc cada dia menys. Els governants que ens haurien de resoldre tot això diuen avui EXACTAMENT el contrari del que deien ahir. Els grans principis que ahir semblaven inamovibles avui trontollen i sembla que ja se’n pot prescindir alegrement. I tot això passa a la dreta i passa a l’esquerra. I passa al centre. No se’n salva ningú.
Davant d’aquesta crisi jo no em quedaré assegut a la butaca. De moment, però, només se m’acut una recepta que, per altra banda, ha funcionat sempre: treballar més. I mentre ningú em proposi una millor alternativa és la recepta que personalment estic posant en pràctica. Si per tirar endavant s’han de treballar 65 hores setmanals, cap problema. Estic convençut de que si tothom ho fes el final de la crisi seria molt més proper. Diguin el que diguin els polítics i els sindicalistes.
Hi ha excepcions. Hi ha gent, poca, això sí, que admet sense embuts la seva incapacitat més absoluta per posar sobre la taula una recepta efectiva que ajudi a apaivagar els efectes negatius d’aquesta crisi. Hi ha persones que estan sobrepassades pels esdeveniments, i ho reconeixen sense vergonya. Hi ha gent que no té aquella ràpida capacitat de reacció dels nous experts en economia que darrerament estan sorgint com a bolets. Hi ha persones que es miren cada dia amb més recel tota aquesta colla de polítics i tertulians dels mitjans de comunicació que en poques hores s’han reciclat llegint quatre coses aquí i allà, i s’han convertit en uns grans experts sobre l’actual crisi econòmica.
Jo sóc un dels membres d’aquest segon grup. I no em fa res dir-ho aquí. Reconec la meva incapacitat per donar receptes. Els darrers esdeveniments em superen i com que no disposo de referències directes sobre una situació similar anterior que jo hagi viscut personalment no tinc propostes sobre el que s’hauria de fer. Això d’ara no té res a veure amb la crisi del petroli dels anys 70 del segle passat. Res a veure. Això és molt més greu.
Tothom parla també de que s’ha de generar confiança, de que el més urgent és restablir la confiança de la gent. Hi estic d’acord. Aquesta tasca hauria de ser prioritària. Però seguint amb la meva franquesa, la veritat, jo de confiança en els nostres governants (nostres en el sentit geopolític més ampli del terme) en tinc cada dia menys. Els governants que ens haurien de resoldre tot això diuen avui EXACTAMENT el contrari del que deien ahir. Els grans principis que ahir semblaven inamovibles avui trontollen i sembla que ja se’n pot prescindir alegrement. I tot això passa a la dreta i passa a l’esquerra. I passa al centre. No se’n salva ningú.
Davant d’aquesta crisi jo no em quedaré assegut a la butaca. De moment, però, només se m’acut una recepta que, per altra banda, ha funcionat sempre: treballar més. I mentre ningú em proposi una millor alternativa és la recepta que personalment estic posant en pràctica. Si per tirar endavant s’han de treballar 65 hores setmanals, cap problema. Estic convençut de que si tothom ho fes el final de la crisi seria molt més proper. Diguin el que diguin els polítics i els sindicalistes.
6 comentaris:
Alguna vegada he pensat que tota aquesta crisi és producte d'Internet i també en gran mesura dels blogs i la irresponsabilitat de les persones que en fan ús: quants de tots els que escriuen articles, llegeixen, publiquen comentaris, etc., ho fan en hores de feina? Quin tant per cent de l'horari laboral d'una persona que treballa davant d'un ordinador el dedica a navegar, llegir apunts, comentar els posts...
Tal vegada no cal posar-se a treballar 65 hores sinó treballar senceres les hores que a cadascú li corresponen per contracte.
Bon dia Estanislau (perdona que no t’hi posi el cognom),
Jo dec ser un dels grans responsables de la crisi ja que tot això que dius ho faig en horari laboral. Només aclarir-te que el meu horari laboral compren totes les hores del rellotge doncs treballo amb gent de diferents usos horaris i no pots anar dient a un client de, per exemple, Nova Zelanda "escolti, perdoni, torni a trucar demà, és que aquí ara és de nit", excepte que em vulgui arriscar a perdre'l (això no m'ho puc permetre).
Però anant a la teva pregunta concreta, conec gent, de professió funcionari, que hi dedica més del 50% de la seva jornada laboral. I t'ho reconeixen obertament, com la cosa més normal del món!
Saumell, m'ho has tret de la boca, són els funcionaris els que arruïnen un país... als treballadors del sector privat ens fan fora si no som efectius, si no fem la tasca que fa que l'empresa es sostingui.
Menys burocràcia, menys funcionaris i més pencar per guanyar-se la vida...
Estanislau podrit, escolta, els blogs són una eina perfectament compatible amb ser productius, és més, ens permeten desofegar-nos i estimulen la notra creativitat, això no és pas incompatible amb la productivitat a la feina...
Eureka,
Jo no generalitzaria. Dintre del món dels funcionaris hi ha de tot. Jo també en conec de molt vàlids i tan treballadors com els que et pots trobar a qualsevol empresa privada. A més a més de funcionaris se’n necessiten alguns, molts menys dels que tenim ara, això és cert, però certes tasques les han de fer els funcionaris.
Jo més aviat aniria a un sistema que valorés molt més que ara la tasca individual -i també la col•lectiva- i que la bona feina tingués el reconeixement que es mereix, amb bonus per objectius i tot el que calgui. Però a la vegada m’agradaria que qui no fes la seva tasca o fos un manta pogués ser acomiadat.
És a dir, crec que seria molt millor que el funcionari tingués el mateix tracte que el treballador de l'empresa privada. En això només hi estarien en contra els funcionaris ganduls i, evidentment, els sindicats, però estic segur que la gran majoria de la gent responsable que treballa per l'administració hi estaria d'acord.
Miquel,
per al·lusions, i encara que ja ho has dit, els funcionaris no són dolents per defecte, el que no val és no treballar amb objectius clars i amb rendiment de comptes, i això ho trobem tant en l'empresa privada com en la pública...sense voler treure'm la responsabilitat, molts voldríem canviar més coses de les que ens deixen fer...en això estem..
D'altra banda, la crisi és alguna cosa més que el resultat de la mala gestió, és un canvi de model i la incògnita és quan trigarem a trobar un denou que s'adigui amb el que necessitem
salut
Bona nit Trina,
Creu-me, cap al•lusió personal. Però precisament sobre els funcionaris en general tractarà el meu post de demà. En 8 hores estarà penjat al blog.
I sobre la crisi ja ho he deixat clar al post: jo no hi entenc. El que veig i no deixa de sorprendre’m és que ara les dretes propugnen polítiques intervencionistes típiques de l’esquerra, i les esquerres propugnen polítiques del tipus “laissez faire, laissez passer” típiques dels liberals. Jo em perdo, ho sento. Ja em disculpareu.
Publica un comentari a l'entrada