L’Urko és un jove economista basc. Deu tenir vint-i-tants anys. Fa tres anys es va traslladar a viure a Barcelona on ara treballa en el sector financer.
Me’l van presentar l’altre dia i vàrem estar xerrant tot compartint un esmorzar. Com solc fer amb tothom a qui no conec i m’hi adreço per primera vegada vaig començar la conversa en català (si després m’haig de canviar, per exemple, al francès, sé que sempre hi sóc a temps). L’Urko em va respondre amb tota naturalitat parlant un català més que correcte, quasi sense cap mena d’accent forà. Haig d’admetre que per mi va ser una grata sorpresa.
Li vaig preguntar on i com havia estudiat el català per haver assolit un nivell tan bo amb tan sols tres anys d’estada a Catalunya. Em va contestar que enlloc, que només hi va tenir interès des del dia de la seva arribada a Catalunya, fixant-s’hi molt i començant a parlar-lo de seguida, prescindint de vergonyes i complexes. Cap classe, cap acadèmia, només un interès actiu per part seva, i suposo que combinat amb una certa facilitat innata per les llengües. L’Urko va veure de seguida que, si no s’espavilava, ell mateix es discriminava.
L’Urko ens va explicar que mentre encara estudiava a Euskadi va anar a fer un Erasmus d’uns mesos a Finlàndia. Doncs bé, tot i la dificultat de l’idioma finès i que allà tota la gent del seu entorn parlava també l’anglès, ell va fer l’esforç d’aprendre l’idioma local i se’n va sortir.
Crec que no cal posar cap exemple d’altres actituds, en aquest cas negatives i de rebuig absolut per la llengua del lloc on viuen, per part d’altres persones, moltes, moltes més del que seria desitjable. Estic segur que tots tenim al cap un munt d’exemples en aquest sentit.
Me’l van presentar l’altre dia i vàrem estar xerrant tot compartint un esmorzar. Com solc fer amb tothom a qui no conec i m’hi adreço per primera vegada vaig començar la conversa en català (si després m’haig de canviar, per exemple, al francès, sé que sempre hi sóc a temps). L’Urko em va respondre amb tota naturalitat parlant un català més que correcte, quasi sense cap mena d’accent forà. Haig d’admetre que per mi va ser una grata sorpresa.
Li vaig preguntar on i com havia estudiat el català per haver assolit un nivell tan bo amb tan sols tres anys d’estada a Catalunya. Em va contestar que enlloc, que només hi va tenir interès des del dia de la seva arribada a Catalunya, fixant-s’hi molt i començant a parlar-lo de seguida, prescindint de vergonyes i complexes. Cap classe, cap acadèmia, només un interès actiu per part seva, i suposo que combinat amb una certa facilitat innata per les llengües. L’Urko va veure de seguida que, si no s’espavilava, ell mateix es discriminava.
L’Urko ens va explicar que mentre encara estudiava a Euskadi va anar a fer un Erasmus d’uns mesos a Finlàndia. Doncs bé, tot i la dificultat de l’idioma finès i que allà tota la gent del seu entorn parlava també l’anglès, ell va fer l’esforç d’aprendre l’idioma local i se’n va sortir.
Crec que no cal posar cap exemple d’altres actituds, en aquest cas negatives i de rebuig absolut per la llengua del lloc on viuen, per part d’altres persones, moltes, moltes més del que seria desitjable. Estic segur que tots tenim al cap un munt d’exemples en aquest sentit.
8 comentaris:
L'estanislau podrit s'acomiada dels lectors desvagats que freqüenten el radar i que alguna vegada li hagin pogut parar un poc d'atenció i tal i com va arribar a principis de setembre se'n va.
A l'antic japó dels samurais, quan un guerrer volia expiar una falta al codi de l'honor, practicava el seppuku, un suïcidi ritual que consistia en desentranyar-se amb el wakizashi, una espasa curta tradicional que el guerrer enfonsava pel costat esquerre del ventre, continuava amb el tall cap a la dreta, tornava al centre i efectuava un gir per ascendir en la trajectòria del tall fins a l'estèrnum.
L'estanislau podrit eren focs d'artifici, un divertiment sense malícia que escrivia irreflexivament, un personatge, una màscara, no-ningú, i demana serioses disculpes a les tres persones que ha ofès directament amb els seus comentaris i a totes les altres a qui pugui haver ofès indirectament.
Amb el propòsit d'esmena i per a que no es torni a repetir cap situació desagradable, desitjo molt profundament una llarga vida al radar. I que els déus ens perdonin els pecats. Si algun dels lectors d'aquest blog ha obtingut algun plaer, per petit que sigui, dels pocs comentaris que ha deixat el joc haurà valgut la pena.
Moltes gràcies a en Saumell per l'acolliment. Encara que no ho hagués sospitat mai.
Estanislau,
Molt il•lustratiu això que expliques dels japonesos, sempre s'aprenen coses, tot i que a mi aquell sistema dels samurais no m'acaba de convèncer. I per la meva part evidentment s'accepten les disculpes... si es que hi ha quelcom a disculpar quan es tracta d'uns comentaris que, com dius i no tinc perquè dubtar-ho, només eren “un divertiment sense malícia".
Potser trobarem a faltar els teus comentaris però tinc clar que s'ha de respectar la voluntat de la gent que decideix plegar com a comentarista d'un blog.
Espero, però, que segueixis llegint el radar.
Que Déu (és un dir) beneeixi el jove Urko i tota la gent com ell!
Quines ganes, no?, haver-se de sentir foraster tota la vida per un rebuig tan poc fonamentat!
I quines penques, no?, negar-se a aprendre i a respectar (per no dir estimar) la llengua del país o de la terra que et dóna el pa!
Sense afany de protagonisme, però sempre poso d'exemple les meves famílies: quina sort que tinc de ser filla i neboda d'unes persones que, tot i que d'origen foraster, de la manera més natural van entendre tot això que comentem. Ens hauríem quedat en un ghetto si els meus oncles i mons pares no haguessin adoptat aquesta actitud. I quines ganes, no?, de quedar-se al marge? I quin poc respecte!
Un llarg adéu al Podrit i una benvinguda generosa a l'Urko; les persones són les que prenen les decissions, i per això s'honoren o s'envileixen....llarga vida al Radar de Sarrià, moltes gràcies per fer-lo possible cada dia Senyor Miquel Saumell
Hola Montse,
Ja passaré el teu encàrrec de benedicció a l'Urko quan el vegi. Tinc entès que ara fa unes curtes vacances i no sé si llegirà tot això.
De fet l'exemple que poses de la teva família tampoc és cap excepció, el que passa és que els que s'autoanomenen com a "castellanohablantes", una definició amb la que jo tampoc hi estic gens d'acord, fan molt més soroll que nosaltres, i a més tenen uns altaveus mediàtics i de tot tipus molt més potents.
Jo ho veig així: a Catalunya tots els "catalanoparlants" som a la vegada "castellanohablantes" i, per tant, tal com vaig llegir l'altre dia no sé on, potser seria més exacte definir els "castellanohablantes" com a "catalanoignorantes" (repeteixo, el mot no és meu, ignoro qui en té el copyright).
Senyora Trina Milan,
Sobre l'Urko et dic el mateix que a la Montse.
I sobre el que dius d'"el radar" ho tindrem en compte.
D'exemples com aquest n'hi ha un munt, força més del que ens pensem. Molt bona entrada!
Després de veure una cosa així, un es queda sense paraules. En primer lloc donar el meu agraïment al senyor Saumell per dedicar-me aquest apartat en el Radar. No us podeu imaginar la il•lusió que fa una cosa així. Però efectivament he de dir com alguns de vostès ja han comentat que no sóc l'únic exemple. Hi ha molts com jo que se'n van fora de casa seva i prenen com la seva terra aquella que et dóna el menjar. Al marge d'ideologies i politiques. Paraules com les del senyor Saumell fan que un foraster com jo ja no ho sigui i encara t'empeny a seguir fent el possible perquè cada vegada sigui més gent la que s'animi a aprendre tot allò que l’és desconegut. Salutacions a tothom.
Egunon Urko, i ezkerrik asko pel teu inesperat comentari.
Amb el meu post de l'altre dia només vaig voler deixar constància d'una actitud lingüística com la teva que sense ser del tot excepcional (però convindràs amb mi que no és gens corrent) aquí encara ens crida força l'atenció i, com pots suposar, de manera molt positiva. Crec que tu no has d'agrair res a ningú per l'esforç que has fet, que només és teu. En tot cas, posats a agrair alguna cosa, potser t'ho haurien d'agrair a tu. I de foraster res de res, Urko, aquí es deixa de ser foraster en el precís moment que pagues impostos a Catalunya, i suposo que tu no treballes pas en negre, oi?
Publica un comentari a l'entrada