Monòleg d’un taxista a Bolonya

Intentaré reproduir amb tota l’exactitud que la meva memòria em permeti el monòleg que vaig escoltar la setmana passada anant des de la ciutat de Bolonya fins a l’aeroport Guglielmo Marconi que, per cert, diuen que és el tercer aeroport intercontinental més important d’Itàlia.

Jo només escoltava. De tant en tant, però, li havia de dir a l’esverat taxista si us plau, no es giri, miri endavant que si no ho fa correm el risc de patir un accident i ara mateix jo això no m’ho puc permetre, que haig d’agafar l’avió sens falta. Va ser tota la meva intervenció que, això sí, vaig haver de repetir més d’una vegada.

El taxista, un home simpàtic i molt gesticulador, de més de mitja edat, vull dir que estava més a prop de la jubilació que del servei militar (suposant que aquesta antigalla a Itàlia encara existeixi, aspecte que desconec), em va començar explicant que la gran especialitat dels polítics italians és crear problemes al ciutadà. Em va aclarir que això no és una cosa d’ara sinó que ell ho percebia així des de sempre. Tots els polítics, em deia, ens creen problemes, i d’això, a Itàlia, ningú en té el més mínim dubte. Però un cop aclarida aquesta característica general que adorna la classe política italiana, l’home va tenir interès en especificar-me que de polítics n’hi ha de dos tipus.

Per una banda ens trobem amb els polítics que ens creen un tipus de problemes que ells són molt conscients que seran capaços de resoldre’ns; d’aquesta manera, amb l’aparició del problema primer el ciutadà s’emprenya però al final aquests polítics s’acaben posant totes les medalles en ser capaços de resoldre’l. Sense fer esment al petit detall de que, molt sovint, el problema l’han generat ells mateixos. Segons el taxista aquest col•lectiu és clarament minoritari dins del panorama polític italià.

Hi ha una segona classe de polítics. Són aquells que també ens creen problemes però que, un cop creats, són incapaços de resoldre’ls. Aquests polítics són els més abundants i quan de tant en tant en surt un dels primers, els segons intenten fer-lo fora del panorama polític per tal d’evitar que els posin en evidència.

Llavors vàrem arribar a l’aeroport, vaig pagar els quinze euros que em demanava i es va acabar l’interessant monòleg. Jo m’escoltava les teories d’aquell taxista i, sense voler assenyalar a ningú, tenia la sensació que aquella música em resultava bastant familiar.

(Aquest article potser no agradarà gaire als polítics. Però repeteixo, jo no estic assenyalant en cap direcció concreta. He viatjat bastant i ves a saber quina associació d’idees vaig fer perquè el monòleg d’aquell home em resultés familiar. Puc aclarir, però, que els meus contactes italians sempre em diuen que, a Itàlia, quan el país va millor és quan no hi ha govern. I deu ser per alguna cosa. I això d’estar desgovernats, des del final de la segona guerra mundial, allà ha passat molt sovint)