Comences a sortir de casa i aviat te n’adones que les normes de comportament social que t’havien ensenyat sobre allò que convé observar en determinats llocs i circumstàncies tenen la seva importància. L’altre dia parlàvem del costum de petonejar-se com a pràctica social. Avui ampliarem el tema tot i ser conscient que potser entre el post d’avui i el de la setmana passada algú hi pot trobar alguna contradicció.
Així, aviat aprens que no has d’actuar igual quan et presenten a un senyor coreà que quan has de saludar a una senyora belga. La posició de les mans, la manera d’encaixar-les, el número d’inclinacions de cap o de petons que s’han de fer segons qui tens al davant (si s’escau fer-ne, és clar, d’això ja en vam parlar fa uns dies), són coses que si no vols cridar massa l’atenció sempre convé tenir molt en compte.
A algú que fos un reconegut culé se li acudiria avui d’anar a visitar un client perico i començar la conversa parlant de la situació de la lliga espanyola de futbol? Doncs d’això es tracta, d’anar torejant les situacions de la millor manera possible sense deixar de banda una certa coherència de comportament però, a la vegada, tractant d’evitar que el teu interlocutor se senti menyspreat.
En certs països orientals fins i tot un detall aparentment tan nimi per a nosaltres (però no per a ells) com la manera d’agafar la targeta comercial del teu interlocutor i la forma de tractar-la (a la targeta, no a la persona) et pot espatllar un negoci. Aquí l’agafes i sovint, sense ni llegir-la, te la guardes a la butxaca de l’americana de qualsevol manera. Per a un japonès això és senyal de molt mala educació.
A certs llocs tenen per costum preguntar-te de seguida sobre la teva religió sense pràcticament conèixer l’interlocutor. Excepte en casos de molta confiança penso que això no s’hauria de fer mai, i sempre que m’hi he trobat acostumo a reaccionar amb un simple somriure silenciós. També podries dir i a tu què coi t’importa? però segons on no només no s’entendria sinó que et prendrien per un maleducat.
Si per exemple tens previst d’anar a Lugo, o a Nairobi, o a Montevideo, assabenta’t abans de com són allà les convencions socials i mira d’adaptar-t’hi ja que evidentment no seran ells els que adoptaran els teus exòtics costums. Exòtics per a ells, naturalment. L’exotisme dels costums només ho és en funció d’on et trobes i des d’on t’ho mires, i amb què ho compares.
Així, aviat aprens que no has d’actuar igual quan et presenten a un senyor coreà que quan has de saludar a una senyora belga. La posició de les mans, la manera d’encaixar-les, el número d’inclinacions de cap o de petons que s’han de fer segons qui tens al davant (si s’escau fer-ne, és clar, d’això ja en vam parlar fa uns dies), són coses que si no vols cridar massa l’atenció sempre convé tenir molt en compte.
A algú que fos un reconegut culé se li acudiria avui d’anar a visitar un client perico i començar la conversa parlant de la situació de la lliga espanyola de futbol? Doncs d’això es tracta, d’anar torejant les situacions de la millor manera possible sense deixar de banda una certa coherència de comportament però, a la vegada, tractant d’evitar que el teu interlocutor se senti menyspreat.
En certs països orientals fins i tot un detall aparentment tan nimi per a nosaltres (però no per a ells) com la manera d’agafar la targeta comercial del teu interlocutor i la forma de tractar-la (a la targeta, no a la persona) et pot espatllar un negoci. Aquí l’agafes i sovint, sense ni llegir-la, te la guardes a la butxaca de l’americana de qualsevol manera. Per a un japonès això és senyal de molt mala educació.
A certs llocs tenen per costum preguntar-te de seguida sobre la teva religió sense pràcticament conèixer l’interlocutor. Excepte en casos de molta confiança penso que això no s’hauria de fer mai, i sempre que m’hi he trobat acostumo a reaccionar amb un simple somriure silenciós. També podries dir i a tu què coi t’importa? però segons on no només no s’entendria sinó que et prendrien per un maleducat.
Si per exemple tens previst d’anar a Lugo, o a Nairobi, o a Montevideo, assabenta’t abans de com són allà les convencions socials i mira d’adaptar-t’hi ja que evidentment no seran ells els que adoptaran els teus exòtics costums. Exòtics per a ells, naturalment. L’exotisme dels costums només ho és en funció d’on et trobes i des d’on t’ho mires, i amb què ho compares.
7 comentaris:
T'asseguro que molts culés ho fan. Ho pateixo en carn pròpia. Tot i que s'ha de dir que quan les circumstàncies són unes altres -molt de tant en tant- l'actitud és recíproca.
Salutacions des de Sevilla
Totalment d'acord; de tota manera, he de confessar que hi ha coses que les duem tan a dins que, quan som fora, no ens n'adonem i "afloren".
A mi em passava en certes ocasions en els EUA, que se m'escapaven els petons, les abraçades i totes aquestes formes d'afecte tan nostrades (i genuïnes) i que em cridaven l'atenció. Vaig fer de monitora en un campament per a disminuïts el 97 i el 98 i més d'un petit "toque" per part del director vaig rebre. És que allà ja saps que tenen la pell molt fina amb el tema proximitat física... Entre poc i massa?
Salutacions a Sarrià!
Àngel,
Viure a Sevilla, treballar a Girona i a sobre ser perico, reconeixeràs que ets una excepció del sistema.
Jo en sóc una altra ja que no només tampoc sóc culé sinó que el meu interès pel futbol és proper a zero.
Montse,
Tens raó, als EUS tenen la pell molt fina... per segons què. És un altre món però és un gran país.
Montse,
EUA (Estats Units d'Amèrica), no EUS (Euskadi).
Collons, quina badada! :)
Bon dia i merci!
Sí, Montse, quina badada, però la badada ha sigut meva, no teva. Tu ja ho havies escrit bé.
El coneixement dels hàbits socials ajuda a tenir una bona comunicació amb els interlocutors de cultures diferents.
Publica un comentari a l'entrada