Cuba, especialment la Cuba dels darrers cinquanta anys, és un tema que sempre m’ha interessat. En aquest blog n’he parlat diverses vegades i avui hi torno, ara amb l’excusa dels primers cinquanta anys dels comunistes al poder.
A partir de la desfeta del corrupte govern de Fulgencio Batista ara fa cinquanta anys, els cubans van dipositar moltes esperances en aquella colla de joves barbuts liderats per Fidel Castro. Aquella revolució era una experiència nova i tothom la seguia amb interès. Al principi tot eren flors i violes. Després va anar passat allò que va anar passant i els cubans, alguns molt aviat, van començar a ser conscients que la solució als seus problemes no els arribaria mai dels germans Castro i companyia.
A mesura que passaven els anys, els quinquennis i els plans quinquennals apadrinats pels russos, els cubans van anar perdent aquell entusiasme inicial per la revolució. A mesura que passaven els anys, aquells revolucionaris es van anar fent grans i conservadors, en el sentit de conservar-se ells mateixos al poder. Ja fa cinquanta anys que hi són!
D’eleccions lliures i democràtiques evidentment cap ni una en aquests cinquanta anys. Si algú dels seus (o dels altres) els fa massa nosa l’endrecen a la presó o el pelen sense massa miraments. La gent amb més iniciativa, en una gran majoria, va decidir marxar i començar una nova vida en altres països, en busca d’un futur que el seu propi país els nega.
Mentrestant, a l’interior de l’illa tot han estat grans consignes per entretenir la gent i grans mentides per maquillar la realitat i justificar la cada dia més desastrosa situació interna. Des de la ja mítica zafra de los 10 millones (que tot i l’esforç col·lectiu esmerçat, a l’hora de la veritat amb prou feines va arribar a les vuit milions de tones) fins als grans mites de l’educació i la sanitat.
Educació i sanitat, les dues grans icones revolucionaries que a les primeres de canvi et posen sempre com exemple d’allò que suposadament justifica l’existència de la dictadura. Però la realitat és molt diferent del que ens expliquen. Els que poden, que són els que manen i poden viatjar a l’estranger, aquells que coneixen més bé que ningú la situació deplorable dels seus hospitals, es fan discretament els tractaments de salut a fora de l’illa.
Sé que corro el risc de que algú em digui que sóc poc objectiu i m’assegurarà que la situació en aquests àmbits és ara molt millor que fa cinquanta anys. Només faltaria que no fos així! Però si ho comparem amb la situació de fa 25 anys, els mateixos cubans admeten que la qualitat d’aquests serveis bàsics s’ha deteriorat molt, i segueix empitjorant cada dia que passa.
De la recent història de Cuba em sorprèn que encara hi hagi gent que s’ho cregui. No a dins, naturalment, però sí a fora de Cuba. I darrerament han sorgit líders a Veneçuela, Bolívia, Equador i Nicaragua que s’emmirallen en Cuba com l’exemple a seguir.
El famós embargament. Em resisteixo a admetre la tesi cubana que diu que tots els seus mals són deguts a l’embargament dels successius governs nord-americans. Això forma part de la propaganda i no s’ho creu ningú que conegui una mica la situació de Cuba. L’embargament només és l’excusa i no pas l’origen d’aquell desastre. En qualsevol cas el pes econòmic de l’embargament és molt inferior del que pretenen els dirigents cubans.
Els que fa poc que seguiu aquest blog potser no vau tenir oportunitat de llegir el relat de la meva arribada a La Havana ara fa tres dècades. La trobareu clicant aquí. I si voleu tenir una visió des de l’interior, al meu entendre força realista, em permeto recomanar molt aquest blog fet per la filòloga Yoani Sánchez des de La Havana mateix.
A partir de la desfeta del corrupte govern de Fulgencio Batista ara fa cinquanta anys, els cubans van dipositar moltes esperances en aquella colla de joves barbuts liderats per Fidel Castro. Aquella revolució era una experiència nova i tothom la seguia amb interès. Al principi tot eren flors i violes. Després va anar passat allò que va anar passant i els cubans, alguns molt aviat, van començar a ser conscients que la solució als seus problemes no els arribaria mai dels germans Castro i companyia.
A mesura que passaven els anys, els quinquennis i els plans quinquennals apadrinats pels russos, els cubans van anar perdent aquell entusiasme inicial per la revolució. A mesura que passaven els anys, aquells revolucionaris es van anar fent grans i conservadors, en el sentit de conservar-se ells mateixos al poder. Ja fa cinquanta anys que hi són!
D’eleccions lliures i democràtiques evidentment cap ni una en aquests cinquanta anys. Si algú dels seus (o dels altres) els fa massa nosa l’endrecen a la presó o el pelen sense massa miraments. La gent amb més iniciativa, en una gran majoria, va decidir marxar i començar una nova vida en altres països, en busca d’un futur que el seu propi país els nega.
Mentrestant, a l’interior de l’illa tot han estat grans consignes per entretenir la gent i grans mentides per maquillar la realitat i justificar la cada dia més desastrosa situació interna. Des de la ja mítica zafra de los 10 millones (que tot i l’esforç col·lectiu esmerçat, a l’hora de la veritat amb prou feines va arribar a les vuit milions de tones) fins als grans mites de l’educació i la sanitat.
Educació i sanitat, les dues grans icones revolucionaries que a les primeres de canvi et posen sempre com exemple d’allò que suposadament justifica l’existència de la dictadura. Però la realitat és molt diferent del que ens expliquen. Els que poden, que són els que manen i poden viatjar a l’estranger, aquells que coneixen més bé que ningú la situació deplorable dels seus hospitals, es fan discretament els tractaments de salut a fora de l’illa.
Sé que corro el risc de que algú em digui que sóc poc objectiu i m’assegurarà que la situació en aquests àmbits és ara molt millor que fa cinquanta anys. Només faltaria que no fos així! Però si ho comparem amb la situació de fa 25 anys, els mateixos cubans admeten que la qualitat d’aquests serveis bàsics s’ha deteriorat molt, i segueix empitjorant cada dia que passa.
De la recent història de Cuba em sorprèn que encara hi hagi gent que s’ho cregui. No a dins, naturalment, però sí a fora de Cuba. I darrerament han sorgit líders a Veneçuela, Bolívia, Equador i Nicaragua que s’emmirallen en Cuba com l’exemple a seguir.
El famós embargament. Em resisteixo a admetre la tesi cubana que diu que tots els seus mals són deguts a l’embargament dels successius governs nord-americans. Això forma part de la propaganda i no s’ho creu ningú que conegui una mica la situació de Cuba. L’embargament només és l’excusa i no pas l’origen d’aquell desastre. En qualsevol cas el pes econòmic de l’embargament és molt inferior del que pretenen els dirigents cubans.
Els que fa poc que seguiu aquest blog potser no vau tenir oportunitat de llegir el relat de la meva arribada a La Havana ara fa tres dècades. La trobareu clicant aquí. I si voleu tenir una visió des de l’interior, al meu entendre força realista, em permeto recomanar molt aquest blog fet per la filòloga Yoani Sánchez des de La Havana mateix.
9 comentaris:
La meva idea de Cuba, tot i no haver-hi estat mai (i m'encantaria!), coincideix amb la teva. M'he trobat tot sovint, però, gent que tot això no ho veu i que encara considera Cuba una terra de llibertat i d'igualtat.
Sense anar més lluny, a la meva família en tinc uns quants d'aquests... I això que hi han estat. S'han deixat enredar amb la pel·lícula de l'educació i de la sanitat. De vegades em fa l'efecte que als meus oncles, d'entre setanta-cinc i passats els vuitanta anys, els falta criteri (o és que encara viuen en una il·lusió).
Als germans Castro i companyia se'ls està acabant la corda i en els EUA tenim Obama: a veure, doncs, què passarà en breu. Perquè el final de tot plegat és imminent.
Felicitats una altra vegada per les teves entrades.
Tenint en compte que el 80% del que es consumeix a Cuba és importat, queden clares dues coses:
1- Que com a bon pais comunista només produeix el 20% del que necessita, és a dir, res de res, i depenen íntegrament del demés per subsistir
2- Que el suposat embargament no és, si més no, com el pinten. De fet em sembla, com dius Miquel, més aviat una treta dels propis dirigents cubans per exculpar-se de la situació en la que viuen.
El de la educació, qualsevol que hagi estat a cuba ho veu clarissimament. La educació és bona perquè tothom o gairebé tothom està escolaritzat tot i ser un pais del tercer mon, però això no els deixa entre els millors, sinó "els millors d'entre els pitjors".
La sanitat... qui no ha anat a cuba i li han dit que en tornant doni els medicaments que li sobrin als hospitals perquè alla no en tenen? Crec que amb això està tot dit. I qui no es convenci, només cal que passi per una farmàcia de la Havana i demani unes aspirines. A viam que li diuen.
Miquel,
jo he estat a Cuba, bé és veritat que en els "bons moments", és a dir quan encara existia l'URSS...però et dono la raó en la teva apreciació...tot i que és veritat que la sanitat i l'educació han estat cavalls de batalla del país, no s'aguanta ja més que es mantingui aquest règim del absurd..es salven per la gent i la història que tenen al darrera, per la gran qualitat humana i cultural que Cuba ha tingut i té històricament...m'agradaria molt tornar a visitar l'illa..ho recomano a tothom...salut amic
El problema seria pensar que marxaran/moriran les elits totalitàries i creure que es substituiran de forma més o menys lenta per una classe democràtica. El problema de Cuba, sota el meu punt de vista, és l'existència de dos economies en paral·lel, amb dues classes dirigents. Una que viu a l'Illa i una altra que resideix a Miami i que mou molt caleró. I per una altra banda una població exiliada amb gran capacitat intel·lectual i força nombrosa en número (també els menys "educats"). Fa por, doncs, que una elit política despòtica es substitueixi per una altra que ha après a viure dels negocis foscos (evidentment a Miami també n'hi ha una població cubana emprenedora que pot resultar fonamental...tornarien?). Són els riscos de fer revolucions socials i polítiques des d'un llarg exili, quan hi ha força temps per generar aquestes dualitats.
Montse,
La millor manera de aterrar a la realitat en el tema cubà és anar-hi, passar-s’hi uns quants dies, mirar molt aquí i allà i escoltar què diu la gent. Però això s'ha de fer fora de les "bombolles turístiques" perquè si no hi ha gent, la gran majoria, que es passa una setmana torrant-se a la platja de Varadero a l’illa de Pinos (em sembla que ara li diuen Isla de la Juventud) i quan torna només saben dir que allò és un paradís.
Marc,
Tot el que dius és ben veritat i poc puc afegir perquè tu hi has estat molt recentment i ho tens molt més fresc que jo.
Trina,
D'acord, però els "bons moments" que dius tampoc no ho eren gaire de bons moments. Jo hi vaig ser al 1978 i allò ja era un desastre. Jo a Cuba tinc molt clar que no hi penso tornar fins que deixi de ser una presó pels propis cubans i es pugui votar lliurement. Com més turisme hi vagi més temps tardaran a marxar els Castro i companyia.
Andreu,
Fas un bon plantejament però no tinc la solució miraculosa. A la colònia cubana de Miami hi ha de tot, des d'un extrem fins a l'altre. Abunda la gent amb iniciativa ja que normalment els mandrosos s'acostumen a quedar a l'illa sota el paraigua de "papá estado". Però tinc clar que la solució als problemes només començarà quan marxin els “joves barbuts” que manen des de fa 50 anys. El que vindrà després és un misteri però m’atreviria a dir sense por a equivocar-me que serà molt millor del què hi ha ara.
Montse, només per rectificar que allà on diu "...platja de Varadero a l’illa de Pinos..." ha de dir "...platja de Varadero O a l’illa de Pinos...".
Mons oncles sempre van anar a Cuba amb viatges organitzats per radicals esquerrans de la vella escola. Res de platges ni de no fer res sota el sol: ara, la mejada de coco, impressionant!
Cuba i el comunisme sempre és un tema que surt a les reunions i amb què mai no ens posem d'acord.
Aquest poc criteri em posa dels nervis; però, als pobres, amb l'edat que tenen, no els puc demanar res més. És moltíssima la gent d'aquesta generació que encara creu en el somni dels barbuts. Això és tenir pa a l'ull.
Ens veiem diumenge a la concentració davant el consolat?
Àngel,
Gràcies però deixem dir-te que tal com jo ho veig aquestes concentracions no serveixen absolutament per res. Estic segur que el cònsol i el seu ministre Pérez Roque es fan un tip de riure veient el munt de turistes que passa olímpicament de tot i decideixen passar uns dies a l'illa per quatre rals sense cap remordiment. Si el turista deixés d'anar-hi els faria més pupa que cent concentracions als consolats més importants. De totes maneres que us vagi molt bé pel Passeig de Gràcia. Almenys el lloc és agradable. Això sí, agafa’t un paraigües; segons diuen plourà amb ganes.
Publica un comentari a l'entrada