Discriminació sexual socialment acceptada

M’ha fet gràcia veure que aquests dies molta gent s’ha vist capaç de criticar a la ministra del ¡capitán, mande firmes! pel seu original vestuari, el seu maquillatge i el seu cabell repentinat i lluent amb que es va presentar recentment a un acte oficial. En canvi, em sorprèn cada dia que ningú critiqui els caps visibles d’Esquerra per motius similars, vull dir per motius de vestuari. I per poc que ens hi fixem a fe de Déu que de motius per a la crítica sobre la peculiar forma de vestir de Carod i companyia no en falten. Aquelles corbates que no les trobaries ni rebuscant als encants, aquelles camises i aquelles americanes marronoses que a mi sempre em criden tant l’atenció. L’obsessió d’Esquerra pel color marró no l’he entès mai i per a mi és un misteri que aquest look no rebi crítiques i sí les rebi el de la senyora Chacón.

No és cap secret que la ministra de l’exèrcit no és sant de la meva devoció, i menys encara darrerament amb el seu silenci tan cridaner sobre el tema del finançament de Catalunya. No s’ha d’oblidar que la ministra va ser la cap de llista per Barcelona del partit que té la clau de la caixa dels diners dels catalans, un tema que és objecte de portada a la premsa pràcticament cada dia. Convindrem que amb les coses de menjar no s’hi juga però hi ha algú que darrerament sembla gaudir jugant-hi. I la ministra segueix sense dir aquesta boca és meva. Ara bé, d’aquí a criticar el seu vestuari només per ser una senyora em sembla que és fer-ne un gra massa.

El que passa és que una bona part de la nostra societat accepta amb naturalitat una certa discriminació sexual, almenys en determinats aspectes de la vida social. A casa nostra tenim determinats costums socials que al meu entendre són sexualment discriminatoris, tot i que tampoc sabria dir si són discriminatoris per la dona o per l’home.

Per exemple, per què quan et presenten a una parella heterosexual, si ets un home a la senyora l’has de petonejar i, en canvi, a la seva parella només li has d’encaixar la mà? I, en canvi, si ets una dona, toca petonejar als dos membres de la parella? Per què en saludar-se dos homes normalment es donen la mà i dues dones es petonegen? En definitiva, per què les dones, en general, no donen la mà sinó que més aviat tenen tendència a acostar els llavis i la galta a la cara del seu interlocutor? Ep, no critico les dones, al capdavall només fan allò que socialment sembla que s’ha de fer.

No voldria pas que d’aquestes preguntes innocents algú en tragués conclusions equivocades. Però com deia aquell, o todos moros o todos cristianos. Posats a triar, en les relacions socials jo quasi que m’inclinaria per generalitzar l’encaixada de mans, deixant per a les relacions familiars i d’amistat el tema de les petonejades que avui en dia tant s’estilen arreu.