El nou govern d’Espanya, sense novetat

El govern d’Espanya es va sotmetre a una mena de lifting, un canvi de cara. Uns ministres van marxar i en van entrar uns altres. Però passats uns dies ja es veu que la filosofia de fons sobre les relacions d’Espanya amb Catalunya segueix sent la mateixa d’abans.

Els socialistes ja van esgotar fa temps tota la credibilitat. Sobre el tema sempre pendent del finançament de Catalunya ara ens diuen que si la crisi, que si naps, que si cols, que si xirivies. No crec pas que es pensin que a aquestes alçades encara se’ls creu algú; i és que de credibilitat no en tenen cap però de rucs no en tenen un pèl. Tot plegat és molt més senzill. Simplement se’ns rifen perquè saben que nosaltres ens ho empassem tot. Però és que ben mirat no es pot esperar gran cosa d’un govern, el català, que no deixa de ser una mena de sucursal de l’altre. Qui mana sempre és la central, mai la sucursal. I a nosaltres ens toca callar, no fos cas que els de la central s’enfadessin i encara ens castiguessin més.

Ara a Espanya hi ha un trio de vicepresidents, dues senyores i un senyor. Un d’ells, Manuel Chaves, va passar dimarts passat per Barcelona. A banda d’abraçar-se en públic amb Montilla, demostrant molt interès pel retrato que sortiria als diaris, va dir alguna cosa sobre els diners que ens deuen. Els sembla que quan són aquí han de dir quelcom sobre el tema i ho fan. Però per no perdre el costum aquesta vegada tampoc s’ha concretat res. Almenys això m’han dit fonts molt ben informades de la plaça de Sant Jaume, que m’asseguren que Chaves va marxar sense deixar cap xec ni anunciar cap transferència. Dijous va ser el conseller Castells que va anar a Madrid a veure’s amb Elena Salgado, una altra vicepresidenta. Més del mateix, tampoc hi va haver cap concreció, ni cap xec. I l’altra vicepresidenta, la senyora Fernández de la Vega, no recordo que sobre això hagi dit aquesta boca és meva.

Més val dir-ho clar. Som exactament on érem fa més de dos anys quan es va aprovar l’Estatut. Mireu si ho veig negre que començo a tenir la sensació que aquest tema no es resoldrà fins que a Madrid tornin a manar els altres. Això sí, partint de la base que qualsevol solució tindrà sempre un caire provisional. La solució definitiva vindrà un dia o altre per altres camins.