Tribunal Constitucional: ...i una d’arena

El Tribunal Constitucional té pendent des de fa molt més temps del que seria raonable la publicació de la sentència sobre els diferents recursos presentats contra l’Estatut de Catalunya. Potser cal recordar que aquesta llei orgànica va ser aprovada per la majoria absoluta del Parlament de Catalunya, per la majoria absoluta del Congreso de los Diputados de España i per la majoria absoluta dels catalans que van anar a votar en el corresponent referèndum. Però la llei diu que amb això no n’hi ha prou, que tot aquest llarg procés democràtic no és suficient. Resulta que si tot i haver superat aquests filtres encara surt algú que no està d’acord amb la llei, llavors un petit grup de persones seleccionats per la seva ideologia política n’ha de dir l’última paraula. Molt estrany però del tot legal. I dic recursos, en plural, perquè aquí només es parla sempre del recurs presentat pel Partido Popular, i no s’hauria d’amagar que els socialistes també en van presentar uns quants, no directament com a partit però si mitjançant gent interposada (Defensor del Pueblo així com determinats governs autonòmics, tot sota el control del PSOE). Com que ens insisteixen tant en la separació de poders i ens diuen que, per tant, s’ha d’excloure que el retard en fer-se pública la sentència sigui per motius polítics, a aquells que som ben pensats quasi que només ens queda la possibilitat de justificar aquest retard amb la mandra dels membres del tribunal. A Espanya hi ha un Tribunal Constitucional que no només pot esmenar la plana a dos parlaments sobirans i a tot un poble sinó que, a més a més, és mandrós de mena. Un tribunal que, per acabar-ho d’adobar, també el paguem nosaltres. Cornuts i pagar el beure.