Sana enveja de Bèlgica

Quan aquí es parla de la possible independència de Catalunya de seguida surten els defensors de les essències pàtries espanyoles recordant-nos amenaçadors allò que estableix l’article 8 de la Constitución Española, aquell que parla de la tasca dels militars en aquests casos. Ni se’ls passa pel cap que avui en dia, en ple segle XXI, aquestes coses es poden discutir d’altres maneres més civilitzades i democràtiques, que no passen precisament per utilitzar la violència institucional, per més constitucional que sigui.

Imaginem-nos per un moment que Bèlgica s’acaba dividint en dos nous estats, Valònia i Flandes, una possibilitat que vistos els recents resultats electorals no s’ha de descartar, tot i que mentre no es posin d’acord sobre el futur estatus de la capital belga, Brussel·les, tampoc és quelcom que s’hagi de produir d’avui per demà. Estic pensant en una partició de l’estat belga feta de manera ordenada i negociada i fruit de la voluntat majoritària del poble, i ni se’m passa pel cap, i als belgues evidentment tampoc, associar aquest procés amb cap mena de violència. El que intento explicar és que si a Flandes la majoria decideix independitzar-se dels seus veïns del sud res ni ningú ho podrà aturar. I tan amics.

Doncs bé, escoltant aquests dies els líders independentistes flamencs guanyadors de les últimes eleccions no puc evitar sentir una sana enveja de Flandes i, per extensió, de Bèlgica, on aquestes coses es poden discutir amb tota normalitat. Espero que algun dia aquí també serà possible decidir el nostre futur sense que els soldats hagin de pujar als tancs i sortir de les seves casernes per demostrar-nos qui mana. En democràcia, en cas de dubte el poble vota i es fa allò que decideix la majoria. Tard o d’hora la força de la raó –i, sobretot, la força dels vots- necessàriament s’han d’acabar imposant a la raó de la força, per més constitucional que sigui.