.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 7 de juliol del 2010

Sana enveja de Bèlgica

Quan aquí es parla de la possible independència de Catalunya de seguida surten els defensors de les essències pàtries espanyoles recordant-nos amenaçadors allò que estableix l’article 8 de la Constitución Española, aquell que parla de la tasca dels militars en aquests casos. Ni se’ls passa pel cap que avui en dia, en ple segle XXI, aquestes coses es poden discutir d’altres maneres més civilitzades i democràtiques, que no passen precisament per utilitzar la violència institucional, per més constitucional que sigui.

Imaginem-nos per un moment que Bèlgica s’acaba dividint en dos nous estats, Valònia i Flandes, una possibilitat que vistos els recents resultats electorals no s’ha de descartar, tot i que mentre no es posin d’acord sobre el futur estatus de la capital belga, Brussel·les, tampoc és quelcom que s’hagi de produir d’avui per demà. Estic pensant en una partició de l’estat belga feta de manera ordenada i negociada i fruit de la voluntat majoritària del poble, i ni se’m passa pel cap, i als belgues evidentment tampoc, associar aquest procés amb cap mena de violència. El que intento explicar és que si a Flandes la majoria decideix independitzar-se dels seus veïns del sud res ni ningú ho podrà aturar. I tan amics.

Doncs bé, escoltant aquests dies els líders independentistes flamencs guanyadors de les últimes eleccions no puc evitar sentir una sana enveja de Flandes i, per extensió, de Bèlgica, on aquestes coses es poden discutir amb tota normalitat. Espero que algun dia aquí també serà possible decidir el nostre futur sense que els soldats hagin de pujar als tancs i sortir de les seves casernes per demostrar-nos qui mana. En democràcia, en cas de dubte el poble vota i es fa allò que decideix la majoria. Tard o d’hora la força de la raó –i, sobretot, la força dels vots- necessàriament s’han d’acabar imposant a la raó de la força, per més constitucional que sigui.

9 comentaris:

Unknown ha dit...

Crec que cometem errors comparant-nos amb Flandes, a qui amb una mica d'il·lusió ens hi referim.
M'explicaré breument:
1. Bèlgica no sempre ha estat federal. Als anys 7 es comença a fer un procés de protofederalització. És a dir, s'inicia un procés que deriva en el reconeixement de la pluralitat de l'Estat. El concepte "nacional" el formen les comunitats... sí, sempre ens oblidem la comunitat alemana, incorporada a la regió de flandes. 2.La diferenciació entre comunitats i regions és vital per entendre Flandes. Flandes té força autonomia, però reconeix el paper de la capital. Per altra banda, és plural internament i la constitució protegeix aquesta pluralitat amb institucions relacionades amb la comunitat.
3. El model fiscal genera tensions centrífugues. La discussió sobre BRusel·les és, en realitat, la discussió sobre la neutralitat de l'Estat. Per tant, és sempre un joc on un resta i els altres sumen i on Brusel·les està al mig.
4.No hi ha una discussió sobre idiomes, amb excepció d'alguns problemes derivats de la immigració (que en els casos africans sol parlar francès) i la migració interna que acaba per modificar algunes majories a municipis flamencs.
5.El programa actual és un problema d'estabilitat política, no de manca d'encaix nacional. Lògicament hi ha qui pensa que és així, però no ha estat majoritari. El problema és que no existeix el concepte "partit d'àmbit estatal". Pels mateixos motius que he dit abans, la federalització va portar a una divisió clara. Porten 4 o 5 anys en minoria i la ingovernabilitat del sistema és el que ha provocat que tots els criteris anteriors derivin en la sensació que Bèlgica és una construcció que no acaba de funcionar. Però Flandes ha intentat que així fos i s'ha sentit arquitecte de la situació actual. Aquí tot i que la conclusió podria assemblar-se el camí no és el mateix: a) no s'ha fet federalització; b) es discuteix la neutralitat de l'estat; c) No es percep l'estat com quelcom que es pugui canviar des d'aquí; d) els partits d'àmbit estatal estan força integrats internament i hi ha tensions autonòmiques puntuals.e)La capital és percebuda com jutge i part (l'exemple de les infraestructures) i no com a l'espai comú i neutral.

Ferran Porta ha dit...

El punt 4. del comentari anterior és manifestament fals: la qüestió lingüística és un problema de primer ordre a Brussel·les, justament la capital. A imatge del que passa a Catalunya, també allà, els parlants materns de la llengua més forta es neguen, molt sovint, a fer l'esforç de comunicar-se en la llengua menys forta.

Pel que fa al tema de l'exèrcit, per més que bramin, no m'imagino gens Espanya treient els tancs a la Diagonal, a aquestes alçades de la pel·lícula. Senzillament no m'ho imagino.

Anònim ha dit...

Ni se’ls passa pel cap que avui en dia, en ple segle XXI, aquestes coses es poden discutir d’altres maneres més civilitzades i democràtiques, que no passen precisament per utilitzar la violència institucional, per més constitucional que sigui.


11-M

Miquel ha dit...

Això dels tancs és un fantasma del passat, malauradament massa present en generacions més grans però afortunadament impensable per generacions més novelles.
Si aquesta és la principal por per esdevenir algun dia plenament sobirans no estem tan malament.

Miquel Saumell ha dit...

Andreu,
Agraeixo la teva aportació, que en alguns punts comparteixo i en altres no. Per exemple, tal com et diu el Ferran, no comparteixo l’enfocament que fas al punt 4 (llengua), que a Bèlgica és de capital importància, i una permanent font de conflictes entre ambdues comunitats lingüístiques. La comparació que faig entre Catalunya i Flandes, i sobre Espanya i Bèlgica, és sobre el tarannà d’uns i altres a l’hora d’enfocar aquestes coses i les possibles solucions. Per això manifesto una sana enveja. No he pretès comparar res més.

Ferran,
Jo tampoc m’imagino entrant els tancs espanyols per la Diagonal com fa 70 anys, però l’article 8 de la CE és plenament vigent, i el van incloure per algun motiu, no?

Miquel,
Repeteixo, l’article 8 és molt clar, però també dic sempre que si una majoria de catalans decideix anar per lliure no hi haurà cap tanc que ho aturi.

Unknown ha dit...

Potser no m'he explicat bé al punt 4. No em referia a BRusel·les sinó a les comunitats. Quan dic que no hi ha problemes dic que clarament tothom sap que per poder viure i treballar a Flandes cal parlar flamenc. Això és una evidència que aquí no es dóna (tot i que els catalans tinguem clar que així ha de ser). Lògicament, ja he explicat tensions pròpies de les zones amb contacte de totes dues i tres comunitats, i la tensió de la immigració que treballa en feines de poca qualificació i que porten, com a base, el francès.
Dit això, sobre Brusel·les no he parlat en aquest cas, segurament per haver volgut ser breu. Dit això, si creieu que la meva aportació desvirtua la comparació l'esborro, i llestos.

Anònim ha dit...

Això dels tancs és una cosa del passat precisament pels joves. Els que segur que no volen tancs ni en pintura són els que ja ho van viure. Així ens va. Però tranquils que si hi han de sortir els tancs ja sabem que tindrem quaranta anys de nuclears i pantans. De tant en tant tampoc no va malament que estem fatal.

Jan X.C. ha dit...

Doncs aleshores cal entendre que si això dels tancs és un frè de mà de les generacions més grans, la pèrdua generalitzada del "respecte" cap a la integritat territorial de l'Estat només és qüestió de temps?

Jo era dels que creia que el procés de construcció europea ens anava a favor, però a dia d'avui ja no ho tinc tant clar. Ara em sembla més fàcil -o, més ben dit, menys difícil- que solucionem els nostres problemes com puguem -i davant de la bèstia grossa, Espanya- mentre d'altres, com Bèlgica o el Regne Unit, van implosionant gradualment, i resolent-ne els seus de manera interna (i potser més civilitzada).
Independentment de si els seus processos i el nostre tenen analogies vàlides o no, sembla que el contagi -tal com va passar a la ex-URSS o al continent africà-, al ritme que sigui, pot ser útil en un futur.

No estem tan malament si en Vladimir (Putin, of course) ens fa servir com a exemple de possibles futures desmembracions d'estats europeus, no? Almenys sabem que, Catalunya enllà, més d'un sap de què va el "tinglado" català. No estaria malament explicitar-lo massivament aquest pròxim dissabte. Per fer-lo encara més palès, encara que la 'mani' no tingui conseqüències immediates i/o pràctiques.

Miquel Saumell ha dit...

Medit,
Ara encara estem en època de fer pedagogia i tots n’anem aprenent uns dels altres, però coincideixo amb tu: “el contagi -tal com va passar a la ex-URSS o al continent africà-, al ritme que sigui, pot ser útil en un futur”. Alguns diuen el mateix de nosaltres, en un procés d’aquesta mena l’objectiu és clar però massa sovint s’ha d’anar improvisant, i tothom mira de reüll per veure que fa el veí.