.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 26 de juliol del 2010

Catalunya no és Kosovo però...

Coneguda la sentència del Tribunal Internacional de Justícia avalant el procés de la independència de Kosovo, ara podem dir que Espanya, defensora aferrissada de les posicions de Sèrbia contraries a un Kosovo lliure, però òbviament mirant de reüll cap a Euskadi i Catalunya, ha perdut estrepitosament la partida. Ho ha fet juntament amb els quatre països de la Unió Europea que, per motius similars, encara no han reconegut diplomàticament Kosovo: Xipre, Grècia, Eslovàquia i Romania. 22 a 5. Francament, posats a triar alguns preferim estar en el grup format per Alemanya, França, Regne Unit, Itàlia, etc., i ara encara amb més motiu.

Catalunya no és Kosovo ni Espanya és Sèrbia, això està molt clar i no cal que Espanya ens ho recordi, però tant Espanya com Sèrbia s’han afanyat a dir que tot i la sentència no pensen reconèixer Kosovo. Una sentència que no només no perjudica sinó que avala, ni que sigui moralment, les aspiracions d’independència unilateral de Catalunya quan es donin les circumstàncies i les majories democràtiques que ho permetin. És a dir, el tribunal de la ONU ens diu que la voluntat dels seus habitants resulta suficient per legitimar la independència unilateral de Kosovo, sense que es puguin admetre, com pretenien Sèrbia i Espanya, interferències foranes que ho impedissin. Si Sèrbia i Espanya no volen acceptar les tesis de la ONU estan en el seu dret: no hi ha cap llei que impedeixi fer el ridícul.

A partir d’aquesta sentència queda clar que si la majoria dels habitants d’un determinat territori (posem per cas Catalunya) volen independitzar-se però la normativa de l’estat al que pertanyen no ho permet (aquest seria el cas d’Espanya), la declaració unilateral d’independència és, a ulls de la ONU, una via igualment legítima. En altres paraules, la sobirania d’un estat no pot estar mai per sobre de la voluntat d’un poble. Alguns entenem que extrapolant aquesta sentència, allò de la indisoluble unidad de la nación española ja no serà un argument jurídic vàlid que justifiqui la intransigent posició espanyola, per més que ho diguin els seus tribunals.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

I és que és el més normal: la independència te la prens, ningú te la dóna. Per cert, que aquests que no volen acatar la sentència sobre Kosovo, oi que són els mateixos que s'emboliquen amb la rojigualda i diuen que cal acatar les sentències dels tribunals? sobretot si són el TC sssspañññiol? Ai! I encara n'hi ha que diuen que "millor quedem-nos com estem, no fos cas". Estem ben malalts si pretenem continuar amb aquesta pantomima que és l'estat de les autonomies.

Salvador ha dit...

Magníficament explicat i comentat.
Estic totalment d'acord amb tu, a les Ejpanyes ja han començat a posar-se nerviosos...
I nosaltres hauríem de ser capaços d'aconseguir d'una vegada aquesta majoria parlamentària necessària per declarar-nos independents com més aviat millor. No et sembla?... que un ja té una edat i no massa temps per esperar aquest fet tan desitjat.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice i Salvador,
Exacte, el dret a la independència no te l’ha de donar ningú, només és un tema de reconeixement d’un dret: els demòcrates britànics el reconeixen per Escòcia mentre que els espanyols no en volen ni sentir a parlar. És per això que en el nostre cas només podrà venir per la via de la proclamació unilateral.
Un aclariment: les sentències del TIJ només tenen efectes diguem-ne morals, els estats no tenen cap obligació d’acatar-les.