Sempre he pensat que barrejar el negoci amb el patriotisme és un error; i sovint també és un mal negoci. Amb els bons de la Generalitat a un any i al 4.75 per cent d’interès per l'inversor (que sumant-t'hi el 3 per cent de comissió per l'entitat financera surten a un cost total del 7.75 per cent, es miri com es miri excessivament elevat) s’està intentant barrejar perillosament el negoci amb el patriotisme. És un plantejament governamental erroni. Analitzem-ho.
Si arribem a la conclusió que els bons s’han de comprar per patriotisme al marge de qualsevol altra consideració tècnica, comprem-los sense pensar-nos-ho i no se’n parli més. Però si comptem amb expectatives de fer negoci, parlem-ne. Parlem primer de l’interès ofert (4.75 per cent), que a primera vista el trobo més que correcte, fins i tot atractiu, per sobre de la mitjana que ofereixen productes similars. És una dada que ja d’entrada crida l’atenció. Però parlem també del risc, que al meu entendre és alt tenint en compte que la Generalitat s’adreça ara als particulars com a últim recurs, després d’haver intentat finançar-se a bancs i caixes, d’aquí i de fora, sense èxit. Si el banc ics o la caixa zeta, que suposadament hi entenen molt més que els particulars, decideixen no deixar més diners a la Generalitat, per quins set sous els particulars hem de prendre el risc que no volen assumir les entitats financeres? Si després d’aquesta reflexió arribem a la conclusió que els bons de la Generalitat són un producte de risc, llavors comparem-los amb un altre producte de risc com, per exemple, Nueva Rumasa. Sabeu quin és l’interès que fins fa quatre dies oferien els Ruiz Mateos a un any de termini? El 10 per cent. Sé que ara algú pensarà que aquesta comparació no té cap sentit. Potser sí, però la realitat és que almenys fins el dia d’avui Nueva Rumasa encara no ha deixat de pagar a ningú, mentre que des de fa mesos la Generalitat està deixant de pagar el sou del personal dels hospitals concertats de Catalunya el dia que toca. Que una administració pública no pagui el sou el dia que toca no només és morositat, és molt més greu. És la demostració pública d’una extrema debilitat financera. I és només un exemple.
Resumint. Si disposem de recursos sobrers per aquestes coses i decidim fer-ho per patriotisme, endavant les atxes. Però si hi busquem expectativa de negoci, pensem-nos-ho bé abans de prendre cap decisió. Que després no ens passi com als hospitals concertats, que no cobren el dia que toca.
Si arribem a la conclusió que els bons s’han de comprar per patriotisme al marge de qualsevol altra consideració tècnica, comprem-los sense pensar-nos-ho i no se’n parli més. Però si comptem amb expectatives de fer negoci, parlem-ne. Parlem primer de l’interès ofert (4.75 per cent), que a primera vista el trobo més que correcte, fins i tot atractiu, per sobre de la mitjana que ofereixen productes similars. És una dada que ja d’entrada crida l’atenció. Però parlem també del risc, que al meu entendre és alt tenint en compte que la Generalitat s’adreça ara als particulars com a últim recurs, després d’haver intentat finançar-se a bancs i caixes, d’aquí i de fora, sense èxit. Si el banc ics o la caixa zeta, que suposadament hi entenen molt més que els particulars, decideixen no deixar més diners a la Generalitat, per quins set sous els particulars hem de prendre el risc que no volen assumir les entitats financeres? Si després d’aquesta reflexió arribem a la conclusió que els bons de la Generalitat són un producte de risc, llavors comparem-los amb un altre producte de risc com, per exemple, Nueva Rumasa. Sabeu quin és l’interès que fins fa quatre dies oferien els Ruiz Mateos a un any de termini? El 10 per cent. Sé que ara algú pensarà que aquesta comparació no té cap sentit. Potser sí, però la realitat és que almenys fins el dia d’avui Nueva Rumasa encara no ha deixat de pagar a ningú, mentre que des de fa mesos la Generalitat està deixant de pagar el sou del personal dels hospitals concertats de Catalunya el dia que toca. Que una administració pública no pagui el sou el dia que toca no només és morositat, és molt més greu. És la demostració pública d’una extrema debilitat financera. I és només un exemple.
Resumint. Si disposem de recursos sobrers per aquestes coses i decidim fer-ho per patriotisme, endavant les atxes. Però si hi busquem expectativa de negoci, pensem-nos-ho bé abans de prendre cap decisió. Que després no ens passi com als hospitals concertats, que no cobren el dia que toca.
4 comentaris:
em sembla que totes les emissions de bons que es fan, a tots els governs del món, fan servir l'esquer del patriotisme. o sigui que som poc originals trobo. encara que, en aquest cas, el patriotisme tindria significat si fos una situació d'emergència nacional en un país lliure i que gestionés els seus recursos. en el nostre cas això no té ni cap ni peus.
Clidice,
Molts catalans van córrer ahir per ser els primers en apuntar-se a la llista de patriotes que estan disposats a ajudar el govern... a canvi d’una més que generosa retribució, potser sense ser massa conscients que aquesta generositat l’acabarem pagant nosaltres mateixos. És a dir, ens omplirem una butxaca a canvi que ens buidin l’altra.
T'agraeixo especialment aquest post, Miquel, perque francament, d'aquest tema no hi entenc ni papa. Tinc informació en un sentit diferent de la que dones tu; el teu escrit és un contrapunt interessant.
Ferran,
Gràcies. El problema que es trobarà el govern d’aquí un any serà on i a quin preu s’hauran d’anar a buscar els diners per poder pagar els inversors patriòtics que ara han subscrit els bons.
Publica un comentari a l'entrada