Molt malament s’han de fer les coses per perdre unes eleccions des del govern, però de vegades passa. De vegades les coses es fan molt malament i els electors aprofiten unes eleccions, encara que siguin unes simples eleccions primàries de partit, per passar comptes i donar una lliçó al governant de torn. Això és el que ha passat amb les eleccions primàries socialistes de diumenge passat a Madrid. Tanta prepotència per part de la cúpula del partit que, per cert, també és la cúpula del govern, finalment ha tingut un preu. I el preu ha sigut la pèrdua de les eleccions per part de tota una senyora ministra socialista. Una candidata molt coneguda i que comptava amb el suport incondicional de la cúpula que dèiem abans ha perdut davant d’un candidat que fins fa quatre dies era pràcticament un desconegut. Coses de la democràcia.
M’imagino que per a un polític perdre unes eleccions deu ser molt trist, però el sentiment que deu experimentar un polític que perd unes eleccions sense haver-s’hi presentat se’m fa difícil de qualificar. Això és el que li ha passat aquest cap de setmana al senyor Zapatero amb aquestes eleccions primàries madrilenyes. Ell optava clarament per una candidata que a més a més és ministra del seu govern i al final ha guanyat l’altre candidat. Els electors no li han donat directament el cop de coça a ell perquè ell no es presentava, però l’ha rebut igualment per persona interposada. Coses de la democràcia.
Convé que alguns polítics en vagin prenent nota. No sempre allò que decideixen les cúpules dels partits és la millor decisió per a uns votants que, al capdavall, són els que fiquen la papereta a l’urna. Si quan hi ha més d’un candidat els estatuts d’un partit tenen previst fer eleccions primàries, el millor és complir democràticament els estatuts i no potinejar com s’ha fet des de la cúpula socialista. Encara recordo les paraules que va dir l’altre dia Rubalcaba amenaçant al candidat Gómez, ara clar guanyador, per no voler retirar la seva candidatura: el teu gest tindrà conseqüències. Doncs ja las ha tingut: Gómez ha guanyat. Coses de la democràcia.
M’imagino que per a un polític perdre unes eleccions deu ser molt trist, però el sentiment que deu experimentar un polític que perd unes eleccions sense haver-s’hi presentat se’m fa difícil de qualificar. Això és el que li ha passat aquest cap de setmana al senyor Zapatero amb aquestes eleccions primàries madrilenyes. Ell optava clarament per una candidata que a més a més és ministra del seu govern i al final ha guanyat l’altre candidat. Els electors no li han donat directament el cop de coça a ell perquè ell no es presentava, però l’ha rebut igualment per persona interposada. Coses de la democràcia.
Convé que alguns polítics en vagin prenent nota. No sempre allò que decideixen les cúpules dels partits és la millor decisió per a uns votants que, al capdavall, són els que fiquen la papereta a l’urna. Si quan hi ha més d’un candidat els estatuts d’un partit tenen previst fer eleccions primàries, el millor és complir democràticament els estatuts i no potinejar com s’ha fet des de la cúpula socialista. Encara recordo les paraules que va dir l’altre dia Rubalcaba amenaçant al candidat Gómez, ara clar guanyador, per no voler retirar la seva candidatura: el teu gest tindrà conseqüències. Doncs ja las ha tingut: Gómez ha guanyat. Coses de la democràcia.
5 comentaris:
Ha estat interessant si. Tanmateix això no és ni bo ni dolent, perquè en un país, Españññia, on només hi ha, de facto, dos partits i ambdós tenen un ideari tan pròxim, què vols que et digui! Coses de la democràcia ... española?
Clidice,
Zapatero, que fa pocs dies va dir que la Trini era millor que el Gómez, ara acaba de dir: "Quien gana es el mejor y Tomás Gómez se lo merece". Doncs ja està tot dit.
Això d'Espanya és que no té nom. Entre uns (anormals) i altres (anormals), viure-hi sembla cada dia més difícilment suportable. Un nivell tan rematadament baix en la política, ja sigui PSOE o els de l'oposició, no crec que pugui comparar-se gaire amb massa països europeus. El xou de Zapatero amb la Sra. Jiménez i tot plegat... Mare meva.
Ferran,
Com diria aquell, "esto es lo que hay".
No m'ho recordis, Miquel. Per ara, em veig incapaç del tot de posar fi a l'exili... No podria suportar-ho, tornar a escoltar, veure i llegir, dia sí dia també, tota l'anormalada que domina el panorama polític espanyol. Ecs.
Publica un comentari a l'entrada