dimarts 21 de setembre de 2010

Tomás Gómez vs. Trinidad Jiménez

Esperanza Aguirre és una Grande de España, poca broma. Ara mateix és la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid i aviat s’haurà d’enfrontar a unes noves eleccions. Pot agradar o no però és un pes pesat indiscutible de la política espanyola i sembla disposar d’una clientela política força fidel. El seu exagerat populisme sovint em treu de polleguera però... ja s’ho faran. Sigui com sigui, no sóc madrileny i no tinc dret a votar a les eleccions madrilenyes.

No sóc madrileny ni sóc socialista, així que tampoc tinc dret a votar a les eleccions primàries del PSOE de Madrid per decidir quin dels dos aspirants, Tomás Gómez o Trinidad Jiménez, serà el candidat escollit per la militància per enfrontar-se a Esperanza Aguirre en les properes eleccions autonòmiques. A Gómez no el conec, em sembla que havia sigut alcalde del seu poble, escollit per una àmplia majoria absoluta, i que darrerament es dedica només al partit. En canvi, Jiménez és una coneguda ministra espanyola. Com a gestora pública diuen que ha tingut encerts, i jo hi afegeixo que també algunes sonades relliscades. Això sí, tothom coincideix en que sap somriure com pocs polítics ho saben fer. Somriure sempre és important, i els entesos diuen que en política encara ho és més. Doncs això.

Sovint l’establishment socialista s’omple la boca pregonant a tort i a dret les bondats de la democràcia interna del seu partit, amb la possibilitat contemplada en els seus estatuts de fer unes eleccions primàries quan hi ha més d’un candidat a encapçalar una llista electoral. Em sembla una idea excel·lent. L’establishment socialista, però, ens diu cada dia que Gómez és un perdedor i que, ras i curt, s’hauria de retirar de les primàries. Ell, però, no dóna el seu braç a tòrcer i només exigeix que es compleixin els estatuts, és a dir, que decideixi la militància. És d’esperar, doncs, que els membres de l’establishment socialista no li facin més la traveta i demostrin que ells també són demòcrates respectant els seus propis estatuts, o com a mínim que dissimulin una mica i deixin de fer el ridícul dient que Gómez és el candidat del PP. I encabat que guanyi el millor.

2 comentaris:

Clidice ha dit...

els partits polítics, per dins, són una merienda de negros, ja m'entens :( allò de: "demo ... què?"

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Doncs s’ha de canviar el sistema tot i que qui l’hauria de canviar, els propis polítics, no ho deuen veure igual que el poble. Un cas clar de divorci entre uns i altres.