A Catalunya hi ha un conflicte lingüístic (1)

Per més políticament correcte que es vulgui ser, negar que a Catalunya hi ha un conflicte lingüístic és al meu entendre negar una evidència. Diguin el que diguin els polítics, siguin del partit que siguin, a Catalunya patim un conflicte lingüístic de primera magnitud. Admeto que definir-ho com a patiment potser és una mica exagerat ja que no tothom ho viu amb la mateixa intensitat. Diguem que en sentir-se clarament discriminats alguns ciutadans pateixen un veritable problema que van sortejant com poden, i per a uns altres aquest és un assumpte que els rellisca. Però això no vol dir que el problema no existeixi. I com que hi ha molta gent que s’entesta en negar el problema és bo recordar-lo de tant en tant, no fos cas que amb la nostra desídia tots plegats acabéssim col·laborant, ni que només fos per omissió, a l’empobriment cultural del país, acceptant com a xaiets que Catalunya s’acabi convertint en el país monolingüe de facto que voldrien alguns. Només cal sortir al carrer, obrir els ulls i parar l’orella per adonar-se que a Catalunya hi ha una llengua clarament dominant i una llengua de segona, tot i que a nivell legal ambdues són llengües oficials. Demà concretarem una mica més i parlarem de l’actitud d’un determinat segment de la nostra societat que té una estranya fixació en contra d’una de les dues llengües oficials de Catalunya.