.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 23 de setembre del 2010

Idoneïtat i salari dels gestors públics

I arribats a aquest punt, vostè què vol cobrar? Aquesta va ser la pregunta que li van fer a un conegut meu després de concretar altres condicions d’una col·laboració comercial que li proposava un empresari d’un país estranger. Ell va contestar al seu interlocutor més o menys això: Miri, per més diners que vostè m’ofereixi, si la feina no m’agrada els meus honoraris mai no seran suficients i ho acabaré deixant. I per poc que vostè em pagui, si no compleixo les expectatives que vostè diposita en mi la quantitat sempre serà massa elevada i vostè m’acabarà despatxant. Per tant, fem una prova sense que ni vostè ni jo acordem ara els meus emoluments, i d’aquí unes setmanes en tornem a parlar, llavors tots dos tindrem més elements de judici per valorar què haig de cobrar.

L’home, una mica sorprès, li va respondre que estava d’acord amb aquell plantejament, i va afegir que provisionalment li pagaria una determinada quantitat que, anecdòticament, superava les expectatives inicials que s’havia creat l’aspirant a col·laborar amb aquella empresa. La cosa començava bé. Unes setmanes després, tenint ja clar les dues parts que aquella col·laboració els era mútuament beneficiosa, es van entendre sense problemes.

Tant de bo es pogués establir un sistema similar per fixar la idoneïtat i la remuneració econòmica dels aspirants a gestionar la cosa pública d’aquest país. Tant de bo la meritocràcia dintre del partit no fos el principal i quasi únic camí per ocupar els càrrecs directius de la gestió pública. D’altre manera ens anirien les coses. Segurament arribaríem a la conclusió que a un bon aspirant a conseller se l’hauria de remunerar molt més bé que el sou que tenen establert actualment els consellers, i potser a altres aspirants a gestionar la cosa pública se’ls hauria de mostrar discretament la porta de sortida, que és amb el que es trobarien si optessin a treballar a l’empresa privada.

5 comentaris:

Unknown ha dit...

Avui estic 100% d'acord amb el que comentes.

Clidice ha dit...

Només una pega: qui decidiria el sou? qui valoraria la tasca? Com sabríem que realment ho ha fet bé o que hagués fet ús d'un Millet qualsevol per aconseguir els seus propòsits?

Al final sempre es redueix al mateix: qui posarà el cascavell al gat. Potser el que ens cal no és tenir els millors dirigents, sinó dotar-nos de millors sistemes de control. Perquè d'aprofitats, penques i poca vergonyes n'hi ha, n'hi ha hagut i n'hi haurà.

Artur ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Artur ha dit...

La meritocràcia no és res més que una conseqüència del valor d'equitat i justícia. Tothom entèn què no aplicar aquesta ètica bàsica genera injustícia.

Pel que fa a "qui determina els salaris", és senzill: el mercat per una banda ens ofereix un ventall possible i, per l'altra, els "resultats de la gestió" ens orienten a incrementar o reduir aquesta nòmina.

Miquel Saumell ha dit...

Andreu,
No en dubtava pas.

Clidice,
L'Artur ens dóna alguna pista a les teves preguntes. Però si ens poséssim d’acord sobre el sistema, aquests detalls tampoc serien difícils de resoldre. El fotut és que el sistema de partits, tal com el tenim establert, no afavoreix cap canvi. Aquest és un dels motius que expliquen que en trenta anys no han estat capaços de fer una llei electoral amb cara i ulls.

Artur,
Sí senyor, molt d’acord.