Banderes... i banderes

Va ser molt significatiu el gest de l’entrenador de la selecció espanyola sub-19 de futbol d’arrabassar de males maneres la bandera asturiana que duia a l’espatlla un dels seus jugadors, tot just quan el seu equip s’acabava de proclamar campió d’Europa i ho estava celebrant al mig del camp. És una imatge molt significativa del tarannà espanyol, i l’han vist milions de persones per televisió. Ja diuen que una imatge val més que mil paraules, i ara que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. Segons va explicar després el peculiar personatge, un tal Meléndez, "la Real Federación Española de Fútbol ha determinat que a partir d’ara estan prohibides totes les banderes no espanyoles". Queda molt clar. O potser no tant.

Tres consideracions. La primera: costa d’imaginar quines haguessin estat les reaccions a Espanya i a Catalunya o Euskadi si la bandera objecte de la censura espanyola hagués estat la senyera o l’ikurrina. La imaginació és lliure. La segona: trobo que és molt positiu que des de la nostra estimada metròpoli es comenci a reconèixer que algunes banderes autonòmiques, com en diuen ells mateixos, no són espanyoles, tot i que aquesta vegada n’han fet un gra massa. La majoria, m’atreviria a dir que quasi totes, sí que ho són d’espanyoles. Però que la senyera no és una bandera espanyola alguns ja fa temps que ho estem dient, i és bo que des de Madrid ens comencin a donar la raó, encara que sigui de manera involuntària i per una traïció del subconscient. And last but not least, la tercera: la bandera rojigualda versió torOsborne que portava un altre jugador aquell enfurismat entrenador ni la va tocar, tot i tractar-se, aquella sí, d’una bandera clarament anticonstitucional. No deixa de ser curiós.