Començo amb una consideració prèvia que, per altra banda, és una pura obvietat. El polític que aspira a la reelecció, que m’atreviria a dir que són quasi tots, durant el seu mandat intentarà lògicament establir complicitats amb el seu potencial votant. Si el polític acaba prenent decisions impopulars segur que no ho fa per molestar sinó perquè les considera absolutament imprescindibles. Conscientment ningú, i menys encara una persona mínimament intel·ligent, es tira pedres al seu propi terrat. Si la crisi que patim actualment obliga a fer retallades pressupostàries, i d'aquesta obligació n'estic ben convençut, ningú amb dos dits de front pot pensar que es tiren endavant per caprici sinó perquè es consideren del tot necessàries, encara que a curt termini vagin en detriment de la popularitat del governant que les ha de prendre. Espero que aquesta introducció prèvia ajudi a entendre millor el comentari d’avui.
El valor de les enquestes és que marquen una tendència. Una enquesta per sí mateixa no té gairebé cap valor però, considerada en un determinat context, ens dóna pistes de per on poden anar els trets. Les últimes enquestes publicades ens confirmen una tendència bastant definida que, per altra banda, no crec que sorprengui ningú. Ens diuen que els partits del tripartit encara reculen una mica més, mentre que CiU i PP pugen moderadament. La gent té memòria i, lògicament, les enquestes, si estan ben fetes, reflecteixen aquesta memòria popular.
Però la gent no només té memòria sinó que no és tan limitada intel·lectualment com alguns ens volen fer creure. El PSOE i els seus exsocis, ERC i ICV, poden dir el que vulguin, però la gent sap que aquests tres partits que durant set anys han governat Catalunya són en part responsables de la lamentable situació en la que ens trobem ara. No pretenc encolomar-los tota la culpa (de la crisi econòmica mundial no els en faig pas responsables) però sí d’una part, aquella derivada directament de l’acció de govern i que ells irresponsablement sempre defugen. Una culpa compartida amb la que tenen els governants de l’estat, casualment també socialistes, per no haver encarat la crisi quan ni de la manera que tocava fer-ho. I això no és revengisme sinó la constatació d’una realitat. Dit d'una altra manera, a Zapatero no se'l trobarà a faltar, però a Montilla, Carod, Saura i companyia tampoc.
El tripartit d’esquerres va deixar la Generalitat pràcticament en fallida tècnica, i a partir d’aquí el nou govern no ha tingut cap més opció que posar-se a fer una feina tan impopular com necessària. La gent les lamenta molt perquè les pateix directament però, sabent on som i d’on venim, les retallades pressupostàries no costen tant d’entendre. És una tasca inútil que els components del tripartit i els subvencionats sindicalistes agraïts vagin predicant que la dreta només es dedica a retallar capritxosament l’estat del benestar, i totes les tonteries que hem d’escoltar aquests dies. La gent sap que aquest discurs és radicalment fals, i les enquestes i els resultats electorals de les recents eleccions municipals no fan altra cosa que anar-ho confirmant cada dia que passa. I tot plegat s’acabarà de confirmar el proper 20 de novembre (deixeu-me dir que la data escollida per Zapatero se las trae, eh!) amb les properes eleccions espanyoles, o generals com en diuen alguns. I un consell final: més d’un faria santament de començar a buscar-se feina fora del paraigües de la política. A partir del novembre moltes coses canviaran, i ja res serà com abans.
El valor de les enquestes és que marquen una tendència. Una enquesta per sí mateixa no té gairebé cap valor però, considerada en un determinat context, ens dóna pistes de per on poden anar els trets. Les últimes enquestes publicades ens confirmen una tendència bastant definida que, per altra banda, no crec que sorprengui ningú. Ens diuen que els partits del tripartit encara reculen una mica més, mentre que CiU i PP pugen moderadament. La gent té memòria i, lògicament, les enquestes, si estan ben fetes, reflecteixen aquesta memòria popular.
Però la gent no només té memòria sinó que no és tan limitada intel·lectualment com alguns ens volen fer creure. El PSOE i els seus exsocis, ERC i ICV, poden dir el que vulguin, però la gent sap que aquests tres partits que durant set anys han governat Catalunya són en part responsables de la lamentable situació en la que ens trobem ara. No pretenc encolomar-los tota la culpa (de la crisi econòmica mundial no els en faig pas responsables) però sí d’una part, aquella derivada directament de l’acció de govern i que ells irresponsablement sempre defugen. Una culpa compartida amb la que tenen els governants de l’estat, casualment també socialistes, per no haver encarat la crisi quan ni de la manera que tocava fer-ho. I això no és revengisme sinó la constatació d’una realitat. Dit d'una altra manera, a Zapatero no se'l trobarà a faltar, però a Montilla, Carod, Saura i companyia tampoc.
El tripartit d’esquerres va deixar la Generalitat pràcticament en fallida tècnica, i a partir d’aquí el nou govern no ha tingut cap més opció que posar-se a fer una feina tan impopular com necessària. La gent les lamenta molt perquè les pateix directament però, sabent on som i d’on venim, les retallades pressupostàries no costen tant d’entendre. És una tasca inútil que els components del tripartit i els subvencionats sindicalistes agraïts vagin predicant que la dreta només es dedica a retallar capritxosament l’estat del benestar, i totes les tonteries que hem d’escoltar aquests dies. La gent sap que aquest discurs és radicalment fals, i les enquestes i els resultats electorals de les recents eleccions municipals no fan altra cosa que anar-ho confirmant cada dia que passa. I tot plegat s’acabarà de confirmar el proper 20 de novembre (deixeu-me dir que la data escollida per Zapatero se las trae, eh!) amb les properes eleccions espanyoles, o generals com en diuen alguns. I un consell final: més d’un faria santament de començar a buscar-se feina fora del paraigües de la política. A partir del novembre moltes coses canviaran, i ja res serà com abans.
2 comentaris:
Tot plegat és ben complicat. I sí que pot convenir dir que tot està molt pitjor del que està i prendre mesures impopulars, sí que pot ser una bona estratègia també això. D'aquesta manera convences que els d'abans ho van fer fatal i que ha estat necessària una gran purga, i d'altra banda, quan amenaces amb un càstig enorme, una petita reducció d'aquest càstig pot convertir-se en un regal que la gent valorarà i aplaudirà. Dic tot això pensant en moviments estranys que he vist a la feina quan algú s'ha encarregat de "substituir" a un altre perquè "calia fer-ho". I passa el temps i el que queda és que tot era un conflicte personal i una lluita de poder.
Marta,
Evidentment això que dius també passa, i s’hauria de denunciar amb noms i cognoms. Almenys que serveixi per posar públicament en evidència a qui s’ho hagi merescut. La meva experiència en el món privat em diu que aquestes "purgues" tan impopulars com necessàries sempre és millor que les faci un que vingui de fora, un que no tingui lligams personals amb els que n’han de patir directament les conseqüències.
Publica un comentari a l'entrada