Uns aniversaris sense pena ni glòria

S'han complert ara 75 anys de dos fets històrics: a Espanya, el cop d’estat del 18 de juliol de 1936; a Catalunya, la fundació del PSUC. Uns aniversaris que no van merèixer l’atenció de gairebé ningú. Amb comptades excepcions, els mitjans de comunicació pràcticament ni en van parlar. Però des d’una visió democràtica de la nostra societat la conclusió només pot ser positiva: tant del franquisme com del comunisme ja no en queda pràcticament res, deixant de banda les reivindicacions de quatre nostàlgics. O potser són vuit, però no són més.

Aquests dies també s’ha celebrat el 50è aniversari de l’inici de la construcció del Berliner Mauer, un mur que tenia com a únic objectiu evitar que els dissidents del comunisme marxessin d’aquells paradisos dels que ara només en queden algunes escorrialles. Parlem, per exemple, de Corea del Nord, que té les fronteres més vigilades del món. A Cuba no va caldre construir cap mur; sort en tenen les autoritats comunistes de l’illa d’estar rodejats d’aigua i taurons per tot arreu, que si no fos així allà ja no hi quedarien ni els germans Castro. Salvant totes les distàncies, tant les geogràfiques com les ideològiques, resulta oportú recordar que, durant els anys durs del franquisme, a Espanya també costava que et donessin el passaport. No és cap secret que als dictadors, siguin de dretes o d’esquerres, no els fa cap gràcia que els seus súbdits viatgin i vegin món.

Queden encara alguns partits polítics –extraparlamentaris- que reivindiquen obertament el franquisme, aquella dictadura sorgida d’una guerra incivil que els guanyadors van tenir el cinisme d’anomenar democràcia orgánica. Com ja s’ha dit altres vegades, malament rai quan les democràcies porten adjectiu. Per la banda comunista també hi ha partits, igualment extraparlamentaris, que encara reivindiquen la dictadura del proletariat, en nom de la qual alguns semblen haver oblidat que van morir milions de persones per tot el món. Sortosament, però, tots aquests partits es mouen entre l’extraparlamentarisme i la seva desaparició.

Però també hi ha partits parlamentaris que, per acció o per omissió, de vegades encara semblen defensar aquelles ideologies. Des del PP ja no es reivindica expressament el franquisme però formalment, en seu parlamentària, sempre s’han resistit a condemnar-lo. Des de IU i ICV-EUiA no només no han condemnat el comunisme sinó que entre les organitzacions que en formen part hi veiem el PCE, i les seves direccions estan ben representades per comunistes que, encara ara, presumeixen de la seva ideologia. De fet, entre les militàncies d’aquestes formacions polítiques encara hi ha qui obertament predica les bondats dels règims dictatorials, es diguin franquisme o comunisme. Buscant-hi una explicació i des del meu respecte per a totes les idees polítiques democràtiques, intueixo que es tracta de gent poc viatjada. El que intento expressar és que els grans ideals teòrics amb els que molts podem coincidir res tenen a veure amb les aplicacions pràctiques que hem vist al llarg del segle XX. Segons el diccionari, una teoria només és una construcció intel·lectual elaborada amb independència de tota aplicació pràctica, i algunes teories, per més bones que puguin ser sobre el paper, mai podran ser posades en pràctica.

I pensar que després del cop d’estat del 18 de juliol aquí hi va haver una dictadura, molt consolidada, que va durar quatre dècades! I pensar que durant al franquisme el PSUC i el PCE eren pràcticament els únics referents polítics de l’oposició a aquell règim! Com han canviat les coses en tan poc temps! El fet cert és que ambdues ideologies s’han desfet com dos terrossos de sucre. I sí, en aquest article les equiparo expressament, no pas per provocar ningú sinó perquè tan dictadura era el règim franquista que ens van imposar els uns com la dictadura del proletariat que ens pretenien vendre els altres. El que dèiem al principi, aquests són uns aniversaris sense pena ni glòria. Vaja, uns aniversaris per oblidar.