(Ve d’aquí)
Té sentit que un diputat del Parlament cobri més que un metge especialista? Uns polítics, els diputats, que en la majoria dels casos encara no han demostrat què són capaços de fer, a banda de tenir bones relacions amb els cuiners del seu partit, aquells personatges sinistres que decideixen els llocs de les llistes electorals. Té sentit que la trentena d’assessors dels partits polítics amb representació a la Diputació de Barcelona (assessors dels partits, no de la institució!) cobrin 3.500 euros mensuals de l’erari públic per una feina que ni tan sols requereix dedicació exclusiva? Seguirà sent la Diputació de Barcelona, ara amb un govern de CiU + PP, una agència de col·locació dels amics polítics, com ho ha sigut en els últims 32 anys amb governs socialistes? Com que tancar-les sembla ser que no es pot fer mentre Catalunya depengui d’Espanya, no seria millor plantejar un ERO i deixar aquestes institucions espanyoles reduïdes a la mínima expressió, i transferir la tasca de suport als municipis a la Generalitat?
S’ha perdut el sentit de la proporció salarial. Tenint en compte que tots aquests sous, tant els dels metges de la Vall d’Hebron que dèiem en l’article anterior com els dels càrrecs electes i polítics en general, tots surten de la mateixa caixa, és a dir, de la nostra caixa comuna, aquí hi ha quelcom que grinyola. Té sentit que la paga d’incentius per objectius que es cobra a la sanitat pública, que evidentment només es cobra si s’han complert els objectius fixats a principi d’any, ara es posi en qüestió o, com ja ha passat en alguns hospitals, s’acabi reduint a la mínima expressió o suprimint-la del tot? Després del que va costar introduir-la, es pretén ara deixar de banda la cultura de l’incentiu? S’ha rumiat bé abans de tancar determinats ambulatoris i serveis d’urgència? Insisteixo, totes aquestes retallades no són projectes de futur, són realitats fàcilment comprovables que, contràriament al que manifesten els nostres governants, repercuteixen molt negativament en l’atenció a l’usuari.
És lamentable constatar que amb les retallades que toquen directament els serveis bàsics a la població (repeteixo, serveis bàsics) no hi hagi hagut massa miraments per tirar-les endavant, mentre que per a les retallades de despeses supèrflues i, per tant, objectivament prescindibles, encara es continua parlant en uns termes ambigus de futur que, als efectes pràctics, és com no dir res.
Per què les generoses subvencions públiques als festivals de música i altres saraus estiuencs que per tot el territori s’estan celebrant aquests dies (Grec, Cap Roig, Perelada, Portaferrada, Torroella, El Vendrell, Santa Florentina, la Shubertíada de Vilabertran, etc.) han de tenir prioritat sobre la despesa sanitària bàsica que dèiem abans? No seria molt més lògic que ara, tal com estan les coses, el cost dels concerts se’l pagués íntegrament cadascú de la seva butxaca? No estic ni molt menys minimitzant la importància de la cultura, però és evident que quan no hi ha diners per tot la salut hauria de ser prioritària.
Al final hom treu la conclusió que els nostres governants no toquen gaire de peus a terra i, en conseqüència, massa sovint apliquen unes prioritats de retallada, despesa i inversió clarament oposades al sentit comú i a les necessitats reals de la població. Subvencionen un concert i deixen de finançar serveis bàsics de la sanitat. Per cert, uns governants que, siguin del color polític que siguin, sempre acostumen a tenir seient reservat a tots els saraus subvencionats amb diner públic, i intueixo que potser no sempre passen per taquilla. Algú més atrevit que jo fins i tot gosa insinuar que segurament no hi han passat mai. Sigui com sigui, vist des de fora del món de la política tot plegat resulta força decebedor. Aquells que diuen no entendre els motius del divorci creixent que hi ha entre la classe política i els administrats potser s’ho haurien de fer mirar. O tal vegada s’haurien de plantejar canviar de feina per incapacitat manifesta. Raimon deia que nosaltres no som d’eixe món, però els que no semblen ser-ho són els governants que viuen i actuen d’esquena a la societat que els paga generosament el sou.
Té sentit que un diputat del Parlament cobri més que un metge especialista? Uns polítics, els diputats, que en la majoria dels casos encara no han demostrat què són capaços de fer, a banda de tenir bones relacions amb els cuiners del seu partit, aquells personatges sinistres que decideixen els llocs de les llistes electorals. Té sentit que la trentena d’assessors dels partits polítics amb representació a la Diputació de Barcelona (assessors dels partits, no de la institució!) cobrin 3.500 euros mensuals de l’erari públic per una feina que ni tan sols requereix dedicació exclusiva? Seguirà sent la Diputació de Barcelona, ara amb un govern de CiU + PP, una agència de col·locació dels amics polítics, com ho ha sigut en els últims 32 anys amb governs socialistes? Com que tancar-les sembla ser que no es pot fer mentre Catalunya depengui d’Espanya, no seria millor plantejar un ERO i deixar aquestes institucions espanyoles reduïdes a la mínima expressió, i transferir la tasca de suport als municipis a la Generalitat?
S’ha perdut el sentit de la proporció salarial. Tenint en compte que tots aquests sous, tant els dels metges de la Vall d’Hebron que dèiem en l’article anterior com els dels càrrecs electes i polítics en general, tots surten de la mateixa caixa, és a dir, de la nostra caixa comuna, aquí hi ha quelcom que grinyola. Té sentit que la paga d’incentius per objectius que es cobra a la sanitat pública, que evidentment només es cobra si s’han complert els objectius fixats a principi d’any, ara es posi en qüestió o, com ja ha passat en alguns hospitals, s’acabi reduint a la mínima expressió o suprimint-la del tot? Després del que va costar introduir-la, es pretén ara deixar de banda la cultura de l’incentiu? S’ha rumiat bé abans de tancar determinats ambulatoris i serveis d’urgència? Insisteixo, totes aquestes retallades no són projectes de futur, són realitats fàcilment comprovables que, contràriament al que manifesten els nostres governants, repercuteixen molt negativament en l’atenció a l’usuari.
És lamentable constatar que amb les retallades que toquen directament els serveis bàsics a la població (repeteixo, serveis bàsics) no hi hagi hagut massa miraments per tirar-les endavant, mentre que per a les retallades de despeses supèrflues i, per tant, objectivament prescindibles, encara es continua parlant en uns termes ambigus de futur que, als efectes pràctics, és com no dir res.
Per què les generoses subvencions públiques als festivals de música i altres saraus estiuencs que per tot el territori s’estan celebrant aquests dies (Grec, Cap Roig, Perelada, Portaferrada, Torroella, El Vendrell, Santa Florentina, la Shubertíada de Vilabertran, etc.) han de tenir prioritat sobre la despesa sanitària bàsica que dèiem abans? No seria molt més lògic que ara, tal com estan les coses, el cost dels concerts se’l pagués íntegrament cadascú de la seva butxaca? No estic ni molt menys minimitzant la importància de la cultura, però és evident que quan no hi ha diners per tot la salut hauria de ser prioritària.
Al final hom treu la conclusió que els nostres governants no toquen gaire de peus a terra i, en conseqüència, massa sovint apliquen unes prioritats de retallada, despesa i inversió clarament oposades al sentit comú i a les necessitats reals de la població. Subvencionen un concert i deixen de finançar serveis bàsics de la sanitat. Per cert, uns governants que, siguin del color polític que siguin, sempre acostumen a tenir seient reservat a tots els saraus subvencionats amb diner públic, i intueixo que potser no sempre passen per taquilla. Algú més atrevit que jo fins i tot gosa insinuar que segurament no hi han passat mai. Sigui com sigui, vist des de fora del món de la política tot plegat resulta força decebedor. Aquells que diuen no entendre els motius del divorci creixent que hi ha entre la classe política i els administrats potser s’ho haurien de fer mirar. O tal vegada s’haurien de plantejar canviar de feina per incapacitat manifesta. Raimon deia que nosaltres no som d’eixe món, però els que no semblen ser-ho són els governants que viuen i actuen d’esquena a la societat que els paga generosament el sou.
5 comentaris:
L'altre dia parlàvem amb uns amics del cas de la Diputació de Barcelona, perquè el coneixien de temes laborals de ben aprop, i deien que ningú es posa amb aquesta institució perquè és desconeguda. I que CIU + PP han fet un rentat de cara però han multiplicat els càrrecs amb dret a sou.
El problema de tot plegat és que no hi ha un conveni col·lectiu de l'administració pública general (sobretot per als alts càrrecs) que especifiqui quina feina han de fer i quin sou cobren per la feina. I parlo des dels càrrecs de confiança, dels assessors, dels alcaldes, diputats, presidents de comunitat, de govern...
Cal fer una taula salarial unificada en funció de la població i dimensions del territori. Fins que això no es faci no ho solucionarem.
El que han fet a la Diputació de Barcelona, on hi treballo, no té nom. Per cert, quant el tema de la transparència de la Diputació, en part és buscada, en part no. És buscada en el sentit que amb excepcions de 3 o 4 àrees, la feina es centra en donar suport als 311 ajuntaments de la demarcació i, per tant, són ells els protagonistes. I en part no és buscada perquè tot i que es generen notícies i informació, són de caràcter tècnic i tot sovint la premsa generalista no es sent atreta. El mateix problema de visibilitat tenen els Consells Comarcals i molts consorcis i empreses públiques pagades entre tots.
Tornant al tema organitzatiu, segurament amb raó, parlen de "reestructurar" les àrees i fer fora interins (que són minoria i, per cert, els que més treballen allà). Sobta molt que abans de saber què volen fer-hi els polítics un cop aterren, perquè no tenen ni pla de govern, ni pla de treball, ja tinguin tants clars els organigrames en la piràmide política. És com si a una empresa es posen 10 caps abans de començar a fabricar, i acaben fabricant 10 cotxes... LA sensació general és que hem sortit d'un fangar de 30 anys per entrar en un pedregar.
El tema de la taula salarial és una bona solució, però en realitat ja existeixen experiències en aquesta direcció. A la mateixa diputació existeix la Comunitat de Recursos Humans (CORH) on els directors de RH dels ajuntaments poden veure què cobren tots els col·lectius a la resta d'ajuntaments en base a dimensions del municipi, s'organitzen reunions sectorials i existeix un espai on els gerents i responsables de RH fan consultes. Això ha ajudat a frenar algunes reivindicacions, especialment policia local, que de sortida tenen tendència a preferir acumular hores extra enlloc d'incrementar la plantilla. En altres realitats aquesta funció l'ha fet, d'una forma menys consistent, el departament de governació de la Generalitat i algun consell comarcal.
Em sembla molt correcta la teva reflexió, i n'he après un munt dels dos comentaristes. El que si és cert és que a l'hora de fiscalitzar i retallar, sempre es comença per baix, pel més feble. A dalt de tot no sembla que hagi d'arribar mai l'hivern.
I no creieu que n'hi ha que demanen l'in-de-pen-den-cia, ja! perquè així pot ser hi haurà més i hi hauràn més a repartir? No vull independència sense projecte clar!
Malfio de tots.
Galderich,
Durant els llargs anys de diputació socialista sempre vaig dir que aquesta institució hauria de desaparèixer o quedar reduïda a la mínima expressió per complir amb la llei espanyola que les regula. Ara, amb un govern CiU+PP demano exactament el mateix. Per mi la solució només és una: tancar les diputacions i transferir les seves competències a la Generalitat.
Andreu,
Ja pots suposar que entenc perfectament que defensis la Diputació de Barcelona, però la meva posició és ben coneguda. Tinc entès que la partida de personal s’emporta més d’una tercera part del pressupost. Es miri com es miri, això és totalment forassenyat.
Clidice,
Sí, i fins fa quatre dies encara finançaven aquella caravana solidària africana de trista memòria. Espero que ara s’hagi tallat del tot aquesta riuada d'una peculiar solidaritat amb els amics polítics. Si volen anar d’excursió, que bàsicament d’això es tractava, que s’ho paguin ells de la seva butxaca.
Ramon,
Ben fet, tot i que el tema d’avui no és el de la independència.
I un bon cap de setmana (llarg) a tothom!
Publica un comentari a l'entrada