De les paraules als fets (1)

Parlem primer de les despeses públiques prescindibles. Des del govern no paren de assegurar-nos que s’aprimarà l’estructura administrativa de Catalunya. Entre altres mesures es parla de fusionar i/o suprimir organismes públics prescindibles (?). Però tot i tractar-se d’una música que, d’entrada, no sona gens malament, té una petita pega. Aquest govern ja porta més de mig any i encara es continua parlant en termes de futur, del què faran, del que suprimiran, del que els catalans ens estalviarem.

Penso que després de tants mesos ja tocaria que es comencessin a canviar els temps verbals, és a dir, que és comencés a parlar en termes de present i fins i tot de passat. Estem fent això i allò, ja hem fet allò altre, ja hem suprimit l’organisme ics, ja us hem estalviat tants milions d’euros. És a dir, el contribuent agrairia que s’anés concretant, que es fes pública la relació dels organismes que ja s’han suprimit, suposant que se n’hagi suprimit algun. El contribuent vol saber quants càrrecs polítics s’han amortitzat, tot i que algunes de les persones afectades segueixin cobrant de l’administració perquè ja tenien plaça fixa de funcionari. En definitiva, volem saber quin és l’estalvi real fruit d’aquestes mesures, tenint en compte que els diners són nostres, no d’ells. Ells només ens els administren de manera temporal i, dissortadament, no sempre ho fan amb la cura que caldria.

En canvi, en retallades sanitàries bàsiques dissortadament ja es parla de realitats. Per exemple, ja s’han tancat cinc plantes (cinc serveis) de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, i els malalts de les especialitats afectades pel tancament s’han hagut d’anar redistribuint pels altres serveis, amb tots els inconvenients que això comporta. També s’han deixat de fer les tres operacions diàries de cirurgia cardíaca que es feien abans. Actualment només se’n fa una, i hom es pregunta si després del període de vacances es tornarà al ritme de les tres intervencions diàries que es feien fins ara. I això és només un petit exemple, però ben significatiu de per on van els trets.

També és bo que se sàpiga que els metges especialistes que no són adjunts amb plaça fixa treballen a base de precaris contractes temporals que, quan vencen, si no se’n van directament al carrer (que hi van sovint) els fan un altre contracte igualment temporal de només dos mesos, sempre amb l'espasa de Damocles a sobre. La cirereta del pastís és que, per la formació i la responsabilitat que tenen, cobren uns salaris de misèria, i sort en tenen de les guàrdies per anar fent la viu-viu. Té algun sentit que els metges especialistes formats en els grans hospitals universitaris, uns professionals que, de promig, han dedicat més de deu anys de la seva vida a formar-se com a tals, acabin cobrant sous tercermundistes amb contractes precaris? Vist tot això, no ha de sorprendre que molts d’aquests metges, totalment decebuts pel tracte que reben aquí, acabin llençant la tovallola i marxin a treballar a l’estranger, on els reben amb els braços oberts i els donen el tracte que professionalment i socialment es mereixen.

(Segueix aquí)