Quan vint minuts només en són deu

Des del Palacio de la Moncloa ens informaven dilluns passat que, per tal de reforçar la coordinació, els presidents Obama i Zapatero havien estat parlant per telèfon durant vint minuts. La durada declarada de la conversa tant pot ser real com no però, tant se val, donem-la per bona. I poca broma! Vint minuts de conversa telefònica amb el president Omaba és com per presumir-ne, i els serveis de propaganda de Presidencia del Gobierno ja es van encarregar de fer-nos-ho saber amb bombo i plateret.

Ara bé, sense entrar en els assumptes tractats durant la conversa, caldria matisar aquesta informació. Dos petits detalls: ni Obama parla espanyol ni Zapatero parla anglès. Això significa que quan aquests dos personatges s’entrevisten necessiten uns intèrprets que els vagin traduint les intervencions. Parla Zapatero i a continuació un traductor diu el mateix en anglès. Li contesta Obama i tot seguit l’altre traductor ho repeteix en espanyol. Tot el que es diu en una llengua es repeteix en l’altra per tal que ambdós personatges es puguin mínimament entendre.

En el món de la diplomàcia la durada d’una entrevista, sigui presencial o telefònica, té la seva importància. Fins i tot hi ha experts en la matèria que la relacionen amb una suposada proximitat o llunyania política i/o personal entre els interlocutors. Però per tal de valorar acuradament el cas que ens ocupa, el temps de l’entrevista s’ha de dividir per dos. És a dir, una entrevista de vint minuts són només deu minuts efectius de conversa. Els altres deu són pels traductors. Good morning president Zapatero (Obama). Buenos días presidente Zapatero (un traductor). Buenos días presidente Obama (Zapatero). Good morning president Obama (l’altre traductor). I així fins a esgotar els vint minuts oficials de la conversa.

Si al Palacio de la Moncloa hi hagués un president que parlés anglès (no és el cas del que hi ha ara ni del que previsiblement el substituirà d’aquí uns mesos), vint minuts de conferència telefònica serien vint minuts efectius de conversa. Però a Espanya ens hem de conformar amb deu i passar tots una mica de vergonya aliena. A Catalunya, amb Montilla de president això també ens passava. En canvi, tant Pujol com Maragall i Mas no tenen cap problema en aquest aspecte.