De aquellos polvos...

Al capdavall, els problemes quasi sempre acaben sent econòmics. El gravíssim problema que tenim a Catalunya té molt a veure amb el vessant econòmic de la nostra relació amb Espanya. Ni la llengua, ni la sardana, ni els castellers que ensenyen l’estelada a Nova York i són xiulats i insultats pels espanyols, ni la immersió lingüística, ni les ambaixades, ni les matrícules dels vehicles amb o sense el CAT. Res de tot això té cap importància si ho comparem amb el creixent maltractament fiscal que patim els catalans per part de l’encara nostra metròpoli.

Vist amb la perspectiva que ens donen les tres dècades transcorregudes des del conegut com a pacte de la transició, aquell gran acord polític dels anys setanta del segle passat que algú amb força encert va anomenar pacte de l’amnèsia, cada dia està més clar que CiU va cometre un greu error en donar suport a la constitució del 78 en els termes en que va quedar finalment redactada. És el pecat original de CiU i, si ho hem de personalitzar, és el pecat original de Pujol Soley i Roca Junyent, que aleshores dirigien amb mà de ferro la coalició. De aquellos polvos vienen estos lodos.

Ara s’ha posat en marxa una reforma exprés de la constitució que encara ens collarà més. I dic ens perquè els catalans, amb la disminució de l’autogovern que la reforma comporta, serem uns dels grans perjudicats. Com diria aquell, éramos pocos y parió la abuela. O a perro flaco todo son pulgas. No demano res dels socialistes, que sempre han tingut clar qui és el seu amo. Però estaria bé que Pujol i Roca comencessin a reconèixer la seva part de responsabilitat en aquest afer, tot i que amb la boca petita ja ho comencen a insinuar. La transició era el moment dolç per resoldre el problema del finançament de Catalunya, tal com van fer els bascos aprofitant una situació històrica que els beneficiava. Però pel motiu que sigui Catalunya no ho va fer. De aquellos polvos vienen estos lodos.

No em cansaré de repetir-ho sempre que convingui: respecte Catalunya, PP i PSOE són exactament la mateixa cosa. És a dir, en el fons, i sovint també en les formes, ambdós tenen una mirada centralista i colonialista de l’estat. La prova del cotó: ens han estat repetint durant trenta anys que la seva constitució, seva en el sentit que no la considero gens meva, sempre es podia modificar, però que el procediment per fer-ho era llarg i feixuc, i que després s’havia de ratificar en referèndum. Era mentida. Ara s’han proposat modificar-la i amb un parell de reunions s’han posat d’acord. Els catalans tenim mala peça al taler. I ho deixo aquí. Deixo també el blog fins a mitjans de la setmana que ve, que durant uns quants dies seré a l’estranger i tindré altres prioritats i ocupacions.

I molt relacionat amb el tema d'avui també us podeu mirar aquesta entrevista.