Els conversos són els pitjors

Catalunya és un país petit i més o menys tots ens coneixem. Els polítics conversos són els pitjors, els més perillosos i els més imprevisibles. S’han de demostrar a sí mateixos i també al seu nou partit la justificació del canvi de camisa. Per tal que els perdonin els pecats comesos amb anterioritat, els conversos es creuen contínuament en l’obligació de fer mèrits extraordinaris, com una mena de penitència civil. I la millor manera que se’ls acut per demostrar la seva fidelitat i la seva adhesión inquebrantable a les noves sigles passa per atacar el seu antic partit amb el que, com qui diu fins fa quatre dies, tot eren coincidències i flors i violes. Per els polítics conversos aquesta és la sortida fàcil, tot i que sovint determinades declaracions provoquen vergonya aliena. I credibilitat zero.

Fa un parell de dies Enric Millo, ara diputat del Partido Popular i abans de CiU, ens amenaçava des d’un faristol, somrient en les formes però amb un to clarament amenaçador, dient-nos que si CiU trencava amb els populares estava a les seves mans provocar eleccions anticipades a Catalunya. Cada dia es fa més evident que en el tema lingüístic la distància entre ambdós partits és sideral, tot i que en altres temes la coincidència ideològica pugui ser força alta. El diputat parlava com si els 18 diputats populares (més els 3 diputats de la que sembla la seva segona marca, Ciudadanos) tinguessin la clau definitiva de la governabilitat de Catalunya. Però ells saben que 18 diputats són només 18 diputats sobre 135, i no és cap secret que en un parlament amb 10 partits polítics representats les alternatives parlamentàries no s’acaben, sortosament, amb el Partido Popular. Per això de tant en tant fan veure que estiren molt la corda però... assegurant-se que no es trencarà. Saben que Rajoy els vigila de prop.

Parlem clar. A Catalunya, la tasca lingüística del Partido Popular consisteix en relegar l’ús del català a l’àmbit familiar i poca cosa més. Això sí, sense dir-ho clarament. La seva guia és el Decret de Nova Planta: Introducir la lengua castellana, con disimulo, para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. Amb aquest objectiu, els populares utilitzen totes les armes al seu abast, des dels tribunals espanyols de justícia fins a la demagògia més insultant, barroera i fastigosa, que els fa ser tan antipàtics i poc votats (dotze per cent) a Catalunya però que els dóna molts rèdits electorals a Espanya, on d’aquí dos mesos obtindran una folgada majoria absoluta.

I no ens enganyem, aquí pocs creiem en una justícia clarament parcial com la que tenim, que massa sovint actua com a jutge i part. Aquí tots volem una justícia a la carta. Quan els convé, els populares són els primers en deixar de banda aquesta justícia tan parcial, i només cal veure com estant reaccionant a la sentència del Tribunal Constitucional (TC) espanyol que va declarar la legalitat de Bildu. TC sí quan es carrega l’Estatut de Catalunya; TC no quan beneeix Bildu. Si la justícia establís que els catalans ens hem de suïcidar és evident que una sentència així no s’hauria de complir. Doncs lingüísticament parlant és això el que diu la justícia espanyola: que ens anem suïcidant de mica en mica. Per tant, els nostres governants tenen l’obligació de trobar una sortida imaginativa que ens estalviï el suïcidi lingüístic que se’ns vol imposar des d’Espanya. Al capdavall, cap sentència ni cap interlocutòria ha parlat mai de percentatges. Es tracta de posar-hi una mica d’imaginació. Per exemple, es podria donar una classe a l’any en espanyol i tota la resta en català, i l’ensenyament ja seria tècnicament bilingüe com ens imposen des d’Espanya. Cal acabar agraint al Partido Popular, això sí, la seva valuosa contribució a la causa de l’independentisme a Catalunya. Lo cortés no quita lo valiente.