Des que el món és món, comprar i vendre deuria ser de les primeres coses que es van inventar, i des de llavors el comerç encara no s’ha aturat. Els béns objecte de comerç poden ser de qualsevol naturalesa, des de les matèries primeres fins als productes elaborats, serveis, diners, etc. En el món capitalista, que és l’únic sistema econòmic que existeix perquè fins i tot els països d’economia centralitzada, altrament dits comunistes, proclamaven amb orgull (i uns pocs encara proclamen) el capitalisme d’estat, els diners corren d’un lloc a un altre canviant contínuament de mans. Com que els diners amagats a sota la rajola no només no produeixen sinó que a causa de la inflació més aviat tenen una certa tendència a florir-se, a perdre valor, necessiten airejar-se. No s’estan mai quiets. Sempre hi ha qui en necessita i qui en té de sobrers, i posar d’acord aquestes dues realitats és la base del comerç de diners. Si tu necessites diners i en demanes a un que en té de sobrers no li estàs demanant cap favor. O dit d’una altra manera: el favor és mutu. L’interès que tu tens perquè te’ls deixi és el mateix que el seu per deixar-te’ls a canvi de dues condicions: una raonable seguretat de recuperar-los, i dic raonable perquè la seguretat absoluta no existeix, i una taxa d’interès igualment raonable que cobreixi la inflació que dèiem abans, les despeses pròpies del negoci i una mica més. Aquest una mica més seria el benefici comercial de l’operació. El cas és que amb aquestes premisses bàsiques els diners van canviant de mans contínuament. Money makes the world go round. Sempre s’ha dit i, ens agradi o no, això segueix sent una gran veritat, aquí i a la Xina.FitchRating, Moody’s i Standard&Poors són les famoses agències de qualificació de riscos tan criticades i escarnides per gairebé tothom, i que darrerament no fan més que sortir dia sí i dia també a les portades dels diaris, gairebé sempre amb connotacions molt negatives. D’aquestes agències en depenen no només els interessos que s’acaben fixant pels préstecs sinó la seva pròpia viabilitat. Els informes i les valoracions que fan poden ser més o menys encertats però sempre van a missa, i tant els prestadors com els prestataris accepten lliurement sotmetre’s al seu inapel·lable veredicte. I no només això. Els informes que fan aquestes agències i que tan malament deixen a determinats països, són voluntaris. L’agència només et fa l’informe si tu l’encarregues expressament i el pagues. Els informes els encarreguen i els paguen els governs dels països sotmesos a estudi, encara que l’informe els acabi perjudicant greument. Dit d’una altra manera: els països europeus actualment més perjudicats per aquests informes, els coneguts com PIGS (Portugal, Itàlia, Grècia i Spain), són els que han anat pagant els informes que tan malament els deixen. Algú d’això potser en diria masoquisme d’estat i no seré pas jo qui li porti la contrària.
La pregunta que ara lògicament ens podem fer és si el sistema de préstecs entre països basats en els informes de les agències de qualificació de riscos es pot canviar. I la resposta és òbvia: i tant que es pot canviar! Per fer-ho només cal un acord entre prestadors i prestataris. Però no es veu cap interès ni per part dels uns ni per part dels altres per canviar el sistema.
7 comentaris:
Jo sempre m'he fiat més dels informes comercials de tercers, tot i que podien estar equivocats o podien ser interessats, que no pas dels que m'ha donat de bona fé el comprador potencial deutor. Cap m'ha confessat d'avantma que no podia pagar-me, arribat el cas m'ho han dit: el pagament serà "celestial" o "sexual", el que prefereixis.
Al llegir el teu post m’ha fet pensar que potser caldria donar algunes explicacions generals sobre les agències de ràting i que permetin comprendre el motiu de la seva existència.
En un mercat de poble compradors i venedors es coneixen perfectament i saben de qui es poden fiar i de qui no. En mercat global de iniciats, es a dir de gent de un mateix ram, la pell, els cotxes o el petroli la qüestió de la confiança ja es complica una mica, però pots evitar equivocar-te si tens experiència i tens en compte el prestigi de la gent amb qui estàs negociant.
Però els mercats de deute, probablement els més globals de tots, no són només per iniciats, hi té accés tothom (directa o indirectament a traves de fons d’inversió) i els mecanismes de generació de confiança habituals en un mercat de poble o en un mercat global per iniciats no són aplicables. És per donar aquesta confiança que les autoritats de tots el països seriosos obliguen (cosa que a mi em sembla bé) a tota entitat que vulgui emetre un paper (bono, obligació, o qualsevol altre instrument de deute) per què sigui transaccionat en un mercat oficial, a que obtingui la qualificació de una empresa de ràting. D’aquesta manera qualsevol persona sap el nivell de risc, a priori, que està assumint al comprar el títol en qüestió i com comparen els preus que li ofereixen amb la resta d’instruments amb el mateix ràting o ràtings diferents. Les autoritats obliguen a que un tercer, en teoria independent, opini sobre el nivell de risc que suposa invertir en aquest actiu. .../...
.../... Aquest esquema de funcionament que en principi sembla raonable, està sotmès a imperfeccions en el seu funcionament, com qualsevol obra humana: hi ha poques agències de ràting i actuen en règim de quasi monopoli; les contracten els directius de les institucions que són qui han de ser jutjats, produint-se un conflicte d’interessos flagrant; s’equivoquen en les seves apreciacions involuntària o voluntàriament (el cas de les hipoteques empaquetades dels USA no sé on cauria), entre altres.
Evidentment els errors que van cometre als USA fa uns anys ha fet molt mal a la credibilitat de les seves opinions, però em sembla que ara s’està actuant cínicament amb elles, doncs se’ls demana que siguin menys estrictes en les valoracions que fan avui dia però se’ls recrimina que no ho fossin prou a bans del 2007. Estic segur que la van errar abans però també estic quasi segur que no s’estan equivocant ara. El problema d’ara és que els ràtings que rebaixen són els dels estats i aquests tenen moltes maneres d’amplificar les seves veus i no oblidem que els polítics mai s’equivoquen, les culpes les tenen els altres. En el cas de la qualificació del deute dels països, els nostres mitjans de comunicació en volen fer creure que els culpables son Moody's o S&P i no els polítics amb la ma foradada de qui depenen.
Dit tot aquest rotllo, m’agradaria molt conèixer aquesta manera simple que, segons dius en el text, permetria solucionar la qüestió de les agències de ràting, tenint en compte que ha de donar confiança a un inversor particular de Barcelona que vulgui comprar un títol de renda fixa japonès, per exemple.
Ramon,
Jo també i, en cas de dubte, exigir el pagament per avançat o simultani sempre t’estalvia problemes, tot i que et pot fer perdre algun client. Però què és millor: vendre molt, a crèdit, i no dormir, o vendre menys, cobrant trinco-trinco, i poder descansar a la nit?
Sarrianenc,
Molt interessants les teves reflexions que complementen perfectament el meu apunt, i que comparteixo fil per randa.
Sobre la teva curiositat final: fixa’t que jo dic que el sistema es pot canviar, i segueixo pensant-t’ho, però no explico cóm, entre altres motius perquè ho ignoro. Són el prestador i el prestatari els que han de pactar unes noves normes de funcionament si les que hi ha ara no els acaben d’agradar, i jo ara mateix no faig cap d’aquests dos papers; ni tinc diners sobrers per prestar ni en necessito de forans.
Com que fa temps que no participava al teu blog he pensat que encara podia allargar una mica més el tema per recordar vells temps.
En aquests moments els deutors que sents queixar-se de les empreses de ràting són els interlocutors dels estats i entitats supranacionals, no recordo queixes de Telefònica, ni de BBVA o Santander, o altres empreses, el que em fa pensar que els marramiaus tenen més a veure amb qüestions polítiques que de funcionament d’aquestes agències de qualificació. El que sí recordo haver llegit és algun comentari de dirigents de empresa criticant aspectes del seu funcionament, però mai la proposta de canviar de sistema.
La teva proposta que prestador i prestatari és posin d’acord en canviar el sistema em sembla un “brindis al sol”. Els prestataris (emissors) en el mercat de deute són coneguts, no varien durant la vigència de l’emissió i estan qualificats per emetre opinions raonades i professionals sobre una possible solució alternativa, però els prestadors (que tenen els títols) poden canviar varies vegades durant la vida de la emissió, i a més la majoria de propietaris del paper, és a dir gent com tu o com jo, som incapaços de dir quelcom raonable i pràctic per canviar aquesta manera de fer. Al fer-te la pregunta pensava que havies trobat la pedra filosofal, però ja veig que encara no has trobat un mecanisme alternatiu que doni confiança a un inversor de Barcelona que vol comprar un títol de renda fixa japonès.
.../...
.../...
Hi ha moltes coses a la vida, sobre tot creacions humanes, que no funcionen de la manera desitjable i que són subjectes de possibles millores o canvis, i el tema de les agències de ràting n’és una. La meva impressió és que la solució passa per retocar aquells aspectes que siguin poc eficaços però guardar l’esquema del seu funcionament i la filosofia que hi ha darrera. Quantes vegades hem criticat el sistema democràtic que tenim a casa nostre o el que tenen a altres llocs, però el que se’ns ocorre és millorar-lo en allò que es pugui, no canviar-lo per una altre cosa teòricament millor, si no que els preguntin al ciutadans que van viure els gloriosos anys de la dictadura del proletariat. Com deia, em sembla, en Churchill, “La democràcia és el pitjor sistema si excloem tots els altres”. Em sembla que en la substitució que planteges de les agències de ràting
passa quelcom semblant.
Dos darrers comentaris sobre el teu article i que se’m va passar en el primer escrit. Les agències de ràting no juguen cap paper en el tema dels préstecs entre països, aquests es fan o es deixen de fer per raons purament polítiques, no tenen en compte el més mínim la qualificació del país a qui deixen diners. Els ràtings només tenen sentit en la mesura que en el mercat hi ha persones no iniciades i evidentment en el cas de préstecs entre països no hi ha mercat i tots els participants saben de que va el tema.
Es parla generalment del ràting de emissors, però en realitat el que estan dient les agències és que fixen el seu nivell de qualificació per les emissions de deute ordinària a un determinat termini. És a dir que una emissió de bons ordinaris de BBVA a 5 anys té una cert ràting a llarg, si l’emissió és de cèdules hipotecàries al mateix termini el ràting que li donaran serà segurament millor, si el que ha emès és deute subordinada el ràting serà pitjor, i per les emissions a curt termini solen tenir un altre barem de qualificació. En realitat són les emissions les que es qualifiquen encara que en llenguatge periodístic es parli en termes pèrdua nacional quan rebaixen el ràting del país.
Sarrianenc,
Molt agraït per les seves aportacions. Sempre se n’aprenen coses.
Publica un comentari a l'entrada