Els tics dictatorials d’un president elegit democràticament

Tot i que no és cap secret per a ningú que Bolívia té el rècord mundial de cops d’estat, vull començar dient quelcom que per a mi és una pura obvietat: Evo Morales és el president legítim de Bolívia per haver guanyat les eleccions presidencials del seu país i no pas per un cop d’estat com els encapçalats per la majoria dels seus antecessors en el càrrec. En aquest sentit, s’ha de dir que Evo Morales és una de les poques excepcions que confirmen la trista regla de la Bolívia colpista dels últims cent anys. Per tant, en la forma democràtica d’accedir al càrrec no hi ha cap dubte que Evo Morales és un president elegit democràticament. Però dit això, cal recordar també que, un cop ocupat al càrrec de president, algunes de les seves actuacions han estat bastant desafortunades per poc o gens democràtiques, i han generat una gran inseguretat jurídica en aquell país. En aquestes situacions, la primera conseqüència pràctica és que els inversors locals i estrangers agafen por i es frenen en sec les inversions, amb tot el que això comporta pel fre del benestar i creixement del país.

Amb el seu peculiar tarannà com a governant ha establert unes originals regles d’actuació que es poden fàcilment titllar d’antidemocràtiques sense por d’equivocar-nos. Evo Morales explica amb tota naturalitat a qui el vulgui escoltar que determinades lleis no hi són per ser complertes ni menys encara perquè els governants s’hi sotmetin. Segons Morales, el que compta per davant de tot és el dret del governant democràticament elegit per tirar endavant els seus projectes, i aquesta voluntat passa per davant de les lleis vigents, unes lleis que, per a Morales, resulten més una nosa que una garantia jurídica vàlida per a tothom. Què passa, doncs, a Bolívia, si, com passa sovint, una decisió del president Morales xoca amb l’ordenament jurídic vigent? Doncs és ben senzill: primer es pren la decisió i es tira endavant l’acte de govern, i a continuació es fa una llei a mida per tal que una il·legalitat manifesta tingui després alguna aparença de legalitat. El president Morales va batejar el mecanisme pervers de fer-se la llei a mida amb posterioritat a l’acte de govern, un sistema gens democràtic però tremendament efectiu, amb la fórmula le meto nomás.

Aquest mecanisme antidemocràtic, que tampoc es va inventar Morales sinó que d’exemples similars la història n’és plena, de moment l’ajuda a governar amb comoditat, tot i que a ningú se li escapa que alhora genera una manca de seguretat jurídica, amb les conseqüències comentades abans. I arribats aquí sí que podríem dir que Evo Morales, que va accedir a la presidència del seu país democràticament, un cop ocupat el càrrec ha deixat de banda els principis democràtics per esdevenir una mena de dictador. Avui en dia Morales fa i desfà a discreció com si Bolívia fos la seva finca particular. El seu equip d’assessors legals s’ocupa després d’anar elaborant i enviant al parlament noves lleis fetes a mida per tal que les seves contínues il·legalitats com a governant es vagin tapant amb una aparença de legalitat. I Morales no només no se n’amaga sinó que encara presumeix d’utilitzar un sistema propi de les dictadures. La meva conclusió és que Morales, que inicialment semblava un dirigent polític demòcrata, ha esdevingut un dictador. Un dictador sense cop d’estat i elegit pel poble, això sí, però al capdavall un dictador.