Els fa por la llibertat

Podem discutir sobre qui mana realment a Catalunya però no hi ha dubte que, sigui qui sigui, no li agrada gaire la llibertat. Una de les característiques de Catalunya, tot i que no és un problema exclusiu d’aquestes contrades, és la por que fa als que manen la nostra llibertat, encara que els dirigents sovint s’omplen la boca proclamant el contrari. El discurs teòric ho aguanta tot però la realitat és la que és. Esquematitzant-ho molt, aquesta amalgama tan peculiar i variada que mana a Catalunya, amb unes poc o gens dissimulades relacions entrecreuades, estaria formada per:

• Una gran entitat financera, amb interessos estratègics en importants empreses pertanyents a sectors bàsics de la nostra economia (petroli, autopistes, etc.).

• Un grup mediàtic privat, però fortament subvencionat amb diner públic, que té com a mitjà d’informació de capçalera un emblemàtic diari fundat l’any 1881 per dos igualadins.

• Un govern elegit democràticament però que ja es preocupa de no portar mai la contrària ni interferir amb els actors principals de la cadena de comandament del país.

A banda dels tres actors principals, com en tota obra de teatre hi ha també uns actors secundaris que, en aquest cas, pretensiosament s’autoanomenen societat civil; són quelcom com les comparses necessàries. Estem parlant d’uns partits polítics, unes organitzacions patronals i uns sindicats fortament subvencionats amb diner públic, així com d’una munió d’entitats molt variades que van des del RACC i la Cambra de Comerç fins als círculos dels quals parlàvem l’altre dia. Entre tots ells s’intercanvien directius com si fossin cromos i no saps mai on acaben les influències dels uns i comencen les dels altres. Així, per exemple, ja és una tradició de llarg recorregut que els exconsellers d’economia, i també d’altres departaments, acabin aterrant en alguna d’aquelles empreses estratègiques que dèiem al principi. Pagament de favors? El fet és que gairebé ningú no s’escandalitza d’aquests transvasaments de personal.

El penúltim episodi, molt lamentable, potser de caire menor però força significatiu, és el proper tancament del Canal Català, una televisió privada que ofereix els únics debats polítics veritablement lliures de Catalunya. A principis d’aquesta setmana l’empresa va fer pública una molt versemblant versió dels fets. Els al·ludits com a responsables directes de l’imminent tancament de Canal Català, és a dir, el grup de comunicació que dèiem abans juntament amb un cementiri d’elefants en forma d’organisme públic anomenat CAC, que bàsicament es dedica a exercir la censura de forma més o menys encoberta, encara no hi han dit la seva. En podríem dir el silenci còmplice i segurament no ens equivocaríem gaire.

Davant d’aquestes realitats ens podem preguntar què es pot fer des de la veritable societat civil catalana, suposant que es pugui fer alguna cosa. Doncs sí, sempre es poden fer coses. Per exemple, deixar de treballar amb aquella institució de crèdit. Deixar de comprar o no renovar la subscripció d’aquell diari que dèiem abans. Respecte els partits polítics directament involucrats, no votant-los. And last but not least, denunciar-ho públicament tal com jo faig ara amb aquest article. Els ciutadans, i especialment en la nostra qualitat de consumidors, sempre tenim a les nostres mans la possibilitat de fer coses, encara que siguin petites. Doncs no ens queixem tant i fem-les!