Anar a contracorrent

Ha arribat un moment en què això ja no hi ha qui ho aguanti. Vagis on vagis tothom et parla de la crisi, però gairebé ningú no et proposa solucions serioses... i factibles. Des de fa unes setmanes escoltar les tertúlies radiofòniques o televisives, llegir qualsevol diari, sigui de dretes o d’esquerres, és anar d’ensurt en ensurt. Sembla que cada dia anem a pitjor, i dissortadament no només ho sembla sinó que hi anem. Que si la taxa d’atur, que si la borsa, que si la prima de risc, que si ja gairebé ningú ens vol facilitar crèdit. I cada dia la mateixa cançoneta. Resulta molt decebedor que, mentre els nostres governants i els suposats grans experts en economia parlen i parlen sense dir gran cosa, es veu molt clar que no saben on van ni on ens porten.

El cas dels dirigents de les patronals i els sindicats, uns organismes directament relacionats amb l’ocupació laboral i, per altra banda, fortament subvencionats amb diner públic, és a dir, diner nostre, és de jutjat de guàrdia. A sobre de no ser capaços d’autofinançar-se exclusivament amb les quotes dels seus associats, encara es permeten la gosadia de donar-nos lliçons sobre com s’ha de gestionar tot aquest guirigall. I contínuament fan esmorzars i dinars per impartir la seva doctrina... que segurament ni ells mateixos es creuen. Tot plegat resulta molt decebedor. Això sí, tothom veu que hi ha coses que s’haurien de fer i no es fan. Es continua retallant per allà on ja no s’hauria de retallar més mentre altres epígrafs del pressupost públic semblen intocables. En el fons el que ens passa és que tenim uns governants molt porucs, uns governants que no tenen la voluntat d’assumir els riscos de prendre determinades decisions, necessàries però impopulars. Polítics petits, que només pensen en les properes eleccions i no en les properes generacions. Dirigents polítics que massa sovint van a contracorrent del poble que els paga el sou.

Una curta desconnexió pot anar bé per mirar-se les coses des de la distància, amb una perspectiva diferent. Diuen que ara sí, ara s’han acabat els núvols i les pluges, i arriba el bon temps i la calor. Així que decideixo marxar avui mateix cap a la platja, cap a La Selva o més amunt. Digueu-ne, si voleu, un cap de setmana una mica avançat, res de l’altre món que no es pugui permetre un humil autònom com l’autor d’aquest blog. M’emporto, però, la BlackBerry, que no s’ha de deixar escapar cap ocasió de negoci que s’ho valgui. Tornaré, això sí que ho tinc clar, quan comencin a arribar a les contrades gironines els meus conciutadans de Can Fanga per passar el cap de setmana, que llavors el que no s’aguanta és haver de compartir amb tanta gent aquelles platges tan boniques però més aviat petites. A la meva manera, jo també vaig a contracorrent.