Jo no sóc independentista

Tal vegada recordareu l’article que portava per títol Jo no sóc catalanista. Llegint aquell títol alguns potser vàreu pensar que allò era una provocació simpàtica de qui escriu aquest blog, i certament no puc pas negar que la cosa anava una mica per aquí. En qualsevol cas la provocació es limitava al títol, perquè de vegades has de fer mans i mànigues per cridar l’atenció del lector habitual, i alhora buscar-ne de nous. Però títol a banda, el contingut d’aquell article deixava ben clar el meu punt de vista sobre el catalanisme i els catalanistes.

L’article d’avui porta el títol que porta, i tampoc no discutiré que potser té la seva dosi d’innocent provocació. El fet cert és, però, que quan algú m’ho pregunta, jo no tinc costum de declarar-me com a independentista. Avui intentaré explicar-ho. Hi ha dues causes per no identificar-me amb l’independentisme català oficial. La primera és que es tracta d’un terme que amb els anys s’ha anat prostituint, i ara mateix no em sento gens identificat amb determinats col·lectius que, als efectes pràctics, se l’han apropiat gairebé en exclusiva. I és que algunes persones encara pretenen que només es pot ser independentista des de l’esquerra, i com més esquerranosa millor, quan és més que evident que, almenys a Catalunya, l’independentisme és un moviment políticament transversal. I sort en tenim! Vaja, que la visió del món que tenen les CUP es troba a les antípodes de les meves idees econòmiques i polítiques.

Bé, això serien les formes que d’alguna manera justificarien la meva incomoditat amb el terme independentisme, però anem ara al fons de l’assumpte. Ben entrats al segle XXI i vivint en un món tan interrelacionat com el nostre, penso que declarar-se independentista, així, sense més explicacions, és una mica com tornar a l’antigor. És com oblidar-se del correu electrònic i els telèfons intel·ligents i tornar al telegrama i a aquells telèfons negres de baquelita que per marcar el numero s’havia de girar un disc. Avui en dia hi ha tanta dependència mútua entre persones i territoris, volguda o imposada per la realitat que ens envolta, que declarar-se independentista és, més que un error, una utopia. Ni tan sols un país tan suposadament aïllat del món com Corea del Nord pot pretendre ser independent. Així, més que parlar d’independència el que ens cal és redefinir les nostres relacions i les nostres actuals dependències.

Sobre la nostra vinculació amb el territori, una vinculació que acaba definint una identitat nacional o, si més no, administrativa, existeixen al meu entendre tres adscripcions molt clares. Bàsicament cadascú de nosaltres és d’un poble o d’una ciutat, sigui per haver-hi nascut o per viure-hi i trobar-s'hi com a casa. Pels mateixos motius també som d’un país i, finalment, d’un continent. En el meu cas particular, sóc barceloní, català i europeu. Així, de tots els nivells administratius que actualment regulen la nostra vida i escuren les nostres butxaques, n’hi ha uns quants que es podrien perfectament eliminar, bàsicament perquè no ens aporten res de positiu, i les seves funcions que es considerin útils per a la societat podrien ser perfectament assumides pels nivells superior o inferior de l’escala burocràtica vigent.

Així, partint dels nostres ajuntaments -primer nivell administratiu- passaríem directament a la Generalitat de Catalunya -segon nivell-, eliminant els nivells administratius de les comarques, les vegueries que alguns encara reivindiquen amb nostàlgia, i les obsoletes províncies. No cal dir que aquesta simplificació administrativa no exclou la possibilitat que es poguessin mancomunar determinats serveis entre diversos ajuntaments. Però per fer això només cal que els consistoris es posin d’acord i no hi veig, per tant, cap necessitat de crear un nou nivell polític i/o administratiu que actuï com a tutor de l’alcalde. Aquesta simplificació administrativa tampoc hauria de condicionar la possibilitat que la llei electoral establís unes circumscripcions electorals diferents de les actuals. Continuant amb la meva proposta de simplificació administrativa, de la Generalitat de Catalunya passaríem directament a la Unió Europea -tercer nivell-. Ras i curt, en el meu cas jo proposo l’eix Barcelona*Catalunya*Europa, amb la millor voluntat, això ho dono per descomptat, de mantenir unes excel·lents relacions amb tots els nostres veïns.