Els Maragall i la disciplina de vot

Políticament parlant Ernest Maragall no ha estat mai sant de la meva devoció, com tampoc ho ha estat el seu germà Pasqual a qui no m’atreviré, però, a definir com a polític frívol i tarambana, tal com l’anomenava l’altre dia el meu admirat Xavier Roig en l’article Ara que fa vint anys publicat al diari Ara. Pasqual Maragall té en el seu actiu el lideratge polític dels Jocs Olímpics de Barcelona, i només per això ja passarà a la nostra història amb tot mereixement. Els seus errors i les seves mancances com a alcalde van quedar tapats per l’èxit indiscutible dels jocs. En canvi, sobre la seva gestió política posterior, com a president de la Generalitat, més val passar-hi de puntetes. El seu germà Ernest ha estat sempre al seu costat, molt sovint passant desapercebut. Les feines poc agraïdes sempre eren per l’Ernest, i les medalles per en Pasqual. Però ells ho tenien assumit així i no seré pas jo qui els critiqui per aquest repartiment familiar de papers.

Sempre he tingut la sensació que, políticament parlant, els dos germans Maragall que s’han dedicat a la política no s’han trobat mai còmodes en el seu partit. Massa sovint semblava que no eren al lloc que els corresponia. Per una banda, els Maragall es diuen catalanistes, però per l’altra sempre han militat en un partit de clara obediència espanyola. Ho dic perquè no crec pas que a hores d’ara ningú dubti de l’espanyolitat de la franquícia catalana del PSOE anomenada PSC. Des que l’antic i genuí PSC va quedar absorbit per la Federació Catalana del PSOE, la defensa dels interessos polítics espanyols sempre ha anat per davant dels interessos, per a ells sempre subsidiaris, de Catalunya. Pels socialistes catalans primer és Espanya, Catalunya sempre queda en segon lloc. No ho dic jo, ho diuen les seves accions polítiques dia rere dia, mes rere mes, any rere any i legislatura rere legislatura. No hi ha hagut mai cap excepció. Però les coses són com són i cadascú prioritza el que li sembla més important. Per a alguns catalans és més important la defensa dels interessos d’Espanya que els de Catalunya. Pels socialistes catalans, per exemple.

Sigui com sigui, els fets també han anat posant en evidència que els germans Maragall no són gent d’obeir massa. I des de les antípodes ideològiques en les que em trobo, haig d’admetre que amb aquest aspecte concret m’hi sento plenament identificat. Els Maragall sempre han volgut donar la imatge que ells, tot i portar el carnet del PSC a la butxaca, van per lliure, passen molt del partit. Sovint semblen oblidar que estar en un partit vol dir, en primer lloc, acceptar un cert grau d’obediència. I si ells en formen part i, permeteu-me dir-ho cruament, sempre han viscut d’aquesta menjadora, haurien d’acceptar les conseqüències negatives de la seva militància. Ara s’ha produït un nou episodi a rel del trencament de la disciplina de vot d’Ernest Maragall al Parlament, quan l’altre dia es va votar aquella entelèquia anomenada pacte fiscal. Des del partit li han demanat que torni l’acta de diputat i que deixi el grup parlamentari. Ell, però, s’hi ha negat. El pitjor que li podria passar a Ernest Maragall és que l’expulsessin del partit i se n’hagués d’anar a fer companyia a Laporta com a diputat no adscrit, perquè tant ell com el seu partit saben que l’acta de diputat és del diputat, no del partit.

Al marge, però, de les discrepàncies maragallianes que s’han anat produint amb una certa periodicitat, una prova més que la nostra democràcia té moltes mancances ho posa de manifest aquest concepte certament peculiar i, al meu entendre, força antidemocràtic, anomenat disciplina de vot, com una extensió de la disciplina de partit. Perquè aplicant al peu de la lletra la filosofia de la disciplina de vot, al Parlament n’hi hauria prou amb uns pocs diputats, un per cada partit amb representació parlamentària, que tinguessin el vot ponderat segons els resultats electorals obtinguts. L’hemicicle no tindria cap utilitat i els plens es podrien celebrar en una sala de trenta metres quadrats. És evident que ens cal una llei electoral amb la màxima urgència. Seria de desitjar que, com a resultat d’aquesta llei, els catalans poguéssim passar de votar partits polítics amb llistes tancades a votar parlamentaris amb llibertat de vot, als que després poguéssim exigir responsabilitats individuals per les seves actuacions.