Nacionalisme gastronòmic o traçabilitat alimentaria?

Quan vas a una botiga l’etiqueta dels productes que ofereixen indica sempre, com a mínim, on han estat fabricats. Tant se val que sigui un jersei 100% de llana, un parell de sabates, un ordinador portàtil, unes estovalles de cotó o mitja dotzena de vasos de vidre. Jo m’hi fixo molt i no compro mai res sense saber on ha estat produït. Se n’aprèn molt. Sigui com sigui, la nostra normativa, que segurament ve condicionada per una norma superior d’àmbit europeu, obliga a donar aquesta informació al consumidor. Amb els articles de menjar passa el mateix: si vas al súper a comprar mongetes i són mongetes marroquines, l’etiqueta així ho ha d’indicar. A la carnisseria s’ha d’informar sobre la traçabilitat de la carn: entrecot de bou de Nebraska, filet de vedella de Girona, etc. Una altra cosa és que aquella carn originària de l’escorxador de Girona hagi de ser, necessàriament, d’un animal que hagi nascut i crescut a Girona, perquè normalment no és així. És molt habitual que l’animal provingui de bastant més lluny i només s’hagi enviat a Girona per sacrificar-lo i comercialitzar-ne la carn i els subproductes.

A França tenen un costum força estès o potser és una normativa legal que, mitjançant rètols ben visibles, obliga els restaurants a informar la seva clientela sobre l’origen de les carns que serveixen a l’establiment. Així, cartells com el reproduït a dalt (la foto és del mes passat) són habituals als restaurants francesos. El missatge és el següent: si menges de la carta et garantim que la carn que et servirem serà genuïnament francesa, però si fas el menú del dia menjaràs carn holandesa. El cartell no ho diu però ho dóna a entendre: la carn francesa és més apreciada –i més cara– que la carn holandesa. Nacionalisme gastronòmic o traçabilitat alimentària? Potser una mica de cada.

La mesura francesa, però, no em sembla pas malament, de la mateixa manera que si al restaurant demanes una ampolla de vi o d’aigua tens l’etiqueta per conèixer-ne l’origen i les seves característiques tècniques. Podríem, doncs, agafar l’exemple dels francesos i obligar els restaurants a informar sobre l’origen dels plats que ofereixen, ja sigui la carn, el peix, les verdures o la fruita. Sé que alguns restaurants ja ho fan, però a mi m’agradaria que ho fessin tots. I dic que m’agradaria perquè llavors començarien a caure alguns mites. Per exemple, el mite de la gamba de Palamós que ofereixen molts restaurants quan tothom sap que la producció és limitadíssima. I el famós entrecot de Girona que t’ofereixen a tot arreu potser ja no seria tan habitual. M’expliquen els experts que si tota la carn que ofereixen els restaurants com a gironina ho hagués de ser, l’escorxador de Girona hauria de treballar 24 hores al dia (en treballa moltes menys) i encara no n’hi hauria prou. Una altra cosa és que amb la nova normativa les informacions que facilitessin els restaurants fossin falses, però per controlar-ho ja hi ha els serveis d’inspecció corresponents que, a partir de la nova regulació, tindrien una feina afegida.