En el món de la política gairebé tothom té coses interessants a proposar i, evidentment, les CUP no són una excepció. Així, des de les antípodes polítiques, des d’una distància ideològica que els que em coneixen una mica poden fàcilment endevinar que no és poca, també segueixo de prop les activitats de les CUP perquè, insisteixo, de tant en tant també fan propostes interessants. A més a més hi tinc una certa vinculació personal: a les CUP, com gairebé a tot l’espectre polític, hi tinc algun parent i alguns amics que hi estan força involucrats.
Aquests dies s’està discutint molt sobre els detalls secundaris de la manifestació de l’11 de setembre. Qui si tal partit hi ha d’anar o no hi ha d’anar, que si tal dirigent polític ha decidit que només hi anirà a títol personal però no com a dirigent polític, amb el que s’evidencia la poca solvència política i moral del personatge en qüestió, que si la pancarta ha de dir Nou Estat d’Europa, o Llibertat i Independència, o allò del Pacte Fiscal que no es creu ningú, i sempre sense oblidar aquells que diuen que nosaltres només hi anirem amb el nostre propi lema i separats de la resta. Bé, com dèiem abans, n’hi ha per a tots els gustos.
Les CUP han plantejat obertament que no poden participar en la manifestació de l’11 de setembre anant del bracet de polítics que, tot i proclamar-se independentistes, no són prou d’esquerres. Ja no diguem si els veïns de manifestació es proclamen socialdemòcrates, liberals o directament de dretes. Les CUP tenen com a prioritat una Catalunya socialista i no s’amaguen de proclamar-ho als quatre vents, i alguns, normalment gent molt jove que no ha viscut experiències d’aquesta mena, fins i tot et diuen clarament que l’objectiu final és una Catalunya comunista. I alhora, o una mica abans o una mica després, les CUP volen la independència. Però què ve primer, l’ou o la gallina? Una Catalunya socialista o una Catalunya independent? Una Catalunya liberal o una Catalunya independent?
La independència no pot ser mai un objectiu en sí mateix. La independència només és una via que, per a molts catalans, resulta imprescindible per assolir l’objectiu final: que els catalans visquin millor que ara. Per què alguns catalans volem una Catalunya que passi comptes directament amb Brussel·les, prescindint dels nostres actuals intermediaris? La resposta és molt senzilla: perquè alguns catalans pretenem viure millor que ara. Per tant, l’objectiu últim d’aquest procés polític no és la independència en sí mateixa sinó la millora de la nostra qualitat de vida.
Arribats a aquest punt queda perfectament clara la meva coincidència tàctica amb les CUP: jo tampoc no podré anar mai del bracet dels que tenen com a objectiu prioritari del seu programa una Catalunya socialista o comunista, de la mateixa manera que els de les CUP han dit per activa i per passiva que no compartiran la capçalera de la manifestació amb segons qui. Per les mateixes raons, la proposta d’Oriol Junqueras (ERC) de fer una candidatura única amb altres partits que posin per davant de tot la independencia de Catalunya és totalment inviable. La solució, per tant, només és una: des del Parlament algun dia s’haurà de constituir una majoria de 68 diputats, independentistes o no, que es posin d’acord en forçar la convocatòria d’un referèndum vinculant. Aquest és, al meu entendre, l’únic camí que, fa pocs dies i amb més detall, vaig explicar aquí.
Aquests dies s’està discutint molt sobre els detalls secundaris de la manifestació de l’11 de setembre. Qui si tal partit hi ha d’anar o no hi ha d’anar, que si tal dirigent polític ha decidit que només hi anirà a títol personal però no com a dirigent polític, amb el que s’evidencia la poca solvència política i moral del personatge en qüestió, que si la pancarta ha de dir Nou Estat d’Europa, o Llibertat i Independència, o allò del Pacte Fiscal que no es creu ningú, i sempre sense oblidar aquells que diuen que nosaltres només hi anirem amb el nostre propi lema i separats de la resta. Bé, com dèiem abans, n’hi ha per a tots els gustos.
Les CUP han plantejat obertament que no poden participar en la manifestació de l’11 de setembre anant del bracet de polítics que, tot i proclamar-se independentistes, no són prou d’esquerres. Ja no diguem si els veïns de manifestació es proclamen socialdemòcrates, liberals o directament de dretes. Les CUP tenen com a prioritat una Catalunya socialista i no s’amaguen de proclamar-ho als quatre vents, i alguns, normalment gent molt jove que no ha viscut experiències d’aquesta mena, fins i tot et diuen clarament que l’objectiu final és una Catalunya comunista. I alhora, o una mica abans o una mica després, les CUP volen la independència. Però què ve primer, l’ou o la gallina? Una Catalunya socialista o una Catalunya independent? Una Catalunya liberal o una Catalunya independent?
La independència no pot ser mai un objectiu en sí mateix. La independència només és una via que, per a molts catalans, resulta imprescindible per assolir l’objectiu final: que els catalans visquin millor que ara. Per què alguns catalans volem una Catalunya que passi comptes directament amb Brussel·les, prescindint dels nostres actuals intermediaris? La resposta és molt senzilla: perquè alguns catalans pretenem viure millor que ara. Per tant, l’objectiu últim d’aquest procés polític no és la independència en sí mateixa sinó la millora de la nostra qualitat de vida.
Arribats a aquest punt queda perfectament clara la meva coincidència tàctica amb les CUP: jo tampoc no podré anar mai del bracet dels que tenen com a objectiu prioritari del seu programa una Catalunya socialista o comunista, de la mateixa manera que els de les CUP han dit per activa i per passiva que no compartiran la capçalera de la manifestació amb segons qui. Per les mateixes raons, la proposta d’Oriol Junqueras (ERC) de fer una candidatura única amb altres partits que posin per davant de tot la independencia de Catalunya és totalment inviable. La solució, per tant, només és una: des del Parlament algun dia s’haurà de constituir una majoria de 68 diputats, independentistes o no, que es posin d’acord en forçar la convocatòria d’un referèndum vinculant. Aquest és, al meu entendre, l’únic camí que, fa pocs dies i amb més detall, vaig explicar aquí.
6 comentaris:
osigui que...entre uns i altres.... mai fotré'm res.
Jo com que sóc partidari d'una Catalunya independent que s'emporti els nacionalisme (perquè ja no caldrà) que enmascara les dretes i les esquerres si que hi aniré. Una vegada siguem independents que els partits moguin la seva fitxa sobre la seva ideologia sense excuses catalanistes.
Ara no m'importa anar a la manifestació amb algú que sigui comunista, de dretes, alt, baix... perquè l'objectiu pot ser comú i malament anirem en una Catalunya lliure en la que no hi càpiguen les diverses sensibilitats.
Com el Galderich, primer país, després eleccions i que guanyi qui cregui convenient la població. El mal d'aquestes posicions, les CUP n'és una d'elles, és que posen pel davant el véncer al convèncer i aquí és el punt on no ens trobarem mai. I ho sé perquè tinc un fill "cupero" i la seva frase preferida és "la independència sí, però no amb la dreta", cosa que em fa pensar en certs tipus de feixisme o en fórmules que es van extingir amb la GC. Repetir els mateixos errors, potser per desconeixement, no ens durà enlloc. Catalunya independent fins i tot amb PxC, o és que començarem ara a fer com alguns i dir quins humans tenen dret a existir i quins no?
JO TAMBE,PRIMER CATALUNYA DESPRES LO QUE EL POBLE VULGUI. TOTS SABEM LO GALDOSSOS QUE SON ELS PARTITS,PER FAVOR¡ N'ESCOLTARLOS¡¡¡¡ I PROU DE FER EL MET,AMB AIXO DE SI VA O NO VA.
En moltes coses estic proper a les CUP però estic convençut que primer és la independència. De que serveix discutir ara si no podem decidir res? Un cop independents ha de ser la gent la que decideixi democràticament sobre el model d'estat.
I sobre tot, necessitem més unió.
Galderich, Clidice, Oliva, Jordi,
Si m’ho permeteu avui faré una resposta conjunta.
Primer de tot, és evident que en una Catalunya lliure hi ha d'haver lloc per a tothom, també per l’impresentable de l’Anglada. Faltaria més! Però la gran pregunta és: independència per a què? La meva resposta sempre és la mateixa: perquè els catalans visquem una mica millor que ara o, si voleu, una mica menys malament. O dues miques. Fins aquí penso que hi pot haver una àmplia coincidència entre totes les sensibilitats polítiques. A partir d'aquí, però, comença el debat: cóm es pot viure millor?
Però com que el meu article es refereix molt concretament a les CUP no defugiré pas el debat que jo mateix he començat i em mullaré, conscient que el que diré segur que no agradarà a tothom. Així, entre la dependència d’ara, l’anar fent la viu-viu i “la puta i la ramoneta” pujolianes per una banda, si l’alternativa ha de ser una Catalunya lliure liderada per les CUP/ICV/etc., jo no m’hi sentiria gens còmode, perquè volen implantar un model que s’ha demostrat erroni i inviable allà on s’ha intentat implantar, amb els resultats pràctics que tots coneixem. I com que jo ho he vist amb els meus ulls i ho he tocat amb les meves mans, sé del cert que aquest model socioeconòmic de les CUP no és el que em convé a mi tot i que, com no podria ser d’altra manera, respecto que altres puguin pensar que sí els convé a ells. Però per això es fan les eleccions, per conèixer els suports polítics que té cadascú.
Publica un comentari a l'entrada