Restaurant Boo, ex La Oca

El principal actiu d’aquest restaurant barceloní és que es troba situat en un lloc excepcional i absolutament privilegiat: platja de la Mar Bella, tocant, literalment, al mar. Una situació immillorable, un lloc molt adequat per portar-hi gent de fora que vulgui dinar al costat de l’aigua, sense necessitat d’haver d’anar a aquelles fàbriques massificades de menjars del Port Olímpic pensades bàsicament de cara al turisme.

El restaurant Boo té dos ambients. El restaurant interior està tancat amb vidrieres que donen a la platja, i disposa d’aire condicionat. Tenen també una zona exterior a la fresca, per dir-ho d’alguna manera. Ahir, a Barcelona, feia molta calor i el grau d’humitat era força elevat. Sobre el paper, per tant, l’opció bona era quedar-se a l’interior. En fer la reserva em van assegurar que l’aire condicionat funcionava bé, però la realitat que ens vam trobar és que era absolutament insuficient. En arribar, a les dues del migdia, el local estava buit i ja hi feia caloreta. Al marxar, a un quart de quatre, amb només un terç de les taules ocupades, la temperatura interior havia pujat força, i amb el local ple ha de fer una calor insuportable. Davant la queixa per la calor d’uns altres comensals la solució que els van donar va ser que sortissin a l’exterior, on corre l’aire. Sí que corria, un aire de trenta graus i una humitat pròpia de qui es troba a tocar de l’aigua i amb vent de mar.

El servei força abundant però, prescindint d’eufemismes, dolent amb ganes. No és gent de l’ofici i es nota des que arribes fins que marxes. Començant per un tuteig gratuït i generalitzat i seguint per cóm agafaven els plats i les ampolles, així com la nefasta gestió de la carta de vins. Prenen nota i tornen: no, aquest vi no el tenim, estem pendents de rebre’l; tenim aquest altre de la mateixa marca però val 10€ més. Ens el mostren i resulta que no és vi, és cava. En demanem un altre i tornen amb una història similar: aquest tampoc el tenim, ens l’han de portar la setmana que ve, ho sento. Al tot a cent xinés de sota a casa mai et diuen que d’un article no en tenen, sempre et diuen plóssima semana. Sembla que el Boo els hagi copiat aquesta tàctica de màrqueting.

Finalment ens mostren una ampolla de vi que no figura a la carta i que desconeixem. Ens asseguren que és molt similar als que havíem escollit abans. I quant val aquest vi? El maître no ho sap, ha d’anar a consultar el preu. Per no allargar-ho ho matem amb un doncs va, si és similar als altres i ens el deixa al mateix preu, ens el quedem. Res de l’altre món, la veritat, i a més a més amb una mica de gust de suro, però al meu entendre -sóc poc exigent- no el suficient com per tornar-lo. I tal com convingut, ens el facturen al mateix preu (19€) que el que havíem escollit en primera opció.

Al cap d’una estona ens porten la paella i, francament, té una pinta excel·lent. Distribueixen els plats i en un plat hi posen els dos escamarlans i en l’altre les dues gambes. El que dèiem abans, absoluta manca de professionalitat. Per no complicar-ho fem nosaltres mateixos el canvi de bèsties i no se’n parli més. La paella (19€ per cap) correcta; aprovat alt, potser un notable pelat a tot estirar. N’he menjat de millors i també de pitjors. En acabar l’arròs i per evitar noves sorpreses prescindim de demanar postres. Prenem cafè -molt correcte-, demanem el compte i el tiquet del pàrking (a càrrec d’ells, això sí), paguem i marxem.

Aspecte lingüístic del negoci: necessita millorar, necessita millorar molt. Cambrers que no parlen català, pàgina web amb domini .es i en espanyol. El català i l’anglès hi figuren com a opcions secundàries, però no tot està traduït a les llengües secundàries. Sí, ja ho sé, són petits detalls, però jo sempre m’hi fixo. El sobret del sucre del cafè, per exemple, porta escrit en lletres grosses i negreta azúcar, en lletra més petita però també negreta sugar, i en lletra igualment petita però més fina, desdibuixada, sucre. El català, tercera opció desdibuixada.

Fins fa poc més d’un any el local es deia La Oca, del Grupo Husa. Ara, m’ho expliquen en fer la reserva per telèfon, el propietari actual és un actor molt conegut. A la web s’explica que els seus col·legues de professió van sovint al restaurant i és possible que te’ls trobis a la taula del costat, com volent dir que només per això ja tens una justificació per anar-hi. En fi, sense comentaris. Com a actor no hi entro, però com a empresari de la restauració aquest actor tan conegut encara ha d’aprendre moltes coses. Tot i això, a la tardor, quan s’acabin les calors, potser els donarem una nova oportunitat, bàsicament perquè el lloc és immillorable. Espero que llavors ja sigui possible tornar a utilitzar el pis de dalt, que té millors vistes que la planta baixa. Dissabte el maître ens va dir que, degut a la calor, el pis de dalt el tinc tancat. Però per la mateixa raó i mentre no resolguin el problema, potser també hauria de tenir tancada la planta baixa.