.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 16 d’agost del 2012

Gratis no hi ha res

Tot i que el títol d’aquest article és una pura obvietat, de tant en tant s’ha d’anar recordant que gratis no hi ha res. Aquell episodi bíblic del manà caigut inesperadament del cel no s’ha pogut demostrar mai que fos veritat i, de totes maneres, ni que ho fos, l’estrany fenomen no s’ha tornat a repetir mai més. Tot i això encara hi ha molta gent que creu, tan convençuda com equivocada, que en aquest món hi ha un munt de coses que són gratis o, si més no, que ho haurien de ser. I no, de franc no hi ha res, fins i tot allò que sembla que sigui gratis sempre hi ha algú al darrere que ho paga. Molt sovint qui reclama la gratuïtat no és conscient que qui ho acaba pagant, ni que sigui indirectament, és ell mateix. I un principi tan senzill com aquest faríem bé tots de tenir-lo sempre present; ens estalviaríem més d’una discussió i a més a més, cadascú des de les seves possibilitats, vigilaríem més que no es produís el malbaratament de recursos públics tan impunement instal·lat a casa nostra. Diguem-ho clar: quan es malbaraten o es roben diners públics ens els estan robant a tots nosaltres.

Això em venia al cap l’altre dia quan, per circumstàncies que ara no vénen al cas, em vaig haver de passar unes quantes hores als serveis d’urgències de traumatologia d’un hospital públic de Barcelona. A la sala d’espera, com sol ser habitual en aquests llocs, hi havia gent de tota mena tot i que, escoltant-los una mica, hi dominaven uns perfils intel·lectuals que, i espero que ningú se m'ofengui, podríem perfectament definir com més aviat discrets. Vaja, per entendre’ns, que allà hi havia més clientela del Sálvame que del Singulars. En aquella sala es feien determinades afirmacions que gairebé invitaven a ficar-hi cullerada, ni que només fos per tal de fer una mica de pedagogia. Res de l’altre món, amb quatre nocions bàsiques n’hi hagués hagut prou. Posaré només un exemple de les moltes ximpleries que vaig escoltar: oye, que yo esto lo sé, si el médico le manda unas muletas, tranquilo, que las muletas aquí también son gratis.

Però vaig ser prudent i no vaig intervenir en les converses perquè se suposa que tothom tenia com a prioritat la salut d’algun familiar ingressat. En aquestes circumstàncies la gent no està per romanços, és a dir, no està per rebre lliçons d’economia bàsica de ningú, i menys encara d’un desconegut. De totes maneres sovint arribo a la conclusió que molta gent prefereix seguir vivint instal·lat en la més absoluta ignorància. I val a dir que d’aquestes mancances intel·lectuals de la ciutadania els nostres dirigents polítics en són plenament conscients. Diria més, la majoria n’estan encantats de la vida, perquè saben que governar persones ignorants és molt més fàcil i agraït que haver-se-les de veure amb gent que pensa i que, de tant en tant, quan toca fer-ho, demana educadament la paraula i els posa en evidència.

3 comentaris:

Ferran Porta ha dit...

La teva conclusió és absolutament encertada i, diria, els qui som més de Singulars que de Sálvame, ho tenim absolutament clar. De fet, sospitem que aquests mateixos polítics estan encantats que Sálvame tingui més audiència que Singulars...

Percola ha dit...

Evidentment que els serveis públics no son gratis. Igual que allò públic no és que no sigui de ningú, és que és de tots per igual -però aquesta és una altra història.

Pel que fa a les crosses gratis, em sembla més una mostra d'ineficència de l'administració del bé públic. D'acord, Salut paga les crosses (o caminadors o cadires de rodes...) però ¿aquestes es queden com a "propietat" del pacient? No n'estic gaire segur, parlo d'un cas proper una despesa de 400€ en ortopedia, una cadira de rodes que un cop innecessària es va quedar morta de riure. I dic això, 400€ enlloc d'un lloguer -com moltes cases d'ortopedia ofereixen- mentre el pacient ho necessiti.

Miquel Saumell ha dit...

Ferran,
Exacte, i així ens va.

Percola,
Abans, com tu dius, les crosses quedaven "com a propietat" de l’usuari. Ara no ho sé, no tinc experiències recents.