Des de fora ens observen amb interès

Ahir em vaig haver de desplaçar a un hotel molt estrellat de la Costa Brava on, des de feia unes quantes setmanes, tenia emparaulada una reunió professional amb el director general d’una empresa centreeuropea pertanyent a un important grup industrial alemany. Encara que durant l’any acostumo a coincidir diverses vegades amb el personatge que anava a veure i, a més a més, parlem sovint per telèfon, ara feia cinc mesos que no ens trobàvem cara a cara. Des que a l’abril vàrem coincidir tots dos al nord d’Itàlia han passat tantes coses a Catalunya que en comptes de cinc mesos sembla que hagin passat cinc anys. Tota vegada que entre nosaltres el telèfon l’utilitzem exclusivament per temes de feina, durant la nostra trobada d’ahir a la Costa Brava, més distesos i situats en un entorn geogràfic certament privilegiat, davant mateix del mar, vàrem ampliar la nostra conversa cap a altres temes allunyats dels estrictament professionals.

Tal com acostumo a fer sempre, vaig arribar a la cita una mica abans de l’hora fixada. El vaig trobar esmorzant en una taula que compartia amb altres persones nord i centreeuropees pertanyents a la mateixa corporació industrial. Fetes les presentacions de rigor, em van convidar a seure amb ells. Com que jo ja havia esmorzat, mentre ells es posaven les botes amb el bufet lliure de l’hotel multiestrellat jo em vaig limitar a demanar un cafè curt i una aigua. En aquell ambient, força distés, de seguida va sorgir la pregunta de rigor: com va tot per Espanya, Miquel? (Encara que no ens agradi, a mi almenys no m’agrada, en aquesta mena de converses no es parla mai de Catalunya sinó d’Espanya. Les coses són com són. Barcelona es coneguda al món; Catalunya encara no). Els vaig dir que tot plegat no pintava gaire bé però que, de cara al futur, s’havia de ser optimista, i que amb sacrifici i ganes de treballar no hi ha ningú que no sigui capaç de sortir-se’n. Vaig afegir les típiques obvietats que, per altra banda, tant agraden escoltar als centreeuropeus: que a l’Europa més endreçada les coses semblen anar bastant més bé que l’Europa del sud. Però vaig voler ser franc amb ells i els vaig dir que les perspectives de millora, que segur que la millora arribarà, no s’han d’esperar pas a curt termini.

Aviat, però, va aparèixer la pregunta que aparentment els interessava més: creus que serà bo per Katalonien ser un país independent? La meva primera sorpresa és que en una conversa d’aquesta naturalesa apareixia per primera vegada el nom del meu país, Catalunya, en lloc del nom que fins llavors sempre sortia a les nostres converses: Espanya. Va ser certament sorprenent i molt agradable alhora, i m’ho vaig agafar com un signe d’una nova normalitat. Però, ben pensat, la pregunta no m’hauria de sorprendre gaire ja que els meus interlocutors són persones llegides i molt viatjades, i estan ben informades sobre el que passa al món. I Catalunya ocupa des de fa dies un lloc a les portades dels diaris de mig món. Però encara em va sorprendre més, i també molt agradablement, que ells em plantejaven la pregunta donant per fet que la independència de Catalunya seria més aviat que tard una realitat, i que el procés ja no tenia marxa enrere. M’ho donaven a entendre amb molta claredat i sense fer escarafalls, i jo me’n vaig alegrar molt. Els vaig transmetre el meu convenciment que en pocs anys, com qualsevol país normal, Catalunya serà un nou estat d’Europa i soci de ple dret de les institucions internacionals (UE i ONU). També els vaig dir que tot i les múltiples dificultats i les traves de tota mena que durant el procés de separació se’ns presentaran, estic convençut que el nostre futur serà definitivament millor que la nostra trista realitat actual com a nació depenent d’un estat que no ha estat mai capaç d’entendre’ns. No sé si és el que esperaven escoltar però vaig dir exactament el que penso, i espero que el temps em doni la raó.

La claca

Unes cites prèvies per situar-nos correctament en el context d’avui: Claca = En un local teatral, grup de públic pagat per a aplaudir (diccionari.cat). --- Més: El PP de Barcelona va tocar el xiulet dilluns entre la militància per fer ahir de claca de Mariano Rajoy en la recollida de firmes pel referèndum estatal contra l’Estatut davant el Círculo Ecuestre. (Mayka Fernández, “Tots a la Diagonal”, Avui, 15/2/2006). --- Una possible conclusió: resulta gairebé imprescindible formar part d’alguna claca política per poder prosperar políticament.

En aquest país la reglamentació que regula l’activitat política està democràticament molt poc desenvolupada. El funcionament gairebé opac del dia a dia dels partits no només és manifestament millorable sinó que el podríem tranquil·lament definir com un sistema amb serioses mancances democràtiques. A més a més, aquestes particularitats es combinen amb una normativa electoral obsoleta. Potser cal recordar que després de més de tres dècades de democràcia, a Catalunya encara no tenim una llei electoral pròpia. Hi ha un sistema pervers de llistes tancades i bloquejades, un sistema que, per altra banda i encara que costi de creure, defensen per la via dels fets gairebé tots els partits de l’arc parlamentari. Els fets són que encara no disposem d’una llei electoral. Tenim unes circumscripcions electorals amb una representació parlamentària del tot impersonal, és a dir, gens personalitzada en un diputat concret a qui adreçar-se el ciutadà que ho necessita. Tot plegat fa que, als efectes pràctics, els cuiners dels partits gaudeixen de molt més poder del que seria democràticament desitjable. Això es tradueix en que qualsevol persona que pretengui fer carrera política dins de l’estructura d’un partit polític ha d’estar bé amb el secretari general, el secretari d’organització i, en definitiva, qualsevol altre directiu del partit que s’encarregui d’elaborar les llistes electorals. Cal, per tant, no trepitjar mai ningú, ni quan et sembla que toca fer-ho, cal afalagar sempre, fins i tot quan saps que no toca, cal no criticar mai els que manen, en definitiva, cal seguir fil per randa aquell savi consell d’Alfonso Guerra: el que se mueve no sale en la foto.

Fixeu-vos que sempre que un polític consolidat es dirigeix a la seva audiència, sigui des d’un faristol qualsevol o davant d’una munió de micròfons aguantats pels periodistes, es tracti d’un míting, una roda de premsa o una trobada informal al mig del carrer, al darrere del personatge sempre hi surten militants del partit que, almenys aparentment, l’escolten amb atenció, van fent que sí amb el cap i semblen molt satisfetes amb tot allò que està dient el seu senyorito o, si ho preferiu, el seu jefe. I quan els sembla que ha arribat el moment d’aplaudir o algú de l’entorn del personatge insinua que toca expressar públicament aquella satisfacció, fins al moment continguda, aplaudeixen amb una convicció i un entusiasme que de vegades fins i tot poden arribar a semblar plens de sinceritat. Però així com en un programa de televisió el professional que gestiona aquestes expressions públiques de satisfacció és el regidor, en el món de la política no tinc clar quina denominació rep el gestor de les emocions públiques, ara contingudes i dissimulades, ara expressades de forma entusiasta i cridanera. És, doncs, aquest entorn imprescindible del polític que parla en públic el que anomeno la claca, la claca política en aquest cas, que pot estar formada tant per gent que, d’alguna manera, ja es troba més o menys instal·lada en el poder, com pels aspirants a instal·lar-s’hi com més aviat millor.

Mirant fotos antigues de reunions polítiques resulta molt curiós observar com alguns d’aquells que uns anys enrere formaven part de la claca anònima ara estan perfectament situats en primera fila. Per altra banda, difícilment trobareu dirigents polítics actuals que abans no haguessin format part de la claca del seu partit. La diferència entre la claca del teatre i la claca de la política és que mentre els primers cobren per avançat, res de l’altre món, però, els segons actuen més pensant en les seves possibilitats a mig i llarg termini. Ep, amb totes les excepcions que hi vulgueu posar, que haberlas, haylas, però que no deixen de ser les excepcions que confirmen aquesta regla.

El telenotícies sempre pot esperar o el mal servei d’unes televisions públiques

En les dues últimes setmanes s’han produït, per part de dues televisions públiques d’aquest país, tres episodis informatius que només puc titllar de molt lamentables. Els protagonistes són una televisió de titularitat estatal (TVE) i una altra de titularitat nacional (TV3), i com a copropietaris que som d’aquestes dues empreses crec que quan no fan bé la seva feina, i en els casos que comentem avui no l’han fet gens bé, tenim tot el dret de criticar-les. Per situar-nos, parlem encara del gran tema polític de l’actualitat d’aquests dies, és a dir, de les sempre tibants relacions entre Catalunya i Espanya, un assumpte mai resolt que ressorgeix regularment com si fos el riu Guadiana. Però, com dèiem abans, avui tractarem aquest tema des del vessant purament informatiu que n’han fet unes televisions que es financen amb els nostres diners.

Cronològicament, començarem pel dia 11 de setembre i per la lamentable cobertura informativa que va fer TVE de la manifestació més gran que hi ha hagut mai a Barcelona. El tractament informatiu que en va fer la cadena estatal va ser més propi de la Veneçuela d’Hugo Chávez que la d’un país europeu suposadament democràtic. Però com que aquest escàndol ja s’ha tractat profusament a la premsa, recordarem només que la televisió pública espanyola va considerar que l’esdeveniment que tenia lloc a Barcelona només mereixia ser mencionat en cinquè lloc del seu noticiari de les nou del vespre, és a dir, vint-i-un minuts després de començar el Telediario, quan la majoria dels mitjans seriosos ja hi donaven el tractament de notícia de portada o quasi. L’escàndol va ser tan gros que l’endemà mateix els directius de TVE van fer veure que es disculpaven, admetent, amb la boca petita però, que havia sigut un error. Però es veia d’una hora lluny que només es disculpaven per sortir del pas i sense cap convenciment. No ens enganyem, és sobradament conegut que TVE segueix sempre les ordres polítiques del governant de torn, ara el PP, abans el PSOE, més enrere el PP i molt més enrere el PSOE. Quina enveja de la professionalitat de la BBC britànica!

Nou dies més tard, el 20 de setembre, el president Mas va anar a Madrid per entrevistar-se amb Rajoy i, a continuació, va fer una roda de premsa multitudinària que van seguir en directe periodistes de tot el món. La trobada de Mas amb els periodistes va consistir en una primera intervenció inicial en català i espanyol seguida d’una tanda de preguntes i respostes que, al meu entendre, va ser molt més interessant i sucosa que la pròpia intervenció inicial del president. En aquell escenari, la primera malifeta la va tornar a cometre TVE, tallant la connexió amb Madrid abans d’acabar-se la intervenció inicial de Mas, per connectar en directe amb... una intervenció de Sánchez-Camacho per valorar la notícia des de Barcelona. Repeteixo, la líder de la franquícia popular catalana feia una valoració de l’entrevista, òbviament amb un guió escrit a Madrid, sense esperar que Mas acabés la seva intervenció. Tot plegat molt lleig i gens professional per part de TVE, i igualment lleig per part del Partido Popular que, amb l’estratègia de fer-li fer la valoració a un personatge de tercera fila, intentava menysprear el president de Catalunya. I diguem-ho tot, chapeau per la líder catalana de la franquícia que, oportunista i obeint sense pestanyejar les ordres de Madrid, sempre obté com a premi aparèixer en els mitjans informatius amb molta més freqüència de la que mereixeria el minso dotze per cent de suport electoral que el seu partit té a Catalunya.

He deixat pel final l’actuació, igualment decebedora i criticable, de TV3, la que diuen que és la nostra, i que com a mínim ho és perquè també la paguem nosaltres. En acabar-se la intervenció inicial de Mas i just quan començaven les preguntes, TV3 va tallar la connexió amb Madrid sense cap explicació per emetre, em sembla recordar, uns anuncis i el Telenotícies comarques. Tot i que es va poder seguir la tanda de preguntes i respostes pel canal 3/24 insisteixo en la meva crítica, especialment si ho comparem amb el que fa TV3 quan es tracta de la Fórmula 1, que, quan arriba l’hora del Telenotícies, no transfereixen les carreres a un altre canal de la cadena com seria desitjable sinó que, els que s’han d’esperar, gairebé dues hores, són els telespectadors del Telenotícies migdia. I això per no parlar dels partits de futbol i altres esdeveniments que retransmet la nostra, que també s’imposen impunement als informatius, sense respectar els televidents que els esperen. No sé qui pren aquestes decisions a TV3 però si jo en fos el seu responsable polític li hagués enviat el motorista sense dubtar-ho ni un moment. De vegades perdem el temps buscant un adversari llunyà i resulta que el tenim a dins mateix de casa. No hi ha dret!

Acotacions a la carta d’un rei

Carta de S.M. el Rey Don Juan Carlos
Madrid, 18/09/2012
"...Carta de S.M. el Rey..."

No soy el primero y con seguridad no seré el último entre los españoles que piensa que en la difícil coyuntura económica, política y también social que atravesamos es imprescindible que interioricemos dos cosas fundamentales. (Deixant de banda que el fet que no siguis el primer ni l’últim espanyol en manifestar les teves idees no té la més mínima importància, aquest paràgraf és sobrer, buit de contingut; no diu res. Anem, doncs, pel segon).

La primera es que solo superaremos las dificultades actuales actuando unidos, caminando juntos, aunando nuestras voces, remando a la vez. (Si et refereixes estrictament als espanyols que us quedeu i, per tant, excloent els catalans que, tot i que encara viatgem amb passaport espanyol, ja estem marxant, admeto que pel vostre consum intern aquesta afirmació pot tenir algun sentit). Estamos en un momento decisivo para el futuro de Europa y de España y para asegurar o arruinar el bienestar que tanto nos ha costado alcanzar. (Aquesta mateixa afirmació, substituint España per Catalunya, jo també la signo). En estas circunstancias, lo peor que podemos hacer es dividir fuerzas, alentar disensiones, perseguir quimeras, ahondar heridas. (Vosaltres sabreu què us convé més de cara el futur però, fins el moment, quan l’objectiu és Catalunya, a Espanya heu actuat sempre en el sentit contrari del que ara prediques). No son estos tiempos buenos para escudriñar en las esencias ni para debatir si son galgos o podencos quienes amenazan nuestro modelo de convivencia. (escudriñar en las esencias, si son galgos o podencos, em sona a llenguatge del segle XIX. Jo prefereixo un país del segle XXI). Son, por el contrario, los más adecuados para la acción decidida y conjunta de la sociedad, a todos los niveles, en defensa del modelo democrático y social que entre todos hemos elegido. (Em sembla que tot i el temps que fa que es va morir qui et va nomenar pel càrrec que ocupes ara, això de la democràcia encara no ho tens massa interioritzat).

La segunda es que, desde la unión y la concordia, hemos de recuperar y reforzar los valores que han destacado en las mejores etapas de nuestra compleja historia y que brillaron en particular en nuestra Transición Democrática: el trabajo, el esfuerzo, el mérito, la generosidad, el diálogo, el imperativo ético, el sacrificio de los intereses particulares en aras del interés general, la renuncia a la verdad en exclusiva. (Unes grans frases, sí, però pura retòrica. El pas del temps ens està donant la raó als que sempre hem criticat aspectes cabdals, molt negatius per a Catalunya, d’aquella transició democràtica, en minúscules, de la que tant presumeixen els que ja manaven amb Franco de cap d'estat i segueixen manant ara amb el seu successor).

Son esos los valores de una sociedad sana y viva, la sociedad que queremos ser y en la que queremos estar para superar entre todos las dificultades que hoy vivimos. (Això que tu vols per a Espanya és el mateix que alguns volem per a Catalunya. Hi tenim el mateix dret. Que uns i altres tinguem sort!).


Nota: L’autor d’aquesta carta oberta, que es troba penjada a internet, és el senyor Borbón, rei d’Espanya per designació directa de l’anterior cap d’estat, Francisco Franco, Caudillo de España por la Gracia de Dios. Les acotacions en vermell són d’en Miquel Saumell, l’autor d’aquest blog, i he utilitzat el tuteo campechano tal com fa sempre el senyor Borbón quan es dirigeix als qui li paguem el sou. Diguem-ne reciprocitat de tracte.

Avui no calen paraules

(tret d'aquí)

Una proposta per sortir de l’atzucac

Des de l’onze de setembre el govern de la Generalitat no ha concretat cap pla B, almenys en públic; fins ara, des de la plaça de Sant Jaume només n’han sortit vaguetats. Sembla ser que el president Mas ha decidit, al meu entendre amb bon criteri, tenir la cortesia d’esperar-se fins el proper dijous, quan s’ha de veure amb el presidente Rajoy per plantejar-li personalment la seva proposta. Bé, si ens hem esperat tants anys tampoc vindrà ara d’una setmana. Però això sí, no ens creem ni generem falses expectatives, perquè la resposta de Rajoy ja la va deixar perfectament clara el 10 de setembre, la vigília de la Diada, en l’entrevista que li van fer sis periodistes per TVE: del pacte fiscal no vol ni sentir-ne parlar. I com que, molt previsiblement, la postura d’Espanya no canviarà, a Rajoy, dijous, només li quedarà el recurs de la retòrica i de la seva perpètua indefinició: Artur, lo estudiaré con interés mas adelante. Tu ya ves que ahora, con la que está cayendo, no es el momento de plantear líos y algarabías. Después de la crisis quizá será oportuno discutir lo vuestro a fondo. Ten paciencia, Artur.

Ara ha sorgit una proposta consistent en que, quan més d’hora que tard Mas convoqui eleccions al Parlament, els partits que comparteixin la fita de Catalunya, nou estat d’Europa s’hi haurien de presentar amb una llista única. La proposta diu també que aquesta llista s’hauria de definir com a independentista sense embuts, i que hauria de tenir una única promesa electoral consistent en l’establiment dels procediments polítics i legals necessaris per assolir una Catalunya independent d’Espanya. Els promotors de l’idea senyalen que aquesta llista electoral hauria d’estar encapçalada per una personalitat de consens, i fins i tot s’ha suggerit que aquesta personalitat de consens podria ser Jordi Pujol. Sí, sí, el mateix que s’ha passat dècades jugant a la puta i la Ramoneta. En fi, al marge de qui encapçalés aquesta utòpica llista electoral, tot i que potser sobre el paper podria ser una bona estratègia... tothom sap que aquesta proposta no tirarà endavant.

Repassem cóm reaccionarien els partits que encara es mouen en la indefinició, i comencem pel principal partit de Catalunya. Siguem realistes, CiU no es presentarà mai a unes eleccions com a partit independentista. Tenen molt clar que perdrien vots tant per la dreta més conservadora com per l’esquerra socialdemòcrata, al marge que resulta difícil per no dir impossible imaginar-se a una Unió -el soci petit de Convergència- fent un gir camaleònic cap a l’independentisme hard. Perquè a veure, l’aparició de Duran Lleida a la manifestació independentista de l’altre dia ens l’hem d’agafar com una relliscada política. O potser només va ser una brometa simpàtica d’en Duran. Els vots que CiU perdria podrien anar cap al PP -pocs-, cap al PSOE -tampoc gaires- o cap a l’abstenció -la majoria-. Quant a l’esquerra, resulta impensable que el PSOE es pogués presentar a Catalunya com a partit independentista. I el mateix podem dir d’Iniciativa, que té el viver dels seus vots al castellanoparlant Baix Llobregat, més aviat poc sensible a una Catalunya independent. Quant a Esquerra i el Partido Popular, com que cadascú des del seu punt de vista ja ho tenen clar, no s’haurien de reposicionar.

Arribats a aquest punt em permeto sotmetre a la classe política catalana una proposta per sortir de l’atzucac. Es tractaria que els partits polítics que tinguessin interès en tancar la carpeta independentista catalana, en siguin convençudament partidaris, una mica repatanis o totalment contraris, es presentessin a les eleccions, cadascú amb la seva pròpia llista i programa, amb el compromís democràtic d’instar la convocatòria del referèndum des del Parlament, sense necessitat de declarar-se prèviament independentistes. És a dir, fins i tot els contraris a la independència de Catalunya que diuen estar tan segurs que aquest hipotètic referèndum es perdria per golejada, haurien d’estar interessats en esperonar-lo per tal que, com dèiem abans, es pogués tancar, ni que fos per una bona temporada, la carpeta independentista catalana. I ho deixo aquí.

***

Avui fa exactament cinc anys que vaig obrir aquest blog, i si encara segueix plenament actiu és pels lectors que al llarg d’aquests 1826 dies m’han anat llegint. Segur que algun dia me’n cansaré però, de moment, encara tinc moltes coses a dir. Gràcies per llegir-me!

Acotacions a una carta oberta

CARTA DE UN LECTOR EN LA VANGUARDIA… SOBRE LA MANIFESTACIÓN

La carta que sigue esta publicada en “La Vanguardia” y apunta un argumento obvio: la independencia, ¿frente o contra quién es? (contra ningú, només a favor de CAT). A su vez, y contestada la pregunta,  plantea algo importante, ¿para qué va a servir? (per millorar la situació actual de CAT).

Permítanme primero la licencia de dirigirme a ustedes en castellano, (no cal deixar el missatge subliminal que a CAT s’ha de demanar permís per utilitzar una determinada llengua, perquè no és cert) no como acto político, sino por puro pragmatismo ante el objetivo de que mis opiniones lleguen a un número mayor de personas. En días como hoy de pan y sal, donde hasta el aceite ha pasado a ser un bien de lujo. En días como hoy, tristes a la vez que alegres, grises aunque también luminosos, silenciosos además que locuaces, me otorgo el permiso de presentar mis razones por pertenecer al grupo que hoy, día 11 de septiembre de 2012, “no estuvo en la que probablemente sea la mayor manifestación independentista en la historia de Catalunya”. (alguns del teu propi partit ja n’han tret una conclusió: la majoria de catalans es va quedar a casa, ergo la majoria de catalans està en contra d’una Catalunya independent, ergo un referèndum és sobrer).

Necesito explicarme conmigo mismo y con los que me rodean. La bandera de la independencia enarbola los deseos de un pueblo que quiere ser libre, que grita con fuerza y rabia hacia un enemigo común: España. (greu error, vull pensar que no intencionat: CAT no té enemic, el procés d’independència no és contra ESP ni contra ningú, només és a favor de CAT). A esas personas que luchan por ese viaje futuro que acabe con el lastre anacrónico de los descendientes de la corona de Castilla; a esas personas que se reafirman cada día en su convicción diáfana de apostar por un estado independiente; a esas personas que trabajan a diario por hacer de la Estelada el máximo símbolo de nuestra tierra; a esas personas que tienen las cosas tan claras como para no dudar. (de gent que dubta sempre i de gent que no dubta mai n’hi ha a tot arreu). A cada una de ellas y ellos me dirijo para transmitirles mis vacilaciones y mis miedos al “Día después” de una posible independencia, un día del que pocos hablan y que me temo que podría comportar una ola de decepción de magnitudes impredecibles. (una opinió molt respectable, però no menys respectable que la de qui opini en sentit contrari). Quién sería entonces el enemigo? (insisteixes en l’error, no busquis enemics allà on no n’hi ha).

La autodeterminación es –o debería ser- un principio básico de toda democracia y aun me asombra quienes gobiernan el Estado hayan podido ser tan ingenuos de creer que serían capaces de callar a un pueblo a base de empequeñecerlo. Lejos están de conseguirlo. Así que de seguir obstaculizando un valor tan elemental como el de escuchar a la ciudadanía, les puede suponer un error imperdonable hacia conseguir más bien lo contrario. Nadie, y menos el Estado español, debería temer a una sociedad que, a pesar de su esencia nacionalista y rebelde, se ha mantenido leal y solidario a su lado. (et felicito, aquest paràgraf no sembla escrit per un alt dirigent del PP). Dicho esto, sin embargo, considero que la autodeterminación no debería comportar la independencia. (el que pugui comportar l’autodeterminació, inclosa la independència, només ho decidiran els votants a les urnes).

Hablar actualmente de independencia creo que es una antítesis que se adivina falaz. Independientes de las Merkel, los Hollande, los Draghi, las Lagarde? Sino es así no me sirve. Independientes de los Rajoy que dependen a su vez de las Merkel, los Hollande y las máximas neoliberales que mueven el mundo. Tampoco me sirve. (si no t’agrada cap de les dependències que dius i les que no dius, el teu model només pot ser un: Corea del Nord, l’únic país del món sense dependències, o amb les mínimes; i així els va). Me gustaría que los independentistas me convencieran de qué y de quién vamos a ser independientes y, sobretodo, para crear qué y cómo. Me parecen preguntas demasiado trascendentales para no ser tratadas y, desafortunadamente, creo que pocos son los que las abordan. (cap problema, jo ho faré. S’utilitza el terme “independència” per abreviar el que volem, que no és res més que un “canvi de dependència”, és a dir, Brussel·les i Nova York en comptes de Madrid. L’objectiu és eliminar l’intermediari espanyol per entendre'ns directament amb la Unió Europea i les Nacions Unides, prescindint d’uns “comissionistes” que no ens aporten res. La pregunta del milió és aquesta: què m’aporta de positiu el fet de pertànyer a Espanya? La meva resposta és que no m’aporta res de positiu i molt de negatiu).

Yo sueño con una Catalunya ante todo justa, sin diferencias sociales, sin personas por debajo del umbral de la pobreza, sin empresarios burgueses que exploten a sus trabajadores y sean bien vistos por el mero hecho de ser nacionalistas; sin políticos corruptos que sean amnistiados por ser nacionalistas, (que haberlos haylos, sí, però suposo que també et refereixes als corruptes del teu partit que han sorgit arreu d’Espanya, que a més de corruptes actuen també com uns grans nacionalistes, nacionalistes espanyols, és clar, i sempre protegits per la cúpula de Gènova) y con una sociedad abierta y plural. Sueño con todo eso, más allá de una independencia a la que no me cierro, (és bo tenir la ment oberta, també en conec algun de votant del PP que ara m’assegura que en un hipotètic referèndum votaria “sí” a la independència) pero que nadie me garantiza hacia dónde irá. (en això et dono la raó, ningú ens garanteix cap a on anirà, però el que sí que està clar és que si seguim pertanyent a un estat que ens ofega, en el sentit més ampli del terme “ofegar”, Catalunya va pel camí d’un precipici sense retorn. Seguint com fins ara, Catalunya corre el risc de desaparèixer com la nació que és i que històricament sempre ha sigut).

Es por este motivo que, a pesar de mi amor por la lengua, (convindràs amb mi que aquest amor a la llengua el teu partit no l’ha demostrat mai, més aviat el contrari) la cultura y las tradiciones de mi tierra, Catalunya, igual o mayor que el de cualquier otro independentista concienzudo -o captado en los últimos tiempos para la causa-, (és potser un problema que algú canviï d’opinió i s’hagi fet independentista “en los últimos tiempos”?) me muestro sensible a las consecuencias nefastas que han conllevado históricamente todos los nacionalismos (començant pel nacionalisme espanyol, que curiosament no es reconeix com a tal; les sensibilitats van per barris, i cadascú té les seves). Habría tantos ejemplos para citar, pero sólo con la Segunda Guerra Mundial o el conflicto de la antigua Yugoslavia, creo que es suficiente. Ambos fueron resultados directos de la intolerancia, el extremismo y el etnocentrismo de que cada uno se creyera el centro del mundo. (Aquesta és precisament la imatge que ha transmès Espanya al món des de l’època “donde no se ponía el sol” fins al dia d’avui, passant per la pèrdua de les colònies africanes, americanes i asiàtiques). Es esa visión egoísta la que no quiero para un futuro. (suposo que no et sorprendrà que alguns n’estem tips d’aquest egoisme espanyol que només l’hi interessa Catalunya com a vaca lletera d’Espanya). He visto demasiados pueblos fragmentados por un odio enraizado que impide a las personas establecer puentes para con el “otro”. Ellos son víctimas de sus líderes que encabezan y fomentan discursos según sopla el rédito electoral. (hi coincideixo plenament, però també s’ha d’aplicar des de la banda oposada).

Y es por todo esto, que denuncio aquí y ahora que no quiero formar parte de este circo. (Ja és tot un clàssic l’insult prepotent i el menyspreu dels espanyols cap els que no pensen com ells: “el circo” que dius tu, “el lio y la algarabía” que diu en Rajoy, aixì és com tracteu les veus discrepants). Pretendo que jueguen conmigo lo menos posible (doncs mira, ja en som dos!), consciente como soy, que como parte del sistema me tocará tragar en algunas ocasiones. Las maniobras execrables de los nacionalistas españoles para movilizar a los suyos a través de una arma política llamada Catalunya deberían ser denunciables en los juzgados (doncs a veure quan des del PP comenceu a fer-ho, que majoritàriament aquests que dius són “els teus”)  y las artimañas usadas por los conservadores catalanes con el mismo fin deberían de igual forma ser repudiadas. (No et facis trampes al solitari titllant de “conservadores catalanes” a ves a saber qui; a Catalunya, els conservadors també sou vosaltres, amb tot el meu respecte pel terme conservador, que segons el que s’hagi de conservar jo també m’hi podria considerar)

La cuerda entre España y Catalunya se tensa cada día más con sus declaraciones y tretas políticas engrandecidas por unos medios de comunicación que atizan el recelo y contribuyen cómplices a difundir un pensamiento único del sistema, sucumbiendo a ejercer su papel de cuarto poder de un protoestado del bienestar ficticio y desactivado. (No sé si et refereixes a determinats diaris catalans -de paper i digitals-, que haberlos haylos i que a mi també em produeixen vergonya aliena, o ara mateix estàs pensant en LaRazón, LaGaceta, ABC, ElMundo, 13TV, IntereconomiaTV, LibertatDigital, etc. etc.) Eso, claro está, afecta a todos y cada uno de nosotros que, sin estar dentro del juego, decantamos la balanza en uno y otro sentido cada vez que se nos reclama.

Por este motivo, esta irresponsabilidad que relato me hace temer, no sin motivo, que una Catalunya independiente en el futuro continuaría con los mismos problemas que en la actualidad (alguns pensem exactament el contrari, els problemes disminuirien, i la relació entre CAT i ESP no dubto que acabaria sent raonablement bona, com toca entre veïns ben avinguts), aunque con un añadido: la búsqueda de un enemigo común, (tornem-hi; sempre insistint amb la falsedat de “l’enemic comú”) máxima por la cual los sistemas se autoconforman a través de la demanda de un antagónico que los constituye -en el caso que nos ocupa, esta esencia es más perceptible que en cualquiera, “ni contigo ni sin ti”-.

Es por todo esto que hoy, no sin desdicha, me encuentro en casa, junto a mi amada, observando por televisión con nostalgia y tristeza cómo han truncado otro de mis sueños: el de andar junto a los míos, de manera serena pero decidida, reivindicando un mundo más justo. (Però realment et pensaves que aquesta situació d’una Catalunya menystinguda i menyspreada en tots els sentits, i reduïda a mamella econòmica d’Espanya, podia durar sempre?) Hoy observo, en cambio, como mi estimado pueblo se moviliza por una causa que no es la mía, por una bandera que no es la mía, por una razón que no es la mía. (Però suposo que, arribat el moment, demostraràs ser un demòcrata i acceptaràs la voluntat de la majoria de catalans, oi?). Es entonces cuando pienso donde quedan mis estandartes y abajando los brazos comprendo el éxito del nacionalismo que ha logrado encauzar esas reivindicaciones bajo su paraguas. (Segurament ho entendries millor si acceptessis que de nacionalismes n’hi ha a les dues bandes de l’Ebre, amb un petit detall que els diferencia. Un nacionalisme, l’espanyol, està plenament consolidat amb un estat sobirà propi, i l’altre busca exactament la mateixa eina de desenvolupament polític, cultural, fiscal, lingüístic, etc.: un estat propi). Es su pequeña gran victoria, que celebro y que a su vez me permite soñar aún en un día junto a mis padres, mi hermana y mi sobrina, en el que unidos reclamemos Justicia, en toda la amplitud del término. Esa Justicia social, judicial, económica y de todo tipo que los mismos nacionalistas de ambos lados nos han arrebatado.


Nota: L’autor d’aquesta carta oberta, que es troba penjada a internet, és en Toni Bosch, notari en exercici i president del PP de Barcelona. Les acotacions en vermell són d’en Miquel Saumell, l’autor d’aquest blog.

Reaccions post manifestació

A Espanya: després de la manifestació de dimarts en la que molts catalans vàrem sortir al carrer sota el lema Catalunya, nou estat d’Europa, la majoria de les reaccions que s’han anat produint no estant gaire allunyades del que es podia preveure. En primer lloc, el clàssic discurs de la por. Així, dies abans de la manifestació, des d’Espanya se’ns va amenaçar amb algun càstig exemplar perquè, segons deien, es tractava d’una manifestació il·legal. I ara no penso precisament en militars espanyols ideològicament tronats, en actiu o a la reserva, sinó en polítics civils en exercici pertanyents als dos grans partits espanyols. Però tot plegat només traspuava una barreja de por i nervis poc controlats. El mateix dia de la manifestació, quan ja s’havia acabat l’acte oficial de la Ciutadella però una riuada inacabable de gent encara baixava per la Via Laietana, per part de TVE es va intentar minimitzar la importància de la mobilització popular amb un tractament informatiu pueril i vergonyós, amagant l’abast d’una gran notícia que s’estava produint a Barcelona i que, a aquella hora, ja ocupava les portades dels mitjans informatius de mig món. L'endemà, també s’ha de dir, TVE va demanar públicament disculpes per la relliscada, però m’ensumo que la lamentable actuació de la televisió pública del govern espanyol, que no de l’estat, formava part d’una estratègia perfectament prevista i mil·limetrada, amb un objectiu clar: minimitzar com fos la importància de la manifestació independentista de Barcelona.

A Catalunya: els polítics d’obediència espanyola que es proclamen federalistes no han entès res i encara no han paït que tot plegat se’ls ha escapat de les mans. A més a més pateixen un greu problema afegit: no tenen líder. Aquells altres que estan instal·lats en la perpetua ambigüitat, ara mateix ocupant els despatxos del govern de la Generalitat, intenten dissimular la patacada política i, sobretot, moral, que van rebre dimarts pels carrers de Barcelona. El poble al davant i els polítics darrere, desdibuixats, deixant-se portar per una realitat que els ha superat. Per tal d’adaptar-se a la nova situació s’estan veient uns vergonyosos canvis ràpids de jaqueta, camisa, pantalons i, fins i tot, calçotets. El fet constatat és que, dimarts, la gastada carraca del pacte fiscal -nascut mort- no va aparèixer per enlloc. Dimarts als carrers de Barcelona es parlava només d’independència. Duran Lleida, i no només ell, va fer un dels ridículs més estrepitosos de la seva llarga carrera política participant en una manifestació independentista. Els més coherents van ser, per una banda, els polítics que es declaren independentistes sense adjectius ni ambigüitats (ERC, Si, etc.) i, per l’altra, els polítics unionistes que consideren els articles de la Constitución Española com si fossin les Taules de la Llei. Això sí, els primers van intentar capitalitzar, al meu entendre de manera oportunista, l’èxit de la manifestació, i els segons es van quedar a casa mirant-s’ho tranquil·lament per TV3 o potser, veient aquella gentada, no tant tranquil·lament. I last but not least, em sembla que des de les torres negres de laCaixa encara no s’ha dit ni piu. Caldrà seguir-ho de prop. Un detall, però, prou significatiu i que no va passar desapercebut és que al balcó de la patronal Foment només hi havia una bandera, la quadribarrada. Com a El Corte Inglés i com a l'edifici de Planeta de la Diagonal.

A la resta del món: no m’atreveixo pas a fer-ne cap resum. He llegit informacions de tota mena i cada mitjà ho ha explicat a la seva manera, més o menys adaptada a la seva línia editorial. En una cosa, però, han coincidit gairebé tots: la manifestació independentista de Barcelona va ser una notícia important i, amb molt poques excepcions, va tenir en els mitjans de comunicació de mig món el ressò mediàtic que es mereixia.

I ho deixo aquí per no allargar-me més. La propera setmana veurem què es pot fer a partir d’ara, i faré pública una proposta, adreçada a tots els partits, per tal d’intentar sortir d’aquest atzucac.

Jo també hi vaig ser

Sense cap mena de dubte ahir a la tarda va tenir lloc a Barcelona la manifestació més multitudinària de la democràcia. No entraré en la guerra de xifres perquè no vaig comptar els manifestants, però si fa dos anys es va dir que van ser un milió, ahir van ser, com a mínim, tres vegades més. Però repeteixo, les xifres les deixo pels experts. Sigui com sigui, com que l’objectiu de la manifestació era inequívocament independentista tot fa pensar que els centenars de milers o milions de manifestants també ho eren. Això sí, sembla ser que, camuflats entre els independentistes, hi havia 137 persones mal comptades que no ho eren: uns s’autoanomenaven federalistes (ja és estrany ser federalista en un estat, Espanya, que no té federalistes) i uns altres es deien partidaris d’un pacte fiscal (resulta igualment estrany pretendre imposar un pacte que la part oposada, Espanya, ja ha dit per activa i per passiva que rebutja). Però bé, no passa res, aquestes persones també tenien dret a manifestar-se tot i que, segurament, es van equivocar de manifestació. En qualsevol cas, la pancarta que encapçalava la manifestació era inequívoca: Catalunya, nou estat d’Europa. A partir d’avui l’iniciativa l’ha de liderar la classe política i, més concretament, el Parlament que políticament ens representa a tots així com el Govern de Catalunya. Tinc la sensació que d’aquesta manifestació se’n parlarà molt i durant molt temps i jo podré dir amb satisfacció que també hi vaig ser. I per avui deixem-ho aquí.

Contra Espanya?

Les manifestacions tenen com a objectiu protestar o reclamar a una persona o a un col·lectiu determinats per un assumpte concret. Per exemple, es convoquen manifestacions per protestar per la manca de llocs de treball o, si més no, es reclama que el govern faciliti la contractació laboral perquè altres col·lectius puguin crear-ne. Sovint se’n convoquen per protestar contra una empresa determinada per l’acomiadament d’uns treballadors. A les manifestacions massives dels anys setanta del segle passat, amb el conegut lema llibertat amnistia estatut d’autonomia, també quedava molt clar quin era l’objectiu i a qui anaven dirigides les demandes; en aquell cas es dirigien al govern espanyol, que era qui tenia la facultat de concedir o denegar allò que llavors es reclamava al carrer.

Demà és l’Onze de Setembre i hi ha convocada una manifestació en favor de la independència de Catalunya. Tot sembla indicar que l’assistència serà massiva. L’objectiu de la manifestació és clar i, en aquest sentit, la pancarta que l’encapçalarà esvaeix qualsevol dubte: Catalunya, nou estat d’Europa. Per tant, excepte per a Duran Lleida, la vicepsicòloga Ortega, el conseller Pelegrí @arano,arasí i algú altre, és a dir, aquells despistats, interessadament despistats, que encara insisteixen en fer-se trampes al solitari amb la carraca del pacte fiscal, em sembla que per a gairebé tothom està molt clar que demà els catalans que surtin al carrer ho faran per manifestar-se en favor de la independència de Catalunya. Però, com dèiem abans, un cop perfectament definit l’inequívoc objectiu independentista de la manifestació, potser caldria posar-nos d’acord sobre a qui s’adreçarà aquesta manifestació. La pregunta és: contra qui es manifestarà la gent que demà surti al carrer reivindicant una Catalunya que, prescindint de la tutela espanyola, estableixi lligams directes amb Brussel·les i Nova York? I és aquí on se’m presenten alguns dubtes.

Al marge del què estableixin les lleis dels estats formalment constituïts, cal recordar que la independència és un dret democràticament inqüestionable que tenen tots els pobles, i que està perfectament reconegut pels organismes supranacionals als quals estan adherits tots els estats democràtics. També Espanya. En altres paraules, la independència no es un caprici que es demana graciosament a la metròpoli sinó una realitat política que, arribat el moment, es proclama als quatre vents. Es proclama, evidentment, si es guanya una votació democràtica feta amb totes les garanties i controls que es considerin oportuns. Que hi hauria d’haver observadors internacionals que vetllessin per la netedat de tot el procés d’independència? Segurament sí, que de tramposos en potència n’hi ha a tot arreu.

No tinc gens clar a qui s’adreçaran demà els manifestants. M’agradaria pensar que no s’adreçaran al govern espanyol, perquè això significaria rebaixar-se encara més i partir de l’error -bastant estès- que la independència de Catalunya l’ha de concedir Espanya. I una cosa així tots sabem que no passarà mai. Partint, doncs, del principi que les independències no es demanen sinó que es proclamen, fem-nos ara una senzilla pregunta: qui ens l’ha de concedir, la independència? La resposta és ben senzilla: nosaltres mateixos, és a dir, la independència de Catalunya depèn exclusivament de la voluntat dels catalans.

M’ha semblat oportú fer aquestes reflexions precisament avui, perquè molt em temo que demà veurem que el gruix dels manifestants s’adreçarà -al meu entendre equivocadament- a Espanya. I és que sovint rumiem poc les coses i, deixant-nos arrossegar per l’opinió més cridanera, encara que sigui de manera inconscient acabem actuant en contra dels nostres propis interessos. La conclusió és molt clara: els catalans que demà surtin al carrer i es manifestin en contra d’Espanya, ni que sigui de manera involuntària estaran fent el joc als unionistes, es diguin Duran Lleida, es diguin federalistes com es fan dir la majoria dels socialistes o es diguin constitucionalistes, perquè el que tota aquesta colla pretén no és la independència de Catalunya sinó mantenir l’estatus actual de submissió mitjançant algun nou pacte amb la metròpoli que allargui sine die aquesta situació d’ofegament.

L’argument trampós dels unionistes

Mentre ens acostem a l’Onze de Setembre, a Catalunya aquests dies es parla molt d’independència, potser massa i tot. Uns per posicionar-s’hi clarament a favor, uns altres radicalment en contra, i la majoria silenciosa que no sabrem què n’opina fins a la celebració del referèndum d’independència. Podem tenir les nostres intuïcions, podem fer enquestes, però a l’hora de la veritat només comptaran els resultats del referèndum.

Aquells que són contraris a una Catalunya que es desempallegui dels seus actuals intermediaris espanyols i es relacioni directament amb Brussel·les i Nova York, és a dir, les persones, partits, entitats i mitjans de comunicació coneguts com a constitucionalistes o unionistes, estan utilitzant el risc de la divisió de la societat catalana com a principal argument per intentar evitar el debat independentista. És, però, un argument trampós.

Agradi o no, aquest és un debat que des de fa temps està perfectament incorporat a la societat catalana, i a aquestes alçades de la pel·lícula difícilment hi ha possibilitat de fer marxa enrere. Dit això, els que ens alerten de la divisió de la societat catalana tenen raó. Ciudadanos té raó. El Partido Popular té raó. Unión Progreso y Democracia té raó. Però la seva trampa argumental és que ens parlin d’un risc de futur quan la divisió és ja una realitat de present. No ens fem trampes al solitari, Catalunya ja està dividida. Per tant, ara, i qui diu ara diu quan es decideixi tirar endavant el referèndum, només ens cal veure quants són uns i quants són els altres. Guanyarà qui tregui el cinquanta per cent dels vots més un. Així funciona la democràcia.

Soroll a can socialista

Quan de bon principi una cosa es fa malament tard o d’hora s’ha de corregir. Quan un problema es tanca en fals el problema, no per amagat, deixa d’existir. La necessària renovació del PSOE català ha estat durant anys una de les grans assignatures pendents d’aquest país. Tot el soroll i l’enrenou d’ara té uns orígens molt llunyans, gairebé podríem dir que ve de quan el PSOE espanyol va fer aquella OPA hostil sobre el PSC català, encara que formalment mai no acceptada com a tal, fent veure de cara a la galeria -i de cara a la militància poc informada- que allò era una fusió entre iguals. Ens van vendre la moto que es mantenien les dues ànimes en el mateix projecte, amb aquella marca tan rebuscada de 10 lletres, un guió i dos parèntesis: PSC(PSC-PSOE). Allò tan lleig del congrés de Sitges, on es va defenestrar de males maneres Pasqual Maragall per posar-hi José Montilla, actualment establert a Espanya com a senador raso, ja es veia que no podia acabar bé, tot i que semblava que resolia el problema de sempre. Però només va ser un miratge per amagar la complicada realitat del col·lectiu socialista de Catalunya.

La realitat és que el PSC(PSC-PSOE) havia tingut fins a Sitges dues ànimes perfectament diferenciades: l’ànima directiva i l’ànima votant. La primera, els directius, d’arrels majoritàriament catalanes, i la segona, els votants, d’arrels majoritàriament espanyoles. Sorprèn que l’ànima votant aguantés durant tants anys una situació tan injusta, consistent en que uns hi posen els vots mentre que una minoria els dirigeix. I encara que hi va haver aquell govern d’esquerres format pels perdedors de les eleccions, l’assignatura pendent dels socialistes catalans continuava suspesa. Ara, per fi, sembla que tothom s’ha començat a treure la careta i, almenys de moment, el sector espanyolista encapçalat per Pere Navarro i el seu nucli dur, Daniel Fernández, Antonio Balmón i Manuel Bustos, ha guanyat clarament la partida al sector mal anomenat catalanista.

Cau Quim Nadal, que com a premi de consolació passa a ocupar la poltrona del diputat Clotas com a vicepresident del Parlament, un diputat que, per cert, porta 32 anys ininterromputs en el càrrec. Però Clotas ja ha dit que plega i que marxa del tot, sense ni tan sols conservar l’escó. Un cas molt poc habitual. El lloc de Nadal l’ocuparà un tal Sabaté. Deixem-ho aquí. Cau també Miquel Iceta, a qui desaprofitaran políticament enviant-lo de diputat al Parlament Europeu; serà substituït per Jaume Collboni, que fa poc va destacar molt a la premsa per ser el marit d’un tal Òscar Cornejo, que és conegut com a productor de Sálvame, un programa de Tele5 amb Belen Esteban & Co. No farem més sang fent comparacions entre l'entrant i el sortint. Cau també Laia Bonet, que quan tothom diu que és una bona persona deu ser veritat, a qui substituirà Rocío Martínez-Sampere, que en temes econòmics és una diputada molt ben preparada. Però tot i aquests canvis hi ha una cosa que cada dia que passa queda més en evidència: el PSOE català està encapçalat per un polític que no és que no sigui el líder que necessita el partit; és que ni tan sols és un líder. L'entrevista d'ahir al vespre per 8TV va ser molt aclaridora. Durarà poc en el càrrec, i només falta saber si marxarà solet o l’ajudaran a fer-ho els seus ara fidels col·laboradors. Al tiempo!

La perversitat del “banco malo”

Vull suposar que a hores d’ara tothom és conscient que, sin comerlo ni beberlo, el Consejo de Ministros d’Espanya ens ha encolomat un altre mort. I és que l’objectiu del banco malo creat divendres és traspassar el gruix de les pèrdues generades per l’esclat de la bombolla immobiliària a una empresa de nova creació, també de gestió immobiliària però de capital majoritàriament estatal, és a dir, nostre. Tot i que el govern ho nega (però hi ha algú que a aquestes alçades de la pel·lícula encara es cregui el que diuen els nostres governants?), el banco malo generarà, sense cap mena de dubte, importants pèrdues econòmiques, unes pèrdues que, comptablement, no afloraran a curt termini sinó al llarg dels, en principi, propers quinze anys. Però tampoc no seria d’estranyar que, arribat el moment, el govern espanyol que hi hagi l’any 2027 prorrogui encara més el ja llarg termini fixat divendres, tot i que intueixo que llavors Catalunya ja farà vida pel seu compte.

El banco malo no és res més que una eina perversa creada pel govern amb l’anuència còmplice dels seus teòrics beneficiaris, és a dir, la part podrida del sector immobiliari-financer. I dic perversa, evidentment, mira’t des del punt de vista del contribuent que, un cop més, haurà de pagar la festa d’aquesta gentussa. Socialitzar pèrdues, aquesta és la política d’un govern que alguns anomenen de dretes i altres titllen de liberal. L’empresa anomenada Sociedad de Gestión de Activos SGA (així s’ha batejat el banco malo) es quedarà tota la caca immobiliària que el sector li vulgui encolomar: des de crèdits ja vençuts però impagats i crèdits no vençuts però impagables, passant per terrenys amb o sense requalificació urbanística, i incloent-hi tota mena d’edificis a mig construir o ja acabats però que no s’han pogut vendre. I aquestes entitats financeres actualment mig podrides o podrides del tot, un cop traspassats els seus actius tòxics tornaran a quedar netes com una patena. D’aquesta manera, sanejats els seus balanços a costa del contribuent, no s’ha d’excloure que els mateixos que han generat la bombolla acabin traient la següent conclusió: tornem-hi que no ha estat res. I és que aquesta gentussa que ens ha generat el problema porta en el seu ADN el pervers negoci de l’especulació immobiliària pura i dura basada, majoritàriament, en el crèdit fàcil, com ha estat en aquesta crisi. Estem parlant de gent sense escrúpols ni principis morals que, per altra banda, no arrisca ni un euro de la seva butxaca. Si el negoci els surt bé s’hauran convertit en exemples de cóm s’han de fer els grans negocis especulatius. I si els surt malament com ha passat ara, cap problema, que pagui el poble. Per això estic convençut que hi tornaran, perquè com que no aniran a la presó no escarmentaran. Al tiempo!

A Irlanda el banco malo ja és una realitat i s’estan enderrocant edificis sense estrenar que no tenen sortida al mercat. Aquí això també passarà. Les pèrdues generades pel banco malo seran siderals i, com dèiem abans, aniran a càrrec nostre i no a càrrec dels qui les han generat, és a dir, els gestors de determinades entitats financeres amb la complicitat del seu entorn immobiliari. Es miri com es miri tot plegat resulta d’una perversitat increïble. Això sí, sempre hi ha qui, intentant defensar el govern, diu que no hi havia cap altre alternativa. Fals! I tant que n’hi havia d’alternativa! Era tan senzilla com deixar caure aquelles entitats que estaven en fallida. I si hi hem de posar noms, posem-los-hi: Caja Madrid, Caixa Catalunya, Caixa Galicia, etc. etc. Sense gaires excepcions, eren caixes controlades per gestors ineptes posats per polítics incompetents i, molt sovint, també corruptes. Quan s’ajunta la incompetència amb la corrupció el resultat pot ser letal. S’han comprat molts silencis i moltes requalificacions urbanístiques, i s’han pagat moltes comissions sota mà. I coneixent perfectament aquestes pràctiques delictives, en comptes de demanar responsabilitats civils i penals i enviar els responsables a la presó, aquí s’ha optat per barrejar les pomes podrides amb les pomes sanes com si tot el sector fos una sola cosa, intentant que, d’aquesta manera, es diluïssin les responsabilitats dels polítics i gestors delinqüents. Ho repetiré un cop més: no tots els banquers són uns delinqüents, no tot el sector financer s'ha de tallar pel mateix patró; de gent honesta n'hi ha a tot arreu, també a la banca.

Els que em llegiu regularment sabeu que, des del principi d’aquestes crisis, primer la de caire estrictament immobiliari i després, amb les seves conegudes ramificacions financeres, la solució que sempre he defensat és molt senzilla: aplicar les lleis del mercat. Per tant, el camí lògic hagués estat deixar caure les empreses en fallida, públiques i/o privades, fossin caixes, bancs, constructores, promotores, etc., i òbviament demanar responsabilitats civils i penals als seus responsables. Pur sentit comú, de la mateixa manera que, quan van mal dades, es deixa caure tranquil·lament una granja de pollastres, una fàbrica de bigues de formigó, una botiga de roba interior de senyora o un restaurant d’una estrella Michelin. Ningú ens ha explicat encara perquè en uns casos sí i en altres no.