.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 5 de setembre del 2012

Soroll a can socialista

Quan de bon principi una cosa es fa malament tard o d’hora s’ha de corregir. Quan un problema es tanca en fals el problema, no per amagat, deixa d’existir. La necessària renovació del PSOE català ha estat durant anys una de les grans assignatures pendents d’aquest país. Tot el soroll i l’enrenou d’ara té uns orígens molt llunyans, gairebé podríem dir que ve de quan el PSOE espanyol va fer aquella OPA hostil sobre el PSC català, encara que formalment mai no acceptada com a tal, fent veure de cara a la galeria -i de cara a la militància poc informada- que allò era una fusió entre iguals. Ens van vendre la moto que es mantenien les dues ànimes en el mateix projecte, amb aquella marca tan rebuscada de 10 lletres, un guió i dos parèntesis: PSC(PSC-PSOE). Allò tan lleig del congrés de Sitges, on es va defenestrar de males maneres Pasqual Maragall per posar-hi José Montilla, actualment establert a Espanya com a senador raso, ja es veia que no podia acabar bé, tot i que semblava que resolia el problema de sempre. Però només va ser un miratge per amagar la complicada realitat del col·lectiu socialista de Catalunya.

La realitat és que el PSC(PSC-PSOE) havia tingut fins a Sitges dues ànimes perfectament diferenciades: l’ànima directiva i l’ànima votant. La primera, els directius, d’arrels majoritàriament catalanes, i la segona, els votants, d’arrels majoritàriament espanyoles. Sorprèn que l’ànima votant aguantés durant tants anys una situació tan injusta, consistent en que uns hi posen els vots mentre que una minoria els dirigeix. I encara que hi va haver aquell govern d’esquerres format pels perdedors de les eleccions, l’assignatura pendent dels socialistes catalans continuava suspesa. Ara, per fi, sembla que tothom s’ha començat a treure la careta i, almenys de moment, el sector espanyolista encapçalat per Pere Navarro i el seu nucli dur, Daniel Fernández, Antonio Balmón i Manuel Bustos, ha guanyat clarament la partida al sector mal anomenat catalanista.

Cau Quim Nadal, que com a premi de consolació passa a ocupar la poltrona del diputat Clotas com a vicepresident del Parlament, un diputat que, per cert, porta 32 anys ininterromputs en el càrrec. Però Clotas ja ha dit que plega i que marxa del tot, sense ni tan sols conservar l’escó. Un cas molt poc habitual. El lloc de Nadal l’ocuparà un tal Sabaté. Deixem-ho aquí. Cau també Miquel Iceta, a qui desaprofitaran políticament enviant-lo de diputat al Parlament Europeu; serà substituït per Jaume Collboni, que fa poc va destacar molt a la premsa per ser el marit d’un tal Òscar Cornejo, que és conegut com a productor de Sálvame, un programa de Tele5 amb Belen Esteban & Co. No farem més sang fent comparacions entre l'entrant i el sortint. Cau també Laia Bonet, que quan tothom diu que és una bona persona deu ser veritat, a qui substituirà Rocío Martínez-Sampere, que en temes econòmics és una diputada molt ben preparada. Però tot i aquests canvis hi ha una cosa que cada dia que passa queda més en evidència: el PSOE català està encapçalat per un polític que no és que no sigui el líder que necessita el partit; és que ni tan sols és un líder. L'entrevista d'ahir al vespre per 8TV va ser molt aclaridora. Durarà poc en el càrrec, i només falta saber si marxarà solet o l’ajudaran a fer-ho els seus ara fidels col·laboradors. Al tiempo!

5 comentaris:

Clidice ha dit...

No vaig veure l'entrevista, però no em sembla un líder sòlid, i fa la sensació que, al ser-ne conscient, pot tenir tics autoritaris. Bé, això és, només, una psicoanàlisi d'emergència, llegint el llenguatge corporal, en el qual, evidentment, tampoc en sóc experta ^^ Hem d'agrair, però, aquestes situacions que ens permeten veure les relacions de poder reals, força allunyades d'un ideal democràtic i de representativitat. Algú es creu, de debò, que està votant allò en que creu i no està alimentant la moma? Vaja, una mica com allò dels amateurs i professionals a les olimpíades.

Sílvia Claveria ha dit...

Aquesta estrategia només els porta a la marginalitat parlamentària. Han de tenir en compte que a Catalunya existeix l'abstenció dual.

Jordi ha dit...

Només és un episodi més en la lluita actual. El mes passat vaig llegir en un diari electrònic que un dirigent d'aquest partit havia dit que ara per ara el més important era oposar-se a la independència. Han guanyat en aquest front i han ocupat posicions tot i que sembla de poc valor.

En Navarro em sona a aquella cançó de Polònia: "Peix bullit". A veure com acaba tot això encara que espero que sigui en la marginalitat política a Catalunya.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
El que ningú els hi pot retreure és que si al capdavant d'aquella franquícia hi ha el senyor Navarro és perquè els seus ho han volgut, amb el que es demostra que de vegades el poble (en aquest cas, la cúpula catalana del PSOE i la seva militància) s'equivoca de mig a mig. I mira, algun altre partit més o menys proper deu estar encantat de la vida ;-) Ja ho va dir en Franco: "no hay mal que por bien no venga"

Sílvia,
Gràcies. Un dia ens hauràs d'explicar en que consisteix exactament això de l'abstenció dual. Sense preses.

Jordi,
Ep, tampoc ens ho carreguem tot, que en Navarro va ser escollit per fer d'alcalde per una majoria de terrassencs. Però ocupant als despatxos del carrer Nicaragua potser ha volgut volar massa alt.

Jordi ha dit...

Evidentment, estava parlant del futur quan deia allò de la marginalitat.