Des de l’onze de setembre el govern de la Generalitat no ha concretat cap pla B, almenys en públic; fins ara, des de la plaça de Sant Jaume només n’han sortit vaguetats. Sembla ser que el president Mas ha decidit, al meu entendre amb bon criteri, tenir la cortesia d’esperar-se fins el proper dijous, quan s’ha de veure amb el presidente Rajoy per plantejar-li personalment la seva proposta. Bé, si ens hem esperat tants anys tampoc vindrà ara d’una setmana. Però això sí, no ens creem ni generem falses expectatives, perquè la resposta de Rajoy ja la va deixar perfectament clara el 10 de setembre, la vigília de la Diada, en l’entrevista que li van fer sis periodistes per TVE: del pacte fiscal no vol ni sentir-ne parlar. I com que, molt previsiblement, la postura d’Espanya no canviarà, a Rajoy, dijous, només li quedarà el recurs de la retòrica i de la seva perpètua indefinició: Artur, lo estudiaré con interés mas adelante. Tu ya ves que ahora, con la que está cayendo, no es el momento de plantear líos y algarabías. Después de la crisis quizá será oportuno discutir lo vuestro a fondo. Ten paciencia, Artur.
Ara ha sorgit una proposta consistent en que, quan més d’hora que tard Mas convoqui eleccions al Parlament, els partits que comparteixin la fita de Catalunya, nou estat d’Europa s’hi haurien de presentar amb una llista única. La proposta diu també que aquesta llista s’hauria de definir com a independentista sense embuts, i que hauria de tenir una única promesa electoral consistent en l’establiment dels procediments polítics i legals necessaris per assolir una Catalunya independent d’Espanya. Els promotors de l’idea senyalen que aquesta llista electoral hauria d’estar encapçalada per una personalitat de consens, i fins i tot s’ha suggerit que aquesta personalitat de consens podria ser Jordi Pujol. Sí, sí, el mateix que s’ha passat dècades jugant a la puta i la Ramoneta. En fi, al marge de qui encapçalés aquesta utòpica llista electoral, tot i que potser sobre el paper podria ser una bona estratègia... tothom sap que aquesta proposta no tirarà endavant.
Repassem cóm reaccionarien els partits que encara es mouen en la indefinició, i comencem pel principal partit de Catalunya. Siguem realistes, CiU no es presentarà mai a unes eleccions com a partit independentista. Tenen molt clar que perdrien vots tant per la dreta més conservadora com per l’esquerra socialdemòcrata, al marge que resulta difícil per no dir impossible imaginar-se a una Unió -el soci petit de Convergència- fent un gir camaleònic cap a l’independentisme hard. Perquè a veure, l’aparició de Duran Lleida a la manifestació independentista de l’altre dia ens l’hem d’agafar com una relliscada política. O potser només va ser una brometa simpàtica d’en Duran. Els vots que CiU perdria podrien anar cap al PP -pocs-, cap al PSOE -tampoc gaires- o cap a l’abstenció -la majoria-. Quant a l’esquerra, resulta impensable que el PSOE es pogués presentar a Catalunya com a partit independentista. I el mateix podem dir d’Iniciativa, que té el viver dels seus vots al castellanoparlant Baix Llobregat, més aviat poc sensible a una Catalunya independent. Quant a Esquerra i el Partido Popular, com que cadascú des del seu punt de vista ja ho tenen clar, no s’haurien de reposicionar.
Arribats a aquest punt em permeto sotmetre a la classe política catalana una proposta per sortir de l’atzucac. Es tractaria que els partits polítics que tinguessin interès en tancar la carpeta independentista catalana, en siguin convençudament partidaris, una mica repatanis o totalment contraris, es presentessin a les eleccions, cadascú amb la seva pròpia llista i programa, amb el compromís democràtic d’instar la convocatòria del referèndum des del Parlament, sense necessitat de declarar-se prèviament independentistes. És a dir, fins i tot els contraris a la independència de Catalunya que diuen estar tan segurs que aquest hipotètic referèndum es perdria per golejada, haurien d’estar interessats en esperonar-lo per tal que, com dèiem abans, es pogués tancar, ni que fos per una bona temporada, la carpeta independentista catalana. I ho deixo aquí.
Avui fa exactament cinc anys que vaig obrir aquest blog, i si encara segueix plenament actiu és pels lectors que al llarg d’aquests 1826 dies m’han anat llegint. Segur que algun dia me’n cansaré però, de moment, encara tinc moltes coses a dir. Gràcies per llegir-me!
Ara ha sorgit una proposta consistent en que, quan més d’hora que tard Mas convoqui eleccions al Parlament, els partits que comparteixin la fita de Catalunya, nou estat d’Europa s’hi haurien de presentar amb una llista única. La proposta diu també que aquesta llista s’hauria de definir com a independentista sense embuts, i que hauria de tenir una única promesa electoral consistent en l’establiment dels procediments polítics i legals necessaris per assolir una Catalunya independent d’Espanya. Els promotors de l’idea senyalen que aquesta llista electoral hauria d’estar encapçalada per una personalitat de consens, i fins i tot s’ha suggerit que aquesta personalitat de consens podria ser Jordi Pujol. Sí, sí, el mateix que s’ha passat dècades jugant a la puta i la Ramoneta. En fi, al marge de qui encapçalés aquesta utòpica llista electoral, tot i que potser sobre el paper podria ser una bona estratègia... tothom sap que aquesta proposta no tirarà endavant.
Repassem cóm reaccionarien els partits que encara es mouen en la indefinició, i comencem pel principal partit de Catalunya. Siguem realistes, CiU no es presentarà mai a unes eleccions com a partit independentista. Tenen molt clar que perdrien vots tant per la dreta més conservadora com per l’esquerra socialdemòcrata, al marge que resulta difícil per no dir impossible imaginar-se a una Unió -el soci petit de Convergència- fent un gir camaleònic cap a l’independentisme hard. Perquè a veure, l’aparició de Duran Lleida a la manifestació independentista de l’altre dia ens l’hem d’agafar com una relliscada política. O potser només va ser una brometa simpàtica d’en Duran. Els vots que CiU perdria podrien anar cap al PP -pocs-, cap al PSOE -tampoc gaires- o cap a l’abstenció -la majoria-. Quant a l’esquerra, resulta impensable que el PSOE es pogués presentar a Catalunya com a partit independentista. I el mateix podem dir d’Iniciativa, que té el viver dels seus vots al castellanoparlant Baix Llobregat, més aviat poc sensible a una Catalunya independent. Quant a Esquerra i el Partido Popular, com que cadascú des del seu punt de vista ja ho tenen clar, no s’haurien de reposicionar.
Arribats a aquest punt em permeto sotmetre a la classe política catalana una proposta per sortir de l’atzucac. Es tractaria que els partits polítics que tinguessin interès en tancar la carpeta independentista catalana, en siguin convençudament partidaris, una mica repatanis o totalment contraris, es presentessin a les eleccions, cadascú amb la seva pròpia llista i programa, amb el compromís democràtic d’instar la convocatòria del referèndum des del Parlament, sense necessitat de declarar-se prèviament independentistes. És a dir, fins i tot els contraris a la independència de Catalunya que diuen estar tan segurs que aquest hipotètic referèndum es perdria per golejada, haurien d’estar interessats en esperonar-lo per tal que, com dèiem abans, es pogués tancar, ni que fos per una bona temporada, la carpeta independentista catalana. I ho deixo aquí.
***
Avui fa exactament cinc anys que vaig obrir aquest blog, i si encara segueix plenament actiu és pels lectors que al llarg d’aquests 1826 dies m’han anat llegint. Segur que algun dia me’n cansaré però, de moment, encara tinc moltes coses a dir. Gràcies per llegir-me!
4 comentaris:
Per molts apunts! :)
De la resta, estaria bé que tots fessin una aposta per demanar a la població el que pensen realment. Ara, no tinc tan clar que tinguin el que cal tenir: valentia política. L'"imagina't que perdem" pesa massa pels que tenen el costum de les quotes de poder, que fa molt de fred a fora.
L'estratègia de la unió de partits amb la única fita de aconseguir la independència i després tornar a fer eleccions per a decidir a casa nostra és la millor i em temo que la única. Si CiU sacrifica tot pels vots dels que no són sobiranistes està sacrificant aquells que ho són.
Qualsevol altre escenari que no sigui la unió de partits ens porta a la derrota.
Benvolgut Miquel:
Felicitats per aquests primers cinc anys!!! Els lectors hi som per la vàlua del contingut. I cinc anys de blog (bé, cinc anys de gairebé qualsevol cosa) són una fita que cal gaudir com cal.
I respecte del referèndum... m'agradaria que es fes, tot i que estic segur que no es guanyaria. Completament segur. Però a) M'agrada el procediment. b) Serviria per utilitzar aquest sistema amb molts altres temes. c) D'aquí a uns anys el resultat és possible que fos favorable... i seria molt difícil que llavors no en fessin cas.
Com deia, felicitats!
Clidice,
És com els que fa 30 anys tenien com a objectiu entrar a treballar a laCaixa, o a la Seat, o a un ajuntament, buscant la caloreta del lloc de treball de per vida, en general persones sense cap ganes d'arriscar-se, cap idea d'allò que ara en diuen "emprenedoria", típica mentalitat de funcionari (i ara que no se m'enfadi cap funcionari, que tots sabem que, com diuen a Menorca, "per tot hi ha de tot"). A totes les cases en tenim exemples i s’ha de ser respectuós amb aquesta mena de “conservadors” , però segueixo pensant que sense arriscar no s'avança.
Jordi,
Parteixo de la base que l'objectiu final no és "la independència" sinó que els catalans visquem millor. Per aconseguir-ho, estic plenament convençut que la independència seria una molt bona eina, però només això, una eina. Fins que tots els que busquem aquesta fita no ens convencem que la independència, avui en dia, ja és políticament transversal, i és molt bo que sigui així (jo conec empresaris que voten PP i votaran "sí" en el referèndum), tampoc entendrem que això que proposen alguns d'una llista conjunta és una utopia. I sento repetir-me, perquè això ho he explicat un munt de vegades.
Daniel,
Em sembla que el que et passa a tu és que viatges molt per Espanya (vaig seguint de lluny les teves aventures) i et deixes influenciar massa pels nostres estimats veïns de l’oest. Jo em relaciono més de Pirineus cap amunt i t’asseguro que per aquelles contrades no ho veuen tan impossible com ho veus tu. Sóc més optimista que tu, a risc que alguns em considereu poc realista.
Publica un comentari a l'entrada