.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 12 de setembre del 2012

Jo també hi vaig ser

Sense cap mena de dubte ahir a la tarda va tenir lloc a Barcelona la manifestació més multitudinària de la democràcia. No entraré en la guerra de xifres perquè no vaig comptar els manifestants, però si fa dos anys es va dir que van ser un milió, ahir van ser, com a mínim, tres vegades més. Però repeteixo, les xifres les deixo pels experts. Sigui com sigui, com que l’objectiu de la manifestació era inequívocament independentista tot fa pensar que els centenars de milers o milions de manifestants també ho eren. Això sí, sembla ser que, camuflats entre els independentistes, hi havia 137 persones mal comptades que no ho eren: uns s’autoanomenaven federalistes (ja és estrany ser federalista en un estat, Espanya, que no té federalistes) i uns altres es deien partidaris d’un pacte fiscal (resulta igualment estrany pretendre imposar un pacte que la part oposada, Espanya, ja ha dit per activa i per passiva que rebutja). Però bé, no passa res, aquestes persones també tenien dret a manifestar-se tot i que, segurament, es van equivocar de manifestació. En qualsevol cas, la pancarta que encapçalava la manifestació era inequívoca: Catalunya, nou estat d’Europa. A partir d’avui l’iniciativa l’ha de liderar la classe política i, més concretament, el Parlament que políticament ens representa a tots així com el Govern de Catalunya. Tinc la sensació que d’aquesta manifestació se’n parlarà molt i durant molt temps i jo podré dir amb satisfacció que també hi vaig ser. I per avui deixem-ho aquí.

7 comentaris:

Clidice ha dit...

Jo també hi vaig ser i amb mi, i la meva parella, hi van ser la resta de la família que no podia. Els manifestants virtuals compten? Doncs alguns polítics hi haurien de pensar, per si se'ls acut fer-nos passar per les urnes.

D'alguns polítics ... a un bon amic meu, del PSC ja li ho vaig dir: us pensàveu que amb en Montilla havíeu tocat sostre eh? Resposta: quina mala llet que tens. Si és que t'ho posen tan bé!

Galderich ha dit...

El problema seran els polítics... estarem a l'aguait dels teus comentaris que encara que no sempre coincideixen amb mi avui si!

Rosalita ha dit...

Jo també hi vaig ser! I de la meva família, que no té cap tradició en manifestacions, hi va ser fins i tot la meva àvia de 83 anys, que no es va voler perdre un dia històric.

Espero que arribi el dia que puguem dir que aquest 11 de Setembre va servir per canviar el destí del nostre país, i que nosaltres hi vam ser!

@KrlesLladoBadia ha dit...

El Radar:
Jo també hi vaig ser i, com que no tindrem cap més oportunitat de clamar per la independència, em sap greu no haver-te vist. Tot i això, t’haig de dir que no me’n sap pas gaire de greu ja que segur que ens podrem trobar ben aviat per celebrar l’anhelada creació del nou Estat d’Europa.

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Els manifestants virtuals compten exactament igual que els votants virtuals que el dia de les eleccions se'n van a la platja o a esquiar, segons l’època de l’any. Però entenc que el dret a no votar també forma part del joc democràtic. Vaja, que no m’agradaria que la Constitució Catalana fes obligatori el vot, tal com passa en alguns països.

Galderich,
Dius que "el problema seran els polítics" i massa sovint és així. Alguns diuen, però, que la culpa és nostra per votar-los, i llavors jo sempre pregunto: a manca d'alternatives polítiques més engrescadores, què se suposa que s'ha de fer? Fins ara, cap resposta convincent. Jo seguirà votant, ni que sigui per decidir entre un tros d’ase i un tros i mig.

Rosalita,
Comparteixo plenament la vostra manca de tradició en manifestacions, i sempre he pensat que les solucions polítiques han d’arribar per una altra via. Dimarts, però, vaig veure molt clar que s'hi havia de ser, i vaig trobar-me amb persones conegudes que ni fart d’Aromes de Montserrat m’hagués pogut mai imaginar que sortirien al carrer en favor d’una Catalunya independent. Em sembla que d’això de dimarts en diuen transversalitat.

KrlesLladoBadia,
M'agrada el teu optimisme. Jo sóc, però, més realista i intueixo que la cosa va per més llarg. Abans del 2020 diria que segur, però més tard del 2014 també. Abans s’ha de fer molta pedagogia, i s’hauran de preparar els equips negociadors que un dia o altre s’hauran de seure amb Espanya per negociar un munt de carpetes.

jordir ha dit...

em sembla que tu ets l'únic que estava seriós aquell dia o m'equivoco i ets el de la cua????
Nosaltres també hi érem per cert

Miquel Saumell ha dit...

Jordi,
Hi era pràcticament tothom, tot i que sempre hi ha “el cenizo” que diu, i formalment té raó, que sis milions de catalans -majoria absoluta- es van quedar a casa.
Fixa't si hi havia gent que em vaig trobar amb un empresari client meu, amb una gran estelada penjada al coll, que, en veure'm, em va dir: "Miquel, jo he tornat de Shanghai un dia abans de lo previst per poder estar aquí avui. Però lo estrany no és que tota aquesta gentada hagi sortit avui al carrer, lo que realment a mi mateix em crida l'atenció és que hi siguem tu i jo". I tenia raó; jo, que no sóc gens de moviments de masses, era la primera vegada que anava a una manifestació.