Mentre ens acostem a l’Onze de Setembre, a Catalunya aquests dies es parla molt d’independència, potser massa i tot. Uns per posicionar-s’hi clarament a favor, uns altres radicalment en contra, i la majoria silenciosa que no sabrem què n’opina fins a la celebració del referèndum d’independència. Podem tenir les nostres intuïcions, podem fer enquestes, però a l’hora de la veritat només comptaran els resultats del referèndum.
Aquells que són contraris a una Catalunya que es desempallegui dels seus actuals intermediaris espanyols i es relacioni directament amb Brussel·les i Nova York, és a dir, les persones, partits, entitats i mitjans de comunicació coneguts com a constitucionalistes o unionistes, estan utilitzant el risc de la divisió de la societat catalana com a principal argument per intentar evitar el debat independentista. És, però, un argument trampós.
Agradi o no, aquest és un debat que des de fa temps està perfectament incorporat a la societat catalana, i a aquestes alçades de la pel·lícula difícilment hi ha possibilitat de fer marxa enrere. Dit això, els que ens alerten de la divisió de la societat catalana tenen raó. Ciudadanos té raó. El Partido Popular té raó. Unión Progreso y Democracia té raó. Però la seva trampa argumental és que ens parlin d’un risc de futur quan la divisió és ja una realitat de present. No ens fem trampes al solitari, Catalunya ja està dividida. Per tant, ara, i qui diu ara diu quan es decideixi tirar endavant el referèndum, només ens cal veure quants són uns i quants són els altres. Guanyarà qui tregui el cinquanta per cent dels vots més un. Així funciona la democràcia.
Aquells que són contraris a una Catalunya que es desempallegui dels seus actuals intermediaris espanyols i es relacioni directament amb Brussel·les i Nova York, és a dir, les persones, partits, entitats i mitjans de comunicació coneguts com a constitucionalistes o unionistes, estan utilitzant el risc de la divisió de la societat catalana com a principal argument per intentar evitar el debat independentista. És, però, un argument trampós.
Agradi o no, aquest és un debat que des de fa temps està perfectament incorporat a la societat catalana, i a aquestes alçades de la pel·lícula difícilment hi ha possibilitat de fer marxa enrere. Dit això, els que ens alerten de la divisió de la societat catalana tenen raó. Ciudadanos té raó. El Partido Popular té raó. Unión Progreso y Democracia té raó. Però la seva trampa argumental és que ens parlin d’un risc de futur quan la divisió és ja una realitat de present. No ens fem trampes al solitari, Catalunya ja està dividida. Per tant, ara, i qui diu ara diu quan es decideixi tirar endavant el referèndum, només ens cal veure quants són uns i quants són els altres. Guanyarà qui tregui el cinquanta per cent dels vots més un. Així funciona la democràcia.
5 comentaris:
tu en dius unionistes, però alguns, quan parlem de partits d'aquí, com Ciudadanos, PSC o ICV, en diem "dependentistes", que té més càrrega ideològica. Alguns dels seus discursos se'ls haurien de repensar, perquè hom (o don) pot dir: "no m'agradaria que Catalunya s'independitzés d'Ssssspañññia", bé, és un pensament legítim al que hi hauria d'afegir, probablement: "però si, democràticament, una majoria dels habitants de Catalunya decideixen fer-ho, ho acataré, perquè serà la voluntat de la població". Però això no serà, oi? A la que et despistes n'hi ha, a dreta i esquerra, que comencen a parlar de tancs.
Quan parlen de la divisió de la població com bé dius enganyen perquè ells participen d'aquesta divisió no deixant-me opinar i el que és pitjor, decidir!
Si som partidaris de la llei del divorci... quin problema hi ha en una secessió pacífica i normalitzada?
El pitjor per a una societat és el pensament únic. Com això no passa la societat es divideix en molts fronts en funció del tema que sigui i això no vol dir que sigui negatiu. Puc conviure perfectament amb un del Madrit, un de dretes, un ric, un garrulo, un del PP, etc, etc. I fins i tot, podríem viure en una societat on cadascú tingués la nacionalitat que triés sense imposar una a l'altra. I només serà un reflex del que hi ha ara.
Clidice,
No sé si el terme "dependentistes" que dius ho reflecteix prou bé. I és que de "dependentista" jo també ho sóc. El que passa és que vull canviar de "senyorito" i substituir el de Madrid pel de Brussel·les, més o menys com -intueixo- pensa la gent que demà es manifestarà pels carrers de Barcelona.
Galderich,
El problema, segons "ells", és que la “seva” sacrosanta constitució espanyola no preveu la possibilitat del divorci. Però amb l'article d'avui ja els explico com funcionen aquestes coses... tot i que sóc ben conscient que no el llegiran. Ells s’ho perden!
Jordi,
Avui 100% d'acord.
“Guanyarà qui tregui el cinquanta per cent dels vots més un”. És cert que així és com funciona la democràcia, però la més primitiva de les democràcies.
L'objectiu d'un partit polític, o fins i tot d'una ideologia. no hauria de ser treure el 50%+1 dels vots (i ja està, ja hem guanyat i que el 50%-1 dels votants ho assimili). Tractant-se d'un canvi tan transcendental a tots els nivells com la independència, no creus que això podria dur a dividir la societat en dos: vencedors i vençuts?
L'objectiu dels polítics ara com ara crec que hauria de ser, abans que tot, fer i exigir concessions, convèncer la gent i, en definitiva, “fer política” per aconseguir un suport social clarament majoritari per una de les opcions abans de la consulta. Una victòria del sí (o del no) per un 70%, per exemple, donaria una legitimitat que un 50%+1 no donaria.
Publica un comentari a l'entrada