Reaccions post manifestació

A Espanya: després de la manifestació de dimarts en la que molts catalans vàrem sortir al carrer sota el lema Catalunya, nou estat d’Europa, la majoria de les reaccions que s’han anat produint no estant gaire allunyades del que es podia preveure. En primer lloc, el clàssic discurs de la por. Així, dies abans de la manifestació, des d’Espanya se’ns va amenaçar amb algun càstig exemplar perquè, segons deien, es tractava d’una manifestació il·legal. I ara no penso precisament en militars espanyols ideològicament tronats, en actiu o a la reserva, sinó en polítics civils en exercici pertanyents als dos grans partits espanyols. Però tot plegat només traspuava una barreja de por i nervis poc controlats. El mateix dia de la manifestació, quan ja s’havia acabat l’acte oficial de la Ciutadella però una riuada inacabable de gent encara baixava per la Via Laietana, per part de TVE es va intentar minimitzar la importància de la mobilització popular amb un tractament informatiu pueril i vergonyós, amagant l’abast d’una gran notícia que s’estava produint a Barcelona i que, a aquella hora, ja ocupava les portades dels mitjans informatius de mig món. L'endemà, també s’ha de dir, TVE va demanar públicament disculpes per la relliscada, però m’ensumo que la lamentable actuació de la televisió pública del govern espanyol, que no de l’estat, formava part d’una estratègia perfectament prevista i mil·limetrada, amb un objectiu clar: minimitzar com fos la importància de la manifestació independentista de Barcelona.

A Catalunya: els polítics d’obediència espanyola que es proclamen federalistes no han entès res i encara no han paït que tot plegat se’ls ha escapat de les mans. A més a més pateixen un greu problema afegit: no tenen líder. Aquells altres que estan instal·lats en la perpetua ambigüitat, ara mateix ocupant els despatxos del govern de la Generalitat, intenten dissimular la patacada política i, sobretot, moral, que van rebre dimarts pels carrers de Barcelona. El poble al davant i els polítics darrere, desdibuixats, deixant-se portar per una realitat que els ha superat. Per tal d’adaptar-se a la nova situació s’estan veient uns vergonyosos canvis ràpids de jaqueta, camisa, pantalons i, fins i tot, calçotets. El fet constatat és que, dimarts, la gastada carraca del pacte fiscal -nascut mort- no va aparèixer per enlloc. Dimarts als carrers de Barcelona es parlava només d’independència. Duran Lleida, i no només ell, va fer un dels ridículs més estrepitosos de la seva llarga carrera política participant en una manifestació independentista. Els més coherents van ser, per una banda, els polítics que es declaren independentistes sense adjectius ni ambigüitats (ERC, Si, etc.) i, per l’altra, els polítics unionistes que consideren els articles de la Constitución Española com si fossin les Taules de la Llei. Això sí, els primers van intentar capitalitzar, al meu entendre de manera oportunista, l’èxit de la manifestació, i els segons es van quedar a casa mirant-s’ho tranquil·lament per TV3 o potser, veient aquella gentada, no tant tranquil·lament. I last but not least, em sembla que des de les torres negres de laCaixa encara no s’ha dit ni piu. Caldrà seguir-ho de prop. Un detall, però, prou significatiu i que no va passar desapercebut és que al balcó de la patronal Foment només hi havia una bandera, la quadribarrada. Com a El Corte Inglés i com a l'edifici de Planeta de la Diagonal.

A la resta del món: no m’atreveixo pas a fer-ne cap resum. He llegit informacions de tota mena i cada mitjà ho ha explicat a la seva manera, més o menys adaptada a la seva línia editorial. En una cosa, però, han coincidit gairebé tots: la manifestació independentista de Barcelona va ser una notícia important i, amb molt poques excepcions, va tenir en els mitjans de comunicació de mig món el ressò mediàtic que es mereixia.

I ho deixo aquí per no allargar-me més. La propera setmana veurem què es pot fer a partir d’ara, i faré pública una proposta, adreçada a tots els partits, per tal d’intentar sortir d’aquest atzucac.