Soroll a can socialista

Quan de bon principi una cosa es fa malament tard o d’hora s’ha de corregir. Quan un problema es tanca en fals el problema, no per amagat, deixa d’existir. La necessària renovació del PSOE català ha estat durant anys una de les grans assignatures pendents d’aquest país. Tot el soroll i l’enrenou d’ara té uns orígens molt llunyans, gairebé podríem dir que ve de quan el PSOE espanyol va fer aquella OPA hostil sobre el PSC català, encara que formalment mai no acceptada com a tal, fent veure de cara a la galeria -i de cara a la militància poc informada- que allò era una fusió entre iguals. Ens van vendre la moto que es mantenien les dues ànimes en el mateix projecte, amb aquella marca tan rebuscada de 10 lletres, un guió i dos parèntesis: PSC(PSC-PSOE). Allò tan lleig del congrés de Sitges, on es va defenestrar de males maneres Pasqual Maragall per posar-hi José Montilla, actualment establert a Espanya com a senador raso, ja es veia que no podia acabar bé, tot i que semblava que resolia el problema de sempre. Però només va ser un miratge per amagar la complicada realitat del col·lectiu socialista de Catalunya.

La realitat és que el PSC(PSC-PSOE) havia tingut fins a Sitges dues ànimes perfectament diferenciades: l’ànima directiva i l’ànima votant. La primera, els directius, d’arrels majoritàriament catalanes, i la segona, els votants, d’arrels majoritàriament espanyoles. Sorprèn que l’ànima votant aguantés durant tants anys una situació tan injusta, consistent en que uns hi posen els vots mentre que una minoria els dirigeix. I encara que hi va haver aquell govern d’esquerres format pels perdedors de les eleccions, l’assignatura pendent dels socialistes catalans continuava suspesa. Ara, per fi, sembla que tothom s’ha començat a treure la careta i, almenys de moment, el sector espanyolista encapçalat per Pere Navarro i el seu nucli dur, Daniel Fernández, Antonio Balmón i Manuel Bustos, ha guanyat clarament la partida al sector mal anomenat catalanista.

Cau Quim Nadal, que com a premi de consolació passa a ocupar la poltrona del diputat Clotas com a vicepresident del Parlament, un diputat que, per cert, porta 32 anys ininterromputs en el càrrec. Però Clotas ja ha dit que plega i que marxa del tot, sense ni tan sols conservar l’escó. Un cas molt poc habitual. El lloc de Nadal l’ocuparà un tal Sabaté. Deixem-ho aquí. Cau també Miquel Iceta, a qui desaprofitaran políticament enviant-lo de diputat al Parlament Europeu; serà substituït per Jaume Collboni, que fa poc va destacar molt a la premsa per ser el marit d’un tal Òscar Cornejo, que és conegut com a productor de Sálvame, un programa de Tele5 amb Belen Esteban & Co. No farem més sang fent comparacions entre l'entrant i el sortint. Cau també Laia Bonet, que quan tothom diu que és una bona persona deu ser veritat, a qui substituirà Rocío Martínez-Sampere, que en temes econòmics és una diputada molt ben preparada. Però tot i aquests canvis hi ha una cosa que cada dia que passa queda més en evidència: el PSOE català està encapçalat per un polític que no és que no sigui el líder que necessita el partit; és que ni tan sols és un líder. L'entrevista d'ahir al vespre per 8TV va ser molt aclaridora. Durarà poc en el càrrec, i només falta saber si marxarà solet o l’ajudaran a fer-ho els seus ara fidels col·laboradors. Al tiempo!